Lingüística recreativa

La llengua japonesa ordena el seu discurs tenint primer el propi discurs com a referent lògic, i després el referent de la realitat com a secundari; mentre que les nostres llengües (i no sé si és un tret indo-europeu general, però diria que ho és de les llatines més l’anglès com a mínim) ténen com a referent primer la realitat, i s’ordenen lògicament a partir d’aquest primer pas, amb la lògica interna de la frase sotmesa a la de la realitat percebuda.
En la major part dels casos, no hi ha diferència amb el japonès pel que fa a l’articulació del discurs quant a la descripció de la realitat: és a dir, una frase que vol descriure una realitat ens és perfectament natural:
僕は格好いいけど、あなたはブスだ
Jo sóc guapo però tú ets lletja.
Hi ha una realitat descrita, que es correspon a una oposició entre dos elements; i hi ha també una estructura gramatical que es correspon a aquesta oposició, inventada per retre’n compte. L’harmonia entre l’oposició dels elements de la realitat i l’oposició dels elements de la frase és perfecta.
Però hi ha casos en què, en japonès, aquesta harmonia ens xoca per no ser-hi (ens xoca als europeus, és clar). L’exemple més clar i el primer amb què ens topem quan ens posem a estudiar japonès és el de la resposta a les preguntes negatives; una de positiva funciona “normalment”:
XAVI: 日本人ですか。
RYOTA: はい、そうです。
XAVI: Ets japonès?
RYOTA: Sí, ho sóc.
EL català demana tot afirmant una realitat (la japonesitat de l’interlocutor) i el japonès la confirma.
O almenys això és el que ens sembla a nosaltres.
Canviem el diàleg i passem-lo a la negativa:
XAVI: 日本人じゃないですか。
RYOTA: いいえ、日本人です。
Literalment:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No; sóc japonès.
Sorpresa: en Ryota, ens diu que no, que ell és japonès. Segons la nostra lògica ens hagués hagut de dir que sí, que ho és. Però ens diu que no, que ho és. Què passa aquí? Doncs que en Ryota està validant el discurs de l’interlocutor. La realitat a què està responent amb les seves paraules no són els fets externs al discurs (la seva japonesitat), sinó el contingut del discurs (el que en Xavi hi afirma). El que en Xavi ha dit sobre ell és fals, i per això ho nega. Si la conversa fos en català, faria a l’inrevés: primer miraria la realitat, i repondria basant-se en aquesta: és japonès, per tant diria:
RYOTA: Sí, sóc japonès.
I tots ens entendriem perfectament.
I la suposició que motiva aquest post és: de fet, amb la pregunta en positiu passa exactament el mateix: en Xavi demana per una realitat (ets japonès?) i en Ryota respon al contingut del discurs (sí, sóc japonès), el que passa és que el discurs i la realitat en aquest cas coïncideixen, i per tant la resposta japonesa d’en Ryota no ens xoca. Però en Ryota apunta a una cosa i nosaltres pensem que es tracta d’una altra.
Aquest mecanisme de validació del contingut del discurs ens és perfectament comprensible -entre d’altres raons- perquè també existeix en català. Així, podem imaginar perfectament la següent versió del mateix diàleg:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No, no: sóc japonès.
Totes les fòrmules catalanes destinades a negar la veracitat del discurs del partenaire a la conversa funcionarien de la mateixa manera que una resposta japonesa a la pregunta negativa: “No, t’equivoques. Jo sóc japonès”, “No, no és veritat”, “No és cert”... “no; sóc japonès”. És a dir, aquesta fòrmula no ens és una cosa aliena. La qüestió és que em fa l’efecte que es correspon a una articulació discurs-realitat molt específica (hauria de dir molt diferent a la nostra) i que em fa l’efecte que és transversal a la llengua japonesa, el que passa és que ens ve dissimulada en la major part dels casos –com en el cas del diàleg en positiu. No dic tampoc que sigui l’articulació exclusiva en el japonès, però em costa trobar exemples del contrari precisament perquè (cas d’haver-n’hi) no em cridarien l’atenció. Cal evitar qualsevol tipus de generalització sense sentit: el fet de trobar un determinat fet o mecanisme que ret compte d'una realitat no vol pas dir que hagi de poder retre compte de tota la realitat (en aquest cas, realitat lingüística).
Un segon exemple d’aquesta articulació peculiar (sempre per als europeus) seria l’estructura どころか (dokoroka). Per exemple:
忙しくて、旅行するどころか、テレビを見るひまさえない。
Estic tan ocupat que no tinc temps, no ja per fer un viatge, sinó ni tan sols per mirar la televisió.
L'estructura “AどころかB” té una correspondència natural en la nostra “no ja A, sinó ni tan sols B”. Novament hi trobem una continuïtat entre la dimensió real i la lingüística: A és una cosa amb un cert grau d'impossibilitat; B s'hi oposa pel fet de ser també impossible, però amb un grau més elevat (encara més impossible). Fem servir aquesta estructura per expressar aquesta gradació. Sense aquesta gradació a la realitat descrita, la utilització de l'estructura no tindria sentit.
Doncs bé, en el següent exemple, les coses no van igual:
この国の経済はよくなるどころか、ますます悪くなっている。
L'economia d'aquest país no només no millora, sinó que empitjora.
En principi, sembla un cas similar, però això és només perquè la traducció ens enganya: traduïm la primera frase en negatiu, però una traducció literal seria:
L'economia d'aquest país milloraどころかempitjora.
És a dir, aquest どころか està articulant una relació entre A i B en tant que enunciats, siguin del tipus que siguin, amb independència dels seus continguts (dintre d'uns límits semànticament acceptables, evidentment). En català A i B són dos elements de la realitat amb una articulació pròpia, exclusiva d'ells (aquesta oposició per gradació), independentment del discurs que els descriu. En japonès, A i B són dues peces del discurs que volem oposar tot expressant una gradació, però no hi ha una articulació necessària entre les corresponents parts de la realitat descrites que es correspongui amb la gradació que el どころか vol expressar.
La realitat no importa. Importa el discurs.
Ep! Només quan parlem, s'entén. I només en japonès.