Biblioteca inacabada

Le Père Goriot, Balzac. Ed. Gallimard 1971, col. Folio-classique. Reimpressió 2007 als tallers Novoprint, a Barcelona (la Unió ha arribat al món editorial francès)

El llibre em va enganxar d'entrada i em vaig trobar havent-ne llegit les primeres cent pàgines el primer dia. Tot i així, cal dir que no va ser pas per l'acció trepidant que el vaig devorar. Recordo que cap a la pàgina cinquanta em vaig aturar per recapitular i tot plegat em vaig dir que no hi havia passat gran cosa. La presentació dels personatges -i de la ciutat de París, de fet- era morosa i amb un aire com de desgana. Hi ha lectors que haguessin tancat el llibre. A mi, quatre adjectius del Balzac em semblen infinitament més entretinguts que totes les explosions de Hollywood. A tall d'exemple: hi ha un moment (n'he perdut la referència) en què descriu l'abric d'un dels clients de la pensió, un paio que s'havia anat empobrint. El color d'aquest abric, a còpia d'ús i rentades, s'havia anat esblaïmant; Balzac diu que el qualificatiu més adient per descriure'l seria “problemàtic”. L'ús d'aquest adjectiu seria normalment una gracieta enginyosa, però aquí va més enllà d'això: Balzac fa servir repetidament el recurs d'adreçar-se directament al lector, i crea així un doble discurs: el que parla de la realitat (els fets descrits), i el que parla del discurs sobre aquesta realitat (explicita l'autoconsciència de l'autor). I així, aquest adjectiu pot ser interpretat alhora com descrivint les dues dimensions: descriu l'abric del personatge com no tenint un color definit; però també la posició de l'autor davant de la impossibilitat de descriure acuradament aquest nou color: l'autor té literalment un problema per descriure'l. Hi ha d'altres exemples del mateix recurs, però no els recordo. Detalls d'aquest tipus són els que fan que un text sigui interessant: detalls que parlen de l'especificitat del text com a tal, del seu veritable caràcter, més enllà del contingut.
Un altre punt interessant és el del títol: per què “pare Goriot”? (Incidentalment: potser “El vell Goriot” seria una traducció més adient per transmetre el sentit literal de l'expressió; però alhora el tema de la paternitat és central en la definició del personatge). Durant una bona part del relat un té la impressió que el veritable protagonista n'és Rastagnac: el vell Goriot fa, dramàticament, el paper de comparsa. Si el tema principal fos el de la paternitat traïda, concedir-li l'honor del títol al vell tindria tot el sentit, però la meva impressió és que el tema principal és el del diner (hi tornarem) i el conjunt de mecanismes socials que s'articulen entorn d'ell: el tema d'una societat centrada en aquest valor únic. Sota aquesta perspectiva, l'agent principal hauria de ser el jove Rastignac, que articula la seva estratègia d'ascens social amb els diners com a punt de partida i alhora d'arribada. En fer-ho, defineix el gran tema del llibre, i a ell li hauria de correspondre la pole-position. Però la impressió final és que el personatge més rodó, més ben definit, és el d'en Goriot. En Rastagnac és massa pla, unidimensional: un impuls únic guia les seves accions, i la bondat que s'hi troba i que compensa i emmarca aquest desig d'ascens social té un caràcter una mica accessori. És cert que les dues característiques (l'ambició i l'ètica) són oposades, i que això hauria d'afegir profunditat al personatge. Però també és cert que sovint, més enllà de la novel·la, aquestes dues característiques es combinen per definir un tipus que en contenir-les, les unifica: l'individu que emmarca la seva pulsió egoïsta amb una altra d'ètica. Aquesta oposició, definida idealment, dóna una mena de model d'home burgès perfectament presentable: ens mostra l'individu que, tot i estar guiat pel profit econòmic, és capaç de donar un sentit ètic a la seva actuació. Una mena d'ideal de dretes. És aquest tipus rodó, sense arestes, el que és encarnat per en Rastagnac. El problema és que en incorporar les dues qualitats oposades les fa complementàries: aquesta nova complementarietat és el que resta profunditat al nou tipus. El personatge d'en Goriot, però, viu més en la contradicció, les seves accions són més difícils de definir, i per això se'ns acaba mostrant com a més profund: el seu silenci sobre el seu passat, el semenfotisme davant dels insults, l'adoració de les seves filles... tot ve contrastat i pot ser interpretat de manera diferent: el silenci no és tal, sinó que és incapacitat dels altres per acceptar les seves paraules (ell explica que havia estat fabricant de fideus, i que les dones que el visiten són les seves filles, però no el creuen); el seu semenfotisme no és tal, sinó que l'home té clares les seves prioritats (l'amor per les seves filles, davant del qual qualsevol comentari sobre ell és irrellevant); l'adoració patètica i aparentment cega de les filles queda matisada quan, cap al final, admet que no l'estimen, i que tot i ser conscient d'aquesta realitat, se l'havia negada des de feia anys. Malgrat una clara simplicitat folletinesca en el seu amor paternal durant la major part de la novel·la, és un personatge amb més matisos en la seva actuació. A més a més, hi ha un detall que el fa més interessant: és un personatge definit per les seves relacions amb altres personatges: les filles, els hostes, ell mateix (el seu passat); en Rastagnac, però, es defineix en relació amb coses: els diners, la posició social. La primera relació és dramàticament més rica.
