Com sabeu, faig de professor d'anglès a una escola secundària. És una escola petita, amb només sis grups, dos per curs, i només hi ha una professora japonesa, amb qui haig de fer les classes conjuntament: ella fa les explicacions gramaticals, i jo faig la part comunicativa (és a dir, faig el mico davant dels nens). En un altre post ja parlaré de les peculiaritats d'aquest sistema (team-teaching, en diuen. Ha!). Aquesta professora es diu Tanaka. Jo l'he batejada Tanoka. Potser una mica fàcil, però per què m'hauria de complicar la vida?
Fa tres o quatre dies ensenyàvem als de primer el gerundi anglès. Jo havia de fer gestos i els nanos havien d'endevinar de quina activitat es tractava: Martínez-sensei is eating; Martínez-sensei is playing baseball... El primer teatre era jugar a tennis. I jo vaig començar a fer la mímica més òbvia tot acompanyant els cops a la pilota amb un so que feia fent petar la llengua sobre el llavi superior: pop! pop!... Els nanos es petaven de riure amb el so, es miraven els uns als altres com dient aquest paio és un dels nostres. Un cop acabada la classe uns quants d'ells van venir a la sala de professors d'anglès per demanar-me com el feia, aquell so, i algun d'ells va arribar a imitar-lo prou bé. Miraven de fer-lo i reien, i em demanaven que el tornés a fer, i tornaven a intentar-ho, i reien. Se'n van anar pel passadís amb intents mig errats mig reeixits, i sempre rient.
Tot plegat, ténen tretze anys.
Al cap de poc havíem de fer la mateixa lliçó amb l'altre grup de primer. La Tanoca em va venir i em va dir: farem el mateix, però no sounds.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada