De vegades, als somnis faig acudits. Si són molt bons, o sentits com a molt bons, arriben a fer-me riure, i alguna vegada aquest riure ha arribat a despertar-me. Obres els ulls i continues rient, però passa un moment fins que no t'adones que tens la boca oberta del riure, i has de fer un esforç per tancar-la, com si s'hi hagués quedat enganxada, el riure ja autònom respecte de la seva causa, que ha quedat enrera en despertar-te. Si aconsegueixo recordar l'acudit, però, sovint passa que el que m'havia fet riure, un cop despert, no té cap espurna de gràcia, o cap sentit, i penso que el somni que m'ho va fer passar tan bé és d'alguna manera una decepció. Ara bé, de vegades l'acudit sí que en té, de gràcia, i ric una estona ja despert.
Fa un parell de dies vaig somniar una versió de “La santa espina”, sí, la sardana, que encara em fa somriure. El primer vers feia:
Som i serem de l'avellana...
El segon també volia ser diferent de l'original, però ni va ser tan reeixit, ni en recordo cap paraula. Tant és. El fet és que si la canteu amb aquest primer vers conserva el ritme perfectament. No recordo com anava el somni, però era com una manera de dir que som i serem de la ceba, lligat amb la qüestió de l'avellana (ei! els de Reus!) que va fer un cert rebombori cap a finals dels noranta, i que va acabar sent una mena d'aglutinador d'una certa sensibilitat molt... bé, molt de la ceba. Jo m'adonava, dintre del somni mateix, que l'expressió no acabava de funcionar, però la temptació de cantar-la em guanyava. No em podia resistir a fer el meu acudit encara que no vingués a tomb.
Ja veieu que això de no poder resistir la temptació de dir coses sense solta no només em passa despert.
dimarts, 22 de setembre del 2009
Somni fumbuleru
La nit de l'Inter-Barça em vaig despertar cap a quarts de tres (m'havia de llevar una hora més tard per veure el partit) havent somiat amb una jugada. Un Márquez diminut, sobre una superfície que semblava una mena de taula de ping-pong, marró, evidentment sense xarxa perquè es tractava de jugar a futbol -una taula, vaja- robava una pilota i llençava el contraatac. La passava al forat, on jo temia que primer arrivaria un defensor contrari (que, en tot cas, no es veia enlloc a sobre de la taula), però un Messi també diminut la dominava abans que cap ombra li fes oposició, i ara convertit en una formiga encara més petita que aquella en què en Márquez també s'havia convertit, la formiga-pulga vaig pensar, agafava la pilota (ara amb una estranya forma d'engruna de pa) com ho fan les formigues, amb les mandíbules, i avançava inexorablement cap a la porteria, fent alguna marradeta d'aquestes que fan les formigues com per orientar-se millor, però sense perdre de vista l'objectiu del gol.
Biblioteca inacabada
Murakami Haruki, TV-people
Quan la protagonista vol parlar del que hi havia a l'inconscient del seu company troba la imatge del bosc: あなたが飛行機のことを考えていなかったとしても、あなたの心はどこか遠い森の奥の方で飛行機のことを考えていたのよ: tot i que tu no estiguessis pensant en un avió, la teva ment (en japonès el cor és la ment, l'esprit francès), al fons d'un bosc perdut en la llunyania, hi pensava.
TVピープル, Murakami Haruki, p.70
Una meva companya de la facultat volia fer la seva tesi de màster sobre el bosc chez Ôe Kenzaburô, on hi és present de manera abundant i conscient. Que un escriptor tan desjaponesitzat com el Murakami Haruki trobi aquesta metàfora per referir-se a l'inconscient ens parla potser de com el bosc està arrelat a l'imaginari japonès.
Ara bé, vivint a Nagano, envoltat de muntanyes, una de les coses que més m'ha sorprès des de que vaig aribar-hi ara fa nou mesos és la relació distant que la gent sembla tenir amb el bosc. Com a mínim físicament hi ha una distància estranya: no semblen anar-hi sovint. De fet, costa de trobar camins que penetrin al bosc de manera natural, des de qualsevol carreró per darrera de l'última renglera de cases. Hi van en cotxe, als llocs on es pot anar en cotxe, però a ningú sembla acudir-se-li d'anar-hi a fer un volt si no és a les zones estrictament preparades, senyalitzades, aplanades i desmuntanyitzades. A zones perfectament civilitzades. Per a ells la muntanya (la natura) sembla ser un lloc inaccessible i agreste, i sempre serà millor visitar un jardí.
