diumenge, 19 de juliol del 2009
dimarts, 14 de juliol del 2009
dilluns, 13 de juliol del 2009
Cròniques marcianes
Un nano, estudiant meu de segon any (tretze o catorze privameves): fa servir ulleres però se les treu durant la classe. Una mica retardadet. Divendres passat, quan li vaig fer una pregunta per practicar l'estructura del dia, va mirar cap a la pissarra per llegir-la -senzilla com era- i, no guipant-hi bé, va fer una rodona amb l'índex i el polze de la mà esquerra, se la va posar davant de l'ull corresponent en substitució de les ulleres (perquè no amb les dues mans? em demano ara), i després d'un esforç per agusar la vista, va aconseguir llegir la frase.
Una estona després, també per mirar la pissarra, va agafar les ulleres, plegades a sobre del pupitre, i en comptes de posar-se-les normalment, les va sostenir davant dels ulls, amb les branques sense desplegar, i va llegir el text corresponent. La qüestió és que les va sostenir a l'inrevés, és a dir que la lent feia la funció oposada a la que li tocava. I tot i així, va aconseguir, amb aquesta ajuda, llegir-lo correctament.
Una estona després, també per mirar la pissarra, va agafar les ulleres, plegades a sobre del pupitre, i en comptes de posar-se-les normalment, les va sostenir davant dels ulls, amb les branques sense desplegar, i va llegir el text corresponent. La qüestió és que les va sostenir a l'inrevés, és a dir que la lent feia la funció oposada a la que li tocava. I tot i així, va aconseguir, amb aquesta ajuda, llegir-lo correctament.
Cita amb records per a en Claudi
Aquesta cita il·lustra el que Chesterton té de trampa i alhora el que té de seducció:
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.
Orthodoxy; cites
“The new scientific society definitely discourages men from thinking about death; it is a fact, but it is considered a morbid fact.” (p.13).
“The whole secret of mysticism is this: that man can understand everything by the help of what he does not understand. The morbid logitian seeks to make everything lucid, and succeeds in making everything mysterious. The mystic allows one thing to be mysterious, and everything else becomes lucid.” (p.20).
“The things I believed most then [quan era petit], the things i believe most now, are the things called fairy tales. They seem to me to be the entirely reasonable things. They are not fantasies: compared with them other things are fantastic. Compared with them religion and rationalism are both abnormal, though religion is abnormally right and rationalism abnormally wrong. Fairyland is nothing but the sunny country of common sense.” (p.41).
“In fairyland we avoid the word 'law'; but in the land of science they are singularly fond of it.[...] All the terms used in the science books, 'law,' 'necessity,' 'order,' 'tendency,' and so on, are really unintellectual, because they assume an inner synthesis, which we do not possess. The only words that ever satisfied me as describing Nature are the terms used in the fairy books, 'charm,' 'spell,' 'enchantment.' They express the arbitrariness of the fact and its mystery. A tree grows fruit because it is a magic tree. Water runs downhill because it is bewitched. The sun shines because it is bewitched.” (p.44-45).
“The test of all happiness is gratitude.” (p.47).
“I know this feeling [de cansament existencial] fills our epoch, and I think it freezes our epoch. For our Titanic purposes of faith and revolution, what we need is not the cold acceptance of the world as a compromise, but some way in which we can heartily hate and heartily love it. We do not want joy and anger to neutralize each other and produce a surly contentment; we want a fiercer delight and a fiercer discontent. We have to feel the universe at once as an ogre's castle, to be stormed, and yet as our own cottage, to which we can return at evening.” (p.64). (Aquesta cita sembla feta per desciure l'adolescència).
“Birth is as solemn a parting as death.” (p.70).
“The whole secret of mysticism is this: that man can understand everything by the help of what he does not understand. The morbid logitian seeks to make everything lucid, and succeeds in making everything mysterious. The mystic allows one thing to be mysterious, and everything else becomes lucid.” (p.20).
“The things I believed most then [quan era petit], the things i believe most now, are the things called fairy tales. They seem to me to be the entirely reasonable things. They are not fantasies: compared with them other things are fantastic. Compared with them religion and rationalism are both abnormal, though religion is abnormally right and rationalism abnormally wrong. Fairyland is nothing but the sunny country of common sense.” (p.41).
“In fairyland we avoid the word 'law'; but in the land of science they are singularly fond of it.[...] All the terms used in the science books, 'law,' 'necessity,' 'order,' 'tendency,' and so on, are really unintellectual, because they assume an inner synthesis, which we do not possess. The only words that ever satisfied me as describing Nature are the terms used in the fairy books, 'charm,' 'spell,' 'enchantment.' They express the arbitrariness of the fact and its mystery. A tree grows fruit because it is a magic tree. Water runs downhill because it is bewitched. The sun shines because it is bewitched.” (p.44-45).
“The test of all happiness is gratitude.” (p.47).
“I know this feeling [de cansament existencial] fills our epoch, and I think it freezes our epoch. For our Titanic purposes of faith and revolution, what we need is not the cold acceptance of the world as a compromise, but some way in which we can heartily hate and heartily love it. We do not want joy and anger to neutralize each other and produce a surly contentment; we want a fiercer delight and a fiercer discontent. We have to feel the universe at once as an ogre's castle, to be stormed, and yet as our own cottage, to which we can return at evening.” (p.64). (Aquesta cita sembla feta per desciure l'adolescència).
“Birth is as solemn a parting as death.” (p.70).
Diccionari ociós
BLOODY MARY:
Mary I (18 February 1516 – 17 November 1558), was Queen of England and Queen of Ireland from 19 July 1553 until her death. The fourth crowned monarch of the Tudor dynasty, she is remembered for restoring England to Roman Catholicism after succeeding her short-lived half brother, Edward VI, to the English throne. In the process, she had almost 300 religious dissenters burned at the stake in the Marian Persecutions, earning her the sobriquet of "Bloody Mary".
“Their attitude is as intolerant as Bloody Mary.” (Orthodoxy, p.14)
La qüestió és: quan ens bevem un bloody mary, és la sang de la reina, o la dels executats, la que ens empassem?
