Ladran, luego cabalgamos

Fa uns dies vaig llegir aquest article sobre un altre article d'un paio que tots coneixereu, i alguns de vosaltres sé que personalment. No he pogut trobar l'original, o sigui que em limito a penjar el derivat. Faig un copy-paste perquè darrerament aquestes coses no se sap quant de temps duren obertes a tothom a les webs:

14 / 10 / 2010

"Catalunya és on millor cauria una dictadura"

Arcadi Espada afirma que "la democràcia mai no ha tingut grans partidaris a Catalunya"

El columnista d'El Mundo, Arcadi Espada, afirma en un article d'opinió que "Catalunya és el lloc d'Espanya on millor cauria una dictadura". Per justificar aquesta afirmació, Espada esgrimeix com argument que "la preferència pel sistema democràtic està 11 punts per sota de la mitjana espanyola".
"La democràcia mai no ha tingut grans partidaris a Catalunya", opina. "I n'hi ha prou fer una ullada al passat per trobar diversos exemples de la debilitat democràtica de Catalunya, un lloc especialitzat en fer negocis, si és possible amb el seu fistó sentimental", afegeix.
En aquest sentit, apunta que un discurs de Cambó "va ser el finançament del Glorioso Alzamiento Nacional". També cita "l'intent de pacte amb Hitler de diversos prohoms independentistes". Finalment recorda que, després de l'intent de cop d'Estat de Tejero el 1981, "a la manifestació no erem més de 5.000 persones". L'entrevista de Carod amb membres d'ETA és un altre exemple, a criteri del articulista.
"Tots aquests antencedentes, per descomptat, tenen una causa. Una bona causa. L'anomenat nacionalisme democràtic, aquest oxímoron", conclou.

El col·lega (ja sabem de qui) Espada ens va enganyar un temps amb el seu anti-nacionalisme, devia ser cap al final dels vuitantes, començament dels norantes, quan encara es podia presentar amb cara nova. Recordo una sèrie d'articles que va escriure a El País titulada "Cataluña, sol y moscas" (em penso que era en castellà, no ho recordo exactament) on donava una visió bastant trista de determinada dimensió del país. O del país, tot plegat. Es veu que va provocar cremantors en els òrgans de la weltanschauung panglossiano-noucentista de l'època, la màquina mediàtica convergent. A mi, però, em va provocar un grau de simpatia trista. Trista pel país que descrivia, no pas pel posicionament polític de l'autor, que llavors no identificava amb massa claredat: aquesta descripció enllaçava perfectament amb per exemple preocupacions pel paisatge i la cultura popular que tenia certa esquerra nacionalista lligada amb el PSUC. El nacionalisme d'esquerres que entenia la construcció nacional partint de la crítica del franquisme i el seu desarrollisme, i de la seva continuació post-transició: l'impuls uniformitzador del capitalisme destructor d'especificitats (nacionals, paisatgístiques, culturals...). El relat era una mica wishful thinking, i es va fer miques quan va quedar clar que els desastres del desarrollismo continuaven galdosament ara en democràcia. I això era abans que els últims quinze anys d'orgia immobiliària fessin que episodis passats semblessin en comparació una mera anècdota.
La qüestió és que aquest paio, posicions del qual podíem compartir en un determinat moment, acaba de dir joies com les de més amunt. No em sorprenen, evidentment, però sí que hi ha un matís que no li coneixia, però que no m'hauria de sorprendre per una raó: sempre se'n guarda un d'amagat. No m'he dedicat a seguir la seva evolució política al detall, però quan pensava que era només anti-convergent vaig començar a veure que es declarava anti-nacionalista, quan el vaig assumir com a anti-nacionalista se'm va convertir en anti-nacionalista només català, un cop això estava clar va derivar cap a l'afirmació nacionalista espanyola d'esquerres, quan el vaig assumir com a jacobí d'esquerres es va fer amic de la dreta de Madrid, i quan el tenia situat com a dretà liberal nacionalista espanyol ve't aquí que ens surt amb arguments d'extrema dreta. Sempre se m'escapa, sempre un pas per endavant. Què hi farem!
Haig de dir, però, que aquest últim gir és el que m'ha causat més sorpresa i -val a dir- preocupació.
El discurs sobre el caràcter no democràtic de la societat catalana ja el coneixia: el manté la dreta madrilenya més incivilitzada i la seva lògica és bastant senzilla: a aquests auto-anomenats demòcrates no els agrada el nacionalisme català, el perceben com a anomalia dintre de l'estat unitari que imaginen; aquestes reclamacions són sistemàticament qualificades d'anti-democràtiques (a més d'anti-espanyoles, filo-terroristes i demés): amb això es proveeixen de la seva dosi de superioritat moral i es queden contents una estona. El que passa és que aquesta satisfacció no dura gaire. Problema: com pot ser que un procés democràtic doni un resultat anti-democràtic? El fenòmen nacionalista a Catalunya té un fonament democràtic: les reclamacions nacionalistes són el resultat de l'expressió de la voluntat popular dels catalans. Si les institucions catalanes són formalment democràtiques però el resultat és una perversió d'aquest esperit democràtic és que hi ha alguna peça que se'ns perd en el camí: i aquí tenim la sol·lució al misteri: la democràcia a Catalunya és imperfecta perquè el poble català és democràticament imperfecte. Només ho serà quan deixi de fer reclamacions nacionalistes (s'entén que catalanes: per anar a ocupar Perejiles sempre tindrem el vist-i-plau d'aquesta gent).
El colego Espada argumenta les seves fòbies de manera ben curiosa. Fem-ne un repàs:
-una enquesta que diu que els catalans som menys partidaris de la democràcia: potser els catalans -o aquest onze per cent de de diferència que no creu en la democràcia- el que passa és que són més exigents amb la idea de democràcia que els espanyols, als qui ja els està bé el que tenim. O potser aquest onze per cent són els que no voten nacionalista (català). O potser són els que no es consideren catalans, només espanyols... posats a llegir enquestes, tots en podem treure conclusions segons els gustos. Potser el que passa en realitat és que al senyor Espada no li agraden els resultats de les enquestes grans, anomenades eleccions.
