M'encanta la visió del silenci de Tomàs d'Aquino com a paio que ja no pot més: A Burnt-Out Case, de Johnatan Malesic. S'hauria de fer una història de vides i fets excepcionals explicats en termes laics. Gran material de conversa de cafè.
dimarts, 21 de juliol del 2020
dimarts, 17 de juliol del 2018
Sortós
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues...
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues...
dimarts, 23 de febrer del 2016
La pensée sauvage - cita
Les Eskimos de Dorset sculptaient des effigies d'animaux dans des parcelles d'ivoire grosses comme des têtes d'allumettes, avec une exactitude telle qu'en les examinant au microscope les zoologistes distinguent les variétés d'une même espèce : par exemple, le plongeon commun et le plongeon à gorge rouge.
La pensée sauvage, p.83.
La pensée sauvage, p.83.
dijous, 18 d’agost del 2011
dissabte, 14 de maig del 2011
diumenge, 24 d’abril del 2011
Neurones mirall
Avui la Rachael i jo jugàvem amb el petit, que s'ho estava passant teta, rient i responent a les nostres veus, quan tot d'una la Céleste, la seva cosineta de dos anys, es posa a plorar a pulmonada plena. En Gabi, en sentir-la, primer va mirar d'ignorar-la, però després, davant el fet ineludible del seu plor, va haver de reaccionar-hi, i va començar a fer petarrells, els ulls se li van humitejar, i va fer un arrenc de llagrimetes, l'única raó per tot plegat la imitació de l'estat d'ànim d'algú que l'envoltava. Nosaltres miràvem de fer-lo riure, de treure'l d'aquell estat, però malgrat uns esforços per continuar rient, no es va asserenar de nou fins que la cosina no va deixar de plorar.
Aprenentatge en estat pur.
Libros en el 'gulag'
MÓNICA ZGUSTOVA
EL PAÍS - Opinión - 24-04-2011
Hace dos semanas, en Moscú, visité a varias mujeres que habían pasado su juventud en el gulag estalinista. Para llegar a sus apartamentos en los enormes bloques de pisos de paneles prefabricados llamados jrushchovki, era preciso coger el metro y luego el tren o el trolebús. Allí, en la periferia de la capital, las expresas políticas me recibieron con la proverbial hospitalidad rusa. Nunca rehabilitadas del todo, recordaron los años de su cautiverio no sólo con horror. Varias de ellas me confesaron que sin esa experiencia su vida hubiera resultado incompleta.
Me costó entenderlo. Primero pensé que defendían su juventud en el gulag porque no tuvieron otra. Pero a medida que la conversación avanzaba y me mostraban sus fotos y sus libros (todas ellas erigieron en sus humildes pisos unas bibliotecas admirables), lo fui comprendiendo. Lo excepcional que esas mujeres encontraron en el gulag fue la amistad: una amistad invulnerable, abnegada, firme.
Gaira Artiómovna Vesiólaia me enseñó pequeñas libretas hechas a mano: la poesía que se escribía en el gulag. "Puesto que los libros estaban prohibidos, por las noches recitábamos de memoria esos poemas que habían compuesto algunas de nosotras; preferíamos dormir menos y humanizarnos, elevarnos con la poesía," me explicó Gaira. Entonces recordé mi reciente encuentro con Irina Emeliánova, la hija de Olga Ivínskaia que fue el último amor de Borís Pasternak y en quien éste se inspiró para crear el inmortal personaje de Lara, la heroína de Doctor Zhivago. Irina me contó que, tras la muerte de Pasternak, tanto su madre como ella habían ido a parar al gulag. Allí Irina se enamoró de un preso, traductor de poesía. Los dos enamorados se comunicaban ocultando poemas entre los ladrillos del muro que separaba el campo de las mujeres del de los hombres. Él le dejaba poesías francesas, ella poemas de Pasternak en minúsculos trozos de papel.