Mary I (18 February 1516 – 17 November 1558), was Queen of England and Queen of Ireland from 19 July 1553 until her death. The fourth crowned monarch of the Tudor dynasty, she is remembered for restoring England to Roman Catholicism after succeeding her short-lived half brother, Edward VI, to the English throne. In the process, she had almost 300 religious dissenters burned at the stake in the Marian Persecutions, earning her the sobriquet of "Bloody Mary".
“Their attitude is as intolerant as Bloody Mary.” (Orthodoxy, p.14)
La qüestió és: quan ens bevem un bloody mary, és la sang de la reina, o la dels executats, la que ens empassem?
Biblioteca inacabada
Orthodoxy, G.K. Chesterton (1908), Dover publications, 2004
Encara no l'he acabat, però ja me'n faig una idea.
Llibre curiós. Quan vol argumentar, quan vol ser positiu, fa figa. La seva manera de refutar les filosofies que no li semblem satisfactòries (materialisme, racionalisme...) és prou divertida: es dedica a trobar-hi contradiccions en relació al tema del cristianisme, i d'aquestes contradiccions dedueix que aquest és una filosofia vàlida. Fa una afirmació factual en base a raonaments teorètics: confon els resultats de la ciència amb les conclusions del manual de metodologia de la ciència. En darrer terme, el seu discurs l'única cosa que fa és mostrar que la idea de què ens parla és prèvia a tots els arguments sobre la seva validesa -i per tant condiciona tota la seva argumentació .
Per contra, quan el llibre deixa de ser positiu, i és explícitament normatiu, personal, és un escriptor molt seductor: quan argumenta sobre la condició de la realitat com a misteri només comprensible a través del llenguatge dels contes de fades, de la seva percepció d'una realitat encantada. O quan parla de la religió com a relat satisfactori d'aquesta realitat gràcies als misteris, és d'una finesa literària encantadora.
Encara no l'he acabat, però ja me'n faig una idea.
Llibre curiós. Quan vol argumentar, quan vol ser positiu, fa figa. La seva manera de refutar les filosofies que no li semblem satisfactòries (materialisme, racionalisme...) és prou divertida: es dedica a trobar-hi contradiccions en relació al tema del cristianisme, i d'aquestes contradiccions dedueix que aquest és una filosofia vàlida. Fa una afirmació factual en base a raonaments teorètics: confon els resultats de la ciència amb les conclusions del manual de metodologia de la ciència. En darrer terme, el seu discurs l'única cosa que fa és mostrar que la idea de què ens parla és prèvia a tots els arguments sobre la seva validesa -i per tant condiciona tota la seva argumentació .
Per contra, quan el llibre deixa de ser positiu, i és explícitament normatiu, personal, és un escriptor molt seductor: quan argumenta sobre la condició de la realitat com a misteri només comprensible a través del llenguatge dels contes de fades, de la seva percepció d'una realitat encantada. O quan parla de la religió com a relat satisfactori d'aquesta realitat gràcies als misteris, és d'una finesa literària encantadora.
diumenge, 12 de juliol del 2009
Tortures variades
Els deures d'anglès, en el 80% dels casos, consisteixen en copiar els textos del llibre de text. N'hi ha una versió hardcore que consisteix en anar copiant paraules fins a omplir-ne una pàgina cada dia. L'extrem és el mostrat per les fotos: els nanos de primer, com que passen les primeres tres setmanes adaptant-se a l'escola, no avancen gaire ràpid, i aleshores els toca copiar l'abecedari, que és l'únic tema que fan durant aquest temps. Tres setmanes d'anar copiant les lletres, primer minúscules i després majúscules, una rera l'altra, i havent-les acabades, tornar-hi fins a completar la pàgina diària. N'hi ha d'espavilats que les fan grosses com cloïsses i acaben ràpid. Però n'hi ha de més dedicats, que fan una lletra petita i pulcra, fins a completar la seva tortura de manera irreprotxable.I tot plegat, per acabar no copiant als exàmens!
Lectures quimèriques
Autors de novel·la negra: Per Wahloo, Maj Sjowall, Fred Vargas, Harlan Coban, Ross McDonald.
Engrish
La Tanoka mateixa:
Virsion (en comptes de version; corregida al cap de deu o quinze minuts).
A: What do you have in your pocket?
B: I don't have.
To study English is bored.
To study English is angry.
(el més divertit de tot plegat és que quan té dubtes es nota, però no em pregunta).
Virsion (en comptes de version; corregida al cap de deu o quinze minuts).
A: What do you have in your pocket?
B: I don't have.
To study English is bored.
To study English is angry.
(el més divertit de tot plegat és que quan té dubtes es nota, però no em pregunta).
Reflexió lúcida
1
La foto correspon a les meves samarreta i tovallola assecant-se al balcó de la sala d'anglès (on passo pràcticament tot el temps que no tinc classe). Normalment vaig a la feina en bicicleta. Una mica menys de vint minuts: set o vuit de terreny més o menys pla; i deu de pendent ascendent, progressivament més escarpat. Els cinc últims són de Tourmalet. Resultat: arribo a l'escola impresentablement xop de suor. M'haig de canviar de roba, òbviament, i després de fer-ho estenc la samarreta i la tovallola que he fetes servir al terra del balcó, per tal que s'assequin. La qüestió és que després d'estendre-les tanco la porta corredissa de vidre perfectament transparent, per evitar que es puguin veure fàcilment.
Quan tenim davant una cosa però la mirem a través d'una finestra una part de la nostra atenció es desvia per “mirar” la finestra, i això acaba amagant la cosa.
La foto correspon a les meves samarreta i tovallola assecant-se al balcó de la sala d'anglès (on passo pràcticament tot el temps que no tinc classe). Normalment vaig a la feina en bicicleta. Una mica menys de vint minuts: set o vuit de terreny més o menys pla; i deu de pendent ascendent, progressivament més escarpat. Els cinc últims són de Tourmalet. Resultat: arribo a l'escola impresentablement xop de suor. M'haig de canviar de roba, òbviament, i després de fer-ho estenc la samarreta i la tovallola que he fetes servir al terra del balcó, per tal que s'assequin. La qüestió és que després d'estendre-les tanco la porta corredissa de vidre perfectament transparent, per evitar que es puguin veure fàcilment.
Quan tenim davant una cosa però la mirem a través d'una finestra una part de la nostra atenció es desvia per “mirar” la finestra, i això acaba amagant la cosa.
