Memòria

Memòria
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)