Valentina Grigórievna Íevleva, actriz que había pasado ocho años en el gulag de Kotlas, un desierto helado, por haber sido la hija de un "enemigo del pueblo" (a su padre lo fusilaron en los años treinta), compartió conmigo un recuerdo. Una vez, tras una brutal paliza que le infligieron los guardianes del campo, tuvieron que intervenirla en una mano. En la barraca de la enfermería por milagro encontró un libro: Guerra y paz. Era el primer libro que tocaba en muchos años. Mientras se recuperaba de la operación lo leyó a escondidas, y tan pronto lo acababa, volvía a empezarlo con avidez. Así, a falta de otros libros, leyó la novela de Tolstói cuatro veces. Al salir del gulag, la habitación que alquilaba, se llenó de libros hasta el techo: "Me pasaba los días y las noches leyendo. Era insaciable," confesó Valentina, hoy minusválida. "Puesto que después del gulag no pude rehacer mi vida -la gente desconfiaba de una antigua presa-, los libros dieron sentido a mi existencia."
Galina Stepánovna Safónova es más joven que las demás porque nació en un gulag siberiano, en los años 40. Puesto que la barraca, que de niña compartía con su madre y otras presas, era lo único que conocía de pequeña, lo vivía como algo natural. Y hasta hoy conserva los libros que las presas confeccionaron para ella. Tomé uno al azar, Caperucita roja: papeles de distinto tamaño, cosidos juntos a mano; en cada página dibujos hechos con lápices de colores: Caperucita con su cesto de regalos; el lobo con la abuela; Caperucita con el lobo disfrazado... y el texto del cuento inscrito con pluma. "¡Qué feliz me hizo cada uno de esos libros!" exclamó Galina: "De niña esos fueron mis únicos puntos de referencia culturales. Mire, los he guardado toda la vida, ¡es mi tesoro!".
Elena Vladímirovna Márkova, que había pasado más de 10 años en un régimen especialmente duro en las minas de Vorkutá, en la taiga más allá del círculo polar, me enseñó un libro de Pushkin, adornado con antiguos grabados, impreso en 1905. "En el campo, este libro de procedencia desconocida, pasó por centenares, tal vez miles de manos. Los libros tienen sus vidas, sus historias y destinos, igual que los hombres." Elena me mostró también un archivo de cartas que le habían mandado a escondidas, de una barraca a otra, algunos presos: filósofos y escritores. Con sumo cuidado toqué esos pedacitos de papel, llenos de una letra minúscula medio borrada, y constaté que hablan de Kierkegaard, Goethe, Beethoven, Gogol. Al salir del campo, a los 37 años Elena se puso a estudiar en la universidad para luego convertirse en una destacada especialista mundial en cibernética. Abandonó su carrera al cumplir los 80, hace siete años. "Todo eso gracias a los escasos libros que pude tocar en el gulag," concluye, y exclama: "Nadie se puede imaginar lo que para los presos significaba un libro: ¡era la salvación! ¡Era la belleza, la libertad y la civilización en medio de la barbarie!"
EL PAÍS - Opinión - 24-04-2011
Hace dos semanas, en Moscú, visité a varias mujeres que habían pasado su juventud en el gulag estalinista. Para llegar a sus apartamentos en los enormes bloques de pisos de paneles prefabricados llamados jrushchovki, era preciso coger el metro y luego el tren o el trolebús. Allí, en la periferia de la capital, las expresas políticas me recibieron con la proverbial hospitalidad rusa. Nunca rehabilitadas del todo, recordaron los años de su cautiverio no sólo con horror. Varias de ellas me confesaron que sin esa experiencia su vida hubiera resultado incompleta.
Me costó entenderlo. Primero pensé que defendían su juventud en el gulag porque no tuvieron otra. Pero a medida que la conversación avanzaba y me mostraban sus fotos y sus libros (todas ellas erigieron en sus humildes pisos unas bibliotecas admirables), lo fui comprendiendo. Lo excepcional que esas mujeres encontraron en el gulag fue la amistad: una amistad invulnerable, abnegada, firme.