Diccionari ociós
燕 tsubame: en anglès, swallow. Segons el diccionari anglès-espanyol: golondrina. O sigui, que l'eixam d'ocells que envolta l'escola aquests dies són orenetes. Han fet nius penjats als aixoplucs de les balconades, i els ocellets ja han trencat la closca. Les mares (els pares també?) tresquen frenèticament per portar aliment a les cries. Activitat un punt delirant. I estrictament funcional: només s'aturen al niu un segon, el necessari per passar l'aliment de bec a bec, i tornen a sortir disparades per capturar-ne més. Cap efusió sentimental. Fa uns dies en Tsukada-sensei, a l'hora de la neteja, passava amb un pal i els anava destruïnt. Jo, després, vaig escombrar-ne les restes.
El detall trist no m'ha empès de recordar una rima que li vaig sentir al Luis Miguel, el de Guijarros, i que m'ha fet riure repetidament quan em quedava sol a la sala de professors d'anglès:
“Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
pero los veinte duros que te debo,
ésos, no volverán”
El detall trist no m'ha empès de recordar una rima que li vaig sentir al Luis Miguel, el de Guijarros, i que m'ha fet riure repetidament quan em quedava sol a la sala de professors d'anglès:
“Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
pero los veinte duros que te debo,
ésos, no volverán”
Diccionari ociós
JAMB: a vertical post at the side of a door or window. La paraula existeix en espanyol (jamba) amb un significat una mica diferent, però apuntant a la mateixa realitat. I en català? "Batent" no em sembla del tot satisfactòria, la interpreto exclusivament com "fulla" d'una porta.
Diccionari ociós
LODE:
3.a rich supply or source.
MATRIX:
1.something that constitutes the place or point from which something else originates, takes form, or develops: The Greco-Roman world was the matrix for Western civilization.
3.a rich supply or source.
MATRIX:
1.something that constitutes the place or point from which something else originates, takes form, or develops: The Greco-Roman world was the matrix for Western civilization.
Diccionari ociós
BARROW: (BrE) a small open vehicle with two wheels from which fruit, vegetables, etc. are sold in the street.
WHEELBARROW: a large open container with a wheel and two handles that you use outside to carry things.
Com es diu “carretilla” en català? S'hi pot fer la diferència en l'ús que es fa en anglès?
WHEELBARROW: a large open container with a wheel and two handles that you use outside to carry things.
Com es diu “carretilla” en català? S'hi pot fer la diferència en l'ús que es fa en anglès?
Biblioteca inacabada
The Road, Cormac McCarthy, Vintage ed. 2006Només n'he llegit dos llibres, però hi ha un tema que sembla ser el fonamental chez McCarthy: Amèrica (és a dir, els EE.UU). I ho és a còpia de tractar temes propis del pais i ja definits per la pròpia societat nord-americana com a essencials en la seva percepció d'ella mateixa. En el cas de No Country for Old Men és, explícitament, la violència; en el cas de The Road, una recreació anti-utòpica d'una certa concepció de les relacions entre l'individu i la societat. I a més a més hi ha els sub-temes de la religió i la família, presents de manera accessòria, però que s'integren en el discurs amb tota la naturalitat que segurament tenen en la vida d'aquell país.
A pams:
suposem que el 1984 d'Orwell és representatiu de la literatura anti-utòpica europea; i que The Country of Last Things d'en Auster i The Road són representatius de l'anti-utopia nord-americana (el Bradbury del Farenheit em desmenteix, però el que vull dir penso que encara és vàlid, més enllà de categoritzacions arbitràries). La primera és l'anti-utopia del desbordament de la societat per un estat hipertrofiat; les americanes són les de l'individualisme portat a les seves últimes conseqüències: una descripció del que li queda a l'individu un cop han desaparescut les estructures socials (polítiques...) que sostenen la seva vida tal i com la coneixem. El món de llops de Hobbes però situat al final de la nostra història, en comptes del començament. Els protagonistes viuen en un món on els individus no tenen institucions que els enquadrin i els imposin ordres. Què seria de l'individu sense la societat? La utopia ha estat realitzada, i el resultat és The Road. És interessant interpretar aquest tipus de literatura com una indicació de la veritable pasta ideològica de què estan fetes les societats on són produïdes. I el pensament conservador nord-americà -que somnia una societat sense lligams socials més enllà dels establerts de manera interpersonal i lliure, una societat feta de contractes temporals i cancel·lables entre individus- troba en aquest llibre el malson que el replica. No dic que el llibre sigui explícitament polític. Ni tan sols que en McCarthy fos explícitament conscient del que acabo de dir. Dic que una fantasia d'aquest tipus només té sentit dintre d'un determinat marc ideològic que queda així revelat. No tinc ni idea de quines són les tendències polítiques de l'autor, però en jugar amb els elements que la realitat que l'envolta posa al seu abast, evidentment, no pot acabar parlant del malson de la vida a Zimbabwe (que, per cert, voldria una anti-utopia més aviat à l'europea). La societat nord-americana , en la seva expressió ideal, està estrictament feta d'individus (i això sí que és explícitament reconegut per molts dels seus ciutadans), i les institucions de tot tipus que la sostenen són accessòries a aquesta realitat fonamental. The Road d'alguna manera mira de trobar quin seria el resultat si aquestes institucions accessòries desapareguéssin.
(Per cert, per comentar als amics australians -aquí en tinc uns quants: Mad Max, la més popular anti-utopia australiana, de fet, se situa a mig camí: ni super-estat, ni dissolució total: tribalisme).
Religió i família
Un matís en aquesta utopia de l'individualisme: la relació pare-fill no hauria de ser consistent amb el món descrit, no hi hauria de ser possible: la disolució de tot l'entrellat social fins a atomitzar tot individu no és compatible amb aquesta relació inquebrantable pare-fill. Les relacions familiars també són un producte social. Si l'anti-utopia fos completa un acabaria assassinant l'altre (i menjant-se'l). Em fa l'efecte, però, que a la novel·la hi trobem un element (que no és estrictament nord-americà, però) que és el de la consideració de les relacions familiars com a exemptes, com a relacions estrictament no socials. Hipòtesi: per a la ideologia conservadora-individualista les relacions de sang serien estrictament essencials (“[The father] knew that the boy was all that stood between him and death.” p.29), mentre que les socials serien contingents, objecte de canvi i -eventualment- d'eliminació.Un altre element present a la novel·la és el de les referències religioses. De fet, les referències a Déu són l'únic exemple de discurs que va més enllà de la factualitat terrible de la destrucció (estrictament, caldria afegir-hi els diàlegs -sorprenentment melodramàtics- entre pare i fill, però penso que no tenen l'entitat necessària per ser-hi inclosos: diria que són més narrativament instrumentals que essencials).
