Caràcters nacionals

L'altre dia vaig sopar amb la Rachael, una australiana que em va parlar d'una seva amiga.
Jo la vaig conéixer -l'amiga de la meva amiga- a un bar, envoltat de professors de la meva escola, la immensa majoria de països anglo-saxons. Enmig d'aquella colla despreocupada, hi havia una tia vestida amb un xal negre, amb un aire una mica com de iaia prematura, amb una gran rigidesa en la seva manera de moure's i parlar, i que s'adreçava a tothom amb un aire emfàtic que volia transmetre simpatia i que acabava per resultar sospitós de tan forçat que era. Era clarament un element estrany. I malgrat l'evidència de que ho era no semblava adonar-se'n, en una mena d'exercici de sociabilitat que li permetia d'entrar en contacte amb els altres i alhora de no entrar-hi del tot. Ràpidament vaig establir la hipòtesi que patia algun tipus de desequilibri emocional.
Aleshores algú em va dir que era alemanya.
Aaaaaaaaaaahhhh! No passava res. Era normal. Tot allò que semblava tan estrany quedava perfectament explicat per la seva nacionalitat.
La Rachael me'n va explicar una anècdota diria que curiosament alemanya:
ara li agrada un paio, japonès, que es veu que li arriba a l'alçada de les mamelles. No és pas que ella sigui molt alta -em penso que és fins i tot més baixa que jo- és que es veu que el paio és realment petit. Però aquesta Suzanne, quan li va explicar tot plegat, li va dir: he is a dwarf. A dwarf? va dir la Rachael com per demanar confirmació. You mean... a midget? I la confirmació va arribar immediata: Yes, a midget.
El que trobo flipant dels alemanys és una mena de rudesa que s'apliquen principalment a ells mateixos. Són capaços de menystenir-se, d'insultar-se de la manera més brutal sota el principi de l'objectivitat obligada. Si es veuen com una merda es descriuran com una merda, sense embuts. Això, òbviament, inclou l'entorn que consideren propi (la gent que els agrada, i tal). Si a aquesta noia li agrada un nan, doncs és un nan, i no hi ha cap altra manera de referir-s'hi. Cap eufemisme quan es tracta de descruire la realitat pròpia. Només podem treure l'aigua clara a través de la precisió conceptual més despietada. Pura herència kantiana, vaja.
La Rachael, que s'havia quedat de pasta de boniato, va demanar-li més detalls, si per exemple tenia el cap gran, les cames curtes... si era un exemplar de circ, per entendre'ns. I l'altra, pura perspicàcia clínica, va haver de precisar: well, he hasn't been diagnosed... (i aquí és on va posar la mà a l'alçada del seu pit, per indicar-ne la curtesa) but he is a dwarf.
La pròxima vagada que algú dubti de si tal paio o tal altre és idiota, sempre podeu tirar de la fòrmula well, he hasn't been diagnosed, but...
Es veu que de tant en tant queda amb un (altre) xitxarel·lo a Tokio per fer sessions de bondage sex (lligar-se amb corretges de cuiro i fer coses que un no explicaria en una reunió familiar); però em penso que això no és estrictament alemany, i explicar-ho en detall engegaria a rodar l'esperit d'aquest post.