-Catalunya és un lloc especialitzat en fer negocis. Aquest deu ser el seu argument d'esquerres. M'ensumo que l'estereotip jueu i la seva aplicació local no hi són aliens.
-En Cambó i el seu suport a Franco: d'entrada, que potser això invalida la vàlua democràtica dels nacionalistes que mai no van triar el bàndol franquista? Al marge del que va passar durant la guerra i la immediata posguerra: quin era el suport de Franco a Catalunya abans del cop d'estat i en el moment de la seva mort? Aquest voler identificar nacionalisme català amb franquisme és una de les seves obsessions, ja expressades fa temps, suposo que per donar consistència a l'oxímoron "nacionalista d'esquerres". Però és que per als catalans d'avui dia aquesta idea és -de manera justa, i malgrat l'existència de franquistes catalans- absolutament delirant perquè... la identitat nacional catalana de la segona meitat del S.XX s'ha construït precisament contra el franquisme. I després es queixa que a Catalunya no se l'escolten!
-El pacte amb Hitler d'industrials catalans. Pretendre que això és rellevant en la nostra cultura política és més delirant encara que la pretensió del punt anterior. Perquè de franquistes catalans n'hi va haver uns quants, però per anar a trobar hitlerians catalans has de remenar una bona colla arxius.
-La manifestació post-23F: un paio tan poc sospitós com el Gregorio Morán deia que al 1975, en el moment de la mort d'en Franco, els dos únics "llocs" a tot l'estat on la gent tenia clar que el franquisme estava superat i on l'única opció era la recuperació plena de la democràcia eren Euskadi i Catalunya. Potser el fenòmen nacionalista hi tenia alguna cosa a veure, o potser era casualitat, com al nostre gran demòcrata li agradaria d'argumentar. Però ja m'explicarà què devia passar a Barcelona per a que l'esperit democràtic es decandís tan ràpidament. Per cert, que no estaria malament que ens oferís alguna dada comparativa: quina va ser l'assistència a la manifestació corresponent a Madrid, poso per cas. O potser és que aquest senyor, en perfecta sintonia amb els de la seva corda, té algun problema quan es tracta de comptar assistents a manifestacions.
-L'entrevista d'en Carod amb ETA: el que hi va haver al voltant d'aquest episodi va ser un dels muntatges més descaradament hipòcrites que recordo. No argumento perquè la cosa s'allargaria, però queda clar que molta gent -i aquest paio el primer- estan convençuts que això demostra la connexió nacionalisme català-terrorime basc (i islamista, si hi afegim els atemptats de Madrid) que és l'essència de l'opció democràtica del poble català. A falta de proves, l'entrevista de Perpinyà fa el fet: converteix en terroristes en Carod-Rovira, ERC, el nacionalisme català, el govern de la Generalitat del qual ERC era part i la majoria de la societat catalana. I és que l'ETA és tan útil al nacionalisme espanyol que caldria encunyar alguna frase similar a aquell adagi de periodista murri, no deixis que la realitat et foti un bon article, però contextualitzada: no deixis que la realitat et foti una bona connexió amb l'ETA.
La questió és que el que no m'esperava del coleguita Espada és que adoptés el discurs de la il·legitimitat democràtica de la societat catalana. Fins ara criticava el nacionalisme com a ideologia, els partits nacionalistes i les seves pràctiques concretes. Però és clar, són molts anys de veure que aquest fenòmen perdura, i que no es pot atribuir a un engany perfectament orquestrat de les èlits reaccionàries catalanes. És massa temps d'enganyar tothom, no és una hipòtesi creïble. I aleshores ha fet l'elecció de la coherència: el mal no es troba a l'esfera política; aquest és només un epifenòmen de l'autèntic problema, que és l'essencial incapacitat democràtica de la societat catalana.
En certa manera aquest discurs em plau, perquè si un paio tan intel·ligent com aquest l'adopta és perquè comença a estar desesperat. Comença a veure que l'opció de la independència no és una volada de coloms útil per al nacionalisme conservador que mai no farà un pas real en aquesta direcció. S'ha adonat que hi ha alguna cosa que ha canviat a Catalunya i que anem en una direcció que el posa extremament nerviós. I fruit d'aquest desassossec comença a dir bestieses d'aquest calibre.