Quan la protagonista vol parlar del que hi havia a l'inconscient del seu company troba la imatge del bosc: あなたが飛行機のことを考えていなかったとしても、あなたの心はどこか遠い森の奥の方で飛行機のことを考えていたのよ: tot i que tu no estiguessis pensant en un avió, la teva ment (en japonès el cor és la ment, l'esprit francès), al fons d'un bosc perdut en la llunyania, hi pensava.
TVピープル, Murakami Haruki, p.70
Una meva companya de la facultat volia fer la seva tesi de màster sobre el bosc chez Ôe Kenzaburô, on hi és present de manera abundant i conscient. Que un escriptor tan desjaponesitzat com el Murakami Haruki trobi aquesta metàfora per referir-se a l'inconscient ens parla potser de com el bosc està arrelat a l'imaginari japonès.
Ara bé, vivint a Nagano, envoltat de muntanyes, una de les coses que més m'ha sorprès des de que vaig aribar-hi ara fa nou mesos és la relació distant que la gent sembla tenir amb el bosc. Com a mínim físicament hi ha una distància estranya: no semblen anar-hi sovint. De fet, costa de trobar camins que penetrin al bosc de manera natural, des de qualsevol carreró per darrera de l'última renglera de cases. Hi van en cotxe, als llocs on es pot anar en cotxe, però a ningú sembla acudir-se-li d'anar-hi a fer un volt si no és a les zones estrictament preparades, senyalitzades, aplanades i desmuntanyitzades. A zones perfectament civilitzades. Per a ells la muntanya (la natura) sembla ser un lloc inaccessible i agreste, i sempre serà millor visitar un jardí.
Res ja no és el que era
En un article sobre la des-maoïtzació de la Xina, a la llista d'anècdotes sobre la progressiva desaparició de l'àmbit públic de la figura del pare fundador: “Even Mao's portrait in Tiananmen is reduced in size every year by a few centimeters.”
diumenge, 13 de setembre del 2009
Biblioteca inacabada
Todos los nombres, JOSE SARAMAGO, Punto de lectura.
Dos detalls finals que tanquen la novel·la de manera extraordinària:
-quan va a casa de la dona l'ombra de la qual ha estat perseguint tot el llibre: la casa està buida, i com a darrera realització de la obsessió metòdica que l'empeny a la seva aventura pensa que podria dormir al seu llit aquella nit, ningú no ho sabria i ell hagués consumat un desig estrictament comprensible però tot i així difícilment explicable. D'alguna manera, és el súmmum de la tristesa del personatge: dormir al llit de la dona que ha anat perseguint i que ara sap que és morta és el més a prop que es troba de qualsevol mena de recompensa emocional real. Tot d'una les línies que perfilen les raons... no sé si dir-ne psicològiques, o emocionals... de la seva actuació convergeixen en aquest punt. I ho fan de manera absolutament subtil, sense que hi passi res, en un pensament;
-la conversa amb el cap de la Conservaduria, atorgant un sentit a les accions de Don José que -de manera perfectament coherent amb la trama- fa que la seva aventura tingui un sentit més profund (per a ell) del que ens podriem imaginar: el reinsereix en l'entrellat on la seva vida té sentit, i ho fa atorgant-hi un sentit renovat, el seu entestament el porta a canviar de manera essencial un aspecte de la seva feina al·lienadora: el registre (i això és el més rellevant, que sigui el registre, i no pas ell mateix) no serà el mateix després de la seva experiència. Hi ha una realització de l'individu coherent amb el seu perfil: ell és i sempre ha estat un funcionari del registre i no podria haver-hi realització plena sense el reconeixement que el registre forma part de la seva vida. Altrament dit: la realització à la Hollywood, trencant amb el passat i creant una individualitat radicalment nova, és absolutament irreal; només aquella que ens permet de reconèixer-nos com el que som, ho és.
