(Dis)continuïtats

Hi ha societats de la continuïtat i societats de la discontinuïtat.
Aquesta categoria inventada en un moment de suprema lucidesa per aquest xitxarel·lo que us escriu es pot explicar molt senzillament perquè en realitat només és una (altra) collonada seva.
Hi ha societats per a les quals la separació és un trauma insuportable. Estan bastides des de la pressumpció que les relacions entre les persones, les institucions, tot l'entramat social són indissolubles. Un individu pertany a un grup -una família, un gremi, una comfraria...- i no hi pot escapar; dos amics ho són per sempre, l'amistat exclou la idea mateixa de la seva fi; un adéu és acceptable si és temporal, i tot i així està sotmès a rituals inexcusables, però la idea d'un adéu definitiu la revolta; ...
D'altra banda, hi ha societats fetes per a acceptar la discontinuïtat: en les relacions entre individus -els matrimonis amb la necessària clàusula de divorci implícita; entre els individus i les institucions -les trajectòries d'orgullosa infidelitat professional; en les pròpies institucions que les sostenen -les inacabables reformes per fer-nos més competitius que impliquen la reorganització de seccions senceres de la realitat social. De fet, no és pas que l'acceptin, la discontinuïtat: és que la promouen i és la seva aspiració última. L'individu plenament autònom seria l'ideal de discontinuïtat màxima a la nostra societat liberal-democràtica, un individu en condicions de negociar la seva pertanyença a tot. Capaç de negociar fins i tot el més íntim.
Em fa l'efecte, però, que la classificació dual que acabo de proposar és falsa per una raó més substancial que una banal manca de suport factual; és falsa perquè no és dual. La idea de societat discontínua que covo és la de la societat individualista: hi ha les societats contínues-tradicionals i la societat discontínua-moderna. És la idea del Louis Dumont de la societat moderna com a peculiaritat històrica única.
Però endavant amb la hipòtesi.
Quan estava a França em xocaven molt les discussions entre francesos i àrabs; no entenia què hi passava fins que em vaig adonar que hi havia una mena de patró molt habitual: normalment hi havia un punt en la disputa on el francès engegava l'àrab, volia trencar la relació, i aquest era precisament el moment en què l'àrab s'encegava i perdia els estreps. És a dir, per al francès, arribats a un punt on la relació -la baralla- ja no tenia sentit el normal era deixar-ho estar, engegar l'altre i no tornar-lo a veure mai més; per a l'àrab la violència màxima era el trencament: la seva màxima aspiració era continuar odiant-se, perquè deixar de fer-ho era senzillament impensable. El francès vivia en la lògica de la discontinuïtat, mentre que l'àrab ho feia en la de la continuïtat. I fins i tot diria que bona part de la incomprensió entre les dues comunitats a França té a veure amb aquesta diferència cultural.
Doncs bé, jo definiria el Japó com a societat de continuïtat. Negar-ho amb l'argument de la seva modernitat no és vàlid. Potser d'altres arguments ho són, però aquest no. El Japó és una societat tecnològica, i això és que sovint es ve a dir quan es parla de modernitat. Però aquests són dos conceptes ben diferents. I si el Japó és modern -i jo diria que ho és- ho és assumint un concepte peculiar de modernitat que inclogui aquesta continuïtat. La japonesitat tal com és percebuda pels propis japonesos té a veure amb la conservació d'aquesta continuïtat -una continuïtat canviant, potser, però clarament identificable.
Aquí, les relacions són fetes per durar. De fet, encara ara que els fenòmens de la temporalitat (laboral) i del canvi d'empresa són habituals no és rar sentir-ne a parlar com si s'hi volgués trobar una explicació. Per què hi ha gent que canvia de feina? Per què les empreses contracten contra-natura, amb data de caducitat? Allò que a casa nostra està perfectament assumit, aquí sembla problemàtic. Se'n parla com si fossin fenòmens estranys, incomprensibles, i diria que amb un ocult desig de que siguin coses d'un dia, que se n'aniran amb la crisi -crisi que ja fa vint anys que dura, d'altra banda-, i que després es tornarà a l'estat normal de coses, on la gent es passarà de canviar de feina perquè no sentirà aquesta necessitat aberrant, on les empreses oferiran contractes indefinits a tothom com abans del daltabaix excepcional que ens ha portat on som ara.