Pero si em quedés aquí seria tirar curt. Deia que per primera vegada les seves paraules em preocupaven, i és per una raó: aquest discurs l'única cosa que fa és preparar el terreny per a una acció violenta si en el referèndum per la independència surt el Sí. Potser fins i tot amb la mera convocatòria n'hi hauria prou.
No sé si us heu parat un moment a pensar què passarà quan votem, però si algú imagina que l'estat espanyol es quedarà ben quietet acceptant amb ple esperit democràtic els resultats de tant se val quina votació ho teniu clar. El fair-play no és una qualitat autòctona celtibèrica, i per això el terme mateix es va haver d'anar a buscar a l'estranger.
Sempre havia pensat -fins als norantes, almenys- que si miràvem de proclamar la independència ens enviarien els tancs, i que davant d'aquesta amenaça només teníem com a recursos la Unió Europea i la pressió internacional. Però des de fa un temps penso que aquesta possibilitat és cada vegada menys plausible, que l'estat ha canviat i que bona part d'aquesta dreta (i part de l'esquerra) que es proclama demòcrata, per diverses raons, no podria fer un canvi de jaqueta tan descarat, un canvi que impliqués el recurs a la violència per fer front al resultat de les urnes. I amb una mica de sensació d'irrealitat, començava a veure un escenari de respecte resignat a una decisió que farien mans i mànigues per tal que no arribés, però que si arribava no hi podrien fer gaire cosa. Recentment recordo un article amb molta mala bava del Pérez-Reverte en aquest sentit (¿Qué podemos hacer? ¿Enviarles los tanques?: aquesta és la resignació de demòcrates que es gasten, aquesta gent, però vaja, a mi ja m'estaria bé).
Ara bé, no fa gaire vaig llegir comentaris a blogs de caire polític on s'amenaçava amb una guerra civil a Catalunya en el cas que guanyés el Sí. Evidentment les amenaces a internet surten gratis, però vés per on que el comentari d'un sonat potser no anava tan lluny d'osques...
No pas perquè aquest paio tingui un comando d'unionistes disposats a fer-ho esclatar tot a la que hi hagi amenaça de vot. Ja sabeu que sóc de l'Hospitalet, Territorio Comanche, per dir-ho amb l'amic Reverte, i si ni als vuitantes (el canvi d'actituds -o potser només de discursos públics- que hi ha hagut entre la immigració castellana en aquests vint anys és espaterrant) hi havia indicis de resistència violència de cap mena, ara és inimaginable que al meu barri es mogués ningú amb la intenció de posar bombes contra una realitat assumidíssima: tots vivim a Catalunya i el nostre destí com a ciutadans està lligat al destí d'aquesta comunitat; podem mirar de canviar coses, però no deixar de pertànyer-hi. De fet, si hagués d'esclatar qualsevol forma de violència política al cinturó de Barcelona apostaria per que aquesta aniria adreçada contra equatorians o marroquins. Si ni tan sols la qüestió de la immigració (i us asseguro que el tema crema: quan fas una pregunta sobre el que sigui -la sanitat, els quioscs de premsa, els bars de tapes, la meva escola o el veí del tercer segona- la gent et respon fent referència a com està tot a causa de la immigració) ha generat violència, el referèndum no ho farà mai: al cinturó de Barcelona la independència és menys problemàtica del que a molts els agradaria que fos. Pot no ser-hi l'opció majoritària, però si és adoptada en referèndum serà acceptada. I és que si hi ha una percepció que ha modelat l'actitud respecte al fet nacional català inclús en sectors absolutament reacis a adoptar signes d'identitat catalans és que tots anem en el mateix carro, que un cop som a Catalunya hi som del tot. Inclús en sectors repatàniament espanyolistes seria difícil de justificar la creació d'un mini-bantustan espanyol (quin altre podria ser l'objectiu d'aquesta revolta?) dintre d'una Catalunya independent: qui s'apuntaria a aquest futur?
Ara bé...
... que la possibilitat d'un enfrontament violent generalitzat sigui descartable no vol pas dir que grupúsculs espanyolistes no passéssin a l'acció. I aquí és on l'estat espanyol jugaria un paper determinant. Que no ens puguin enviar els tancs no vol pas dir que s'hagin de quedar de braços creuats. Hauríem de considerar la hipòtesi de l'estat donant suport i armes a grups locals (sí, terrorisme d'estat) amb la intenció de ficar la por al cos d'un nombre suficient de catalans i així canviar el sentit del seu vot, o canviar la dinàmica política un cop aquesta votació hagués tingut lloc. Tindria gràcia que un estat que ha fet del discurs anti-terrorista el seu ciment nacional durant les darreres dècades fes servir el terrorisme per fer front a una amenaça de caire nacionalista. Però aquesta és una ironia que només percebriem els ciutadans: per a l'estat no hi ha ironia, hi ha objectius i mitjans, i si el terrorisme n'és un d'efectiu no dubtarà a fer-ne ús. Inclús, qui sap, la mera existència d'un fenòmen terrorista pot ser l'excusa per finalment enviar els tancs, amb el benentès que seria per recuperar l'ordre públic i garantir la seguretat de tothom i -de pas- la unitat nacional, no pas per reprimir cap intent de secessió.

