Canvis

Hola a tothom, ja sóc aquí.
Sí, aquest sembla que serà el post definitiu on us explicaré què se n'ha fet, de la meva vida i -més important- què se'n farà a partir de la setmana vinent (espero).
Me'n vaig a Tasmània. Tindré un fill (és nen). Em casaré.
Per aquest ordre.
Pel mig, suposo (els plans són aquests, almenys) que aniré a Barcelona, trobaré feina, canviaré bolquers i -per invitació del meu futur sogre- aniré a pescar tonyina, jugar al golf, mirar partits d'aussie rules i de cricket, regaré l'hort i tindré cura de la worm farm que hi ha a l'eixida, ominosament anomenada the badlands. També tindré la responsabilitat de fer paella i truita de patates per a tota la família.
Tot això, però, no necessàriament per aquest ordre. De fet, quan hi arribaré aniré sense permís de treball i trigaré uns sis mesos en aconseguir-lo -espero que els terminis s'escurcin una mica-, amb la qual cosa no tindré excusa per escaquejar-me els dies laborables o justificar cansament els caps de setmana.
Sí, senyors, sí, heu entès correctament: me'n vaig (ens en anem) a viure a casa dels sogres. Uns mesos, en principi, fins que trobem feina i ens mudem a casa nostra, però sí, tindrem vida intensament familiar durant un bon temps. La raó ha estat la precipitació amb què tot se'ns ha imposat.
Rebobinem:
alguns de vosaltres ja sabíeu que sortia amb la Rachael (Raquel para mi madre) des del gener. Vam tornar de vacances de Nadal i -el feeling venia d'abans- després d'una classe de japonès vam trobar un moment a soles al parking i ella em va demanar com havien anat les vacances, i jo li vaig dir que havia partit peres amb la meva xicota, resposta davant de la qual va reaccionar de manera immediata i espontània amb un té, doncs jo m'he divorciat que em devia deixar amb un somriure si no a la cara segur que sí a l'esperit. A partir d'aquí, trobada casual per aquí, sopar casual per allà, i vés per on que l'acumulació de casualitats ens va portar a que -dues setmanes després i malgrat les seves reticències a entrar de seguida en una altra relació- jo trobés el moment de fer valer el meu encant i aquest em valgués la victòria que les circumstàncies només no m'haguéssin concedit. I vam començar a sortir.
Val a dir que divorciar-se, allò que se'n diu divorciar-se, no ho havia fet. Havien acordat de fer-ho, però el tema dels papers encara estava pendent. De fet, feia mesos que vivien separats, i el que jo sabia sobre la relació és que agonitzava de mala manera, a la japonesa (el paio és japonès): rollo negació de la realitat més evident. A mi, evidentment, un cop tot acabat, que ella encara estigués legalment casada se me'n fotia.
Tot anava com una seda fins que cap a començaments de maig, potser, em diu: noi, em penso que...
I jo que em quedo: -...
I ella que insisteix: -...
Muts i tot -o més aviat perquè ens vam quedar muts, precisament- no hi va haver discussió: ens estimàvem i el nen implicava només adelantar projectes, tindriem un Jesusito i hauriem de decidir què fariem, on aniriem a viure, on el tindriem, quin nom li donariem, quina escola li triariem, el club de karate, les classes de piano, la tria de la universitat, el discurs de graduació, els regals per al seu casament, les vacances amb els néts i el lloc de retir, que Tasmània està molt lluny de tot i Barcelona és un caos que no prova a partir de certa edat i hem de trobar un lloc que ens convingui a tots dos.
O sigui que ens vam casar en aquell instant (la resta són cerimònies enfarfegoses -prescindibles- i noses legals -imprescindibles pel tema visats) i vam unir les nostres vides per sempre.
Primer vam decidir que ella vingués al meu apartament (petit problema: tenia dos gats i els havíem de col·locar. Això va ser tot un tema fins a l'agost, quan vam trobar una dona que se'ls va quedar; després vam tenir problemes amb un altre gat que vam trobar, però tampoc no en donarem detalls, d'aquesta història, perquè això no s'acabaria mai. Els gats van ser pel mig durant un bon temps, perquè la Rachael és molt sentimental i s'hi sentia molt lligada).
Després vam decidir que el nen neixeria aquí, a l'hospital públic d'Okaya, la ciutat al costat de la meva. Havia de néixer al gener, i ens hi quedaríem fins a l'abril, quan jo acabés el meu contracte (ella va deixar la feina al setembre i tindria dret a atur a partir del desembre), la seva mare vindria per donar-nos un cop de mà a partir del Nadal, seriem feliços a interior amb el fred que pela a fora, i quan el nen tingués vint anys podria optar per la nacionalitat japonesa i qui sap si -en el cas que d'aquí a vint anys hagin canviat aquestes lleis retrògrades i en aquest país es permetés la ciutadania múltiple- fins i tot la pogués obtenir sense haver de renunciar al carnet del Barça.
I la vida va continuar durant uns mesos, plàcida, amb aqueferaments variats però plàcida perquè tot quedava lluuuuuuny, lluuuuuuuny.
I ve't aquí que...
... la placidesa de la vida...
...un dia, un amic filipí (amic d'ella, més aviat), durant un sopar, ens ve i ens diu: que ja sabeu que...?
I nosaltres que ens vam quedar muts per segona vegada: -... (x2)
I la placidesa de la vida a prendre vent.
