（いしいしんじ、「ぶらんこ乗り」 p.35）
（Suposo que el japonès exigeix una traducció: "Tot i que per als adults pogués ser un nen entremaliadot, el fet és que per al meu germanet eren els professors qui no eren en absolut dignes d'admiració. Professors que es dedicaven a repetir com eixarms el que estrictament hi havia escrit als llibres de text, que venien a l'escola només pels diners, radio-cassettes que menjaven. Això en deia.")
Aquesta cita la incloc per dues raons: perquè la vull conservar; i perquè tot i que no acaba de lligar amb l'argumentació de la resta del post no deixa de compartir un aire de família amb el que vull dir, que és que l'escola és una tortura, va ser una tortura de la qual només vaig ser conscient molt de temps després, i que tant de bo jo hagués pogut ser el nen que deia aquestes coses.
La primera persona que em va argumentar que l'escola és una tortura per a un nen va ser la Denise. Va ser ja fa una colla d'anys (jo encara estudiava econòmiques i ella filosofia: ella continua estudiant filosofia però jo he abandonat del tot l'economia. Simptomàtic, potser) i tot i entendre què volia dir no em vaig agafar l'argument de manera massa seriosa. Jo havia estat un nen model, un estudiant model, nen reduït a la condició d'estudiant, però cada vegada menys a mesura que anava fent-me gran, fins a arribar al desastre total de la universitat. Jo era el nen a qui els adults demanaven si li agradava anar a escola i responia que sí, que era el que més m'agradava, matar-me a estudiar per treure bones notes, per poder ensenyar el quadernet de les notes als pares, a la família. Per imaginar el somriure de satisfacció sota el bigoti del professor (en vaig tenir uns quants amb bigoti) quan em posava un sobresaliente. Jo era el nen perfecte que es delia per l'aprovació dels adults; jo era el nen alienat pel somriure dels adults en forma de butlletí de notes, i encara no m'havia desempallegat d'aquesta herència quan la Denise va començar a argumentar: el procés d'aprenentatge és un procés de violència sobre el nen, sobre les seves aptituds naturals. Em deia que recordava que a ella -a ella!- l'aprenentage de l'escriptura li va costar, i que la seva mare, quan la veia incapaç de fer els deures li agafava la mà amb la seva, que aguantava el llapis, i l'acompanyava en l'escriptura de les lletres fins a completar l'exercici corresponent. I ho explicava com si fos una de les tasques més dures que li havia tocat fer a la vida, si no la que més.
Aquesta negació del que suposadament l'escola havia estat per a mi, d'aguna manera no em va agafar completament de sorpresa, però tampoc no vaig acabar de comprendre què em volia dir la meva amiga.
Anys després, ja vivint a fora, vaig tornar al pis dels meus pares per fer-los una visita. Sovint em passa que hi vaig quan no toca, quan tothom treballa i no tens ningú per quedar durant el dia; o durant les vacances, quan no queda ningú a la ciutat. Vaja, que quan sóc a Barcelona no hi ha manera de no tenir una mica la sensació viure en un buit, d'estar desplaçat del ritme d'una vida a la qual ja no pertanyo. I així anava un dia caminant tot encaboriat, en direcció a no sé exactament on, i tot d'una sento una angúnia que em puja de l'estómac i que em guanya, com aquests pànics que dominen un somni i que no saps d'on vénen però que són més reals que qualsevol causa que els hagi pogut provocar. Aixeco el cap i miro cap a la font d'on ve aquest baf de por i veig una porta oberta, i un vestíbul d'escola, fosc, sense cap presència, i com una intuició més que no pas una percepció m'adono que m'és familiar, i mig segon després, el món en procés de tornar a l'estat de domini del sòlid, del material, el món de nou controlat pel meu cervell, allunyant-me de la possessió incorpòria de la por, m'adono que es tracta de la meva escola d'infantesa. El record fantasma del que no té nom perquè no se'n parla, la violència infinita de la puntualitat, de les presses per travessar el carrer, del vestíbul buit quan es feia tard, de la disciplina, de la severitat dels professors, de la son que no podia ser satisfeta, de saber que un cop entrés a classe m'esperaven quatre o cinc hores d'estar assegut (l'escola és el que s'anomenava una caracola, un edifici d'apartaments sense instal·lacions escolars específiques) cinc hores d'aguantar perquè no teníem pati, del temps cruelment allargat per l'avorriment absolut, sideral d'unes classes que semblaven fetes per tancar perspectives més que no pas per obrir-les... tantes i tantes coses que en aquell moment van pujar de l'espai de la memòria rabent.
