Partitius en part

Un dels catalanismes més típics quan catalans de soca-rel parlen en castellà és el de fer el partitiu a la catalana: “En mi pueblo hay cinco coches, dos de rojos y dos de azules”; la construcció és perfectament correcta en català, però no ho és en castellà, on hauria de ser “dos rojos y dos azules”. L'error és freqüent i passa freqüentment inadvertit: l'he vist en traduccions de llibres estrangers fetes a Barcelona, i això vol dir que el traductor va fer servir aquesta estructura i que el corrector la va deixar passar alegrement; també recordo algun professor de castellà de Nova (no diré qui) ensenyant-lo tranquil·lament a innocents estudiants japonesos i que, una vegada, davant d'una vaga observació al respecte feta per un company no català el va mirar estranyat perquè ni tan sols veia a quin punt del seu discurs podia estar fent referència el seu crític.
Fins avui a primera hora de la tarda pensava que el partitiu, en castellà, no es feia amb “de”. Però vet aquí que la Rachael, en una de les seves lliçons de castellà, em demana què vol dir el “de” de “de apellido, Martínez-Fitzpatrick”. Quan et demanen el nom amb la fórmula “¿Cómo se llama tu hijo?” la resposta pot ser, per exemple: “Gabriel”, i si l'interlocutor vol saber el seu cognom, demanarà: “¿Y de apellido?”; “De apellido, Martínez-Fitzpatrick”.
Aquest “de” és... tatxaaaaaaan! l'expressió d'un partitiu?
(Algun lingüista d'entre vosaltres m'ho podria confirmar? N'hi ha més exemples, d'ús d'aquesta preposició (és més, aquest “de” és realment una preposició?) en castellà? Ara mateix em ve la neurosi persecutòria i em veig amb el dubte: en l'expressió “de entre todas las cosas”, aquest “de” també ho és, de partitiu?).
(I ara que hi penso: la preposició a “una de tres” també ho seria, oi?).