La qüestió és que tot episodi violent s'ha de justificar. I el discurs de la manca de voluntat democràtica de la societat catalana només fa que crear les condicions per justificar l'injustificable. Aquest és el veritable sentit d'aquestes declaracions, carregades de ressentiment contra tota una societat per ser com és i no com al coleguita Espada li agradaria que fos. Que la seva intenció potser no sigui aquesta (i ni tan sols això ho tinc clar: recordeu que sempre em porta un pas d'avantage, aquest paio) no vol pas dir que el discurs no sigui perillós. L'inquietant és la seva sintonia amb el que va dient gent que sí que ho és, de perillosa.
Però vaja, com a símptoma em semblen paraules prou positives: ladran, luego cabalgamos.

Abandonaments inexcusables

Bé, tinc el blog molt abandonat per raons que aviat explicaré com cal (sorpresa!). Per ara deixar-vos aquest article del Zizek. N'ha de venir també un altre de molt polític, espero que demà o demà passat. Molta política per a la meva vida allunyadíssima d'ella.
Avui, toca això:
Barbarie con rostro humano

La oleada de rechazo del inmigrante en Europa es hoy la principal amenaza para su legado cristiano. El miedo al extranjero empieza a impregnar también el antaño tolerante multiculturalismo liberal

SLAVOJ ZIZEK 23/10/2010

La reciente expulsión de Francia de los gitanos residentes en su territorio en situación ilegal, a los que se ha deportado a Rumanía, su país de origen, ha suscitado muchas protestas en toda Europa, en medios progresistas y también entre importantes políticos, y no solo de izquierdas. Sin embargo, las expulsiones no se han detenido, y constituyen además la punta de un enorme iceberg que se alza dentro de la política europea. Hace un mes, un libro de Thilo Sarrazin, un directivo de banca considerado políticamente cercano a los socialdemócratas, causó escándalo en Alemania al plantear la tesis de que la nación alemana estaba amenazada por la presencia de demasiados inmigrantes a los que se permitía mantener su identidad cultural. Aunque el libro fue unánimemente censurado, su tremendo impacto pone de relieve que al gran público le dio donde le duele. Incidentes como estos han de evaluarse en el marco de una reorganización a largo plazo del espacio político en Europa occidental y oriental.

Hasta hace poco, el espacio político de los países europeos estaba dominado por dos grandes formaciones que se dirigían al conjunto del cuerpo electoral, es decir, por un partido de centro-derecha (cristianodemócrata, liberal-conservador, popular...) y por otro de centro-izquierda (socialista o socialdemócrata), a los que se añadían pequeñas formaciones (ecologistas o comunistas). En el Oeste tanto como en el Este, los últimos resultados electorales apuntan a la paulatina aparición de otra polaridad. Hay un partido centrista predominante que defiende el capitalismo global, generalmente con un programa cultural liberal (tolerancia hacia el aborto, los derechos de los homosexuales, las minorías religiosas y étnicas, etcétera). A ese partido se opone cada vez con más fuerza alguna formación populista contraria a la inmigración que, en sus márgenes, va acompañada de grupos neofascistas abiertamente racistas. El caso más paradigmático es el de Polonia: tras la desaparición de los ex comunistas, las principales formaciones políticas son el partido liberal, centrista y "antiideológico" del primer ministro Donald Tusk y el partido cristiano conservador de los hermanos Kaczynski. Hay tendencias similares en Holanda, Noruega, Suecia, Hungría... ¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

Tras décadas de Estado del bienestar -o de su promesa-, cuando los recortes financieros se limitaban a breves periodos y se aplicaban prometiendo que las cosas pronto volverían a la normalidad, entramos ahora en una nueva época en la que la crisis, o más bien cierto estado de emergencia económica que precisa de toda clase de medidas de austeridad, es permanente, se convierte en una constante, en pura y simplemente una forma de vida. Después de la desintegración de los regímenes comunistas en 1990, entramos en una nueva era en la que la forma predominante de ejercicio del poder estatal se ha convertido en una despolitizada administración técnica que se dedica a coordinar los intereses.

La única manera de introducir pasión en ese ámbito, de movilizar realmente a la gente, es mediante el miedo: a los inmigrantes, a la delincuencia, a la impía depravación sexual, al exceso de Estado (que abruma con unos impuestos y un control excesivos), a la catástrofe ecológica y, también, al acoso (la corrección política es el caso paradigmático de la política del miedo liberal). Esa forma de hacer política siempre se basa en la manipulación de un ochlos paranoico, en la aterradora concentración de hombres y mujeres atemorizados. Esta es la razón de que el gran acontecimiento de la primera década del nuevo milenio fuera la entrada en la ortodoxia política del discurso contra la inmigración, que cortó por fin el cordón umbilical que lo unía a partidos marginales de extrema derecha. Desde Austria hasta Holanda, pasando por Francia o Alemania, y en virtud del nuevo orgullo que suscita la propia identidad cultural e histórica, los principales partidos ahora descubren que es aceptable insistir en la condición de invitados de unos inmigrantes que deben adaptarse a los valores culturales que definen la sociedad de acogida: "Es nuestro país, si no lo quieres, te vas". Es imprescindible señalar hasta qué punto la tolerancia progresista liberal comparte ciertas premisas fundamentales con esta actitud: su exigencia de respeto y de apertura hacia la otredad (étnica, religiosa o sexual), tiene su contrapunto en el miedo obsesivo al acoso. El Otro está bien siempre que su presencia no sea molesta, siempre que no sea realmente un Otro... En realidad, mi deber de tolerancia para con el otro significa que no debo acercarme demasiado a él, meterme en su espacio. En la sociedad capitalista tardía el derecho humano que va tornándose más esencial es el derecho a no ser acosado: a mantenerse a distancia prudencial de los demás.