Aquests dos punts coincideixen per donar una profunditat al personatge que fins llavors ens escapava: ell, un funcionari del registre civil, no pot fer sinó buscar aquesta dona seguint unes pautes estrictament administratives: en la seva cerca és un funcionari metòdic; irònicament metòdic, potser, però que no pot fer altrament perquè ell és això. Mentre el veiem anar amunt i avall de manera furtiva hi ha quelcom d'incomprensible en ell, perquè esperem veure un personatge, i d'alguna manera hi veiem un funcionari, amb obsessions -la seva col·lecció de famosos- funcionarials. Hi ha, durant tota la història, una part d'inexplicable en el personatge, com si no hi fos complet: no acabem d'entendre per què fa el que fa. Però en el moment que pensa en dormir al llit de la dona, en una mena de transgressió quasi innocent però perfectament palpable per al lector, esdevé persona amb una autenticitat que fins llavors només havíem pogut intuir. El personatge esdevé rodó, esdevé persona plena als nostres ulls. I és aquesta mena d'epifania que precipita el canvi: el canvi a la realitat al·lienadora es materialitza només quan ens reconeixem íntegrament com a persones.
Per a aquest tipus de transformació no calen viatges a l'Índia. En comptes de llibres de religiositats dubtoses, llegiu en Saramago.
Dos detalls finals que tanquen la novel·la de manera extraordinària:
-quan va a casa de la dona l'ombra de la qual ha estat perseguint tot el llibre: la casa està buida, i com a darrera realització de la obsessió metòdica que l'empeny a la seva aventura pensa que podria dormir al seu llit aquella nit, ningú no ho sabria i ell hagués consumat un desig estrictament comprensible però tot i així difícilment explicable. D'alguna manera, és el súmmum de la tristesa del personatge: dormir al llit de la dona que ha anat perseguint i que ara sap que és morta és el més a prop que es troba de qualsevol mena de recompensa emocional real. Tot d'una les línies que perfilen les raons... no sé si dir-ne psicològiques, o emocionals... de la seva actuació convergeixen en aquest punt. I ho fan de manera absolutament subtil, sense que hi passi res, en un pensament;
-la conversa amb el cap de la Conservaduria, atorgant un sentit a les accions de Don José que -de manera perfectament coherent amb la trama- fa que la seva aventura tingui un sentit més profund (per a ell) del que ens podriem imaginar: el reinsereix en l'entrellat on la seva vida té sentit, i ho fa atorgant-hi un sentit renovat, el seu entestament el porta a canviar de manera essencial un aspecte de la seva feina al·lienadora: el registre (i això és el més rellevant, que sigui el registre, i no pas ell mateix) no serà el mateix després de la seva experiència. Hi ha una realització de l'individu coherent amb el seu perfil: ell és i sempre ha estat un funcionari del registre i no podria haver-hi realització plena sense el reconeixement que el registre forma part de la seva vida. Altrament dit: la realització à la Hollywood, trencant amb el passat i creant una individualitat radicalment nova, és absolutament irreal; només aquella que ens permet de reconèixer-nos com el que som, ho és.
Aquests dos punts coincideixen per donar una profunditat al personatge que fins llavors ens escapava: ell, un funcionari del registre civil, no pot fer sinó buscar aquesta dona seguint unes pautes estrictament administratives: en la seva cerca és un funcionari metòdic; irònicament metòdic, potser, però que no pot fer altrament perquè ell és això. Mentre el veiem anar amunt i avall de manera furtiva hi ha quelcom d'incomprensible en ell, perquè esperem veure un personatge, i d'alguna manera hi veiem un funcionari, amb obsessions -la seva col·lecció de famosos- funcionarials. Hi ha, durant tota la història, una part d'inexplicable en el personatge, com si no hi fos complet: no acabem d'entendre per què fa el que fa. Però en el moment que pensa en dormir al llit de la dona, en una mena de transgressió quasi innocent però perfectament palpable per al lector, esdevé persona amb una autenticitat que fins llavors només havíem pogut intuir. El personatge esdevé rodó, esdevé persona plena als nostres ulls. I és aquesta mena d'epifania que precipita el canvi: el canvi a la realitat al·lienadora es materialitza només quan ens reconeixem íntegrament com a persones.
Per a aquest tipus de transformació no calen viatges a l'Índia. En comptes de llibres de religiositats dubtoses, llegiu en Saramago.
Diccionari ociós
Catalanismes en el castellà argentí:
REPTE: “Em plaïa intuir les paraules que ens diríem, el seu repte per la meva tardança i com jo calmaria el seu enuig amb la nova de la festa.” (de Tots els contes d'en Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.)
La paraula catalana és l'orígen de l'expressió argentina retar. Pensava que era una expressió en desús, però ve't aquí que me la trobo al Calders.
