A l'Aragó, al poble del meu oncle Manolo-de-la-tía-Ángeles ja mort diuen:
"El que mea claro y caga duro puede meterse al médico en el culo".
(Es veu que també hi tenien el costum, durant els velatoris, de servir mongetes seques, perquè hi havia el risc que l'esperit del mort entrés a dintre d'un, i així feien pets i amb el pet l'expulsaven.)
En un to més estrictament mèdic, una tia de la Rachael una vegada va rebre un comentari del seu metge de capçalera sobre com havien de ser les seves deposicions: els cagallons havien de ser a fluffy floater, and not a soggy stinker.
divendres, 4 de juny del 2010
Curiositats pedagògiques
(Comentari de ja fa un temps: fa mesos que no em dedico a escriure al blog de manera regular, de manera que aquest que ara faré us arriba amb tot aquest temps de retard. No n'és, però, un d'actualitat i l'interès que pugui tenir el té independentment del moment en què l'escrigui. Certs temes interessants m'els apunto en una llibreteta i en faig posts setmanes, mesos després.)
A l'escola, quan hi va haver els Jocs Olímpics d'hivern, a l'hora de dinar passaven les emissions que tinguéssin a veure amb atletes japonesos. Hi ha un circuit intern de televisió amb connexió a totes les aules per on normalment passen vídeos irrellevants gravats pels propis estudiants, entrevistes als professors, collonades culturals que s'han d'anunciar i nimietats similars. Però durant els Jocs Olímpics (per cert, res a veure, però... per què Jocs Olímpics s'ha d'escriure amb majúscules i partida de botifarra amb minúscules?) posen la tele i passen les competicions dels japonesos que toquen aquell dia. Em va semblar una tria curiosa: se suposa que el circuit de televisió, a les aules, es fa servir per coses que són rellevants pedagògicament o cívicament per al conjunt de l'escola... i això em deixa amb la impressió que els Jocs Olímpics -l'actuació de japonesos als Jocs Olímpics- és d'alguna manera cívicament rellevant.
En algun moment he tingut la impressió, quan aquests (i aquí el pronom no hauria per tant de ser Aquests?) s'acostaven que la gent hi feia referència com si es tractés d'una cosa realment important, com si fossin un element que defineix la realitat a l'alçada dels esdeveniments polítics o socials d'envergadura. Que defineixen la realitat social d'una manera particular, com el futbol pot fer-ho a casa nostra, però alhora amb un significat acceptat per tothom com més profund, perquè és impensable que a casa nostra el passin imatges de la final de la Xàmpions a l'escola (tot i que no posaria la mà al foc en aquest punt): les imatges dels Jocs són rellevants per als estudiants en tant que estudiants, i per això les passen. No puc concebir que sigui altrament, és l'única hipòtesi per explicar que passin els Jocs Olímpics i no la Copa del Món de futbol (això sí, si d'aquí a deu dies hi ha sorpresa us n'informaré puntualment, però això no canviaria gaire les coses: hauríem d'explicar el mateix fenòmen, però no limitat a un sol esdeveniment sinó generalitzat a tots els esdeveniments esportius d'abast planetari concebuts com una mena de representació simbòlico-esportiva del món).
Doncs això, que els Jocs semblen tenir una dimensió que no acabo de copsar. La veritat és que ni tan sols ensumo què pot arribar a ser. Continuaré investigant, però donat el meu interès per les Olimpíades és possible que el meu interès no doni per arribar massa lluny.
Això sí, els nens, davant de la pantalla, estaven calladets com mai.
A l'escola, quan hi va haver els Jocs Olímpics d'hivern, a l'hora de dinar passaven les emissions que tinguéssin a veure amb atletes japonesos. Hi ha un circuit intern de televisió amb connexió a totes les aules per on normalment passen vídeos irrellevants gravats pels propis estudiants, entrevistes als professors, collonades culturals que s'han d'anunciar i nimietats similars. Però durant els Jocs Olímpics (per cert, res a veure, però... per què Jocs Olímpics s'ha d'escriure amb majúscules i partida de botifarra amb minúscules?) posen la tele i passen les competicions dels japonesos que toquen aquell dia. Em va semblar una tria curiosa: se suposa que el circuit de televisió, a les aules, es fa servir per coses que són rellevants pedagògicament o cívicament per al conjunt de l'escola... i això em deixa amb la impressió que els Jocs Olímpics -l'actuació de japonesos als Jocs Olímpics- és d'alguna manera cívicament rellevant.