M'estic enrollant més del compte, però.
La qüestió és que la novel·la va genial fins que arriba el que hauria de ser el més entretingut: l'acció. La part suposadament feixuga del llibre, la introducció, és de primera, però quan comencen a passar coses, la trama adquireix una consistència com de sèrie de televisió. Potser és que m'agrada la literatura en el pitjor sentit del terme (les descripcions i aquestes coses), però és la meva impressió. Hi ha un moment, en una de les soirées, on directament la qüestió central és la del destí de les excelses Langlais i Beauséant (si no m'erro), i on es marca un rollo que no té res a veure amb la resta de la novel·la. Potser serveix per lligar aquest títol amb d'altres de la Comèdia, però sota la perspectiva exclusiva de Pare Goriot fa l'efecte d'un nyap al mig de tot plegat. Se'n van, es retiren a monestirs, per marcar la realitat insuportable del món, la seva manca de valors per dir-ho à la Rosa Montero, però què voleu que us digui... La trama melodramàtica i un punt delirant en realitat emmarca el tema principal de la novel·la: la centralitat dels diners, i sobre això sí que tinc unes qüantes coses per dir:
-les agonies de dues pijes (a més a més per elecció) insofribles quan van dient que els seus marits les maltracten i que no tenen diners per a una toilette decent són de pena, i fan que em qüestioni si llegiré altres títols de la sèrie, tot i que la lectura ha estat en conjunt estimulant: però per un tema tan pla, no sé si paga la pena de fer gaires esforços. Potser n'encetaré d'altres i en llegiré només la meïtat, fins que comenci l'acció.
-Hi ha un moment, en ple deliri del vell Goriot, quan lamenta no tenir més diners per donar a les seves filles. Em va recordar aquella escena de la llista de Schindler on el protagonista es lamenta de no tenir més diners per salvar més jueus. Els diners com a mesura de tot.
-Tothom ho fa tot per diners: “Quand les deux fossoyeurs eurent jeté quelques pelletées de terre sur la bière pour la cacher, ils se relevèrent, et l'un d'eux, s'adressant à Rastignac, lui demanda leur pourboire” (p.367). Petit detall interessant: ho fan quan ja el taüt està cobert de terra, com per no demanar res davant del mort mateix. Potser fer-ho amb el mort davant seria una mica massa, hem de guardar les formes, quand-même.
-Detall que potser il·lustra de manera curiosa la ideologia d'en Balzac: l'església, of course, també passa la safata: “Les deux prêtres, l'enfant de choeur et le bedeau vinrent et donnèrent tout ce qu'on peut avoir pour soixante-dix francs dans une époque où la réligion n'est pas assez riche pour prier gratis” (p.368). La frase sembla disculpar-la sota l'excusa de la necessitat.
Per matar el post: em sedueix l'escriptura de Balzac, però alhora el tema del diner m'és massa àrid, dóna una impressió d'unidimensionalitat a tot el que està en contacte amb ell (l'efecte Mides, n'hauriem de dir) que el fa poc atractiu literàriament.