Gaira Artiómovna Vesiólaia me enseñó pequeñas libretas hechas a mano: la poesía que se escribía en el gulag. "Puesto que los libros estaban prohibidos, por las noches recitábamos de memoria esos poemas que habían compuesto algunas de nosotras; preferíamos dormir menos y humanizarnos, elevarnos con la poesía," me explicó Gaira. Entonces recordé mi reciente encuentro con Irina Emeliánova, la hija de Olga Ivínskaia que fue el último amor de Borís Pasternak y en quien éste se inspiró para crear el inmortal personaje de Lara, la heroína de Doctor Zhivago. Irina me contó que, tras la muerte de Pasternak, tanto su madre como ella habían ido a parar al gulag. Allí Irina se enamoró de un preso, traductor de poesía. Los dos enamorados se comunicaban ocultando poemas entre los ladrillos del muro que separaba el campo de las mujeres del de los hombres. Él le dejaba poesías francesas, ella poemas de Pasternak en minúsculos trozos de papel.
Valentina Grigórievna Íevleva, actriz que había pasado ocho años en el gulag de Kotlas, un desierto helado, por haber sido la hija de un "enemigo del pueblo" (a su padre lo fusilaron en los años treinta), compartió conmigo un recuerdo. Una vez, tras una brutal paliza que le infligieron los guardianes del campo, tuvieron que intervenirla en una mano. En la barraca de la enfermería por milagro encontró un libro: Guerra y paz. Era el primer libro que tocaba en muchos años. Mientras se recuperaba de la operación lo leyó a escondidas, y tan pronto lo acababa, volvía a empezarlo con avidez. Así, a falta de otros libros, leyó la novela de Tolstói cuatro veces. Al salir del gulag, la habitación que alquilaba, se llenó de libros hasta el techo: "Me pasaba los días y las noches leyendo. Era insaciable," confesó Valentina, hoy minusválida. "Puesto que después del gulag no pude rehacer mi vida -la gente desconfiaba de una antigua presa-, los libros dieron sentido a mi existencia."
Galina Stepánovna Safónova es más joven que las demás porque nació en un gulag siberiano, en los años 40. Puesto que la barraca, que de niña compartía con su madre y otras presas, era lo único que conocía de pequeña, lo vivía como algo natural. Y hasta hoy conserva los libros que las presas confeccionaron para ella. Tomé uno al azar, Caperucita roja: papeles de distinto tamaño, cosidos juntos a mano; en cada página dibujos hechos con lápices de colores: Caperucita con su cesto de regalos; el lobo con la abuela; Caperucita con el lobo disfrazado... y el texto del cuento inscrito con pluma. "¡Qué feliz me hizo cada uno de esos libros!" exclamó Galina: "De niña esos fueron mis únicos puntos de referencia culturales. Mire, los he guardado toda la vida, ¡es mi tesoro!".
Elena Vladímirovna Márkova, que había pasado más de 10 años en un régimen especialmente duro en las minas de Vorkutá, en la taiga más allá del círculo polar, me enseñó un libro de Pushkin, adornado con antiguos grabados, impreso en 1905. "En el campo, este libro de procedencia desconocida, pasó por centenares, tal vez miles de manos. Los libros tienen sus vidas, sus historias y destinos, igual que los hombres." Elena me mostró también un archivo de cartas que le habían mandado a escondidas, de una barraca a otra, algunos presos: filósofos y escritores. Con sumo cuidado toqué esos pedacitos de papel, llenos de una letra minúscula medio borrada, y constaté que hablan de Kierkegaard, Goethe, Beethoven, Gogol. Al salir del campo, a los 37 años Elena se puso a estudiar en la universidad para luego convertirse en una destacada especialista mundial en cibernética. Abandonó su carrera al cumplir los 80, hace siete años. "Todo eso gracias a los escasos libros que pude tocar en el gulag," concluye, y exclama: "Nadie se puede imaginar lo que para los presos significaba un libro: ¡era la salvación! ¡Era la belleza, la libertad y la civilización en medio de la barbarie!"
dimarts, 15 de març del 2011
Diccionari ociós
El efecto Dunning-Kruger es un fenómeno psicológico según el cual las personas con escaso conocimiento tienden sistemáticamente a pensar que saben mucho más de lo que saben y a considerarse más inteligentes que otras personas más preparadas.
dissabte, 12 de febrer del 2011
Memòria pixogràfica (pixo de píxel, of course)
Tenir un fill és una experiència que et porta a moments de la teva pròpia infantesa: tot d'una et venen al cap cançons de bressol, o simplement de la teva infantesa (ara estem amb aquella dels payasos de la tele quan de tele només n'hi havia una: “vamos de paseo, pi-pi-pi!”) que no havies recordat en anys.
