dimarts, 29 de juny del 2010
dijous, 24 de juny del 2010
dimarts, 15 de juny del 2010
Somni futbolero (un altre)
Aquesta nit he rigut molt enmig d'un somni en un escenari inquietant, era com un barri normal, però que no arribava a identificar, i precisament per això a mesura que hi avançava sentia algun presagi estrany. Al final de tot acabava a uns carrers on unes bandes acabaven d'iniciar una razzia i anaven matant gent de manera una mica aleatòria, jo mirava de trobar un lloc on amagar-me i una família tailandesa -em trobava en país estranger- amb qui no podia comunicar-me m'oferia casa seva. Ells s'estaven al porxo, sabien de l'amenaça, tenien por, però la seva millor estratègia era exposar la seva normalitat; jo, per contra, amb la meva cara d'estranger temia ser objectiu clar si em clissaven, i aleshores, en comptes de quedar-me amb ells mirava de trobar un lloc on amagar-me dintre de la casa que era prou oberta com per fer d'aquesta cerca un problema, anava gairebé desesperat tot i que encara no hi havia traces de cap bandarra. Els tais es demanaven una mica què collons feia, com si només calgués esperar assegut i no fer massa enrenou. Els carrers eren de terra, no estaven asfaltats, cosa que afegia al meu desfici.
Però bé, el que volia explicar era una altra cosa que feia riure. Abans de tot el sarau de les bandes, jo anava avançant per aquest barri, una mica com el meu però més esponjat, amb més espais oberts. Hi havia un punt de brasiler en tot plegat, no em demaneu per què. Arribava a un camp de futbol de terra on algú em deia que el Ronaldo (el gordo), quan vivia a Barcelona, temporada amb el Robson d'entrenador, venia a fer partidets de barri per passar l'estona. El paio hi anava quan s'assabentava que hi havia algú que deia que ell no era tan bo com semblava, que no n'hi havia per tant. Hi anava, els ficava deu gols en deu minuts i se'n tornava cap a casa amb el seu somriure de nen entremaliat i dentut. Un paio que s'assemblava al Parreira però que era simplement un local que l'havia conegut em va mostrar el llibre de visites del camp (un campet de barri, ja em direu!) on hi havia noteta i signatura del Ronaldo. El paio havia volgut escriure en anglès per donar impressió de dominar el rollo internacional. No hi havia traça de l'espanyol que devia parlar i escriure més fàcilment. Durant tot el somni aquesta noció de trobar-me en un espai que no era cap país en particular era molt forta. Bé, el Ronaldo hi va voler escriure alguna cosa, però no dominant l'anglès, va deixar-hi uns gargots que miraven de fer referència a la seva incapacitat d'escriure en aquesta llengua: "English doesn't... doesn't... doesn't..." i això era tot. Em penso que fins i tot estava mal escrit. Aquesta nota em feia trencar-me de riure, em sentia la boca oberta del riure incontenible, que va estar a punt de fer-me despertar. El que era tan divertit era l'estupidesa del Ronaldo mirant d'escriure en una llengua que no dominava. Però aquesta era la dimensió més evident de l'acudit, una d'estrictament psicològica. El que em feia riure tan descontroladament era un tema que un cop despert se'm revela com a molt kafkià: la combinació d'un tema i el seu oposat encarnats en el mateix personatge en una negació de la contradicció que són en principi, deixant de ser dues coses diferents per d'alguna manera esdevenir-ne una de sola: l'eficàcia absoluta del Ronaldo com a futbolista i la ineficàcia absoluta del seu anglès com a elements inseparables, com a una sola cosa.
Això que us pot semblar tan poc divertit m'ha fet pensar en un petit assaig del Foster-Wallace a Consider the Lobster sobre la dificultat d'explicar el sentit de l'humor de Kafka. Lectura recomanada.