Resulta que (i us ho podeu ben creure perquè tenim el text de la llei: ja us el portaré per a que el llegiu, ja...) al Japó, segons disposició del codi civil, quan un nen neix en els tres-cents dies posteriors a la data d'un divorci és inscrit en el registre civil sota el nom de l'ex-marit.
Jesusito Kobayashi.
Ja us ho podeu creure. El tema dóna per a un altre post, i espero escriure'l d'aquí a no massa, entre aussie rules i wormfarm. Vam anar a parlar amb l'ajuntament, que són els encarregats de fer aquesta inscripció, i ens van dir que, com que la Rachael s'havia divorciat legalment només al mes d'abril queiem dintre del cas. Això no volia pas dir que el nen fos de l'altre, el pare seria jo, però seria inscrit a l'equivalent del seu llibre de família i la partida de naixement seria emesa amb el seu cognom.
Pum.
El nen podria sortir del país amb nosaltres (a l'ambaixada australiana coneixien casos d'aquests, i no hi havia problema per emetre un passaport per al nen, però havia de ser sempre amb el cognom que constés a la partida de naixement). Crec que als nostres països un jutge acceptaria el canvi de cognoms prèvia prova de paternitat, però la partida de naixement del nen seria per sempre més la japonesa i el nen hauria d'anar donant explicacions tota la seva vida.
A banda de que a nosaltres no ens feia gota de gràcia tot l'assumpte, evidentment. A mi perquè... cony! Per una vegada que faig un nen i li donen el gol a un altre. I a la Rachael perquè no tenia les més mínimes ganes de tornar a trobar-se amb el seu ex i haver ni tan sols d'explicar-li el cas.
O sigui, que cap a finals d'agost vam veure clar que el nen havia de nèixer fora del Japó. I com que nen sense mare era una mica difícil, la Rachael havia de marxar. I jo, evidentment, no em podia quedar enrera.
A l'empresa van ser molt comprensius (emocionalment; financerament no tant, però vaja, deixem aquest tema per a un altre dia), i van posar-se de seguida a trobar-me un substitut amb qui estic compartint l'apartament fins que marxi, que encara no sé quan serà però espero que aviat. Dic marxi, i és primera persona singular, perquè la Rachael va marxar el dia tres i ja fa dues setmanes que hi és, a Tasmània. A mi em va retenir la sol·licitud de visat de fiancée, o sigui, de promès (com de matrimoni, però casant-nos un cop a Austràlia). L'altre dia vaig rebre un mail que deia que tot bé pel que sembla (dic pel que sembla perquè no ho deien explícitament, però sembla que sí) i d'aquí a un parell de dies hauria de tenir el meu passaport de tornada. Llavors compraré el bitllet i cap a l'hemisferi sud, encalçant un altre estiu (gran notícia, perquè el pla inicial, tornar a l'abril, implicava passar aquí un hivern de collons -l'estiu ha estat molt calorós, per tant s'espera que l'hivern sigui de no pixar al bosc- i anar de dret cap a un altre un cop arribats a Tasmània.
Bé, espero ser-hi aviat. D'aquí a poc més d'una setmana, més o menys.
El canvi tan sobtat ha estat un trasbals, però aquests dies, quan parlo amb la Rachael la veig molt més relaxada, molt contenta de ser de nou al seu país, se la veu molt més còmoda amb tot el que té a veure amb l'hospital i la preparació del part (motiu d'un altre post), la família li regala cosetes per al nen (vestidets i foteses variades) i tot va perfectament. La veritat és que sembla que el canvi hagi estat per bé, i crec que podem estar contents.
Viurem un temps amb els sogres, fins que tinguem recursos per emancipar-nos, tal dos adolescents precoços. També hi ha un germà seu que viu al carrer del costat, a cinc minuts de casa, casat amb una francesa i amb dues nenes guapíssimes. La gran és un personatge, però la petita es veu que és l'espontaneïtat encarnada. Li agrada anar despullada per la casa, i com que encara diu només paraules soltes, quan la roba li fa nosa diu: clothes! ... off! i l'hi han de treure. A casa parlen francès, o sigui que serà genial recuperar aquesta llengua una mica, l'única que aquí no parlo mai, mai, mai (el català no us penseu que gaire més, i darrerament el castellà tampoc).
Bé, el sogre és veterà de Vietnam (Austràlia hi va enviar un contingent, i ell, vinga, a primera línia, a carregar-se xinos falta gent) i té una pensió militar. Sembla un paio molt relaxat, que és la traducció literal de relaxed i que hauria de traduir per tranquil, bon jan i amb tot d'activitats per omplir el dia (ja n'he esmentades unes quantes). La sogra xerra molt (per tot plegat acabar no dient massa cosa, tot s'ha de dir) al telèfon, i la família en conjunt sembla viure molt unida i amb molt bon rollo. De seguida es van mostrar molt interessats en mi i em penso que hi estarem bé. A més a més, seran una ajuda inestimable quan el nen neixi.
Nom decidit, per cert: Gabriel Oriol, si no teniu propostes alternatives, que seran considerades seriosament i descartades amb tota delicadesa. Un àngel i un ocell; ja té motiu: en Quatreales. Gabriel funciona en les tres llengües, i Oriol existeix en anglès (oriole) com a nom del mateix ocell. De cognoms, Martínez Fitzpatrick. També acceptem propostes per als cognoms.
Bé, tinc mil detalls més per explicar-vos, però estic cansadet, tinc un mal de caparronet, la gola fotudeta i bastant de soneta, o sigui que ho deixo aquí.
Premi per als que hi heu arribat:


Qui m'havia de dir que acabaria amb una rossa!