Biblioteca inacabada

Todos los nombres, JOSE SARAMAGO, Punto de lectura.
Dos detalls finals que tanquen la novel·la de manera extraordinària:
-quan va a casa de la dona l'ombra de la qual ha estat perseguint tot el llibre: la casa està buida, i com a darrera realització de la obsessió metòdica que l'empeny a la seva aventura pensa que podria dormir al seu llit aquella nit, ningú no ho sabria i ell hagués consumat un desig estrictament comprensible però tot i així difícilment explicable. D'alguna manera, és el súmmum de la tristesa del personatge: dormir al llit de la dona que ha anat perseguint i que ara sap que és morta és el més a prop que es troba de qualsevol mena de recompensa emocional real. Tot d'una les línies que perfilen les raons... no sé si dir-ne psicològiques, o emocionals... de la seva actuació convergeixen en aquest punt. I ho fan de manera absolutament subtil, sense que hi passi res, en un pensament;
-la conversa amb el cap de la Conservaduria, atorgant un sentit a les accions de Don José que -de manera perfectament coherent amb la trama- fa que la seva aventura tingui un sentit més profund (per a ell) del que ens podriem imaginar: el reinsereix en l'entrellat on la seva vida té sentit, i ho fa atorgant-hi un sentit renovat, el seu entestament el porta a canviar de manera essencial un aspecte de la seva feina al·lienadora: el registre (i això és el més rellevant, que sigui el registre, i no pas ell mateix) no serà el mateix després de la seva experiència. Hi ha una realització de l'individu coherent amb el seu perfil: ell és i sempre ha estat un funcionari del registre i no podria haver-hi realització plena sense el reconeixement que el registre forma part de la seva vida. Altrament dit: la realització à la Hollywood, trencant amb el passat i creant una individualitat radicalment nova, és absolutament irreal; només aquella que ens permet de reconèixer-nos com el que som, ho és.
Aquests dos punts coincideixen per donar una profunditat al personatge que fins llavors ens escapava: ell, un funcionari del registre civil, no pot fer sinó buscar aquesta dona seguint unes pautes estrictament administratives: en la seva cerca és un funcionari metòdic; irònicament metòdic, potser, però que no pot fer altrament perquè ell és això. Mentre el veiem anar amunt i avall de manera furtiva hi ha quelcom d'incomprensible en ell, perquè esperem veure un personatge, i d'alguna manera hi veiem un funcionari, amb obsessions -la seva col·lecció de famosos- funcionarials. Hi ha, durant tota la història, una part d'inexplicable en el personatge, com si no hi fos complet: no acabem d'entendre per què fa el que fa. Però en el moment que pensa en dormir al llit de la dona, en una mena de transgressió quasi innocent però perfectament palpable per al lector, esdevé persona amb una autenticitat que fins llavors només havíem pogut intuir. El personatge esdevé rodó, esdevé persona plena als nostres ulls. I és aquesta mena d'epifania que precipita el canvi: el canvi a la realitat al·lienadora es materialitza només quan ens reconeixem íntegrament com a persones.
Per a aquest tipus de transformació no calen viatges a l'Índia. En comptes de llibres de religiositats dubtoses, llegiu en Saramago.