Diccionari ociós

名残惜しい
なごりおしい
別れを惜しむ気持ちが強く、別れるのがつらい。心残りが多くて別れにくい
La qualitat o l'estat de ser difícil separar-se d'algú (o, de fet, d'alguna cosa) perquè un s'hi sent molt lligat.
Tenim alguna paraula que vulgui dir específicament això? I en anglès, castellà o francès?

Raons de la dificultat del japonès

Esquema de raons que serà (si tot va bé) completat i engreixat amb posts específics. Per ara, només l'enumeració de punts:

I- Actitud dels japonesos: actitud anticomunicativa
1. Jôzu.
2. Anècdota del rus.
3. Anècdota taiwanès parada bus
4. L'educació com a manera d'evitar el veritable contacte. Taiwanesos vs. japonesos: les normes d'educació com a mitjà per establir contacte vs. mitjà per evitar-lo.
5. La feixuguesa de les relacions socials: el keigo.
6. La “por” a l'estranger.
7. El prejudici sobre la incapacitat de l'estranger (occidental) d'aprendre japonès.
8. La japonesitat ideal: la llengua com a expressió d'aquest fet.
II- Raons lingüístiques
1. La insondabilitat de l'altre:
• たい vs. たがっている
• No fer servir el subjecte de segona persona
2. Distància gramatical:
• L'ordre de la frase.
• Demostratius: el discurs sociologista per oposició al materialista.
• Articulació de l'ordre gramatical amb la realitat
• Ús dels pronoms i l'expressió del subjecte.
3. Simplicitat fonètica; confusions.
4. Nivells de llenguatge (i obsessió dels manuals per fer servir formes no neutres)
5. Articulació de les esferes gramatical i semàntica: el significat contingut en la gramàtica (ところか i phrasal verbs)
6. Articulació del discurs-realitat no lingüística: el japonès viu en el discurs (demostratius, frases negatives...)
7. Segmentat semàntic de la realitat.
8. Gramàtica laxa, poc definida: frases inconnexes.
9. Dificultat de l'escriptura.
• Kanji i kana.
• Nombre de kanjis.
• Lectures dels kanjis
• Implicacions per a la lectura i per tant per a l'aprenentatge a llarg termini
• Increment de la distància llengua escrita-llengua parlada
i. Conseqüències en l'aprenentatge.
ii. Estratègies
iii. Analfabetisme
III- Raons culturals
1. El temps: temes de conversa banals. Fugida dels temes personals, de qualsevol cosa que pugui significar conflicte (tot plegat, un esforç per a què?
2. La realitat com a realitat diferent (lligat amb II.4)
3. Relacions socials expressades en la llengua: keigo i històries
4. Tot passa per la llengua; complexitat i matís

Caos i ordre

つまり、羽仁男の考えは、すべてを無意味からはじめて、その上で意味づけの自由に生きるという考えだった。そのためには、決して決して、意味ある行動からはじめてはならなかった（命売ります, P.187）。

És a dir, la idea d'en Hanio partia de que tot era un no-sentit, i un cop acceptat això, la intenció era viure lliurement per tal d'atorgar sentit (personal) a les coses. Per tal de fer-ho calia de totes totes començar per actuar amb sentit.

En aquest punt de la novel·la se'm va acudir que potser la seva estructura serveix per expressar la transició del binomi món exterior ordenat-vida interior desordenada al binomi món exterior desordenat-vida interior ordenada. Un cop la novel·la acabada no és així, però la démarche descrita a la cita no deixa de recordar-me l'ordre final de les pel·lícules de Mizoguchi, on totes les ordalies dels protagonistes condueixen a l'assoliment d'un ordre interior (no estrictament personal, però dintre d'una esfera reduïda) més enllà del desordre còsmic (el macro-ordre social on l'acció ha tingut lloc). És l'acció dels personatges la que aporta la recuperació d'un ordre ideal que és sempre reduït.