Recordo una entremaliadura que vaig fer quan ja devia ser una mica gran: mon germà i jo vam dormir a l'habitació dels pares fins a bastant grandets. Recordo la disposició dels llitets i alguna escena. Recordo el meu primer somni (o el que recordo com a primer somni) des d'aquell llit, despertar-me espantat i trobar tranquil·litat en el reflex de la llum de la cuina en l'armari, senyal que la meva mare hi feinejava i que per tant em trobava de nou en un món segur.
Bé, l'entremaliadura en qüestió no hi té res a veure, amb aquest somni: dormíem tots dos, els llitets arrenglerats, l'un al costat de l'altre. I em recordo, empipat amb mon germà, jo dret al meu llitet, en pijama i pixant des del meu al seu, mon germà plorant impotent i demanant la presència de la mare.
Molt divertit.
Avui, explicant-li l'anècdota a la Rachael, i enmig de les seves rialles, he mirat de recordar-ne la continuació. Òbviament, la meva mare va venir corrents a l'habitació i va posar-hi ordre, repartint una parell de manotades (al cul o a l'esquena, mai a la cara) al responsable de tot plegat.
La qüestió és que...
... en el meu record les manotades les rebia mon germà, i no pas jo!
Detall que fa obvi que en el meu record de l'anècdota hi ha un element de construcció, perquè no pot ser que jo sortís guanyant en l'agressió i en el càstig. Ara bé: quina de les dues parts és la manipulada per la memòria?
Recordo una entremaliadura que vaig fer quan ja devia ser una mica gran: mon germà i jo vam dormir a l'habitació dels pares fins a bastant grandets. Recordo la disposició dels llitets i alguna escena. Recordo el meu primer somni (o el que recordo com a primer somni) des d'aquell llit, despertar-me espantat i trobar tranquil·litat en el reflex de la llum de la cuina en l'armari, senyal que la meva mare hi feinejava i que per tant em trobava de nou en un món segur.
Bé, l'entremaliadura en qüestió no hi té res a veure, amb aquest somni: dormíem tots dos, els llitets arrenglerats, l'un al costat de l'altre. I em recordo, empipat amb mon germà, jo dret al meu llitet, en pijama i pixant des del meu al seu, mon germà plorant impotent i demanant la presència de la mare.
Molt divertit.
Avui, explicant-li l'anècdota a la Rachael, i enmig de les seves rialles, he mirat de recordar-ne la continuació. Òbviament, la meva mare va venir corrents a l'habitació i va posar-hi ordre, repartint una parell de manotades (al cul o a l'esquena, mai a la cara) al responsable de tot plegat.
La qüestió és que...
... en el meu record les manotades les rebia mon germà, i no pas jo!
Detall que fa obvi que en el meu record de l'anècdota hi ha un element de construcció, perquè no pot ser que jo sortís guanyant en l'agressió i en el càstig. Ara bé: quina de les dues parts és la manipulada per la memòria?
Partitius en part
Un dels catalanismes més típics quan catalans de soca-rel parlen en castellà és el de fer el partitiu a la catalana: “En mi pueblo hay cinco coches, dos de rojos y dos de azules”; la construcció és perfectament correcta en català, però no ho és en castellà, on hauria de ser “dos rojos y dos azules”. L'error és freqüent i passa freqüentment inadvertit: l'he vist en traduccions de llibres estrangers fetes a Barcelona, i això vol dir que el traductor va fer servir aquesta estructura i que el corrector la va deixar passar alegrement; també recordo algun professor de castellà de Nova (no diré qui) ensenyant-lo tranquil·lament a innocents estudiants japonesos i que, una vegada, davant d'una vaga observació al respecte feta per un company no català el va mirar estranyat perquè ni tan sols veia a quin punt del seu discurs podia estar fent referència el seu crític.
Fins avui a primera hora de la tarda pensava que el partitiu, en castellà, no es feia amb “de”. Però vet aquí que la Rachael, en una de les seves lliçons de castellà, em demana què vol dir el “de” de “de apellido, Martínez-Fitzpatrick”. Quan et demanen el nom amb la fórmula “¿Cómo se llama tu hijo?” la resposta pot ser, per exemple: “Gabriel”, i si l'interlocutor vol saber el seu cognom, demanarà: “¿Y de apellido?”; “De apellido, Martínez-Fitzpatrick”.