És a dir, tornar a l'ideal de continuïtat de sempre.
Això no vol pas dir que el canvi, el trencament, no siguin possibles. Ho són i són molt habituals. Però són percebuts com a anomalia. No hi ha fòrmules per gestionar-los. Perdó, sí que n'hi ha; el que passa és que són no-fòrmules. La manera d'acomiadar-se per sempre (i això passa moltíssim al Japó, més que a l'Europa llatina com a mínim, i potser tant o més que a la del nord) és mitjançant el silenci. Hi ha una manera de partir peres (parlo de parelles) que consisteix en deixar de trucar-se, de veure's, cessar tot contacte sense dir-se adéu-siau. No és pas que sigui comuna, és que fins i tot hi ha una expressió (que no recordo) per anomenar-la.
M'estic enrollant.
La qüestió és que la societat japonesa està bastida sobre la noció de continuïtat. Un no deixa mai de pertànyer al grup on està inclòs. La noció d'amae a què alguna vegada he fet referència n'és un element fonamental. Les institucions japoneses són mares que no es poden desentendre dels seus fills. La metàfora materna és molt útil a l'hora d'entendre-hi moltes coses, al Japó. L'individu mai no deixa d'estar lligat a la institució, al grup. Ni per un segon. La noció de break, de descans, de parèntesi no hi és contemplada.
Una vegada una amiga anglesa em va comentar que els japonesos li semblaven de vegades molt maleducats. I em va posar l'exemple de les interrupcions que havia de suportar enmig d'un àpat. Ella estava dinant a l'escola on treballava (break) i venia un japonès i començava a parlar-li de feina, i a més li demanaven coses que exigien una atenció especial, que exigien que deixés el que estava fent, menjar, i es posés a buscar no se sap quina informació absolutament irrellevant.
A l'escola on treballo he vist la mateixa cosa mil vegades: tens algú fent el seu dinar, i tot d'una una petició de qui sigui -no necessàriament d'un cap, sovint d'un altre professor respectuosíssim i que mai diries que vol molestar ningú- fa que hagi de deixar els boixets, aixecar-se de la seva taula, anar a fer ves a saber quina collonada, i tornar a la seva taula per continuar menjant. Us asseguro que l'expressió de qui ho demana és absolutament cordial, benvolent diria, i la del qui és demanat d'absoluta normalitat, no fa cap rebufada com dient i ara què vol, aquest. Està en temps de treball, i és normal que li vinguin amb feina. Que no estava dinant? Dinar forma part de les activitats programades a la jornada laboral. És una activitat del mateix ordre que assistir a una reunió, fer fotocòpies, o preparar una lliçó. No hi ha break. Tot és part d'una mateixa continuïtat.
No només et poden interrompre durant el teu dinar. És que el dinar és en ell mateix una activitat més que et toca fer. Quan vaig passar l'entrevista per ser profe em van demanar si estava disposat a (és a dir, havia de) dinar amb els nanos. Era una condició per a la contractació. Jo sóc professor sempre, fins i tot a l'hora de dinar.
Les interrupcions no són excepcionals, de fet.
Durant el temps del dinar hi ha tota una sèrie de tasques que s'han de fer. Depèn una mica bastant del professor corresponent (cada classe té un professor responsable, el 担任先生 tan'nin-sensei). N'hi ha que contenten amb fer les salutacions d'inici (el bon profit) i de conclusió (l'equivalent polit del rotet àrab), i amb fer escoltar els nanos l'emissió del dinar (unes paraules de qui toqui pel circuit de megafonia de l'escola). Però n'hi ha d'altres que no, que sistemàticament fan tot el numeret: igual que als monestirs l'hora dels àpats s'aprofitava per fer lectura de la Bíblia, o per engegar una petita oració a tall d'entreteniment, a l'escola hi ha tot un programa per desenvolupar: hi ha l'estudiant diguéssim que delegat de classe: aquest para de dinar, s'aixeca (totes les adreces al grup s'han de fer a peu dret) i engega una petita lletania (en sol tenir l'aire, perquè normalment no hi posen massa entusiasme), tot just per demanar a l'estudiant delegat de -posem- ciències naturals, que s'aixeca i canta quins són els deures que hi ha, les novetats de l'assignatura, els materials que s'han de portar per a la següent classe, i qualsevol collonada que li vingui al cap; quan ha acabat, demana pel delegat de la següent assignatura onegaishimasu, s'asseu i el següent comença el mateix procés. Així van passant els delegats de les cinc o sis assignatures del dia, més algú altre que no sé què hi pinta però que també s'ha d'aixecar i dir quatre mots. Si no ténen res per dir també s'han d'aixecar i omplir un temps mínim a base de vagues referències a l'esforç acadèmic i a la importància de les bones maneres, de la polidesa en el tracte i de l'atenció deguda als altres (us pot semblar increïble que uns nanos d'entre tretze i quinze anys siguin capaços d'improvisar aquests discursos, però només han de fer un barrejat dels que els professors els engeguen a cada cerimònia, acte, competició esportiva o visita dels de l'associació de pares).