Però bé, el que volia explicar era una altra cosa que feia riure. Abans de tot el sarau de les bandes, jo anava avançant per aquest barri, una mica com el meu però més esponjat, amb més espais oberts. Hi havia un punt de brasiler en tot plegat, no em demaneu per què. Arribava a un camp de futbol de terra on algú em deia que el Ronaldo (el gordo), quan vivia a Barcelona, temporada amb el Robson d'entrenador, venia a fer partidets de barri per passar l'estona. El paio hi anava quan s'assabentava que hi havia algú que deia que ell no era tan bo com semblava, que no n'hi havia per tant. Hi anava, els ficava deu gols en deu minuts i se'n tornava cap a casa amb el seu somriure de nen entremaliat i dentut. Un paio que s'assemblava al Parreira però que era simplement un local que l'havia conegut em va mostrar el llibre de visites del camp (un campet de barri, ja em direu!) on hi havia noteta i signatura del Ronaldo. El paio havia volgut escriure en anglès per donar impressió de dominar el rollo internacional. No hi havia traça de l'espanyol que devia parlar i escriure més fàcilment. Durant tot el somni aquesta noció de trobar-me en un espai que no era cap país en particular era molt forta. Bé, el Ronaldo hi va voler escriure alguna cosa, però no dominant l'anglès, va deixar-hi uns gargots que miraven de fer referència a la seva incapacitat d'escriure en aquesta llengua: "English doesn't... doesn't... doesn't..." i això era tot. Em penso que fins i tot estava mal escrit. Aquesta nota em feia trencar-me de riure, em sentia la boca oberta del riure incontenible, que va estar a punt de fer-me despertar. El que era tan divertit era l'estupidesa del Ronaldo mirant d'escriure en una llengua que no dominava. Però aquesta era la dimensió més evident de l'acudit, una d'estrictament psicològica. El que em feia riure tan descontroladament era un tema que un cop despert se'm revela com a molt kafkià: la combinació d'un tema i el seu oposat encarnats en el mateix personatge en una negació de la contradicció que són en principi, deixant de ser dues coses diferents per d'alguna manera esdevenir-ne una de sola: l'eficàcia absoluta del Ronaldo com a futbolista i la ineficàcia absoluta del seu anglès com a elements inseparables, com a una sola cosa.
Això que us pot semblar tan poc divertit m'ha fet pensar en un petit assaig del Foster-Wallace a Consider the Lobster sobre la dificultat d'explicar el sentit de l'humor de Kafka. Lectura recomanada.
dilluns, 14 de juny del 2010
Era inevitable
Els laterals de la selecció dels Estats Units es diuen Cherundolo i Bocanegra. Hi ha una novel·la del Javier García Sánchez, La dama del viento sur, ambientada a Alemanya, on els personatges secundaris tenen noms de jugadors internacionals alemanys de finals dels setanta (recordo especialment el doctor Littbarski).
Quan per primera vegada vaig sentir parlar d'un central nigerià que va fracassar a l'Inter, Taribo West, vaig pensar que el seu nom era perfecte per a un personatge de novel·la negra. Des de llavors hi ha sempre algun nom de jugador que em crida l'atenció per les seves possibilitats literàries; això sí, sempre dintre del gènere negre, limitació que no sabria explicar però que se'm revela com a del tot natural. Cherundolo i Bocanegra farien una bona parella: un joc d'alter egos humorístico-maleïts.
Quan per primera vegada vaig sentir parlar d'un central nigerià que va fracassar a l'Inter, Taribo West, vaig pensar que el seu nom era perfecte per a un personatge de novel·la negra. Des de llavors hi ha sempre algun nom de jugador que em crida l'atenció per les seves possibilitats literàries; això sí, sempre dintre del gènere negre, limitació que no sabria explicar però que se'm revela com a del tot natural. Cherundolo i Bocanegra farien una bona parella: un joc d'alter egos humorístico-maleïts.
dijous, 10 de juny del 2010
Materialisme japonès
De néojaponisme, sobre la devoció pels objectes en la cultura japonesa:
There are many economic-structuralist explanations for the failure of Japanese companies to master software, web design, E-books, net culture and user interfaces, but without going full-blown cultural-essentialist, can we not say at this point that there is very “Japanese” predilection for creating actual objects rather than virtual ones? We do not necessarily have to explain this through animism — there are kami everywhere, even in your Walkman — but we can probably safely say, people who love the concept of physical objects tend to be extremely detailed-oriented and obsessive when it comes to making them.
