Que n'és, de tanoka!

La Tanoka m'està tornant més neuròtic del que era.
Tinc la impressió que quan em llença aquelles mirades d'odi que em prodiga és quan més relaxada està, mentre que quan em somriu és que la tensió està a punt de fer-la rebentar.
Fa unes setmanes va arribar tard a l'inici d'una classe. Res d'extraordinari, passa bastant sovint: va atrafegada com no us podeu imaginar. És bastant habitual amb els professors al Japó; un altre dia faré un post sobre el tema. Els nanos tenien programat un examen; jo no hi havia de ser, perquè la meva presència no hi és requerida, als exàmens, però -òbviament- ningú no m'havia avisat. Els nanos, com tantes altres vegades, són els que m'avisen, però fins que la mòmia no arribi no hi ha fulls d'examen, de manera que només em queda l'opció de menar la classe com una de normal, i començo, com sempre, amb les preguntes del warming-up. Quan en porto tres o quatre ella arriba tota empressada: el temps per a la prova està pre-determinat (els exàmens són estàndar, editats per l'editorial dels manuals: de fet, els tenim tots a la sala de professors d'anglès des del començament del curs, ben arrenglerats i ordenats, res de més fàcil per als alumnes que fer-hi un cop d'ull quan la sala està buida, ells saben que hi són, però diria que no ha passat mai. Però això també és tema per a un altre post); bé, ella arriba tard, curta de temps, i jo veig clar al moment que haig de tallar la pantomima de les preguntes.
És una situació una mica complicada per a ella, perquè se suposa que jo estic fent la meva funció d'ensenyant (ha, ha!), i una interrupció arbitrària implica en certa manera un menysteniment professional (més riures). En Chris, un amic que fa la mateixa feina que jo, em diu que li passa el mateix, que quan li comuniquen que no té feina ho fan expressant compungiment, com si allò fos la pitjor ofensa que li poguéssin fer. Ell -com jo, evidentment- encantat de no haver de pencar (i el japonès que ho sap, però que ha de fer la comèdia que no se n'adona) però hem de guardar les formes i pretendre que la feina (som a la feina) és el més important i tot plegat. És a dir, que dir-li a algú que li lleva feina és un petit tràngol, i haver-l'hi de dir davant d'algú altre (trenta-i-escaig estudiants, en aquest cas) ho fa una mica més complicat. Resultat: la Tanoka havia de mostrar que la situació era incòmoda per a mi i per tant ho era també per a ella i que sentia molt dir-me el que m'havia de dir, que era que podia anar al despatx per passar una hora d'oci tranquil·lament llegint la premsa esportiva espanyola.
La qüestió és que aquest moment de tensió el va resoldre amb el millor dels somriures que li he vist des de que vaig començar a treballar aquí (que val a dir que no són gaires, però aquest també és un altre tema). I aquí és on em ve el dubte neuròtic: si aquest somriure forçat per les circumstàncies és el millor que he obtingut d'ella en més d'un any, com haig d'interpretar res? Les mirades d'odi -perquè realment és odi- són un bon senyal? Quan m'ignora a la sala de professors és que li importo però no em vol ofegar amb la seva atenció? Quan no em parla ni per preparar una classe és perquè es considera una merdeta al meu costat que no és digna de les meves incomparables qualitats pedagògiques?
Són les alternatives d'interpretació que em queden quan un somriure franc i obert es correspon a una situació objectivament incòmoda.