Social skills

L'altre dia, quan vaig anar a correus amb mon pare per enviar-me la capsa amb llibres (i formatge, pernil i llenties, tot i que això no declarat al formulari corresponent) vaig tenir un exemple de les seves habilitats socials: feiem una cua llarga, amb un noranta per cent d'immigrants prenent paciència calladament, i mon pare anava descabdellant una conversa una mica inconnexa, com mirant d'aprofitar el que ja era l'últim dia d'estada del seu fill a Barcelona.
-Y ya, hasta el año que viene, ¿no?
Anava parlant a crits que feien girar-se gent, que suposo que es demanava quina era la necessitat de fer tant de soroll per tot plegat tan poca cosa. Aquesta gent tornava a mirar endavant, com comprenent la situació, quan jo li responia amb un to de veu que feia evident el seu problema de sordesa.
-Y allí, estás bien... (a mig camí entre la pregunta i la constatació)
-Sí, sí, estoy bien. Tranquilo...
-¿Y estás bien tratado?
-Sí, sí.
El tema que donava sentit a les seves preguntes quedava no enunciat: quan tornaràs de veritat, en comptes d'anar venint de vacances per dir sempre que més tard? I tot buscant raons per reforçar la seva posició, la de la necessitat de tornar perquè com a casa no s'està enlloc, va i deixa anar la reflexió:
-Claro, los de fuera siempre están peor vistos...
-...
No hi havia manera que els vora trenta o quaranta immigrants que ens envoltaven no ho haguéssin sentit. Em va fer la impressió que en aquell moment tothom mirava fixament cap a un altre lloc, qualsevol altre lloc. I davant de la meva resposta que trigava, la va reblar del tot:
-¡Es normal...!