There are many economic-structuralist explanations for the failure of Japanese companies to master software, web design, E-books, net culture and user interfaces, but without going full-blown cultural-essentialist, can we not say at this point that there is very “Japanese” predilection for creating actual objects rather than virtual ones? We do not necessarily have to explain this through animism — there are kami everywhere, even in your Walkman — but we can probably safely say, people who love the concept of physical objects tend to be extremely detailed-oriented and obsessive when it comes to making them.
Qüestió de nivells
Els amics llatinoamericans que visiten Barcelona sempre es queden bastant parats davant de la distribució de plantes dels pisos de l'Eixample. Això d'incloure un entresòl i un principal entre la planta baixa i el primer pis sembla una mania estrictament barcelonina que accepten com un tret més de la idiosincràcia local. Veient que ja tenim el català, la barretina i l'espardenya, troben que només és una altra dèria identitària i l'assumeixen amb una certa expressió de perplexitat.
El tema del compte dels pisos canvia segons el país. A Amèrica pel que sembla la planta baixa és planta baixa i a partir d'aquí comences a comptar fins a l'últim pis, d'aquí la sorpresa dels meus amics. Als edificis moderns a França (almenys a Toulouse) el tema de les plantes és esborrat i cada apartament té un número, però la primera de les xifres no n'indica la planta, amb la qual cosa el 143 pot estar a la quarta i el 207 a la vuitena. Les plantes queden en certa manera esborrades com a criteri de divisió de l'edifici i trobar una porta en concret pot ser prou complicat: un cacau ben francès. A Àsia la planta baixa és la primera, i el que per a nosaltres (si ens estalviem curiositats barcelonines) seria la primera per a ells és la segona. Encara recordo amb gràcia com em va sorpendre de veure que en un edifici oficial a Dhaka havien fet el rètol amb els números àrabs (anglès) i els bengalís décalés: acostumat al desastre quotidià del país vaig pensar quina colla d'inútils, que no saben ni posar els números com toca.
Però tornem a Barcelona: jo que em pensava que això del principal eren collonades laietanes i ahir, a La Vie, mode d'emploi em trobo amb aquesta divisió dels primers pisos a París: rez-de-chaussée, entresol, étage noble. O sigui, que la originalitat barcelonina sembla ser una mera còpia del París de l'època. La sospita es veu reforçada pel fet que aquesta divisió és típica dels edificis clàssics de l'Eixample, fets en una època on la referència era precisament París. N'hi haurà que ho discutiran, i que diran que no, que de còpia res, i que és una nomenclatura ben nostrada, però em fa l'efecte que en això de les referències, de qui imposa modes i qui les segueix, també hi ha nivells.
El tema del compte dels pisos canvia segons el país. A Amèrica pel que sembla la planta baixa és planta baixa i a partir d'aquí comences a comptar fins a l'últim pis, d'aquí la sorpresa dels meus amics. Als edificis moderns a França (almenys a Toulouse) el tema de les plantes és esborrat i cada apartament té un número, però la primera de les xifres no n'indica la planta, amb la qual cosa el 143 pot estar a la quarta i el 207 a la vuitena. Les plantes queden en certa manera esborrades com a criteri de divisió de l'edifici i trobar una porta en concret pot ser prou complicat: un cacau ben francès. A Àsia la planta baixa és la primera, i el que per a nosaltres (si ens estalviem curiositats barcelonines) seria la primera per a ells és la segona. Encara recordo amb gràcia com em va sorpendre de veure que en un edifici oficial a Dhaka havien fet el rètol amb els números àrabs (anglès) i els bengalís décalés: acostumat al desastre quotidià del país vaig pensar quina colla d'inútils, que no saben ni posar els números com toca.
Però tornem a Barcelona: jo que em pensava que això del principal eren collonades laietanes i ahir, a La Vie, mode d'emploi em trobo amb aquesta divisió dels primers pisos a París: rez-de-chaussée, entresol, étage noble. O sigui, que la originalitat barcelonina sembla ser una mera còpia del París de l'època. La sospita es veu reforçada pel fet que aquesta divisió és típica dels edificis clàssics de l'Eixample, fets en una època on la referència era precisament París. N'hi haurà que ho discutiran, i que diran que no, que de còpia res, i que és una nomenclatura ben nostrada, però em fa l'efecte que en això de les referències, de qui imposa modes i qui les segueix, també hi ha nivells.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)