La simplicitat com a paradigma

En Daniel Menini, un meu professor a Le Mirail, en una nit de copetes a Naha, em va repetir vàries vegades que els japonesos tenien un esprit pratique, volent dir que quan es tractava d'anar per feina, hi anaven. La ocasió volia el comentari: ell, com a responsable dels programes d'intercanvis del departament de japonès, ens havia vingut a visitar a Okinawa. Els cinc estudiants francesos i ell vam allargar la soirée i finalment vam conèixer un parell de xiquetes d'aspecte més que agradable. En Menini, amb la impunitat que dóna l'experiència, s'hi va presentar, i va començar a fer una tasca de mediador (casat, tampoc no podia dedicar-se a la caça major davant dels seus estudiants, que ràpidament ho haguéssin esbombat per tot Toulouse; d'altra banda, no crec que aquest home vagi pel món fent mal, perquè en la seva manera d'instruir-nos en el lligue amb japoneses hi havia un aire de certa recança: era ben conscient que la seva hora ja havia passat. De fet es va casar prou jove, i feia referència a vagues oportunitats perdudes per aquest fet, i hi havia en tot plegat una certa recreació en la possibilitat d'èxit d'algun de nosaltres, el desig d'una mena d'experiència vicària que fos una mínima compensació: ens empenyia a un èxit que havia de ser també el seu, volia participar del nostre èxit).
Doncs bé, aquí tenim tot un senyor professor de version-thème explicant-nos que hem de ser molt concrets en les nostres demandes: els demanem un número de telèfon, cosa concreta; i quan les truquem, quedem per fer una cosa concreta (anar al cine); si pot ser, concretem la data immediatament (el cap de setmana vinent)... tot ha de ser el més precís possible. Cap vaguetat. Els japonesos en fugen, de les vaguetats. Si tot queda clar l'èxit està assegurat, perquè tenen aquest esprit pratique.
El seu comentari em sembla que ve al cas per il·lustrar una idea que tinc sobre com funcionen els japonesos: se senten més còmodes tractant amb coses que tenen propietats clares.
També a tall d'anècdota: una vegada, sopant amb la Montse Marí, que fa més anys dels que li agradaria que viu al Japó, vam menjar un platet de peix a la planxa. Estava al punt de tot: de sal, de cocció, de sucositat... i la Montse va comentar: “Oi que al Japó el fan bé, el peix a la planxa?” Comentari casual totalment cert, però que deixa a l'ombra un petit detall: remarcar-ho indica que a d'altres llocs no el fan sempre igual de bé: ¿qui no s'ha trobat a casa nostra que demana un peix a la planxa en un restaurant i això, la cosa més senzilla de fer, resulta que no saben fer-ho, i que el que t'has d'empassar és una cosa fada/resseca/recremada/encara crua/mig esbocinada/endurida/combinació de les anteriors?
I tot i així... és tan senzill! Es tracta de tallar el peix correctament (tècnica); salar-lo o marinar-lo correctament (una altra tècnica); posar-hi el foc adequat i deixar-lo un temps determinat (més tècnica) i fer-hi les manipulacions convenients: tot coses que es poden aprendre, practicar, i que fetes amb l'atenció necessària donen sempre un resultat òptim i estandaritzat.
Una cosa senzilla de replicar si es treballa amb la consideració que volen els materials i que sovint no es troba a d'altres llocs, on la gent és de caràcter més creatiu i es dedica a improvisar, perquè són espontanis i alegres i troben que això de fer bé la feina els xafa la festa.
La matèria inert té qualitats clares. Així, la cuina -en japonès literalment: 料理 ryôri, vol dir la lògica dels materials- és exactament tractar uns ingredients, que tenen determinades qualitats clares i concretes, d'acord amb uns procediments clars i específics que donaran sempre un resultat similar. Portant l'exemple de la cuina a l'extrem, la cuina japonesa és un exemple de simplicitat, i com més simple és un plat, més rellevants són les qualitats dels seus ingredients. El súmmum en seria el sashimi: no hi ha res de menys elaborat, pura matèria que es mostra com és. Diria que aquest recrear-se en les propietats del peix és paradigmàtic d'una manera d'entendre la matèria i un món concebut com a essencialment material.
