Estrangeria

La condició d'estranger.
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).