Somni

De vegades, als somnis faig acudits. Si són molt bons, o sentits com a molt bons, arriben a fer-me riure, i alguna vegada aquest riure ha arribat a despertar-me. Obres els ulls i continues rient, però passa un moment fins que no t'adones que tens la boca oberta del riure, i has de fer un esforç per tancar-la, com si s'hi hagués quedat enganxada, el riure ja autònom respecte de la seva causa, que ha quedat enrera en despertar-te. Si aconsegueixo recordar l'acudit, però, sovint passa que el que m'havia fet riure, un cop despert, no té cap espurna de gràcia, o cap sentit, i penso que el somni que m'ho va fer passar tan bé és d'alguna manera una decepció. Ara bé, de vegades l'acudit sí que en té, de gràcia, i ric una estona ja despert.
Fa un parell de dies vaig somniar una versió de “La santa espina”, sí, la sardana, que encara em fa somriure. El primer vers feia:
Som i serem de l'avellana...
El segon també volia ser diferent de l'original, però ni va ser tan reeixit, ni en recordo cap paraula. Tant és. El fet és que si la canteu amb aquest primer vers conserva el ritme perfectament. No recordo com anava el somni, però era com una manera de dir que som i serem de la ceba, lligat amb la qüestió de l'avellana (ei! els de Reus!) que va fer un cert rebombori cap a finals dels noranta, i que va acabar sent una mena d'aglutinador d'una certa sensibilitat molt... bé, molt de la ceba. Jo m'adonava, dintre del somni mateix, que l'expressió no acabava de funcionar, però la temptació de cantar-la em guanyava. No em podia resistir a fer el meu acudit encara que no vingués a tomb.
Ja veieu que això de no poder resistir la temptació de dir coses sense solta no només em passa despert.

Somni fumbuleru

La nit de l'Inter-Barça em vaig despertar cap a quarts de tres (m'havia de llevar una hora més tard per veure el partit) havent somiat amb una jugada. Un Márquez diminut, sobre una superfície que semblava una mena de taula de ping-pong, marró, evidentment sense xarxa perquè es tractava de jugar a futbol -una taula, vaja- robava una pilota i llençava el contraatac. La passava al forat, on jo temia que primer arrivaria un defensor contrari (que, en tot cas, no es veia enlloc a sobre de la taula), però un Messi també diminut la dominava abans que cap ombra li fes oposició, i ara convertit en una formiga encara més petita que aquella en què en Márquez també s'havia convertit, la formiga-pulga vaig pensar, agafava la pilota (ara amb una estranya forma d'engruna de pa) com ho fan les formigues, amb les mandíbules, i avançava inexorablement cap a la porteria, fent alguna marradeta d'aquestes que fan les formigues com per orientar-se millor, però sense perdre de vista l'objectiu del gol.

Biblioteca inacabada

Murakami Haruki, TV-people
Quan la protagonista vol parlar del que hi havia a l'inconscient del seu company troba la imatge del bosc: あなたが飛行機のことを考えていなかったとしても、あなたの心はどこか遠い森の奥の方で飛行機のことを考えていたのよ: tot i que tu no estiguessis pensant en un avió, la teva ment (en japonès el cor és la ment, l'esprit francès), al fons d'un bosc perdut en la llunyania, hi pensava.
TVピープル, Murakami Haruki, p.70
Una meva companya de la facultat volia fer la seva tesi de màster sobre el bosc chez Ôe Kenzaburô, on hi és present de manera abundant i conscient. Que un escriptor tan desjaponesitzat com el Murakami Haruki trobi aquesta metàfora per referir-se a l'inconscient ens parla potser de com el bosc està arrelat a l'imaginari japonès.
Ara bé, vivint a Nagano, envoltat de muntanyes, una de les coses que més m'ha sorprès des de que vaig aribar-hi ara fa nou mesos és la relació distant que la gent sembla tenir amb el bosc. Com a mínim físicament hi ha una distància estranya: no semblen anar-hi sovint. De fet, costa de trobar camins que penetrin al bosc de manera natural, des de qualsevol carreró per darrera de l'última renglera de cases. Hi van en cotxe, als llocs on es pot anar en cotxe, però a ningú sembla acudir-se-li d'anar-hi a fer un volt si no és a les zones estrictament preparades, senyalitzades, aplanades i desmuntanyitzades. A zones perfectament civilitzades. Per a ells la muntanya (la natura) sembla ser un lloc inaccessible i agreste, i sempre serà millor visitar un jardí.

De "Todos los nombres"

A don José, si de un lado le sopla, del otro le hace viento.

Diccionari ociós

PASAR LA NOCHE A CUERPO: sense sostre i sense abric, només amb la roba de vestir.

Diccionari ociós

XONA: la Xina catxonda.

Res ja no és el que era

En un article sobre la des-maoïtzació de la Xina, a la llista d'anècdotes sobre la progressiva desaparició de l'àmbit públic de la figura del pare fundador: “Even Mao's portrait in Tiananmen is reduced in size every year by a few centimeters.”