Aquest “de” és... tatxaaaaaaan! l'expressió d'un partitiu?
(Algun lingüista d'entre vosaltres m'ho podria confirmar? N'hi ha més exemples, d'ús d'aquesta preposició (és més, aquest “de” és realment una preposició?) en castellà? Ara mateix em ve la neurosi persecutòria i em veig amb el dubte: en l'expressió “de entre todas las cosas”, aquest “de” també ho és, de partitiu?).
(I ara que hi penso: la preposició a “una de tres” també ho seria, oi?).
Fins avui a primera hora de la tarda pensava que el partitiu, en castellà, no es feia amb “de”. Però vet aquí que la Rachael, en una de les seves lliçons de castellà, em demana què vol dir el “de” de “de apellido, Martínez-Fitzpatrick”. Quan et demanen el nom amb la fórmula “¿Cómo se llama tu hijo?” la resposta pot ser, per exemple: “Gabriel”, i si l'interlocutor vol saber el seu cognom, demanarà: “¿Y de apellido?”; “De apellido, Martínez-Fitzpatrick”.
Aquest “de” és... tatxaaaaaaan! l'expressió d'un partitiu?
(Algun lingüista d'entre vosaltres m'ho podria confirmar? N'hi ha més exemples, d'ús d'aquesta preposició (és més, aquest “de” és realment una preposició?) en castellà? Ara mateix em ve la neurosi persecutòria i em veig amb el dubte: en l'expressió “de entre todas las cosas”, aquest “de” també ho és, de partitiu?).
(I ara que hi penso: la preposició a “una de tres” també ho seria, oi?).
Diccionari ociós
名残惜しい
なごりおしい
別れを惜しむ気持ちが強く、別れるのがつらい。心残りが多くて別れにくい
La qualitat o l'estat de ser difícil separar-se d'algú (o, de fet, d'alguna cosa) perquè un s'hi sent molt lligat.
Tenim alguna paraula que vulgui dir específicament això? I en anglès, castellà o francès?
なごりおしい
別れを惜しむ気持ちが強く、別れるのがつらい。心残りが多くて別れにくい
La qualitat o l'estat de ser difícil separar-se d'algú (o, de fet, d'alguna cosa) perquè un s'hi sent molt lligat.
Tenim alguna paraula que vulgui dir específicament això? I en anglès, castellà o francès?
Raons de la dificultat del japonès
Esquema de raons que serà (si tot va bé) completat i engreixat amb posts específics. Per ara, només l'enumeració de punts:
I- Actitud dels japonesos: actitud anticomunicativa
1. Jôzu.
2. Anècdota del rus.
3. Anècdota taiwanès parada bus
4. L'educació com a manera d'evitar el veritable contacte. Taiwanesos vs. japonesos: les normes d'educació com a mitjà per establir contacte vs. mitjà per evitar-lo.
5. La feixuguesa de les relacions socials: el keigo.
6. La “por” a l'estranger.
7. El prejudici sobre la incapacitat de l'estranger (occidental) d'aprendre japonès.
8. La japonesitat ideal: la llengua com a expressió d'aquest fet.
II- Raons lingüístiques
1. La insondabilitat de l'altre:
• たい vs. たがっている
• No fer servir el subjecte de segona persona
2. Distància gramatical:
• L'ordre de la frase.
• Demostratius: el discurs sociologista per oposició al materialista.
• Articulació de l'ordre gramatical amb la realitat
• Ús dels pronoms i l'expressió del subjecte.
3. Simplicitat fonètica; confusions.
4. Nivells de llenguatge (i obsessió dels manuals per fer servir formes no neutres)
5. Articulació de les esferes gramatical i semàntica: el significat contingut en la gramàtica (ところか i phrasal verbs)
6. Articulació del discurs-realitat no lingüística: el japonès viu en el discurs (demostratius, frases negatives...)
7. Segmentat semàntic de la realitat.
8. Gramàtica laxa, poc definida: frases inconnexes.
9. Dificultat de l'escriptura.
• Kanji i kana.
• Nombre de kanjis.