No es extraño que el tema de los seres tóxicos haya ganado terreno últimamente. Aunque el concepto procede de la psicología de divulgación y nos previene contra los vampiros emocionales que andan por ahí al acecho, ahora está yendo mucho más allá de las relaciones interpersonales inmediatas: el calificativo tóxico alude a propiedades pertenecientes a niveles (naturales, culturales, psicológicos, políticos) totalmente distintos. Un ser tóxico puede ser un inmigrante con una enfermedad mortal al que hay que poner en cuarentena; un terrorista cuyos mortíferos planes deben evitarse y al que se debe encerrar en Guantánamo, esa zona vacía ajena al imperio de la ley; un ideólogo fundamentalista al que hay que silenciar porque difunde el odio; un padre, madre, profesor o sacerdote que abusa de los niños y los corrompe. Lo tóxico es el propio vecino extranjero, el abismo que hay, por ejemplo, en sus placeres o creencias. De manera que el objetivo final de cualquiera de las normas que rigen las relaciones personales es poner en cuarentena o por lo menos neutralizar y contener esa dimensión tóxica, reducir al vecino a la condición de prójimo.

En el mercado actual encontramos una amplia gama de productos carentes de su componente nocivo: café sin cafeína, nata sin grasa, cerveza sin alcohol... ¿Qué decir del sexo virtual, que es sexo sin sexo; de la doctrina de guerra sin víctimas (en nuestro bando, claro) de Colin Powell, que es una guerra sin guerra; de la redefinición actual de la política como arte de la administración técnica, que es una política sin política? Todo ello nos conduce al tolerante multiculturalismo liberal, que es una experiencia del Otro privado de su otredad: un Otro descafeinado que practica danzas fascinantes y que aborda la realidad desde un enfoque holístico ecológicamente sensato, mientras rasgos como el maltrato a la esposa quedan fuera de cámara.

Quien mejor planteó, allá por 1938, el mecanismo que activa esa neutralización fue Robert Brasillach, el intelectual fascista francés condenado y fusilado en 1945, que, considerándose un antisemita "moderado", inventó la fórmula del "antisemitismo razonable": "Nos permitimos aplaudir en el cine a Charlie Chaplin, un medio judío; admirar a Proust, un medio judío, y aplaudir a Yehudi Menuhin, un judío. Y la voz de Hitler viaja por las ondas radiofónicas a continuación del nombre del judío Hertz. (...) No queremos matar a nadie, no queremos organizar ningún pogromo. Pero también pensamos que la mejor manera de obstaculizar las siempre impredecibles acciones del antisemitismo instintivo es organizar un antisemitismo razonable".

¿Acaso no está presente esta misma actitud en la forma que tienen nuestros Gobiernos de abordar la "amenaza de la inmigración"? Después de rechazar con superioridad moral el descarado racismo populista tachándolo de "poco razonable" y de inaceptable para nuestras normas democráticas, avalan "razonablemente" medidas de protección racistas... o, como brasillachs de hoy en día, algunos de ellos incluso socialdemócratas, nos dicen: "Nos permitimos aplaudir a deportistas africanos y de Europa del Este, a doctores asiáticos o a programadores informáticos indios. No queremos matar a nadie, no queremos organizar ningún pogromo, pero también pensamos que la mejor manera de obstaculizar las siempre impredecibles y violentas medidas defensivas que suscita la inmigración es organizar una protección razonable frente a los inmigrantes".

Esta concepción de la desintoxicación del vecino supone un paso claro de la barbarie directa a la barbarie con rostro humano. Plasma un retroceso que va desde el amor cristiano al vecino a la práctica pagana de privilegiar a la propia tribu frente al Otro bárbaro. La idea, aunque se envuelva en la defensa de los valores cristianos, constituye en sí misma la principal amenaza para el legado cristiano.

Slavoj Zizek es filósofo esloveno. Traducción de Jesús Cuéllar Menezo.

¡Toma W!

Dues setmanes després...

Crisi en forma de W

Em direu que aquest paio és un pobre ximplet. Ep! Cofois! Mireu-vos bé abans de criticar (i després de riure, és clar).