El Japó és una societat molt més jeràrquica que la nostra. El que passa és que entenen la jerarquia d'una manera més equilibrada que no ho fa la patronal espanyola. Una jerarquia implica una correspondència d'obligacions; si no, és simplement una dictadura. Els superiors en van carregats, d'obligacions, al Japó. I a l'escola no pot ser altrament. Un cop els nanos han acabat la seva ronda, és el moment dels professors, que no és qüestió que els nens amenitzin el dinar i els professors se la campin sense més. A cada aula hi ha, a més del principal, un parell o tres de profes més (entre els quals aquest humil servidor de vostès). Quan els nanos han acabat és el torn dels professors. Cadascun d'ells ha de deixar els seus boixets, aixecar-se, i engegar un discurset que pot tenir algun contingut substancial relacionat amb la seva assignatura, o pot no tenir-ne cap en absolut. Al final, el tan'in-sensei fa el de cloenda, i amb això ja hem passat el dinar.
Aquest ritual només s'aplica estrictament a un dels sis grups que tinc. El professor responsable és un paio que es veu que vol fer carrera, perquè és jove i ja se'l veu valorat pels altres. A més a més, té un xandall del Reial Pudrit. Sí, sí, de l'enemic. Ja en parlaré un altre dia. Bé, pels detalls ja es veu que és algú amb tendències homogeneïtzadores. Divagacions al marge: els professors també hem de passar per l'adreçador. Amb mi han tingut un detall: al juliol (dino un mes amb cada grup) em tocava de fer el número cada dia. Alguns de vosaltres ja sabeu com sóc a taula: les interrupcions, siguin del tipus que siguin, em toquen la pera com poques coses més ho poden fer. Vaig haver de fer l'esforç d'acostumar-m'hi. No ho vaig aconseguir. Afortunadament es van adonar que el poc entusiasme que mostrava en els meus discursets de contingut inequívocament improvisat era senyal que l'obligació no era del tot del meu gust. Alguna poca-soltada que vaig deixar-hi anar també hi devia comptar, m'imagino. La qüestió és que el passat desembre, quan em tornava a tocar dinar amb aquest grup, vaig quedar implícitament exempt de discurset: quan era el meu torn senzillament passaven al següent professor, que no havia estat perdonat. Una altra excepció gaijin (estranger occidental).
Les obligacions a l'hora de dinar no s'acaben aquí. Abans he fet referència a una emissió per la megafonia de l'escola. Aquesta emissió no està enregistrada: és en directe. Hi ha un parell o tres d'estudiants que són els encarregats (van rodant, no són els mateixos cada dia) d'adreçar-se a tothom i de posar una musiqueta, i d'aneu a saber què més del que no m'entero. Evidentment, no fan l'emissió des de la seva taula, sinó des del centre high-tech que hi ha a la recepció. Aquests nanos tenen la meitat de temps per dinar, però no semblen queixar-se per això. Tampoc no semblen tenir cap temps extra posterior en compensació. De vegades em trobo amb una taula buida, amb l'àpat posat i fumejant, i demano... i aquest, qui és, on és... i algú em diu 放送当番 hôsô-tôban, responsable de l'emissió, i aleshores, sense sorpresa, començo a menjar sense esperar que el nano arribi abans que se li refredi la sopa.