L'ordre, el sentit, com a cosa aportada, creada per l'home, i ser-ne conscient. Potser és un tret d'una certa visió japonesa del món. Aquesta consciència d'artificiositat de l'ordre/sentit: la post-modernitat japonesa avant-la-lettre? La voluntat d'imposar un ordre a les coses que viuen en estat natural de caos. L'ordre estètic, només assolible de manera limitada, perquè l'ordre només és assolible de manera limitada dintre d'un univers caòtic; l'ordre estètic de les petites coses, mentre que les grans, inabastables, són abandonades al caos: la perfecció del bòl de te en contrast amb la lletjor absoluta de les seves ciutats.

Eclecticisme japonès o homenatge a Berlanga?

From Yōshō jidai 幼少時代 (‘Childhood Years,’ 1956), Tanizaki’s memoirs of his early childhood, we learn that his grandfather had converted himself late in his life to the Russian Orthodox Church, and had kept an icon of the Virgin Mary in the house. This eventually led up to the awkward situation at his deathbed when both a Buddhist Nichiren priest – the sect of which his family had been adherents for many generations – and an Orthodox priest arrived, upon which a heated discussion flared up as to how the old man should be buried.

Un Japó inesperat

Anècdotes sobre el supermercat d'al costat de casa meva (Takadaya):
-una vegada vaig arribar a caixa amb una pila de coses i quan anava a pagar em vaig adonar que em faltaven uns pocs iens. Com que -viciós del suc de naronges- n'havia agafat em penso que sis, en vaig deixar una o dues a banda i amb això vaig poder pagar. Un cop el compte saldat la caixera, una dona que sempre em comentava -suposo que li feia gràcia- el nombre de naronges que comprava, amb la complicitat de l'hora i la buidesa del super, va agafar les peces descartades, me les va ficar a la bossa, i em va dir motte kudasai, que me les emportés, amb un gest que no era ni tan sols de complicitat sinó un simple està bé.
-avui a l'hora de pagar el compte eren 957 iens. Jo que miro sempre de desfer-me de xavalla faig un cop d'ull a la cartera i en monedes soltes tinc només sis iens, o sigui que li dóno el bitllet de mil i prou. I la dona -una altra- que se n'adona em diu una cosa així com esperi que el puc ajudar, i treu el que de totes totes m'ha semblat el seu propi moneder i em dóna un ien, que feia el setè, i així m'estalviava de carregar monedes a la butxaca.

Formalitats

A un article sobre una nena que accidentalment va ser intoxicada per traces de cacahuets en unes ametlles dóna aquest comentari:
The lawyer also told the Lucentes [la família] that under Japanese law, a company that admits wrongdoing is liable only up until the time of the admission. It can be held responsible for medical bills or other damages until then, but not afterwards.
La rellevància del valor nominal de tot al Japó és una cosa fora mesura. Una mera formalitat com aquesta cancel·la responsabilitats que poden arribar a ser molt i molt greus.

Per a una definició de gourmet

"For those [...] who enjoy well-prepared and -presented meals involving beef, veal, lamb, pork, chicken, lobster, etc.: Do you think much about the (possible) moral status and (probable) suffering of the animals involved? [...] Isn't being extra aware and attentive and thoughtful about one's food and its overall context part of what distinguishes a real gourmet? Or is all the gourmet's extra attention and sensibility just supposed to be sensuous? Is it really just a matter of taste and presentation?"
David Foster Wallace, Consider the Lobster, p.253-4

Materialisme japonès

De néojaponisme, sobre la devoció pels objectes en la cultura japonesa:
There are many economic-structuralist explanations for the failure of Japanese companies to master software, web design, E-books, net culture and user interfaces, but without going full-blown cultural-essentialist, can we not say at this point that there is very “Japanese” predilection for creating actual objects rather than virtual ones? We do not necessarily have to explain this through animism — there are kami everywhere, even in your Walkman — but we can probably safely say, people who love the concept of physical objects tend to be extremely detailed-oriented and obsessive when it comes to making them.