• Lectures dels kanjis
• Implicacions per a la lectura i per tant per a l'aprenentatge a llarg termini
• Increment de la distància llengua escrita-llengua parlada
i. Conseqüències en l'aprenentatge.
ii. Estratègies
iii. Analfabetisme
III- Raons culturals
1. El temps: temes de conversa banals. Fugida dels temes personals, de qualsevol cosa que pugui significar conflicte (tot plegat, un esforç per a què?
2. La realitat com a realitat diferent (lligat amb II.4)
3. Relacions socials expressades en la llengua: keigo i històries
4. Tot passa per la llengua; complexitat i matís
I- Actitud dels japonesos: actitud anticomunicativa
1. Jôzu.
2. Anècdota del rus.
3. Anècdota taiwanès parada bus
4. L'educació com a manera d'evitar el veritable contacte. Taiwanesos vs. japonesos: les normes d'educació com a mitjà per establir contacte vs. mitjà per evitar-lo.
5. La feixuguesa de les relacions socials: el keigo.
6. La “por” a l'estranger.
7. El prejudici sobre la incapacitat de l'estranger (occidental) d'aprendre japonès.
8. La japonesitat ideal: la llengua com a expressió d'aquest fet.
II- Raons lingüístiques
1. La insondabilitat de l'altre:
• たい vs. たがっている
• No fer servir el subjecte de segona persona
2. Distància gramatical:
• L'ordre de la frase.
• Demostratius: el discurs sociologista per oposició al materialista.
• Articulació de l'ordre gramatical amb la realitat
• Ús dels pronoms i l'expressió del subjecte.
3. Simplicitat fonètica; confusions.
4. Nivells de llenguatge (i obsessió dels manuals per fer servir formes no neutres)
5. Articulació de les esferes gramatical i semàntica: el significat contingut en la gramàtica (ところか i phrasal verbs)
6. Articulació del discurs-realitat no lingüística: el japonès viu en el discurs (demostratius, frases negatives...)
7. Segmentat semàntic de la realitat.
8. Gramàtica laxa, poc definida: frases inconnexes.
9. Dificultat de l'escriptura.
• Kanji i kana.
• Nombre de kanjis.
• Lectures dels kanjis
• Implicacions per a la lectura i per tant per a l'aprenentatge a llarg termini
• Increment de la distància llengua escrita-llengua parlada
i. Conseqüències en l'aprenentatge.
ii. Estratègies
iii. Analfabetisme
III- Raons culturals
1. El temps: temes de conversa banals. Fugida dels temes personals, de qualsevol cosa que pugui significar conflicte (tot plegat, un esforç per a què?
2. La realitat com a realitat diferent (lligat amb II.4)
3. Relacions socials expressades en la llengua: keigo i històries
4. Tot passa per la llengua; complexitat i matís
Sense voler ser mal averany
Detall tètric per a un guió de terror: un bebé vestit de dol, tot de negre.
(Ara que hi penso, si no m'equivoco el bressol del nadó a La semilla del diablo era tot negre. La Rachael em diu que n'hi havia una altra, de pel·li, Chuckynoséquè, on el protagonista era un ninot-bebé que prenia vida i matava gent, on també anava de negre).
Després hi ha aquell títol d'una del Truffaut, La núvia vestia de negre, que també juga amb aquest contrast.
La idea se m'ha acudit perquè fem servir un cotxet que els cunyats ens han deixat i que és tot negre. Quan el cobrim amb una pantalla del mateix color per tal que el sol no toqui el nen i anem empenyent-lo pel carrer, tot dol, realment em fa l'efecte que la postaleta és una mica... negra. En passar pel costat de gent tinc la impressió que d'alguna manera m'hauria de disculpar pel detall.
(Ara que hi penso, si no m'equivoco el bressol del nadó a La semilla del diablo era tot negre. La Rachael em diu que n'hi havia una altra, de pel·li, Chuckynoséquè, on el protagonista era un ninot-bebé que prenia vida i matava gent, on també anava de negre).
Després hi ha aquell títol d'una del Truffaut, La núvia vestia de negre, que també juga amb aquest contrast.