La troballa em fa pensar en un altre exemple:
pibe (i el seu femení pebeta) vénen del català pevet : sembla que aquesta paraula era usada per referir-se als bebés, que abans de la invenció dels dodotis tenien tendència a fer una oloreta de collons, sempre cagats i sense tenir a mà sol·lucions higièniques urgents. El pevet era una mena de safata on es cremava encens a les esglésies. La cendra que hi quedava feia pudor, i l'estri era sinòmim de caqueta. Suposo que és de la mateixa arrel que el peveter de la flama olímpica. La meva font és una nota a peu de pàgina de l'edició de Cátedra de Las armas secretas de Cortázar. (Hi ha, però, una contradicció entre la meva font i el Diccionari Català-Valencià-Balear, segons el qual pevet vol dir: pastilla aromàtica que es crema per perfumar l'aire. Podria ser una contradicció només aparent perquè tot plegat sembla que hi ha coïncidència quant a l'àmbit semàntic de les olors.)
REPTE: “Em plaïa intuir les paraules que ens diríem, el seu repte per la meva tardança i com jo calmaria el seu enuig amb la nova de la festa.” (de Tots els contes d'en Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.)
La paraula catalana és l'orígen de l'expressió argentina retar. Pensava que era una expressió en desús, però ve't aquí que me la trobo al Calders.
La troballa em fa pensar en un altre exemple:
pibe (i el seu femení pebeta) vénen del català pevet : sembla que aquesta paraula era usada per referir-se als bebés, que abans de la invenció dels dodotis tenien tendència a fer una oloreta de collons, sempre cagats i sense tenir a mà sol·lucions higièniques urgents. El pevet era una mena de safata on es cremava encens a les esglésies. La cendra que hi quedava feia pudor, i l'estri era sinòmim de caqueta. Suposo que és de la mateixa arrel que el peveter de la flama olímpica. La meva font és una nota a peu de pàgina de l'edició de Cátedra de Las armas secretas de Cortázar. (Hi ha, però, una contradicció entre la meva font i el Diccionari Català-Valencià-Balear, segons el qual pevet vol dir: pastilla aromàtica que es crema per perfumar l'aire. Podria ser una contradicció només aparent perquè tot plegat sembla que hi ha coïncidència quant a l'àmbit semàntic de les olors.)
Calders revisited
Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada un s'ha de resignar amb la que li toca.
Tots els contes, Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.
Tots els contes, Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.
Engrish
DRODAR=brother
(d=b: els nanos -sobretot els de primer- tenen tendència a confondre la d i la b a l'hora d'escriure, les giren sense més;
d=th: un clàssic universal;
a=e: la neutra problemàtica habitual.)
(d=b: els nanos -sobretot els de primer- tenen tendència a confondre la d i la b a l'hora d'escriure, les giren sense més;
d=th: un clàssic universal;
a=e: la neutra problemàtica habitual.)
dimarts, 1 de setembre del 2009
Fonamentalismes
A les cases dels musulmans extremament pietosos el wàter també està orientat a la Meca.
Biblioteca inacabada
Todos los nombres, d'en José Saramago, ed. Alfaguara
p.31. [La noche] es la condición del día, la noche sería eterna si no hubiera noche.
p.31. [La noche] es la condición del día, la noche sería eterna si no hubiera noche.
Diccionari ociós
SURTIDA (cast.)
1-Salida oculta que hacen los sitiados contra los sitiadores.
2-Puerta falsa o parte por donde se sale secretamente.
(entre d'altres definicions).
1-Salida oculta que hacen los sitiados contra los sitiadores.
2-Puerta falsa o parte por donde se sale secretamente.
(entre d'altres definicions).
Diccionari ociós
QUIJOTE:
1- Pieza del arnés destinada a cubrir el muslo.
2- En el cuarto trasero de las caballerías, parte comprendida entre el cuadril y el corvejón.
La gràcia és que la paraula, segons el diccionari de la RAE, ve del català cuixot.
1- Pieza del arnés destinada a cubrir el muslo.
2- En el cuarto trasero de las caballerías, parte comprendida entre el cuadril y el corvejón.
La gràcia és que la paraula, segons el diccionari de la RAE, ve del català cuixot.
Estrangeria
La condició d'estranger.
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).
