A l'Aragó, al poble del meu oncle Manolo-de-la-tía-Ángeles ja mort diuen:
"El que mea claro y caga duro puede meterse al médico en el culo".
(Es veu que també hi tenien el costum, durant els velatoris, de servir mongetes seques, perquè hi havia el risc que l'esperit del mort entrés a dintre d'un, i així feien pets i amb el pet l'expulsaven.)
En un to més estrictament mèdic, una tia de la Rachael una vegada va rebre un comentari del seu metge de capçalera sobre com havien de ser les seves deposicions: els cagallons havien de ser a fluffy floater, and not a soggy stinker.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Ara que comentes això, vaig sentir fa temps un estudi antropològic del tradicionari català, amb una referència semblant referent a la quaresma.
ResponEliminaEs mes o menys en aquesta època quan es solia llaurar la terra. Al remoure-la tot passant l'arada es creia que en podien sortir les ànimes dels morts (aleshores tots s'enterraven a terra). Suposo que la boira que sol aparèixer en aquesta època també devia crear un ambient propici per aquesta mena de creences.
Es creia que al consumir panellets es deixava l'estomac tant ple (almenys es la sensació que et deixen) que evitava que alguna ànima errant hi pogués entrar. A part, al estar fets amb fruits secs (aquí també hi entren les castanyes) i per tant produir ventositats, consideraven que es treia el mal d'un mateix (de ben segur que si). Signe de bons auguris.