La meva percepció és que els japonesos -idealment- volen tractar amb un món simple i predible, un món amb característiques clares. Hi un parell de trets de la seva cultura que em semblen paradigmàtics d'aquesta actitud:
-l'anti-intel·lectualisme:
és difícil trobar japonesos intel·lectuals; les converses substancioses, profundes (un adjectiu que detesto, però és que no trobo traducció per al que em ve al cap: el castellà enjundioso. Ah! té, improvisació imaginativa: una conversa de brou espès. Què us sembla l'alternativa?) ...les converses de brou espès, doncs, són rares amb ells. És cert que en part miren d'evitar-les per d'altres motius: típicament, per no entrar en conflicte amb els altres, cosa que és més probable si parles de religió, politica o història. Però aquesta explicació és només parcial. Per què el 95% de la literatura que es consumeix és novel·la negra o derivats de manga i/o televisió, productes perfectament estereotipats sense contingut reflexiu? Per què no parlen d'ells mateixos d'una altra manera, més enllà de fer variacions sobre les categories apreses que han de definir la seva vida? Per què les converses tenen sovint un aire de previsibilitat que les fa planes? Quan a la tele fan un programa sobre els aports de la Grècia antiga a la civilització, el fan sobre arquitectura, cultura material, ciència... però el pensament hi té un paper mínim, si és que hi apareix. La filosofia, tant en el sentit acadèmic com en el quotidià, és una cosa abstrusa el valor de la qual es reconeix amb un gest que implica distància. Crec que tot plegat té a veure amb aquesta actitud que fa que fugin de coses complicades de comprendre. Pensar la realitat amb una actitud crítica, intel·lectual els menaria a admetre que no tot és tan senzill, que les categories amb què entenem aquesta realitat tenen ombres inexcusables. I aquest és un maldecap que, senzillament, es volen estalviar.
De manera que sempre acaben parlant de cuina, de baseball, i comentant les notícies de la tele d'una manera molt curiosa: repetint-les sense més, tal com els són donades.
-la tendència a l'esteticisme:
estetitzar una realitat és una manera de simplificar-la. Realitats complexes, sovint inaprehensibles, poden ser percebudes com a simples i comprensibles gràcies a les rebaixes de gener de l'estètica. La nació, sense anar més lluny. Els japonesos -i aquest és un mèrit evident- tenen la capacitat de fer dels objectes més variats petites joies d'un bon gust i una finesa -finesa sovint rústica, aspra, però finesa al cap i a la fi- extraordinaris. A la cultura japonesa un objecte no només ha de fer la funció que té assignada. Hi ha d'altres dimensions que han d'acompanyar la seva estricta funcionalitat, entre les quals l'estètica. És clar, no tot pot ser tan deliciosament harmoniós com un bòl de tè japonès, però m'ensumo que no és pas que el japonès, en aquest bòl, hi vulgui veure representada l'harmonia del món: és que li agradaria que el món fos tan harmoniós com el bòl. El món simplificat quan és convertit en un bòl de tè.
Una de les coses que, quan arribes al Japó, els japonesos sempre t'expliquen com mirant de fer-te comprendre quelcom que va més enllà de l'evidència, és la importància del sakura, el cirerer; del cirerer en flor, és clar. L'adoració pel sakura és absolutament viva i present a la societat japonesa, incloent-hi els joves. No és cap broma. La bellesa de la seva flor i la seva caducitat immediata com a expressió del pas de temps, dels cicles de la natura, de la fugacitat de la vida... La fugacitat de la vida expressada a través d'una experiència estètica, conscientment estètica, i això convertit en una veritable obsessió nacional. Què cal entendre-hi? No res. Què hi has d'entendre, en unes flors de cirerer? Les pots admirar, però entendre-hi res... Doncs em penso que és exctament això. Quan una cultura de tradició judeo-cristiana s'acara amb la fugacitat de la vida s'inventa un déu, un cel i un infern, un munt de pecats estranys i de tortures imaginatives i crea un entrellat teològic de dimensions escolàstiques per justificar-ho tot, i ja tens als individus d'aquesta tradició deixant anar uns rollos infumables amb pretensions de profunditat (ja us deia que la paraula no m'agradava) per tot plegat justificar amb un munt de conceptes incomprensibles (Déu, l'ésser, l'eternitat...), un aparell intel·lectual que no pot de cap manera complir amb la funció que li ha estat assignada. Perquè davant de la fugacitat de la vida no hi ha més resposta que embadalir-se amb les flors d'un cirerer, seure'n a sota, obrir una llauna de cervesa, i passar una bona tarda tot esperant que un copet de vent en precipiti uns quants pètals just quan fem un brindis.
Res de més senzill.
(L'únic problema amb aquest gust per les coses amb propietats clares i definides és quan toca tractar amb persones: i és que les persones som uns objectes una mica curiosos, amb propietats que es poden descriure de qualsevol manera, llevat d'amb aquests dos adjectius.
Continuarà).