En algun moment he tingut la impressió, quan aquests (i aquí el pronom no hauria per tant de ser Aquests?) s'acostaven que la gent hi feia referència com si es tractés d'una cosa realment important, com si fossin un element que defineix la realitat a l'alçada dels esdeveniments polítics o socials d'envergadura. Que defineixen la realitat social d'una manera particular, com el futbol pot fer-ho a casa nostra, però alhora amb un significat acceptat per tothom com més profund, perquè és impensable que a casa nostra el passin imatges de la final de la Xàmpions a l'escola (tot i que no posaria la mà al foc en aquest punt): les imatges dels Jocs són rellevants per als estudiants en tant que estudiants, i per això les passen. No puc concebir que sigui altrament, és l'única hipòtesi per explicar que passin els Jocs Olímpics i no la Copa del Món de futbol (això sí, si d'aquí a deu dies hi ha sorpresa us n'informaré puntualment, però això no canviaria gaire les coses: hauríem d'explicar el mateix fenòmen, però no limitat a un sol esdeveniment sinó generalitzat a tots els esdeveniments esportius d'abast planetari concebuts com una mena de representació simbòlico-esportiva del món).
Doncs això, que els Jocs semblen tenir una dimensió que no acabo de copsar. La veritat és que ni tan sols ensumo què pot arribar a ser. Continuaré investigant, però donat el meu interès per les Olimpíades és possible que el meu interès no doni per arribar massa lluny.
Això sí, els nens, davant de la pantalla, estaven calladets com mai.
Vocabulari de gent culta
Identificació projectiva:
quan en comptes de respondre a la pregunta que ens fan responem a la que ens estem fent nosaltres mateixos.
Verbigràcia:
-Hola, què fas?
-Jo no he fet res!
quan en comptes de respondre a la pregunta que ens fan responem a la que ens estem fent nosaltres mateixos.
Verbigràcia:
-Hola, què fas?
-Jo no he fet res!
dijous, 3 de juny del 2010
Que n'és, de tanoka!
La Tanoka m'està tornant més neuròtic del que era.
Tinc la impressió que quan em llença aquelles mirades d'odi que em prodiga és quan més relaxada està, mentre que quan em somriu és que la tensió està a punt de fer-la rebentar.
Fa unes setmanes va arribar tard a l'inici d'una classe. Res d'extraordinari, passa bastant sovint: va atrafegada com no us podeu imaginar. És bastant habitual amb els professors al Japó; un altre dia faré un post sobre el tema. Els nanos tenien programat un examen; jo no hi havia de ser, perquè la meva presència no hi és requerida, als exàmens, però -òbviament- ningú no m'havia avisat. Els nanos, com tantes altres vegades, són els que m'avisen, però fins que la mòmia no arribi no hi ha fulls d'examen, de manera que només em queda l'opció de menar la classe com una de normal, i començo, com sempre, amb les preguntes del warming-up. Quan en porto tres o quatre ella arriba tota empressada: el temps per a la prova està pre-determinat (els exàmens són estàndar, editats per l'editorial dels manuals: de fet, els tenim tots a la sala de professors d'anglès des del començament del curs, ben arrenglerats i ordenats, res de més fàcil per als alumnes que fer-hi un cop d'ull quan la sala està buida, ells saben que hi són, però diria que no ha passat mai. Però això també és tema per a un altre post); bé, ella arriba tard, curta de temps, i jo veig clar al moment que haig de tallar la pantomima de les preguntes.
