Un Japó inesperat

Anècdotes sobre el supermercat d'al costat de casa meva (Takadaya):
-una vegada vaig arribar a caixa amb una pila de coses i quan anava a pagar em vaig adonar que em faltaven uns pocs iens. Com que -viciós del suc de naronges- n'havia agafat em penso que sis, en vaig deixar una o dues a banda i amb això vaig poder pagar. Un cop el compte saldat la caixera, una dona que sempre em comentava -suposo que li feia gràcia- el nombre de naronges que comprava, amb la complicitat de l'hora i la buidesa del super, va agafar les peces descartades, me les va ficar a la bossa, i em va dir motte kudasai, que me les emportés, amb un gest que no era ni tan sols de complicitat sinó un simple està bé.
-avui a l'hora de pagar el compte eren 957 iens. Jo que miro sempre de desfer-me de xavalla faig un cop d'ull a la cartera i en monedes soltes tinc només sis iens, o sigui que li dóno el bitllet de mil i prou. I la dona -una altra- que se n'adona em diu una cosa així com esperi que el puc ajudar, i treu el que de totes totes m'ha semblat el seu propi moneder i em dóna un ien, que feia el setè, i així m'estalviava de carregar monedes a la butxaca.