El temps de les orenetes s'acaba,
el vent remou l'herba
mentre en quedi.
Fa uns dies, fent una cervesa amb uns amics, un d'ells, en Chris, va explicar una anècdota. Val a dir que és un nord-americà que fa vuit anys que viu al Japó i que parla un japonès bastant decent; això, per dir que ha tingut temps i ocasions d'arribar a un cert grau d'intimitat amb el país i amb la seva gent. Estàvem parlant de com els xinesos són diferents dels japonesos (ho són tant, de fet, que -pensant-ho bé ara, assegut davant de l'ordinador- el fet d'estar parlant d'aquest tema sembla una pèrdua de temps total) i en Chris, després d'una de les seves pauses d'antropòleg de bar com per indicar que el que anava a dir era important, ens va explicar: que l'altre dia era a Matsumoto, al carrer, esperant no sé qui, i que li va venir un paio que li va oferir putes. No, no, gràcies. I el paio que hi insisteix. I ell que torna a refusar-les. A còpia d'insistència, van acabar iniciant una conversa mínima, típica d'estranys: d'on ets, què fas, quant de temps fa que ets al Japó... la reciprocitat obligada va portar l'altre a compartir que era xinès. Cony! Xinès... i aleshores el meu amic va passar a fer d'entrevistador. Li va demanar per la feina i tot plegat, i en un moment donat, veient que n'aconseguia respostes significatives (primera diferència amb una japonès), va i li pregunta: i el teu cap, és japonès? I el paio que diu que sí; i què tal és estar sota les ordres d'un japonès? I el paio que fa: eeeeeeh! Chotto hen desu ne! (Ostres! Una mica estrany, la veritat...). I li comença a explicar que mai no sap què pensa, ni què hi ha darrera de la màscara que sempre du posada, i tot de detalls d'aquest tipus, coses que tots hem experimentat moltes vegades. És a dir: en Chris va tenir un moment de veritable comunicació amb algú, comparat amb la impressió d'anòmia que caracteritza l'espai comunicatiu quan la contrapart és japonesa. I com a conclusió, en Chris va afegir-hi: “Era un paio que acabava de conèixer, i tot i així, tenia la sensació de tenir-hi més en comú que amb qualsevol japonès.”
Voilà le Japon mystérieux.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A minha ultima namorada era chinesa mas a deixei porque a entendia demais. Nao sera que gostamos das coisas que nao conhecemos?
ResponEliminaP.D.: Escrevo em portugues porque de catala pouco, a verdade.
Hola Jesus, m'agrada tornar a saber de tu, per cert m'encantaria poder torner al Japó per apreciar aquestes subtileses de les que parles, francament, reconec que per mi el Japones és com una ciutat enmurallada en un prat verd, Hospitalari agradable respectuos però certament darrera de la muralla que el protegeix tansols hi deixen entrar als seus, crec, i em corregiras si m'equivoco que per a ells un ,no, és un veritable no. a diferencia del nostre mon mediterrani.
ResponEliminaRecords desde la Segarra.
(P.D.) si has rebut l'entrada és per que he desxifrat quin dels botons en JApones del teu blog diu (publicar missatge)... serà el vermell o el blau, i queden 3 segons apa...
Jordi Ros
Eiiiii!
ResponEliminaJordi, felicitats, m'has fet el primer comentari al blog i alhora el blogger mes felic del mon.
Et contesto apropiadament des de l'ordinador, mes tard, perque el teclat del telefon no Dona per a gaires efusions.
Una abracada,
Jesus
Ola Danieu!
ResponEliminaObrigado dos seus comentarios. A prossima vez tentarei de escrever em portugues, pero e um pouquinho dificil para mim. O senhor conhece bem o portugues. Foi dificil, estudou muito, o simplesmente fiz muitas amistades no Brasil?
Beijinhos (desculpe a intimidade, mas e a unica formula para me despedir que conheco),
Jesus