Cites sobre religió:
“[The man] knew only that the child was his warrant. He said: If he is not the word of God God never spoke.” (p.5).
“You wanted to know what the bad guys looked like. Now you know. It may happen again. My job is to take care of you. I was appointed to do that by God. I will kill anyone who troubles you.” (p.77).
“He took great marching steps into the nothingness, counting them against his return. Eyes closed, arms oaring. Upright to what? Something nameless in the night, lode or matrix. To which he and the stars were common satellite. Like the great pendulum in its rotunda scribing through the long day movements of the universe of which you may say it knows nothing and yet know it must.” (p.15).
“He looked at the sky. A single gray flake sifting down. He caught it in his hand and watched it expire there like the last host of christendom.” (p.16).
“On this road there are no godspoke men. They are gone and I am left and they have taken with them the world. Query: How does the never to be differ from what the never was?” (p.32).
Sembla haver-hi un lligam entre el religiós i la substancialitat de la relació pare-fill. Les dues primeres cites ho il·lustren. El discurs religiós és estrictament necessari per informar-nos de la naturalesa de la relació familiar. El lligam entre el religiós i el concepte de família és evident. I això seria consistent amb la hipòtesi de l'essencialitat de les relacions de família: la definició de Déu com a realitat natural implicaria la realitat natural de les relacions de família.
Alhora, la quarta sembla implicar lligam necessari entre fet religiós i civilitzacio.El problema que trobo als (dos) llibres d'en McCarthy és que són una investigació sobre el seu pais, però una investigació feta amb categories ja definides (violència, conceptes de realitat natural com la religió, la família). I aquesta és la trampa del realisme: investigar a partir de categories predefinides. La veritable tasca de l'escriptor que es vol crític hauria de ser la d'investigar precisament aquestes categories amb les quals mirem d'explicar-nos la realitat, i aquesta és una cosa que en McCarthy ni es planteja fer.
A pams:
suposem que el 1984 d'Orwell és representatiu de la literatura anti-utòpica europea; i que The Country of Last Things d'en Auster i The Road són representatius de l'anti-utopia nord-americana (el Bradbury del Farenheit em desmenteix, però el que vull dir penso que encara és vàlid, més enllà de categoritzacions arbitràries). La primera és l'anti-utopia del desbordament de la societat per un estat hipertrofiat; les americanes són les de l'individualisme portat a les seves últimes conseqüències: una descripció del que li queda a l'individu un cop han desaparescut les estructures socials (polítiques...) que sostenen la seva vida tal i com la coneixem. El món de llops de Hobbes però situat al final de la nostra història, en comptes del començament. Els protagonistes viuen en un món on els individus no tenen institucions que els enquadrin i els imposin ordres. Què seria de l'individu sense la societat? La utopia ha estat realitzada, i el resultat és The Road. És interessant interpretar aquest tipus de literatura com una indicació de la veritable pasta ideològica de què estan fetes les societats on són produïdes. I el pensament conservador nord-americà -que somnia una societat sense lligams socials més enllà dels establerts de manera interpersonal i lliure, una societat feta de contractes temporals i cancel·lables entre individus- troba en aquest llibre el malson que el replica. No dic que el llibre sigui explícitament polític. Ni tan sols que en McCarthy fos explícitament conscient del que acabo de dir. Dic que una fantasia d'aquest tipus només té sentit dintre d'un determinat marc ideològic que queda així revelat. No tinc ni idea de quines són les tendències polítiques de l'autor, però en jugar amb els elements que la realitat que l'envolta posa al seu abast, evidentment, no pot acabar parlant del malson de la vida a Zimbabwe (que, per cert, voldria una anti-utopia més aviat à l'europea). La societat nord-americana , en la seva expressió ideal, està estrictament feta d'individus (i això sí que és explícitament reconegut per molts dels seus ciutadans), i les institucions de tot tipus que la sostenen són accessòries a aquesta realitat fonamental. The Road d'alguna manera mira de trobar quin seria el resultat si aquestes institucions accessòries desapareguéssin.
(Per cert, per comentar als amics australians -aquí en tinc uns quants: Mad Max, la més popular anti-utopia australiana, de fet, se situa a mig camí: ni super-estat, ni dissolució total: tribalisme).
Religió i família
Un matís en aquesta utopia de l'individualisme: la relació pare-fill no hauria de ser consistent amb el món descrit, no hi hauria de ser possible: la disolució de tot l'entrellat social fins a atomitzar tot individu no és compatible amb aquesta relació inquebrantable pare-fill. Les relacions familiars també són un producte social. Si l'anti-utopia fos completa un acabaria assassinant l'altre (i menjant-se'l). Em fa l'efecte, però, que a la novel·la hi trobem un element (que no és estrictament nord-americà, però) que és el de la consideració de les relacions familiars com a exemptes, com a relacions estrictament no socials. Hipòtesi: per a la ideologia conservadora-individualista les relacions de sang serien estrictament essencials (“[The father] knew that the boy was all that stood between him and death.” p.29), mentre que les socials serien contingents, objecte de canvi i -eventualment- d'eliminació.Un altre element present a la novel·la és el de les referències religioses. De fet, les referències a Déu són l'únic exemple de discurs que va més enllà de la factualitat terrible de la destrucció (estrictament, caldria afegir-hi els diàlegs -sorprenentment melodramàtics- entre pare i fill, però penso que no tenen l'entitat necessària per ser-hi inclosos: diria que són més narrativament instrumentals que essencials).
Cites sobre religió:
“[The man] knew only that the child was his warrant. He said: If he is not the word of God God never spoke.” (p.5).
“You wanted to know what the bad guys looked like. Now you know. It may happen again. My job is to take care of you. I was appointed to do that by God. I will kill anyone who troubles you.” (p.77).
“He took great marching steps into the nothingness, counting them against his return. Eyes closed, arms oaring. Upright to what? Something nameless in the night, lode or matrix. To which he and the stars were common satellite. Like the great pendulum in its rotunda scribing through the long day movements of the universe of which you may say it knows nothing and yet know it must.” (p.15).
“He looked at the sky. A single gray flake sifting down. He caught it in his hand and watched it expire there like the last host of christendom.” (p.16).
“On this road there are no godspoke men. They are gone and I am left and they have taken with them the world. Query: How does the never to be differ from what the never was?” (p.32).
Sembla haver-hi un lligam entre el religiós i la substancialitat de la relació pare-fill. Les dues primeres cites ho il·lustren. El discurs religiós és estrictament necessari per informar-nos de la naturalesa de la relació familiar. El lligam entre el religiós i el concepte de família és evident. I això seria consistent amb la hipòtesi de l'essencialitat de les relacions de família: la definició de Déu com a realitat natural implicaria la realitat natural de les relacions de família.
Alhora, la quarta sembla implicar lligam necessari entre fet religiós i civilitzacio.El problema que trobo als (dos) llibres d'en McCarthy és que són una investigació sobre el seu pais, però una investigació feta amb categories ja definides (violència, conceptes de realitat natural com la religió, la família). I aquesta és la trampa del realisme: investigar a partir de categories predefinides. La veritable tasca de l'escriptor que es vol crític hauria de ser la d'investigar precisament aquestes categories amb les quals mirem d'explicar-nos la realitat, i aquesta és una cosa que en McCarthy ni es planteja fer.
diumenge, 5 de juliol del 2009
The Rock Pool, cites
Trobar algú a qui poder-li aplicar la frase:
“He felt old and miserable, going through life trying to peddle a personality of which people would not even accept a free sample” (The Rock Pool, p.73).
“There are so few wicked people in the world; the springs of vanity, fear, envy, cupidity and deceit, while sources of the general nastiness of human beings, do not make for moral evil on a grand scale” (The Rock Pool, p.75).
“Never let on you're broke to anyone -see- anyone. It may be the fashion in England [el protagonista és anglès], but over here [són a la Costa Blava], c'est une chose qui ne se fait pas.” (The Rock Pool, p.105).
“He had grown to like the troglodytes [la colònia d'estrangers de Trou-sur-Mer], these fierce, unfashionable expatriates. What was fine in them, their refusal to conform, their independence, their moral courage, was their own; what was weak, their instability, hopelessness and predatory friendships, was the result of a system: of the clumsy capitalist world [ens trobem a l'inici de la Gran Depressió del 29] that exalts money-making and poisons leisure, that suppresses talent, starves its artists, and persecutes its sexual dissenters, that denies opportunity, infects charity, and encourages only the vulgarity of competition, the triumphs, the suspition, the heart-break of the acquisitive life.” (The Rock Pool, p.128-9).
“He felt old and miserable, going through life trying to peddle a personality of which people would not even accept a free sample” (The Rock Pool, p.73).
“There are so few wicked people in the world; the springs of vanity, fear, envy, cupidity and deceit, while sources of the general nastiness of human beings, do not make for moral evil on a grand scale” (The Rock Pool, p.75).
“Never let on you're broke to anyone -see- anyone. It may be the fashion in England [el protagonista és anglès], but over here [són a la Costa Blava], c'est une chose qui ne se fait pas.” (The Rock Pool, p.105).
“He had grown to like the troglodytes [la colònia d'estrangers de Trou-sur-Mer], these fierce, unfashionable expatriates. What was fine in them, their refusal to conform, their independence, their moral courage, was their own; what was weak, their instability, hopelessness and predatory friendships, was the result of a system: of the clumsy capitalist world [ens trobem a l'inici de la Gran Depressió del 29] that exalts money-making and poisons leisure, that suppresses talent, starves its artists, and persecutes its sexual dissenters, that denies opportunity, infects charity, and encourages only the vulgarity of competition, the triumphs, the suspition, the heart-break of the acquisitive life.” (The Rock Pool, p.128-9).
Biblioteca inacabada
The Rock Pool, Cyril Connolly, Oxford University Press 1981
Un detall només: quan pensava que la novel·la anava a tancar-se amb el protagonista adoptant el rol de Rascasse, que al començament li fa de cicerone davant de la comunitat, els dos turistes que han de fer el paper de pardal -que ell ha fet fins al final- el clissen, se'n desentenen, i en diuen que és “just another bum”. Jo, que -tot espavilat que sóc- ja n'havia endevinat una estructura circular, em vaig quedar amb un pam de nas tan gran com el del protagonista. Un últim cop d'enginy d'aquest Connolly, un paio més que enginyós.
Un detall només: quan pensava que la novel·la anava a tancar-se amb el protagonista adoptant el rol de Rascasse, que al començament li fa de cicerone davant de la comunitat, els dos turistes que han de fer el paper de pardal -que ell ha fet fins al final- el clissen, se'n desentenen, i en diuen que és “just another bum”. Jo, que -tot espavilat que sóc- ja n'havia endevinat una estructura circular, em vaig quedar amb un pam de nas tan gran com el del protagonista. Un últim cop d'enginy d'aquest Connolly, un paio més que enginyós.
El lema del turista
“J'ai longtemps parcouru le monde,
Et l'on m'a vu de toute part...” (Goriot, p.68).
Et l'on m'a vu de toute part...” (Goriot, p.68).
Diccionari ociós
Quinquet d'Argand (el nostre quinqué): “Lampe inventée par le physicien Argand en 1782, puis fabriquée par le pharmacien Quinquet (amb t), qui lui donna son nom” (Goriot, p.27, note 2).
Cites de Goriot
Fent un cop d'ull al diari, es diria que el missatge universal que França tenia per al món ha resultat en fer-ne una còpia del París de l'època: “Si terriblement agitée qu'il faut je ne sais quoi d'exorbitant pour y produire une sensation de quelque durée” (Goriot, p.22).
Una observació que voldria que sempre fos certa:
“Le bonheur est la poésie des femmes, comme la toilette en est le fard” (Goriot, p.35)
“Comme tous les esprits rétrécis, madame Vauquer avait l'habitude de ne pas sortir du cercle des événements, et de ne pas juger leurs causes” (Goriot, p.47).