Futbol i vida

Abel Rojas dijo:

Septiembre 1st, 2010 a las 22:20 pm

Lo gracioso de ese tema es que luego se habla de la profesionalidad de los jugadores que no sonríen y la poca profesional de los futbolistas que sí lo hacen sobre el césped. Probablemente, olviden que el verbo que se conjuga con el deporte fútbol es JUGAR.

Yo ya conté por aquí que cuando fui a ver el Real Madrid-Liverpool de hace dos años, tuve la oportunidad de compartir un ratito de charla con mi padre y Manolo Ruíz, el segundo de Schuster. No dudaba en afirmar que la marcha de Robinho jodió todo el equilibrio del vestuario. Nada que yo no supiera, sé incluso demasiadas cosas sobre Robinho ^^, pero a la gente no le entra en la cabeza que los mejores equipos y los mejores grupos son aquellos que se divierten. El fútbol se alimenta de sentimientos, y la ira es una bacalada. Nada es más enérgico que la diversión.

Diccionari ociós

ESPERAR AMB FIANCES:
Esperar amb candeletes.
(Ho diu un gironí, no sé si és expressió habitual per aquelles comarques).

Anti-escola

大人からみればいやなこどもだろうけど、弟からしてみれば先生なんて偉くもないんだった。教科書にかいてあることだけ呪文みたいに繰り返す先生たちは、お金をもらうために学校にやってくる、ごはんを食べるテープレコーダーなんだって、そういってた。
（いしいしんじ、「ぶらんこ乗り」　p.35）
（Suposo que el japonès exigeix una traducció: "Tot i que per als adults pogués ser un nen entremaliadot, el fet és que per al meu germanet eren els professors qui no eren en absolut dignes d'admiració. Professors que es dedicaven a repetir com eixarms el que estrictament hi havia escrit als llibres de text, que venien a l'escola només pels diners, radio-cassettes que menjaven. Això en deia.")
Aquesta cita la incloc per dues raons: perquè la vull conservar; i perquè tot i que no acaba de lligar amb l'argumentació de la resta del post no deixa de compartir un aire de família amb el que vull dir, que és que l'escola és una tortura, va ser una tortura de la qual només vaig ser conscient molt de temps després, i que tant de bo jo hagués pogut ser el nen que deia aquestes coses.