És una situació una mica complicada per a ella, perquè se suposa que jo estic fent la meva funció d'ensenyant (ha, ha!), i una interrupció arbitrària implica en certa manera un menysteniment professional (més riures). En Chris, un amic que fa la mateixa feina que jo, em diu que li passa el mateix, que quan li comuniquen que no té feina ho fan expressant compungiment, com si allò fos la pitjor ofensa que li poguéssin fer. Ell -com jo, evidentment- encantat de no haver de pencar (i el japonès que ho sap, però que ha de fer la comèdia que no se n'adona) però hem de guardar les formes i pretendre que la feina (som a la feina) és el més important i tot plegat. És a dir, que dir-li a algú que li lleva feina és un petit tràngol, i haver-l'hi de dir davant d'algú altre (trenta-i-escaig estudiants, en aquest cas) ho fa una mica més complicat. Resultat: la Tanoka havia de mostrar que la situació era incòmoda per a mi i per tant ho era també per a ella i que sentia molt dir-me el que m'havia de dir, que era que podia anar al despatx per passar una hora d'oci tranquil·lament llegint la premsa esportiva espanyola.
La qüestió és que aquest moment de tensió el va resoldre amb el millor dels somriures que li he vist des de que vaig començar a treballar aquí (que val a dir que no són gaires, però aquest també és un altre tema). I aquí és on em ve el dubte neuròtic: si aquest somriure forçat per les circumstàncies és el millor que he obtingut d'ella en més d'un any, com haig d'interpretar res? Les mirades d'odi -perquè realment és odi- són un bon senyal? Quan m'ignora a la sala de professors és que li importo però no em vol ofegar amb la seva atenció? Quan no em parla ni per preparar una classe és perquè es considera una merdeta al meu costat que no és digna de les meves incomparables qualitats pedagògiques?
Són les alternatives d'interpretació que em queden quan un somriure franc i obert es correspon a una situació objectivament incòmoda.
Tinc la impressió que quan em llença aquelles mirades d'odi que em prodiga és quan més relaxada està, mentre que quan em somriu és que la tensió està a punt de fer-la rebentar.
Fa unes setmanes va arribar tard a l'inici d'una classe. Res d'extraordinari, passa bastant sovint: va atrafegada com no us podeu imaginar. És bastant habitual amb els professors al Japó; un altre dia faré un post sobre el tema. Els nanos tenien programat un examen; jo no hi havia de ser, perquè la meva presència no hi és requerida, als exàmens, però -òbviament- ningú no m'havia avisat. Els nanos, com tantes altres vegades, són els que m'avisen, però fins que la mòmia no arribi no hi ha fulls d'examen, de manera que només em queda l'opció de menar la classe com una de normal, i començo, com sempre, amb les preguntes del warming-up. Quan en porto tres o quatre ella arriba tota empressada: el temps per a la prova està pre-determinat (els exàmens són estàndar, editats per l'editorial dels manuals: de fet, els tenim tots a la sala de professors d'anglès des del començament del curs, ben arrenglerats i ordenats, res de més fàcil per als alumnes que fer-hi un cop d'ull quan la sala està buida, ells saben que hi són, però diria que no ha passat mai. Però això també és tema per a un altre post); bé, ella arriba tard, curta de temps, i jo veig clar al moment que haig de tallar la pantomima de les preguntes.
És una situació una mica complicada per a ella, perquè se suposa que jo estic fent la meva funció d'ensenyant (ha, ha!), i una interrupció arbitrària implica en certa manera un menysteniment professional (més riures). En Chris, un amic que fa la mateixa feina que jo, em diu que li passa el mateix, que quan li comuniquen que no té feina ho fan expressant compungiment, com si allò fos la pitjor ofensa que li poguéssin fer. Ell -com jo, evidentment- encantat de no haver de pencar (i el japonès que ho sap, però que ha de fer la comèdia que no se n'adona) però hem de guardar les formes i pretendre que la feina (som a la feina) és el més important i tot plegat. És a dir, que dir-li a algú que li lleva feina és un petit tràngol, i haver-l'hi de dir davant d'algú altre (trenta-i-escaig estudiants, en aquest cas) ho fa una mica més complicat. Resultat: la Tanoka havia de mostrar que la situació era incòmoda per a mi i per tant ho era també per a ella i que sentia molt dir-me el que m'havia de dir, que era que podia anar al despatx per passar una hora d'oci tranquil·lament llegint la premsa esportiva espanyola.