Deixant de banda el tema dels àpats, amb les vacances tinc una mica la sensació que és el mateix. Parlo de la continuïtat. Amb el temps lliure, en general. La gent no sembla comentar amb massa detall què hi fa. La impressió és que -idealment, normativament- un no n'ha de tenir, de temps propi. Això no vol pas dir que no en tinguin, òbviament. El que passa és que fa l'efecte que sigui un no-espai, una mena de buit a què no s'hagi de fer massa referència, perquè implica un allunyament de la institució-mare, de la qual se suposa que un no s'ha de separar mai. L'obligació de portar souvenir quan un va a algun lloc seria una mena de constatació que, malgrat haver-se allunyat físicament, un no ha deixat mai de pensar en els seus. És molt habitual que la gent, quan fa referència a les vacances, digui on ha estat, quants dies, però no comenti com de bé s'ho va passar, com li va agradar tot, com de bé que s'estava lluny de la feina i quant li havia costat de fer-se a la idea de tornar a l'activitat normal. Hi pot haver d'altres raons, d'ordre psicològic o social, darrera d'aquest fet, però em fa l'efecte que aquestes raons s'han d'entendre en el marc d'aquesta negació de l'espai propi més enllà de la institució. A casa nostra parlem del temps lliure com un espai de realització pròpia fonamental, l'espai on som realment nosaltres mateixos més enllà de l'alienació de la feina. Al Japó és un parèntesi a l'ombra que -tan important com pugui ser per a cadascun d'ells individualment- no té un lloc a l'imaginari de les relacions entre el col·lectiu i l'individu. L'aparent vergonya amb què els japonesos demanen un dia de descans a la feina no té a veure tant amb el seu amor al treball com amb el sentiment de culpabilitat del fill que abandona la mare: aquesta és una relació on la discontinuïtat és impensable, i una separació encara que sigui molt curta és sempre una petita traició. En fer la sol·licitud s'hi ha de mostrar (ep! atenció que dic mostrar, no sentir) aquest sentiment. La sol·licitud serà convenientment atesa amb totes les mostres necessàries de comprensió -maternal- per a aquesta violència a l'ordre natural de les coses que el sol·licitant es veu forçat a exercir.
La metàfora materna. La maternitat és una condició que entra indubtablement dintre del camp de la continuïtat. A casa nostra també. Una mare no deixa de ser-ho mai. Les institucions que viuen sota el signe d'aquesta metàfora són -diria que sistemàticament- oposades a la idea d'autonomia de l'individu. I diria que al Japó són majoria.
Un últim exemple per veure si aconsegueixo transmetre millor el que vull dir:
fa tres anyets, quan encara estava a Osaka, treballava a Nova, una pseudo-escola de llengues que en aquell moment era la més gran del Japó. Després va fer fallida i es va encongir com titola a la neu. Hi havia un company, en Raul, que un dia ens va venir i ens va explicar una cosa que li havia passat amb un estudiant. El paio era inspector de policia, i estava a casa seva, el seu dia de descans setmanal, fent la seva lliçó d'espanyol (les classes eren per internet) i tot d'una el truquen per telèfon. Disculpi. Disculpat, faci, faci, endavant. El paio torna al cap d'un minut i en Raul li demana qui era. L'havien trucat de la feina per dir-li que a tal lloc hi havia hagut un accident, i que el paio que anava al cotxe havia estat detingut per no recordo quina raó. L'explicació semblava feta de la manera més banal possible. En Raul se'n sorprèn perquè pensava que era el seu dia de descans. L'estudiant li ho confirma. Aleshores... el paio detingut tenia a veure amb algun cas relacionat directament amb vostè? No, no, res a veure, que respon l'estudiant. Però... que ha passat potser al costat de casa seva i volen que vostè com a mínim ho sàpiga? No, no, ha estat a l'altra punta de la ciutat. I aleshores, per quins collons de raó l'han trucat? El paio que no sap què dir-li. Aquí és on la meva hipòtesi de la continuïtat entra en joc. El senyor inspector de policia, el seu dia lliure (i les jornades laborals dels policies aquí realment fan feredat; aquest dia el tenen més que guanyat) continua sent inspector de policia. La institució-mare li ha de deixar ben clar que el fet que aquell dia no li exigeixi -o no li permeti, com el nostre inspector potser voldria- d'anar a la feina no vol pas dir que l'hagi oblidat. La policia és una mare que en tot moment té presents els seus fills, malgrat la dolorosa absència imposada pel calendari laboral. La trucada no era per dir-li que hi havia hagut un accident a tal lloc amb un paio que vés a saber què i que no sé quina història. Era per dir-li que no es preocupés, que ell continuava sent part de la institució, fins i tot enmig d'una classe d'espanyol el seu dia de descans.