L'enyorança de les fonts:
Quan Rastignac escriu a la seva mare per demanar-li diners (una quantitat important) li diu: “Ma chère, vois si tu n'as pas une troisième mamelle à t'ouvrir pour moi” (Goriot, p.121).
Ah! La facilitat!
“La certitude de réussir engendre mille félicités que les hommes n'avouent pas, et qui font tout le charme de certaines femmes” (Goriot, p.190).
Corba d'aprenentage
Bianchon, l'estudiant de medicina: “Les médecins qui ont exercé ne voient que la maladie; moi, je vois encore le malade” (Goriot, p.339). Aquí l'aprenentage pren la forma de camí vers l'abstracció. Però no hi ha potser també hi ha un aprenentatge que consisteix en anar al concret?
Una observació que voldria que sempre fos certa:
“Le bonheur est la poésie des femmes, comme la toilette en est le fard” (Goriot, p.35)
“Comme tous les esprits rétrécis, madame Vauquer avait l'habitude de ne pas sortir du cercle des événements, et de ne pas juger leurs causes” (Goriot, p.47).
L'enyorança de les fonts:
Quan Rastignac escriu a la seva mare per demanar-li diners (una quantitat important) li diu: “Ma chère, vois si tu n'as pas une troisième mamelle à t'ouvrir pour moi” (Goriot, p.121).
Ah! La facilitat!
“La certitude de réussir engendre mille félicités que les hommes n'avouent pas, et qui font tout le charme de certaines femmes” (Goriot, p.190).
Corba d'aprenentage
Bianchon, l'estudiant de medicina: “Les médecins qui ont exercé ne voient que la maladie; moi, je vois encore le malade” (Goriot, p.339). Aquí l'aprenentage pren la forma de camí vers l'abstracció. Però no hi ha potser també hi ha un aprenentatge que consisteix en anar al concret?
Turistes
Avui he anat a Kiso 木曽, molt bonic i tot això, però hi he anat amb gent que no té massa esperit excursionista. Resultat: he passat el dia assegut al seient de darrera del cotxe, arribant a un lloc, fent-hi un petit passeig apte per a jubilats, i tornant al cotxe, i de nou carretera, petit passeig, i més carretera. De deu hores n'he passades com a mínim cinc assegut. Si me n'arriben fotos ja les penjaré.
Biblioteca inacabada
Le Père Goriot, Balzac. Ed. Gallimard 1971, col. Folio-classique. Reimpressió 2007 als tallers Novoprint, a Barcelona (la Unió ha arribat al món editorial francès)
El llibre em va enganxar d'entrada i em vaig trobar havent-ne llegit les primeres cent pàgines el primer dia. Tot i així, cal dir que no va ser pas per l'acció trepidant que el vaig devorar. Recordo que cap a la pàgina cinquanta em vaig aturar per recapitular i tot plegat em vaig dir que no hi havia passat gran cosa. La presentació dels personatges -i de la ciutat de París, de fet- era morosa i amb un aire com de desgana. Hi ha lectors que haguessin tancat el llibre. A mi, quatre adjectius del Balzac em semblen infinitament més entretinguts que totes les explosions de Hollywood. A tall d'exemple: hi ha un moment (n'he perdut la referència) en què descriu l'abric d'un dels clients de la pensió, un paio que s'havia anat empobrint. El color d'aquest abric, a còpia d'ús i rentades, s'havia anat esblaïmant; Balzac diu que el qualificatiu més adient per descriure'l seria “problemàtic”. L'ús d'aquest adjectiu seria normalment una gracieta enginyosa, però aquí va més enllà d'això: Balzac fa servir repetidament el recurs d'adreçar-se directament al lector, i crea així un doble discurs: el que parla de la realitat (els fets descrits), i el que parla del discurs sobre aquesta realitat (explicita l'autoconsciència de l'autor). I així, aquest adjectiu pot ser interpretat alhora com descrivint les dues dimensions: descriu l'abric del personatge com no tenint un color definit; però també la posició de l'autor davant de la impossibilitat de descriure acuradament aquest nou color: l'autor té literalment un problema per descriure'l. Hi ha d'altres exemples del mateix recurs, però no els recordo. Detalls d'aquest tipus són els que fan que un text sigui interessant: detalls que parlen de l'especificitat del text com a tal, del seu veritable caràcter, més enllà del contingut.
Un altre punt interessant és el del títol: per què “pare Goriot”? (Incidentalment: potser “El vell Goriot” seria una traducció més adient per transmetre el sentit literal de l'expressió; però alhora el tema de la paternitat és central en la definició del personatge). Durant una bona part del relat un té la impressió que el veritable protagonista n'és Rastagnac: el vell Goriot fa, dramàticament, el paper de comparsa. Si el tema principal fos el de la paternitat traïda, concedir-li l'honor del títol al vell tindria tot el sentit, però la meva impressió és que el tema principal és el del diner (hi tornarem) i el conjunt de mecanismes socials que s'articulen entorn d'ell: el tema d'una societat centrada en aquest valor únic. Sota aquesta perspectiva, l'agent principal hauria de ser el jove Rastignac, que articula la seva estratègia d'ascens social amb els diners com a punt de partida i alhora d'arribada. En fer-ho, defineix el gran tema del llibre, i a ell li hauria de correspondre la pole-position. Però la impressió final és que el personatge més rodó, més ben definit, és el d'en Goriot. En Rastagnac és massa pla, unidimensional: un impuls únic guia les seves accions, i la bondat que s'hi troba i que compensa i emmarca aquest desig d'ascens social té un caràcter una mica accessori. És cert que les dues característiques (l'ambició i l'ètica) són oposades, i que això hauria d'afegir profunditat al personatge. Però també és cert que sovint, més enllà de la novel·la, aquestes dues característiques es combinen per definir un tipus que en contenir-les, les unifica: l'individu que emmarca la seva pulsió egoïsta amb una altra d'ètica. Aquesta oposició, definida idealment, dóna una mena de model d'home burgès perfectament presentable: ens mostra l'individu que, tot i estar guiat pel profit econòmic, és capaç de donar un sentit ètic a la seva actuació. Una mena d'ideal de dretes. És aquest tipus rodó, sense arestes, el que és encarnat per en Rastagnac. El problema és que en incorporar les dues qualitats oposades les fa complementàries: aquesta nova complementarietat és el que resta profunditat al nou tipus. El personatge d'en Goriot, però, viu més en la contradicció, les seves accions són més difícils de definir, i per això se'ns acaba mostrant com a més profund: el seu silenci sobre el seu passat, el semenfotisme davant dels insults, l'adoració de les seves filles... tot ve contrastat i pot ser interpretat de manera diferent: el silenci no és tal, sinó que és incapacitat dels altres per acceptar les seves paraules (ell explica que havia estat fabricant de fideus, i que les dones que el visiten són les seves filles, però no el creuen); el seu semenfotisme no és tal, sinó que l'home té clares les seves prioritats (l'amor per les seves filles, davant del qual qualsevol comentari sobre ell és irrellevant); l'adoració patètica i aparentment cega de les filles queda matisada quan, cap al final, admet que no l'estimen, i que tot i ser conscient d'aquesta realitat, se l'havia negada des de feia anys. Malgrat una clara simplicitat folletinesca en el seu amor paternal durant la major part de la novel·la, és un personatge amb més matisos en la seva actuació. A més a més, hi ha un detall que el fa més interessant: és un personatge definit per les seves relacions amb altres personatges: les filles, els hostes, ell mateix (el seu passat); en Rastagnac, però, es defineix en relació amb coses: els diners, la posició social. La primera relació és dramàticament més rica.