La qüestió és que aquest moment de tensió el va resoldre amb el millor dels somriures que li he vist des de que vaig començar a treballar aquí (que val a dir que no són gaires, però aquest també és un altre tema). I aquí és on em ve el dubte neuròtic: si aquest somriure forçat per les circumstàncies és el millor que he obtingut d'ella en més d'un any, com haig d'interpretar res? Les mirades d'odi -perquè realment és odi- són un bon senyal? Quan m'ignora a la sala de professors és que li importo però no em vol ofegar amb la seva atenció? Quan no em parla ni per preparar una classe és perquè es considera una merdeta al meu costat que no és digna de les meves incomparables qualitats pedagògiques?
Són les alternatives d'interpretació que em queden quan un somriure franc i obert es correspon a una situació objectivament incòmoda.
dimarts, 1 de juny del 2010
Ja sé que és una mica vergonyós anar publicant copy-pastes a dojo, però és que de veritat que quan no he estat gandul he estat malalt (res de greu)
Entrada del Juanma Iturriaga al seu blog d'El País:
Escribo estas líneas durante la boda del año, a la que por cierto no me han invitado (se les habrá olvidado con el trajín de las últimos días). Hoy se han casado en el Bernabeéu el Real Madrid y José Mourinho, y aunque en este mismo blog había expuesto con anterioridad mi oposición al enlace, tengo que confesar mi cambio de postura. Volviendo de Argentina, a 12.000 pies de altura y encajonado en mi asiento 22-J, el que según Iberia era sin ningún género de dudas una salida de emergencia, tuve una revelación. No, no era el síndrome de la clase turista ni alucinaciones provocadas por el mínimo espacio donde tenía que meter mis piernas. Fue simplemente que de repente lo ví todo claro. No sólo no había motivo para mis dudas, sino que no existe en la actualidad una posible mejor pareja que ésta. Y como estamos hablando de un club de fútbol, la iluminación a la que fui sometido se basa en once razones de peso, incuestionables creo, y que me hicieron darme cuenta que hasta ese momento vivía en el error.
1- Se han casado un club que sólo piensa en ganar con un entrenador que sólo piensa en ganar.
2- Se han casado un club que lleva un montón de años sin estilo con un entrenador al que el estilo le trae al pairo.
3- Se han casado un club en el que hace una eternidad que un entrenador no cumple íntegramente su contrato con un entrenador que hace una eternidad que no cumple un contrato con un club.
4- Se han casado un club donde el ruido que se genera desde dentro y desde fuera es ensordecedor con un entrenador que genera un ruido ensordecedor.
5- Se han casado el club más rico del mundo con el entrenador más caro del mundo.
6- Se han casado un club que negocia con un entrenador sin desligarse del técnico que tiene contratado con un entrenador que negocia con un club sin desligarse del equipo con el que tiene contrato.
7- Se han casado un club expuesto al matonismo de algunos medios con un entrenador que le encanta enfrentarse a los medios matones.
8- Se han casado un club que no soporta al Barça con un entrenador que no puede soportar al Barça.
9- Se han casado un club que en los últimos tiempos ha elevado la antipatía que provoca por sus métodos con un entrenador que en los últimos tiempos ha elevado la antipatía que provoca con sus métodos.
10- Se han casado un club dirigido por un ser superior con un entrenador que se cree un ser superior.
11- Se han casado un club donde sólo se equivoca el entrenador con un entrenador que nunca se equivoca.
En definitiva y nunca mejor dicho, se casan el hambre con las ganas de comer. Por lo tanto no me queda más que desearles que sean felices, que coman perdices y no se den con un plato en las narices.
Eso sí, espero que no les hayan puesto un detector de mentiras en la ceremonia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)