La primera persona que em va argumentar que l'escola és una tortura per a un nen va ser la Denise. Va ser ja fa una colla d'anys (jo encara estudiava econòmiques i ella filosofia: ella continua estudiant filosofia però jo he abandonat del tot l'economia. Simptomàtic, potser) i tot i entendre què volia dir no em vaig agafar l'argument de manera massa seriosa. Jo havia estat un nen model, un estudiant model, nen reduït a la condició d'estudiant, però cada vegada menys a mesura que anava fent-me gran, fins a arribar al desastre total de la universitat. Jo era el nen a qui els adults demanaven si li agradava anar a escola i responia que sí, que era el que més m'agradava, matar-me a estudiar per treure bones notes, per poder ensenyar el quadernet de les notes als pares, a la família. Per imaginar el somriure de satisfacció sota el bigoti del professor (en vaig tenir uns quants amb bigoti) quan em posava un sobresaliente. Jo era el nen perfecte que es delia per l'aprovació dels adults; jo era el nen alienat pel somriure dels adults en forma de butlletí de notes, i encara no m'havia desempallegat d'aquesta herència quan la Denise va començar a argumentar: el procés d'aprenentatge és un procés de violència sobre el nen, sobre les seves aptituds naturals. Em deia que recordava que a ella -a ella!- l'aprenentage de l'escriptura li va costar, i que la seva mare, quan la veia incapaç de fer els deures li agafava la mà amb la seva, que aguantava el llapis, i l'acompanyava en l'escriptura de les lletres fins a completar l'exercici corresponent. I ho explicava com si fos una de les tasques més dures que li havia tocat fer a la vida, si no la que més.
Aquesta negació del que suposadament l'escola havia estat per a mi, d'aguna manera no em va agafar completament de sorpresa, però tampoc no vaig acabar de comprendre què em volia dir la meva amiga.
Anys després, ja vivint a fora, vaig tornar al pis dels meus pares per fer-los una visita. Sovint em passa que hi vaig quan no toca, quan tothom treballa i no tens ningú per quedar durant el dia; o durant les vacances, quan no queda ningú a la ciutat. Vaja, que quan sóc a Barcelona no hi ha manera de no tenir una mica la sensació viure en un buit, d'estar desplaçat del ritme d'una vida a la qual ja no pertanyo. I així anava un dia caminant tot encaboriat, en direcció a no sé exactament on, i tot d'una sento una angúnia que em puja de l'estómac i que em guanya, com aquests pànics que dominen un somni i que no saps d'on vénen però que són més reals que qualsevol causa que els hagi pogut provocar. Aixeco el cap i miro cap a la font d'on ve aquest baf de por i veig una porta oberta, i un vestíbul d'escola, fosc, sense cap presència, i com una intuició més que no pas una percepció m'adono que m'és familiar, i mig segon després, el món en procés de tornar a l'estat de domini del sòlid, del material, el món de nou controlat pel meu cervell, allunyant-me de la possessió incorpòria de la por, m'adono que es tracta de la meva escola d'infantesa. El record fantasma del que no té nom perquè no se'n parla, la violència infinita de la puntualitat, de les presses per travessar el carrer, del vestíbul buit quan es feia tard, de la disciplina, de la severitat dels professors, de la son que no podia ser satisfeta, de saber que un cop entrés a classe m'esperaven quatre o cinc hores d'estar assegut (l'escola és el que s'anomenava una caracola, un edifici d'apartaments sense instal·lacions escolars específiques) cinc hores d'aguantar perquè no teníem pati, del temps cruelment allargat per l'avorriment absolut, sideral d'unes classes que semblaven fetes per tancar perspectives més que no pas per obrir-les... tantes i tantes coses que en aquell moment van pujar de l'espai de la memòria rabent.
Sovint passo per aquell carrer, però curiosament mai pel costat de l'escola, que sembla no portar enlloc, una mena d'atzucac obert: si vull anar cap al costat de Torrent Gornal passo per la vorera de davant; si vull anar cap al metro de La Florida trenco pel carrer Jardí. La vorera de la meva escola sembla un espai mort que no mena enlloc. Fins i tot la vorera és més estreta que a l'altra banda, que a més a més té els atractius d'una filera d'arbres, d'un fleca, la seva corresponent granja i un bar, el Castells, de renom entre els barcelonistes dels voltants i on es menja prou bé, negocis tots ells institucions del barri de fa molt de temps; els negocis de la banda de l'escola, però, sempre han tingut un punt de temporal, de precari -recordo uns futbolins on els nanos que feien campana anaven a passar una estona, de mala reputació per la neurosi estúpida dels llocs contaminats per les drogues que es va viure als vuitanta, i que gairebé mai no vaig visitar-, una vorera maleïda que reforçava amb el seu buit la presència de l'única cosa real que hi havia, l'escola, pintada d'un verd fosc que li donava un punt tètric.
No sé on devia anar aquell dia que vaig passar pel costat de l'escola. Però si hi tornés a passar ara ja aniria previngut. Quan de vegades prenc un cafè a la granja de davant i miro cap al carrer veig els nens fent temps per entrar a les nou i em sento salvat de tot allò que vaig deixar enrera i que, almenys amb la seva forma de llavors, sé que mai no tornarà.

The School Boy
by William Blake

I love to rise in a summer morn,
When the birds sing on every tree;
The distant huntsman winds his horn,
And the sky-lark sings with me.
O! what sweet company.

But to go to school in a summer morn,
O! it drives all joy away;
Under a cruel eye outworn.
The little ones spend the day,
In sighing and dismay.

Ah! then at times I drooping sit,
And spend many an anxious hour,
Nor in my book can I take delight,
Nor sit in learnings bower,
Worn thro' with the dreary shower.

How can the bird that is born for joy,
Sit in a cage and sing.
How can a child when fears annoy.
But droop his tender wing.
And forget his youthful spring.

O! father & mother. if buds are nip'd,
And blossoms blown away,
And if the tender plants are strip'd
Of their joy in the springing day,
By sorrow and care's dismay.

How shall the summer arise in joy.
Or the summer fruits appear.
Or how shall we gather what griefs destroy
Or bless the mellowing year.
When the blasts of winter appear.