Curiositats pedagògiques

(Comentari de ja fa un temps: fa mesos que no em dedico a escriure al blog de manera regular, de manera que aquest que ara faré us arriba amb tot aquest temps de retard. No n'és, però, un d'actualitat i l'interès que pugui tenir el té independentment del moment en què l'escrigui. Certs temes interessants m'els apunto en una llibreteta i en faig posts setmanes, mesos després.)
A l'escola, quan hi va haver els Jocs Olímpics d'hivern, a l'hora de dinar passaven les emissions que tinguéssin a veure amb atletes japonesos. Hi ha un circuit intern de televisió amb connexió a totes les aules per on normalment passen vídeos irrellevants gravats pels propis estudiants, entrevistes als professors, collonades culturals que s'han d'anunciar i nimietats similars. Però durant els Jocs Olímpics (per cert, res a veure, però... per què Jocs Olímpics s'ha d'escriure amb majúscules i partida de botifarra amb minúscules?) posen la tele i passen les competicions dels japonesos que toquen aquell dia. Em va semblar una tria curiosa: se suposa que el circuit de televisió, a les aules, es fa servir per coses que són rellevants pedagògicament o cívicament per al conjunt de l'escola... i això em deixa amb la impressió que els Jocs Olímpics -l'actuació de japonesos als Jocs Olímpics- és d'alguna manera cívicament rellevant.
En algun moment he tingut la impressió, quan aquests (i aquí el pronom no hauria per tant de ser Aquests?) s'acostaven que la gent hi feia referència com si es tractés d'una cosa realment important, com si fossin un element que defineix la realitat a l'alçada dels esdeveniments polítics o socials d'envergadura. Que defineixen la realitat social d'una manera particular, com el futbol pot fer-ho a casa nostra, però alhora amb un significat acceptat per tothom com més profund, perquè és impensable que a casa nostra el passin imatges de la final de la Xàmpions a l'escola (tot i que no posaria la mà al foc en aquest punt): les imatges dels Jocs són rellevants per als estudiants en tant que estudiants, i per això les passen. No puc concebir que sigui altrament, és l'única hipòtesi per explicar que passin els Jocs Olímpics i no la Copa del Món de futbol (això sí, si d'aquí a deu dies hi ha sorpresa us n'informaré puntualment, però això no canviaria gaire les coses: hauríem d'explicar el mateix fenòmen, però no limitat a un sol esdeveniment sinó generalitzat a tots els esdeveniments esportius d'abast planetari concebuts com una mena de representació simbòlico-esportiva del món).
Doncs això, que els Jocs semblen tenir una dimensió que no acabo de copsar. La veritat és que ni tan sols ensumo què pot arribar a ser. Continuaré investigant, però donat el meu interès per les Olimpíades és possible que el meu interès no doni per arribar massa lluny.
Això sí, els nens, davant de la pantalla, estaven calladets com mai.

Hanamis i estètiques

Els cirerers acaben de florir aquí a Nagano, i el costum del hanami (anar a fer un picnic a sota dels cirerers en flor) és una obligació anual per a tothom. Jo, malalt des de que vaig anar a Barcelona, aquesta vegada no hi aniré, però és un moment de trobada obligat. En un altre text, cap al final, ja vaig fer una reflexió sobre la importància del sakura (cirerer) i la seva floració: els japonesos perden el cul per l'estètica.
I aquí ve el detall que motiva aquest post: en Ben, un australià molt simpàtic, en saber que estava malalt, em demanava si era un refredat agafat durant un hanami. Dissabte al matí ens vam llevar amb un pam de neu, cosa que va espatllar part de la floració d'enguany. Que nevi tan tard és, pel que es veu, un fenòmen bastant rar, però l'absència habitual de neu no treu que sovint encara faci fresqueta. Si no enganxes un bon dia, amb un molt bon sol, et pots pelar de fred sota els sakura dels collons. En Ben em deia que ell mateix moqueja una mica des del hanami d'ahir, i aquí li vaig enviar aquest comentari que ara comparteixo amb els que podeu llegir l'anglès, que sou majoria:

It's funny that you mention hanami colds; I'm sure that there is a good number of them in Japan. Sakura blossoms when it's often still cold and nobody in a normal country would go sit for hours under them in that temperature, having cold drinks while shivering and pretending to be having a great time. I particularly like the relief expressions on people's faces when someone proposes to put an end to... well, the party... and how quickly everything is packed and people return home. Aesthetics and the Japanese... he, he.

Podria traduir-ho, és curtet, però és per tal que us aneu acostumant, perquè em penso que vindran bastants posts en anglès.

Sorry!

Sushidarwinisme

Article sobre l'especialització de la flora intestinal dels japonesos per digerir l'alga amb què es fan els maki-sushi:

Why the Japanese Can Easily Digest Sushi

ScienceDaily (Apr. 13, 2010) — Porphyran, a polysaccharide present in the cell walls of a red algae that is used notably in the preparation of sushi, is broken down specifically by an enzyme called porphyranase. This new enzymatic activity has been identified in marine bacteria and, surprisingly, in the bacteria that populate the gut of the Japanese. Scientists from CNRS and UPMC have explained this discovery by a transfer of genes between the bacteria, that allows the gut microbiota of the Japanese to acquire all the "machinery" it needs to consume the algae that surround sushi.

Their results are published in Nature on April 8, 2010.

Without intestinal flora, humans cannot break down the polysaccharides in their diet, which are one of the principal sources of energy for the brain. Indeed, intestinal bacteria contain enzymes that are known to "break down" polysaccharides (1), which are polymers made up of carbohydrates. They are essential because the human genome is not endowed with such enzymes.

Two research teams working at the Station Biologique in Roscoff (CNRS / UPMC) have been working on porphyranase, an enzyme that breaks down polysaccharides but whose true activity was previously unsuspected. These teams have thus discovered that porphyranase breaks down a highly specific molecule: porphyran, and not another substrate, as had previously been thought (2). Porphyran is a polysaccharide, one of the components in the walls of a red-colored marine algae called Porphyra. These algae are used to prepare Japanese sushi. According to historical documents, this alga has been consumed for many generations by the Japanese (3). Of considerable cultural importance in Japan, it has sometimes served as a gift or to pay certain taxes.

The researchers then demonstrated the process of recognition between the enzyme (porphyranase) and its substrate (porphyran). They were thus able to identify the "signature" of the sequence involved in this recognition (the specific site on the enzyme to which the reagent binds). As expected, this novel enzymatic activity was detected in marine bacteria. Further investigations led the scientists to compare genomic data regarding the gut microbiota of 13 Japanese individuals and 18 North Americans. They thus discovered that porphyranase was also present in the gut microbiota of the Japanese (but not in that of the North Americans).

The scientists suppose that the presence of this enzyme in the gut microbiota of the Japanese is directly linked to their dietary habits. As major consumers of Porphyra for several centuries, the Japanese have thus been in contact with the marine bacteria that contain porphyranases via their diet. Mirjam Czjzek and her team presume that a transfer of genes from marine bacteria to intestinal bacteria must have allowed the microbiota of the Japanese to accept the "machinery" required to break down the polysaccharides in Porphyra algae. These findings suggest that food associated with marine bacteria may constitute a means for the human gut microbiota to acquire new enzymes, which may, among other factors, explain their diversity.

Notes

(1) For example, cellulose and starch.

(2) It was previously thought that agarose, a carbohydrate polymer that is also extracted from red algae, was the substrate for this enzyme.