M'estic enrollant més del compte, però.
La qüestió és que la novel·la va genial fins que arriba el que hauria de ser el més entretingut: l'acció. La part suposadament feixuga del llibre, la introducció, és de primera, però quan comencen a passar coses, la trama adquireix una consistència com de sèrie de televisió. Potser és que m'agrada la literatura en el pitjor sentit del terme (les descripcions i aquestes coses), però és la meva impressió. Hi ha un moment, en una de les soirées, on directament la qüestió central és la del destí de les excelses Langlais i Beauséant (si no m'erro), i on es marca un rollo que no té res a veure amb la resta de la novel·la. Potser serveix per lligar aquest títol amb d'altres de la Comèdia, però sota la perspectiva exclusiva de Pare Goriot fa l'efecte d'un nyap al mig de tot plegat. Se'n van, es retiren a monestirs, per marcar la realitat insuportable del món, la seva manca de valors per dir-ho à la Rosa Montero, però què voleu que us digui... La trama melodramàtica i un punt delirant en realitat emmarca el tema principal de la novel·la: la centralitat dels diners, i sobre això sí que tinc unes qüantes coses per dir:
-les agonies de dues pijes (a més a més per elecció) insofribles quan van dient que els seus marits les maltracten i que no tenen diners per a una toilette decent són de pena, i fan que em qüestioni si llegiré altres títols de la sèrie, tot i que la lectura ha estat en conjunt estimulant: però per un tema tan pla, no sé si paga la pena de fer gaires esforços. Potser n'encetaré d'altres i en llegiré només la meïtat, fins que comenci l'acció.
-Hi ha un moment, en ple deliri del vell Goriot, quan lamenta no tenir més diners per donar a les seves filles. Em va recordar aquella escena de la llista de Schindler on el protagonista es lamenta de no tenir més diners per salvar més jueus. Els diners com a mesura de tot.
-Tothom ho fa tot per diners: “Quand les deux fossoyeurs eurent jeté quelques pelletées de terre sur la bière pour la cacher, ils se relevèrent, et l'un d'eux, s'adressant à Rastignac, lui demanda leur pourboire” (p.367). Petit detall interessant: ho fan quan ja el taüt està cobert de terra, com per no demanar res davant del mort mateix. Potser fer-ho amb el mort davant seria una mica massa, hem de guardar les formes, quand-même.
-Detall que potser il·lustra de manera curiosa la ideologia d'en Balzac: l'església, of course, també passa la safata: “Les deux prêtres, l'enfant de choeur et le bedeau vinrent et donnèrent tout ce qu'on peut avoir pour soixante-dix francs dans une époque où la réligion n'est pas assez riche pour prier gratis” (p.368). La frase sembla disculpar-la sota l'excusa de la necessitat.
Per matar el post: em sedueix l'escriptura de Balzac, però alhora el tema del diner m'és massa àrid, dóna una impressió d'unidimensionalitat a tot el que està en contacte amb ell (l'efecte Mides, n'hauriem de dir) que el fa poc atractiu literàriament.
El llibre em va enganxar d'entrada i em vaig trobar havent-ne llegit les primeres cent pàgines el primer dia. Tot i així, cal dir que no va ser pas per l'acció trepidant que el vaig devorar. Recordo que cap a la pàgina cinquanta em vaig aturar per recapitular i tot plegat em vaig dir que no hi havia passat gran cosa. La presentació dels personatges -i de la ciutat de París, de fet- era morosa i amb un aire com de desgana. Hi ha lectors que haguessin tancat el llibre. A mi, quatre adjectius del Balzac em semblen infinitament més entretinguts que totes les explosions de Hollywood. A tall d'exemple: hi ha un moment (n'he perdut la referència) en què descriu l'abric d'un dels clients de la pensió, un paio que s'havia anat empobrint. El color d'aquest abric, a còpia d'ús i rentades, s'havia anat esblaïmant; Balzac diu que el qualificatiu més adient per descriure'l seria “problemàtic”. L'ús d'aquest adjectiu seria normalment una gracieta enginyosa, però aquí va més enllà d'això: Balzac fa servir repetidament el recurs d'adreçar-se directament al lector, i crea així un doble discurs: el que parla de la realitat (els fets descrits), i el que parla del discurs sobre aquesta realitat (explicita l'autoconsciència de l'autor). I així, aquest adjectiu pot ser interpretat alhora com descrivint les dues dimensions: descriu l'abric del personatge com no tenint un color definit; però també la posició de l'autor davant de la impossibilitat de descriure acuradament aquest nou color: l'autor té literalment un problema per descriure'l. Hi ha d'altres exemples del mateix recurs, però no els recordo. Detalls d'aquest tipus són els que fan que un text sigui interessant: detalls que parlen de l'especificitat del text com a tal, del seu veritable caràcter, més enllà del contingut.
