Hölderlin

There is a constant yearning
For all that is unconfined. But much needs
To be retained.

Caos i ordre

つまり、羽仁男の考えは、すべてを無意味からはじめて、その上で意味づけの自由に生きるという考えだった。そのためには、決して決して、意味ある行動からはじめてはならなかった（命売ります, P.187）。

És a dir, la idea d'en Hanio partia de que tot era un no-sentit, i un cop acceptat això, la intenció era viure lliurement per tal d'atorgar sentit (personal) a les coses. Per tal de fer-ho calia de totes totes començar per actuar amb sentit.

En aquest punt de la novel·la se'm va acudir que potser la seva estructura serveix per expressar la transició del binomi món exterior ordenat-vida interior desordenada al binomi món exterior desordenat-vida interior ordenada. Un cop la novel·la acabada no és així, però la démarche descrita a la cita no deixa de recordar-me l'ordre final de les pel·lícules de Mizoguchi, on totes les ordalies dels protagonistes condueixen a l'assoliment d'un ordre interior (no estrictament personal, però dintre d'una esfera reduïda) més enllà del desordre còsmic (el macro-ordre social on l'acció ha tingut lloc). És l'acció dels personatges la que aporta la recuperació d'un ordre ideal que és sempre reduït.

L'ordre, el sentit, com a cosa aportada, creada per l'home, i ser-ne conscient. Potser és un tret d'una certa visió japonesa del món. Aquesta consciència d'artificiositat de l'ordre/sentit: la post-modernitat japonesa avant-la-lettre? La voluntat d'imposar un ordre a les coses que viuen en estat natural de caos. L'ordre estètic, només assolible de manera limitada, perquè l'ordre només és assolible de manera limitada dintre d'un univers caòtic; l'ordre estètic de les petites coses, mentre que les grans, inabastables, són abandonades al caos: la perfecció del bòl de te en contrast amb la lletjor absoluta de les seves ciutats.

Lectures pendents

Jean Dutourd, desconegut fins que el Beszonoff el descriu com un dels millors francesos del segle XX.

Recomanacions

Autor recomanat per l'Houellbecq: Jean de la Ville de Mirmont.

No hay nadie en casa

"Si decimos que nuestra época está obsesionada por la juventud, eso significa simplemente que está obsesionada por la vejez. La vejez en la escala social de valores ha sido relegada de manera grosera al último puesto. La vejez ya no significa saduría, experiencia, conocimiento y nobleza. La vejez es fea, inválida, la vejez es mala, es un mal social necesario. la antigua costumbre de Serbia oriental, el lapot -un ritual para dar muerte a los ancianos a los que los jóvenes del lugar ponían una hogaza de pan en la cabeza y los mataban a hachazos-, produce espanto. El espanto es una forma de hipocresía de la civilizada sociedad europeo-occidental en la que la gente hace cualquier cosa para escapar del lapot." (p.45-6)

"Va una gallina y se encuentra con un gusano.
-Hola, gran águila -la saluda el gusano.
-Hola, rey de las serpientes -le devuelve el saludo la gallina."
(p.51)
(Puc pensar en més d'un a qui l'acudit li encaixa tan bé que es diria que no és un acudit)

"En Manchester, en New Hampshire, conocí a Bego, un refugiado que antes de llegar a Estados Unidos había pasado tiempo en un campo de concentración serbio para musulmanes.
-No sabía que había volado a Estados Unidos. Creía que era el Manchester de Inglaterra -me dijo."
(p.149)

"Algunos de nosotros recordamos todavía a los chicos de provincias de los años sesenta y la moda de llevar larga la uña del dedo meñique, un sustituto visible del pene invisible."
(p.152)
(A l'Índia, a més a més, se la pinten! Aaaaaaargh!)

"No creo en el amor sin reciprocidad"
(p.161)

"Cuando me imagino a mi madre y a su nieta e intento comparar sus culturas, sus contenidos identificativos e iconos, enseguida vislumbro una gran diferencia. Mi madre se formó con las películas de Hollywood. Sus iconos eran Katharine Hepburn, Carol Lombard, Lauren Bacall, Barbara Stanwyck, Bette Davis, Joan Crawford, Ava Gardner, Marilyn Monroe y muchas otras. Cuando hoy veo esas películas me quedo estupefacta al advertir que los personajes masculinos y femeninos están en pie de igualdad, ante todo porque conversan como seres humanos iguales e inteligentes. Me basta con evocar los elocuentes e ingeniosos diálogos entre Katharine Hepburn y Spencer Tracy o Cary Grant para constatar asombrada el hecho descorazonador de que los personajes femeninos emancipados de hoy en general callan. Y callan porque no suelen tener nada que decir."
(p.296-7)

Llibre fragmentari però interessant de la Ugresic. Esperant amb candeletes el moment de rellegir El Ministerio del Dolor. Llegiu també l'article que trobareu al link del títol, Derecho a la infelicidad.

Grande Aira

P. ¿Se ríe mucho?

R. Sí, quizás es una defensa. Soy risueño. Salvo en gente que sufrió mucho de verdad, me parece que ser trágico es un poco impostar.

Era inevitable

Els laterals de la selecció dels Estats Units es diuen Cherundolo i Bocanegra. Hi ha una novel·la del Javier García Sánchez, La dama del viento sur, ambientada a Alemanya, on els personatges secundaris tenen noms de jugadors internacionals alemanys de finals dels setanta (recordo especialment el doctor Littbarski).
Quan per primera vegada vaig sentir parlar d'un central nigerià que va fracassar a l'Inter, Taribo West, vaig pensar que el seu nom era perfecte per a un personatge de novel·la negra. Des de llavors hi ha sempre algun nom de jugador que em crida l'atenció per les seves possibilitats literàries; això sí, sempre dintre del gènere negre, limitació que no sabria explicar però que se'm revela com a del tot natural. Cherundolo i Bocanegra farien una bona parella: un joc d'alter egos humorístico-maleïts.

La Vie, mode d'emploi

Chapitre XIII, Rorschash 1, p.70-72: la història del trapezista perfeccionista i obsessionat és gairebé un homenatge a Un artista de la fam, una mena de versió que l'autor fa com per agraïr al mestre tot el plaer que el relat original li ha proporcionat.
(I això lligat amb el capítol on la família va al circ i el nen explica què són els trapezistes per a ell, un lligam entre dos mons, a ぶらんこ乗り (capítol 手を握ろう！), de l'Ishii Shinji.)

Autors espanyols joves

Autors espanyols joves que paguen la pena segons en Goytisolo:
Andrés Sánchez Robaina (aquest fa vint anys que el vaig veient classificat com a autor jove, però vaja...) y novelistas como José María Pérez Álvarez, Javier Pastor, José [sic.]Francisco Ferré, José María Ridao y jóvenes "rupturistas" como Manuel Vilas, José Vicente Mora y Juan Cantabella.