Cita amb records per a en Claudi

Aquesta cita il·lustra el que Chesterton té de trampa i alhora el que té de seducció:
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.