Memòria
Memòria
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)
Diccionari ociós
SORTIR EN GLOBUS
Avui he sentit una lliçó sobre la Comuna de París, una mica rollo història anecdòtica (la cultura de l'entertainment també ha arribat a les universitats d'èlit, pel que es veu. Aviat arribarà a les d'estar per casa), on hi ha hagut un detall que me n'ha recordat un altre. Començaré pel segon:
quan en Núñez va fer fora en Cruyff es va saber que aquest ja havia predit, molt abans, quan encara tot eren flors i violes, que un dia ell sortiria del Barça en globus. No sé si realment és una expressió que es fa servir habitualment, però en tot cas, per a mi, en aquell moment, era nova. Després l'he sentida més d'una vegada, però tot plegat sempre he sospitat que havia esdevingut una d'aquestes extravagàncies expressives del nostre estimat holandès que van passar a formar part del lèxic popular en un momento dado... Vaig pensar, de fet, en una d'aquestes traduccions literals de la llengua materna que de vegades els parlants estrangers operem naturalment i que sorprenen tothom pel seu encert i per una gràcia que atribuïm al parlant en comptes de a l'expressió en ella mateixa, ja encunyada per una tradició que ens és desconeguda. Val a dir que a mi em comença a passar a l'inrevés. A tall d'exemple: hi ha una expressió francesa, que es fa servir per dir que algú fa servir mitjans exagerats per a aconseguir un objectiu, o que diu coses normaletes amb expressions grandiloqüents: enfoncer des portes ouvertes, literalment esbotzar portes obertes; alguna vegada l'he feta servir en una conversa (“l'Aznar, amb el seu estil d'anar esbotzant portes obertes...”) i ha fet gràcia. Però centrem-nos: el Cruyff va dir allò de sortir en globus de can Barça. I ve't aquí que a la lliçoneta sobre la Comuna el professor explica el segon dels detalls anunciats: que el primer ministre de l'època, Gambetta, quan va veure's tancat a París per les tropes prussianes, en va sortir en globus. Suposo que aquesta anècdota és l'orígen de l'expressió que va fer servir el Cruyffet, i em sembla clar que no és de collita pròpia, perquè -hi estareu d'acord, suposo- aquest paio no deu saber qui era el Gambetta, ni que va sortir en globus de París, ni -evidentment- deu tenir la més mínima idea del que va ser la Comuna de París.
Avui he sentit una lliçó sobre la Comuna de París, una mica rollo història anecdòtica (la cultura de l'entertainment també ha arribat a les universitats d'èlit, pel que es veu. Aviat arribarà a les d'estar per casa), on hi ha hagut un detall que me n'ha recordat un altre. Començaré pel segon:
quan en Núñez va fer fora en Cruyff es va saber que aquest ja havia predit, molt abans, quan encara tot eren flors i violes, que un dia ell sortiria del Barça en globus. No sé si realment és una expressió que es fa servir habitualment, però en tot cas, per a mi, en aquell moment, era nova. Després l'he sentida més d'una vegada, però tot plegat sempre he sospitat que havia esdevingut una d'aquestes extravagàncies expressives del nostre estimat holandès que van passar a formar part del lèxic popular en un momento dado... Vaig pensar, de fet, en una d'aquestes traduccions literals de la llengua materna que de vegades els parlants estrangers operem naturalment i que sorprenen tothom pel seu encert i per una gràcia que atribuïm al parlant en comptes de a l'expressió en ella mateixa, ja encunyada per una tradició que ens és desconeguda. Val a dir que a mi em comença a passar a l'inrevés. A tall d'exemple: hi ha una expressió francesa, que es fa servir per dir que algú fa servir mitjans exagerats per a aconseguir un objectiu, o que diu coses normaletes amb expressions grandiloqüents: enfoncer des portes ouvertes, literalment esbotzar portes obertes; alguna vegada l'he feta servir en una conversa (“l'Aznar, amb el seu estil d'anar esbotzant portes obertes...”) i ha fet gràcia. Però centrem-nos: el Cruyff va dir allò de sortir en globus de can Barça. I ve't aquí que a la lliçoneta sobre la Comuna el professor explica el segon dels detalls anunciats: que el primer ministre de l'època, Gambetta, quan va veure's tancat a París per les tropes prussianes, en va sortir en globus. Suposo que aquesta anècdota és l'orígen de l'expressió que va fer servir el Cruyffet, i em sembla clar que no és de collita pròpia, perquè -hi estareu d'acord, suposo- aquest paio no deu saber qui era el Gambetta, ni que va sortir en globus de París, ni -evidentment- deu tenir la més mínima idea del que va ser la Comuna de París.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)