(3) Writings testify that the algae served as a form of payment in the 8th century.

Dolça venjança japonesa

Al Japó, quan t'en vas de viatge, l'etiqueta vol que en tornar portis un お土産 omiyage -petit regal, souvenir- normalment algun producte local (sentit literal dels dos kanjis que el composen) del lloc de destí. No ha de ser res d'extraordinari, simplement un detall com per mostrar que recordaves l'altra persona o per fer-la participar de la teva experiència. Ha de ser un mínim detall, però gairebé obligatori si has d'iniciar una conversa sobre el teu viatge, o fer una sessió de tortura fotogràfica de turista cofoi. Sense el regalet, la mera conversa esdevé difícil d'encetar i es fa una mica estranya: manca formalitat. Jo -els estrangers, ja se sap...- passo bastant d'aquest enuig. Els que coneixeu les meves tendències informals ja sabreu que el tema regalets, aniversaris, ocasions especials i convencions estúpides no són el meu fort. Sí, ja ho sé: Déu n'hi do el país on he anat a petar per ser d'aquesta manera. Res a fer: barra i somriures, i avall. Normalment sempre porto alguna cosa per a algú, però sempre per agraïment, mai per obligació. Aquesta vegada he portat paquetets de pernil i formatge per a tres o quatre persones.
En tenia un per a mi, però...
I si per una vegada...?
Doncs sí, per una vegada y sin que sirva de precedente he fet un omiyage amb tots els ets i uts: pura formalitat, sense cap element de simpatia. He regalat un d'aquests paquets a la meva benvolguda companya de feina, la Tanoka.
A la Tanoka!!!!????
Donar-li un paquet de pernil de gla i formatge manxec de primera que podria disfrutar jo, compartint-lo amb la meva Rachael en un d'aquests eterns esmorzars mandrosos de cap de setmana? Donar com a compensació a totes les seves cares llargues de l'any una dosi d'un plaer que no es mereix?
Doncs sí. És el que vaig fer fa un parell de dies. Les raons són dues:
-la primera, estríctament política: si haig de veure-me-les amb aquesta mala puta durant un any més, mirem de fer-ho en els millors termes possibles.
-la segona, més íntima: venjar-me secretament de totes les amargors que em vaig haver d'empassar l'any passat i de les que han de venir enguany.
Estrany? No. La idea és molt japonesa, diria: donar-li un tastet de felicitat que no pugui oblidar, que contrasti amb cada troç de formatge i tall de pernil (i heu de conèixer el que per aquí passa per formatge i per pernil per saber com de gran és aquest contrast) que prengui durant el pròxim any. Que cada vegada que obri la boca per menjar formatge, abans de ficar-hi la peça, hagi de pensar: "Ah! Aquell formatge del Martinez-sensei sí que era bo"; que cada vegada que és al super i compri pernil ho hagi de fer amb la recança de no poder trobar res que s'assembli al pernil de veritat que li vaig permetre de tastar, repassant les lleixes una última vegada després d'haver ficat el seu pernil japonès al carret per si un miracle feia aparèixer un paquet del de gla espanyol. He, he.
La meva pretensió pot semblar exagerada, il·lusòria; no us equivoqueu: el lloc del menjar a la cultura japonesa és molt especial: és un dels pocs vehicles d'expressió hedonista que els són permesos. O més aviat, el menjar és el plaer que els és permès de compartir amb els altres, una forma d'expressió individual alhora social i molt íntima. Quan parlen de menjar és l'únic moment -diria- que pots trobar japonesos compartint experiències de manera emocional. Una altra desviació japonesa. El menjar és important perquè és l'única via d'expressió emocional ben vista en societat.
Per això, si vols fer mal has d'apuntar a la teca. Si d'aquí a uns mesos un petit comentari de la bèstia fa referència al meu regal, prova que se'n recorda, somriuré amb la satisfacció del triomf al camp de batalla.