Biblioteca inacabada

The Road, Cormac McCarthy, Vintage ed. 2006Només n'he llegit dos llibres, però hi ha un tema que sembla ser el fonamental chez McCarthy: Amèrica (és a dir, els EE.UU). I ho és a còpia de tractar temes propis del pais i ja definits per la pròpia societat nord-americana com a essencials en la seva percepció d'ella mateixa. En el cas de No Country for Old Men és, explícitament, la violència; en el cas de The Road, una recreació anti-utòpica d'una certa concepció de les relacions entre l'individu i la societat. I a més a més hi ha els sub-temes de la religió i la família, presents de manera accessòria, però que s'integren en el discurs amb tota la naturalitat que segurament tenen en la vida d'aquell país.
A pams:
suposem que el 1984 d'Orwell és representatiu de la literatura anti-utòpica europea; i que The Country of Last Things d'en Auster i The Road són representatius de l'anti-utopia nord-americana (el Bradbury del Farenheit em desmenteix, però el que vull dir penso que encara és vàlid, més enllà de categoritzacions arbitràries). La primera és l'anti-utopia del desbordament de la societat per un estat hipertrofiat; les americanes són les de l'individualisme portat a les seves últimes conseqüències: una descripció del que li queda a l'individu un cop han desaparescut les estructures socials (polítiques...) que sostenen la seva vida tal i com la coneixem. El món de llops de Hobbes però situat al final de la nostra història, en comptes del començament. Els protagonistes viuen en un món on els individus no tenen institucions que els enquadrin i els imposin ordres. Què seria de l'individu sense la societat? La utopia ha estat realitzada, i el resultat és The Road. És interessant interpretar aquest tipus de literatura com una indicació de la veritable pasta ideològica de què estan fetes les societats on són produïdes. I el pensament conservador nord-americà -que somnia una societat sense lligams socials més enllà dels establerts de manera interpersonal i lliure, una societat feta de contractes temporals i cancel·lables entre individus- troba en aquest llibre el malson que el replica. No dic que el llibre sigui explícitament polític. Ni tan sols que en McCarthy fos explícitament conscient del que acabo de dir. Dic que una fantasia d'aquest tipus només té sentit dintre d'un determinat marc ideològic que queda així revelat. No tinc ni idea de quines són les tendències polítiques de l'autor, però en jugar amb els elements que la realitat que l'envolta posa al seu abast, evidentment, no pot acabar parlant del malson de la vida a Zimbabwe (que, per cert, voldria una anti-utopia més aviat à l'europea). La societat nord-americana , en la seva expressió ideal, està estrictament feta d'individus (i això sí que és explícitament reconegut per molts dels seus ciutadans), i les institucions de tot tipus que la sostenen són accessòries a aquesta realitat fonamental. The Road d'alguna manera mira de trobar quin seria el resultat si aquestes institucions accessòries desapareguéssin.
(Per cert, per comentar als amics australians -aquí en tinc uns quants: Mad Max, la més popular anti-utopia australiana, de fet, se situa a mig camí: ni super-estat, ni dissolució total: tribalisme).
Religió i família
Un matís en aquesta utopia de l'individualisme: la relació pare-fill no hauria de ser consistent amb el món descrit, no hi hauria de ser possible: la disolució de tot l'entrellat social fins a atomitzar tot individu no és compatible amb aquesta relació inquebrantable pare-fill. Les relacions familiars també són un producte social. Si l'anti-utopia fos completa un acabaria assassinant l'altre (i menjant-se'l). Em fa l'efecte, però, que a la novel·la hi trobem un element (que no és estrictament nord-americà, però) que és el de la consideració de les relacions familiars com a exemptes, com a relacions estrictament no socials. Hipòtesi: per a la ideologia conservadora-individualista les relacions de sang serien estrictament essencials (“[The father] knew that the boy was all that stood between him and death.” p.29), mentre que les socials serien contingents, objecte de canvi i -eventualment- d'eliminació.Un altre element present a la novel·la és el de les referències religioses. De fet, les referències a Déu són l'únic exemple de discurs que va més enllà de la factualitat terrible de la destrucció (estrictament, caldria afegir-hi els diàlegs -sorprenentment melodramàtics- entre pare i fill, però penso que no tenen l'entitat necessària per ser-hi inclosos: diria que són més narrativament instrumentals que essencials).
Cites sobre religió:
“[The man] knew only that the child was his warrant. He said: If he is not the word of God God never spoke.” (p.5).
“You wanted to know what the bad guys looked like. Now you know. It may happen again. My job is to take care of you. I was appointed to do that by God. I will kill anyone who troubles you.” (p.77).
“He took great marching steps into the nothingness, counting them against his return. Eyes closed, arms oaring. Upright to what? Something nameless in the night, lode or matrix. To which he and the stars were common satellite. Like the great pendulum in its rotunda scribing through the long day movements of the universe of which you may say it knows nothing and yet know it must.” (p.15).
“He looked at the sky. A single gray flake sifting down. He caught it in his hand and watched it expire there like the last host of christendom.” (p.16).
“On this road there are no godspoke men. They are gone and I am left and they have taken with them the world. Query: How does the never to be differ from what the never was?” (p.32).
Sembla haver-hi un lligam entre el religiós i la substancialitat de la relació pare-fill. Les dues primeres cites ho il·lustren. El discurs religiós és estrictament necessari per informar-nos de la naturalesa de la relació familiar. El lligam entre el religiós i el concepte de família és evident. I això seria consistent amb la hipòtesi de l'essencialitat de les relacions de família: la definició de Déu com a realitat natural implicaria la realitat natural de les relacions de família.
Alhora, la quarta sembla implicar lligam necessari entre fet religiós i civilitzacio.El problema que trobo als (dos) llibres d'en McCarthy és que són una investigació sobre el seu pais, però una investigació feta amb categories ja definides (violència, conceptes de realitat natural com la religió, la família). I aquesta és la trampa del realisme: investigar a partir de categories predefinides. La veritable tasca de l'escriptor que es vol crític hauria de ser la d'investigar precisament aquestes categories amb les quals mirem d'explicar-nos la realitat, i aquesta és una cosa que en McCarthy ni es planteja fer.