Tenir un fill és una experiència que et porta a moments de la teva pròpia infantesa: tot d'una et venen al cap cançons de bressol, o simplement de la teva infantesa (ara estem amb aquella dels payasos de la tele quan de tele només n'hi havia una: “vamos de paseo, pi-pi-pi!”) que no havies recordat en anys.
Recordo una entremaliadura que vaig fer quan ja devia ser una mica gran: mon germà i jo vam dormir a l'habitació dels pares fins a bastant grandets. Recordo la disposició dels llitets i alguna escena. Recordo el meu primer somni (o el que recordo com a primer somni) des d'aquell llit, despertar-me espantat i trobar tranquil·litat en el reflex de la llum de la cuina en l'armari, senyal que la meva mare hi feinejava i que per tant em trobava de nou en un món segur.
Bé, l'entremaliadura en qüestió no hi té res a veure, amb aquest somni: dormíem tots dos, els llitets arrenglerats, l'un al costat de l'altre. I em recordo, empipat amb mon germà, jo dret al meu llitet, en pijama i pixant des del meu al seu, mon germà plorant impotent i demanant la presència de la mare.
Molt divertit.
Avui, explicant-li l'anècdota a la Rachael, i enmig de les seves rialles, he mirat de recordar-ne la continuació. Òbviament, la meva mare va venir corrents a l'habitació i va posar-hi ordre, repartint una parell de manotades (al cul o a l'esquena, mai a la cara) al responsable de tot plegat.
La qüestió és que...
... en el meu record les manotades les rebia mon germà, i no pas jo!
Detall que fa obvi que en el meu record de l'anècdota hi ha un element de construcció, perquè no pot ser que jo sortís guanyant en l'agressió i en el càstig. Ara bé: quina de les dues parts és la manipulada per la memòria?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada