Somni

De vegades, als somnis faig acudits. Si són molt bons, o sentits com a molt bons, arriben a fer-me riure, i alguna vegada aquest riure ha arribat a despertar-me. Obres els ulls i continues rient, però passa un moment fins que no t'adones que tens la boca oberta del riure, i has de fer un esforç per tancar-la, com si s'hi hagués quedat enganxada, el riure ja autònom respecte de la seva causa, que ha quedat enrera en despertar-te. Si aconsegueixo recordar l'acudit, però, sovint passa que el que m'havia fet riure, un cop despert, no té cap espurna de gràcia, o cap sentit, i penso que el somni que m'ho va fer passar tan bé és d'alguna manera una decepció. Ara bé, de vegades l'acudit sí que en té, de gràcia, i ric una estona ja despert.
Fa un parell de dies vaig somniar una versió de “La santa espina”, sí, la sardana, que encara em fa somriure. El primer vers feia:
Som i serem de l'avellana...
El segon també volia ser diferent de l'original, però ni va ser tan reeixit, ni en recordo cap paraula. Tant és. El fet és que si la canteu amb aquest primer vers conserva el ritme perfectament. No recordo com anava el somni, però era com una manera de dir que som i serem de la ceba, lligat amb la qüestió de l'avellana (ei! els de Reus!) que va fer un cert rebombori cap a finals dels noranta, i que va acabar sent una mena d'aglutinador d'una certa sensibilitat molt... bé, molt de la ceba. Jo m'adonava, dintre del somni mateix, que l'expressió no acabava de funcionar, però la temptació de cantar-la em guanyava. No em podia resistir a fer el meu acudit encara que no vingués a tomb.
Ja veieu que això de no poder resistir la temptació de dir coses sense solta no només em passa despert.