Un altre punt interessant és el del títol: per què “pare Goriot”? (Incidentalment: potser “El vell Goriot” seria una traducció més adient per transmetre el sentit literal de l'expressió; però alhora el tema de la paternitat és central en la definició del personatge). Durant una bona part del relat un té la impressió que el veritable protagonista n'és Rastagnac: el vell Goriot fa, dramàticament, el paper de comparsa. Si el tema principal fos el de la paternitat traïda, concedir-li l'honor del títol al vell tindria tot el sentit, però la meva impressió és que el tema principal és el del diner (hi tornarem) i el conjunt de mecanismes socials que s'articulen entorn d'ell: el tema d'una societat centrada en aquest valor únic. Sota aquesta perspectiva, l'agent principal hauria de ser el jove Rastignac, que articula la seva estratègia d'ascens social amb els diners com a punt de partida i alhora d'arribada. En fer-ho, defineix el gran tema del llibre, i a ell li hauria de correspondre la pole-position. Però la impressió final és que el personatge més rodó, més ben definit, és el d'en Goriot. En Rastagnac és massa pla, unidimensional: un impuls únic guia les seves accions, i la bondat que s'hi troba i que compensa i emmarca aquest desig d'ascens social té un caràcter una mica accessori. És cert que les dues característiques (l'ambició i l'ètica) són oposades, i que això hauria d'afegir profunditat al personatge. Però també és cert que sovint, més enllà de la novel·la, aquestes dues característiques es combinen per definir un tipus que en contenir-les, les unifica: l'individu que emmarca la seva pulsió egoïsta amb una altra d'ètica. Aquesta oposició, definida idealment, dóna una mena de model d'home burgès perfectament presentable: ens mostra l'individu que, tot i estar guiat pel profit econòmic, és capaç de donar un sentit ètic a la seva actuació. Una mena d'ideal de dretes. És aquest tipus rodó, sense arestes, el que és encarnat per en Rastagnac. El problema és que en incorporar les dues qualitats oposades les fa complementàries: aquesta nova complementarietat és el que resta profunditat al nou tipus. El personatge d'en Goriot, però, viu més en la contradicció, les seves accions són més difícils de definir, i per això se'ns acaba mostrant com a més profund: el seu silenci sobre el seu passat, el semenfotisme davant dels insults, l'adoració de les seves filles... tot ve contrastat i pot ser interpretat de manera diferent: el silenci no és tal, sinó que és incapacitat dels altres per acceptar les seves paraules (ell explica que havia estat fabricant de fideus, i que les dones que el visiten són les seves filles, però no el creuen); el seu semenfotisme no és tal, sinó que l'home té clares les seves prioritats (l'amor per les seves filles, davant del qual qualsevol comentari sobre ell és irrellevant); l'adoració patètica i aparentment cega de les filles queda matisada quan, cap al final, admet que no l'estimen, i que tot i ser conscient d'aquesta realitat, se l'havia negada des de feia anys. Malgrat una clara simplicitat folletinesca en el seu amor paternal durant la major part de la novel·la, és un personatge amb més matisos en la seva actuació. A més a més, hi ha un detall que el fa més interessant: és un personatge definit per les seves relacions amb altres personatges: les filles, els hostes, ell mateix (el seu passat); en Rastagnac, però, es defineix en relació amb coses: els diners, la posició social. La primera relació és dramàticament més rica.
M'estic enrollant més del compte, però.
La qüestió és que la novel·la va genial fins que arriba el que hauria de ser el més entretingut: l'acció. La part suposadament feixuga del llibre, la introducció, és de primera, però quan comencen a passar coses, la trama adquireix una consistència com de sèrie de televisió. Potser és que m'agrada la literatura en el pitjor sentit del terme (les descripcions i aquestes coses), però és la meva impressió. Hi ha un moment, en una de les soirées, on directament la qüestió central és la del destí de les excelses Langlais i Beauséant (si no m'erro), i on es marca un rollo que no té res a veure amb la resta de la novel·la. Potser serveix per lligar aquest títol amb d'altres de la Comèdia, però sota la perspectiva exclusiva de Pare Goriot fa l'efecte d'un nyap al mig de tot plegat. Se'n van, es retiren a monestirs, per marcar la realitat insuportable del món, la seva manca de valors per dir-ho à la Rosa Montero, però què voleu que us digui... La trama melodramàtica i un punt delirant en realitat emmarca el tema principal de la novel·la: la centralitat dels diners, i sobre això sí que tinc unes qüantes coses per dir:
-les agonies de dues pijes (a més a més per elecció) insofribles quan van dient que els seus marits les maltracten i que no tenen diners per a una toilette decent són de pena, i fan que em qüestioni si llegiré altres títols de la sèrie, tot i que la lectura ha estat en conjunt estimulant: però per un tema tan pla, no sé si paga la pena de fer gaires esforços. Potser n'encetaré d'altres i en llegiré només la meïtat, fins que comenci l'acció.
-Hi ha un moment, en ple deliri del vell Goriot, quan lamenta no tenir més diners per donar a les seves filles. Em va recordar aquella escena de la llista de Schindler on el protagonista es lamenta de no tenir més diners per salvar més jueus. Els diners com a mesura de tot.
-Tothom ho fa tot per diners: “Quand les deux fossoyeurs eurent jeté quelques pelletées de terre sur la bière pour la cacher, ils se relevèrent, et l'un d'eux, s'adressant à Rastignac, lui demanda leur pourboire” (p.367). Petit detall interessant: ho fan quan ja el taüt està cobert de terra, com per no demanar res davant del mort mateix. Potser fer-ho amb el mort davant seria una mica massa, hem de guardar les formes, quand-même.
-Detall que potser il·lustra de manera curiosa la ideologia d'en Balzac: l'església, of course, també passa la safata: “Les deux prêtres, l'enfant de choeur et le bedeau vinrent et donnèrent tout ce qu'on peut avoir pour soixante-dix francs dans une époque où la réligion n'est pas assez riche pour prier gratis” (p.368). La frase sembla disculpar-la sota l'excusa de la necessitat.
Per matar el post: em sedueix l'escriptura de Balzac, però alhora el tema del diner m'és massa àrid, dóna una impressió d'unidimensionalitat a tot el que està en contacte amb ell (l'efecte Mides, n'hauriem de dir) que el fa poc atractiu literàriament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)