Somni futbolero (un altre)

Aquesta nit he rigut molt enmig d'un somni en un escenari inquietant, era com un barri normal, però que no arribava a identificar, i precisament per això a mesura que hi avançava sentia algun presagi estrany. Al final de tot acabava a uns carrers on unes bandes acabaven d'iniciar una razzia i anaven matant gent de manera una mica aleatòria, jo mirava de trobar un lloc on amagar-me i una família tailandesa -em trobava en país estranger- amb qui no podia comunicar-me m'oferia casa seva. Ells s'estaven al porxo, sabien de l'amenaça, tenien por, però la seva millor estratègia era exposar la seva normalitat; jo, per contra, amb la meva cara d'estranger temia ser objectiu clar si em clissaven, i aleshores, en comptes de quedar-me amb ells mirava de trobar un lloc on amagar-me dintre de la casa que era prou oberta com per fer d'aquesta cerca un problema, anava gairebé desesperat tot i que encara no hi havia traces de cap bandarra. Els tais es demanaven una mica què collons feia, com si només calgués esperar assegut i no fer massa enrenou. Els carrers eren de terra, no estaven asfaltats, cosa que afegia al meu desfici.
Però bé, el que volia explicar era una altra cosa que feia riure. Abans de tot el sarau de les bandes, jo anava avançant per aquest barri, una mica com el meu però més esponjat, amb més espais oberts. Hi havia un punt de brasiler en tot plegat, no em demaneu per què. Arribava a un camp de futbol de terra on algú em deia que el Ronaldo (el gordo), quan vivia a Barcelona, temporada amb el Robson d'entrenador, venia a fer partidets de barri per passar l'estona. El paio hi anava quan s'assabentava que hi havia algú que deia que ell no era tan bo com semblava, que no n'hi havia per tant. Hi anava, els ficava deu gols en deu minuts i se'n tornava cap a casa amb el seu somriure de nen entremaliat i dentut. Un paio que s'assemblava al Parreira però que era simplement un local que l'havia conegut em va mostrar el llibre de visites del camp (un campet de barri, ja em direu!) on hi havia noteta i signatura del Ronaldo. El paio havia volgut escriure en anglès per donar impressió de dominar el rollo internacional. No hi havia traça de l'espanyol que devia parlar i escriure més fàcilment. Durant tot el somni aquesta noció de trobar-me en un espai que no era cap país en particular era molt forta. Bé, el Ronaldo hi va voler escriure alguna cosa, però no dominant l'anglès, va deixar-hi uns gargots que miraven de fer referència a la seva incapacitat d'escriure en aquesta llengua: "English doesn't... doesn't... doesn't..." i això era tot. Em penso que fins i tot estava mal escrit. Aquesta nota em feia trencar-me de riure, em sentia la boca oberta del riure incontenible, que va estar a punt de fer-me despertar. El que era tan divertit era l'estupidesa del Ronaldo mirant d'escriure en una llengua que no dominava. Però aquesta era la dimensió més evident de l'acudit, una d'estrictament psicològica. El que em feia riure tan descontroladament era un tema que un cop despert se'm revela com a molt kafkià: la combinació d'un tema i el seu oposat encarnats en el mateix personatge en una negació de la contradicció que són en principi, deixant de ser dues coses diferents per d'alguna manera esdevenir-ne una de sola: l'eficàcia absoluta del Ronaldo com a futbolista i la ineficàcia absoluta del seu anglès com a elements inseparables, com a una sola cosa.
Això que us pot semblar tan poc divertit m'ha fet pensar en un petit assaig del Foster-Wallace a Consider the Lobster sobre la dificultat d'explicar el sentit de l'humor de Kafka. Lectura recomanada.