La idea se m'ha acudit perquè fem servir un cotxet que els cunyats ens han deixat i que és tot negre. Quan el cobrim amb una pantalla del mateix color per tal que el sol no toqui el nen i anem empenyent-lo pel carrer, tot dol, realment em fa l'efecte que la postaleta és una mica... negra. En passar pel costat de gent tinc la impressió que d'alguna manera m'hauria de disculpar pel detall.
dijous, 10 de febrer del 2011
dimecres, 9 de febrer del 2011
Amb cara d'esfinge
A alguns personatgets a Washington (i als seus col·legues de la FAES) potser els quedarà cara d'esfinge si el resultat de les revoltes populars àrabs és un món àrab democràtic llevat de l'Irak, immers en un caos ètnic del qual no poden sortir.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Quines coses de veure!
Jo havia llegit a algun lloc que els ànecs violaven les seves femelles. Costa d'imaginar una violació sense braços per engrapar-la o penis prou gran com per aguantar cap sacsejada de resistència. El que fa que tot plegat passi de l'extraordinari al surrealita és el detall que he llegit avui: les femelles de l'espècie han aconseguit desenvolupar una estratègia minimitzadora de danys: "La hembra del pato tiene una vagina muy interesante. Tiene una gran cantidad de conductos vacíos, como un laberinto. Las hembras, muchas veces, son violadas por un grupo de machos. Ellas pueden decidir a dónde va el esperma. Si algún pato le gusta para ser el padre de sus pequeños, entonces ella es capaz de decidir llevar su esperma hacia el conducto que fecunde los óvulos; y si el pato no le gusta, pues lo difiere a un conducto que no lleva a ninguna parte".
dimarts, 1 de febrer del 2011
Mare de Déu Senyor!
Jóvenes colombianos se emborrachan con tampones.
Usan tampones empapados de licor en la cavidad vaginal y anal para librarse que el tufo los delate y en muchas ocasiones prevenir que el azúcar que trae el licor los engorde. Los adolescentes sirven un trago en una copa de aguardiente, luego sumergen el tampón y lo dejan durante algunos segundos hasta que se empape. Después se lo ponen.
Usan tampones empapados de licor en la cavidad vaginal y anal para librarse que el tufo los delate y en muchas ocasiones prevenir que el azúcar que trae el licor los engorde. Los adolescentes sirven un trago en una copa de aguardiente, luego sumergen el tampón y lo dejan durante algunos segundos hasta que se empape. Después se lo ponen.
dissabte, 29 de gener del 2011
Caos i ordre
つまり、羽仁男の考えは、すべてを無意味からはじめて、その上で意味づけの自由に生きるという考えだった。そのためには、決して決して、意味ある行動からはじめてはならなかった（命売ります, P.187）。
És a dir, la idea d'en Hanio partia de que tot era un no-sentit, i un cop acceptat això, la intenció era viure lliurement per tal d'atorgar sentit (personal) a les coses. Per tal de fer-ho calia de totes totes començar per actuar amb sentit.
En aquest punt de la novel·la se'm va acudir que potser la seva estructura serveix per expressar la transició del binomi món exterior ordenat-vida interior desordenada al binomi món exterior desordenat-vida interior ordenada. Un cop la novel·la acabada no és així, però la démarche descrita a la cita no deixa de recordar-me l'ordre final de les pel·lícules de Mizoguchi, on totes les ordalies dels protagonistes condueixen a l'assoliment d'un ordre interior (no estrictament personal, però dintre d'una esfera reduïda) més enllà del desordre còsmic (el macro-ordre social on l'acció ha tingut lloc). És l'acció dels personatges la que aporta la recuperació d'un ordre ideal que és sempre reduït.
L'ordre, el sentit, com a cosa aportada, creada per l'home, i ser-ne conscient. Potser és un tret d'una certa visió japonesa del món. Aquesta consciència d'artificiositat de l'ordre/sentit: la post-modernitat japonesa avant-la-lettre? La voluntat d'imposar un ordre a les coses que viuen en estat natural de caos. L'ordre estètic, només assolible de manera limitada, perquè l'ordre només és assolible de manera limitada dintre d'un univers caòtic; l'ordre estètic de les petites coses, mentre que les grans, inabastables, són abandonades al caos: la perfecció del bòl de te en contrast amb la lletjor absoluta de les seves ciutats.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)