Sovint passo per aquell carrer, però curiosament mai pel costat de l'escola, que sembla no portar enlloc, una mena d'atzucac obert: si vull anar cap al costat de Torrent Gornal passo per la vorera de davant; si vull anar cap al metro de La Florida trenco pel carrer Jardí. La vorera de la meva escola sembla un espai mort que no mena enlloc. Fins i tot la vorera és més estreta que a l'altra banda, que a més a més té els atractius d'una filera d'arbres, d'un fleca, la seva corresponent granja i un bar, el Castells, de renom entre els barcelonistes dels voltants i on es menja prou bé, negocis tots ells institucions del barri de fa molt de temps; els negocis de la banda de l'escola, però, sempre han tingut un punt de temporal, de precari -recordo uns futbolins on els nanos que feien campana anaven a passar una estona, de mala reputació per la neurosi estúpida dels llocs contaminats per les drogues que es va viure als vuitanta, i que gairebé mai no vaig visitar-, una vorera maleïda que reforçava amb el seu buit la presència de l'única cosa real que hi havia, l'escola, pintada d'un verd fosc que li donava un punt tètric.
No sé on devia anar aquell dia que vaig passar pel costat de l'escola. Però si hi tornés a passar ara ja aniria previngut. Quan de vegades prenc un cafè a la granja de davant i miro cap al carrer veig els nens fent temps per entrar a les nou i em sento salvat de tot allò que vaig deixar enrera i que, almenys amb la seva forma de llavors, sé que mai no tornarà.
The School Boy
by William Blake
by William Blake
I love to rise in a summer morn,
When the birds sing on every tree;
The distant huntsman winds his horn,
And the sky-lark sings with me.
O! what sweet company.
But to go to school in a summer morn,
O! it drives all joy away;
Under a cruel eye outworn.
The little ones spend the day,
In sighing and dismay.
Ah! then at times I drooping sit,
And spend many an anxious hour,
Nor in my book can I take delight,
Nor sit in learnings bower,
Worn thro' with the dreary shower.
How can the bird that is born for joy,
Sit in a cage and sing.
How can a child when fears annoy.
But droop his tender wing.
And forget his youthful spring.
O! father & mother. if buds are nip'd,
And blossoms blown away,
And if the tender plants are strip'd
Of their joy in the springing day,
By sorrow and care's dismay.
How shall the summer arise in joy.
Or the summer fruits appear.
Or how shall we gather what griefs destroy
Or bless the mellowing year.
When the blasts of winter appear.
When the birds sing on every tree;
The distant huntsman winds his horn,
And the sky-lark sings with me.
O! what sweet company.
But to go to school in a summer morn,
O! it drives all joy away;
Under a cruel eye outworn.
The little ones spend the day,
In sighing and dismay.
Ah! then at times I drooping sit,
And spend many an anxious hour,
Nor in my book can I take delight,
Nor sit in learnings bower,
Worn thro' with the dreary shower.
How can the bird that is born for joy,
Sit in a cage and sing.
How can a child when fears annoy.
But droop his tender wing.
And forget his youthful spring.
O! father & mother. if buds are nip'd,
And blossoms blown away,
And if the tender plants are strip'd
Of their joy in the springing day,
By sorrow and care's dismay.
How shall the summer arise in joy.
Or the summer fruits appear.
Or how shall we gather what griefs destroy
Or bless the mellowing year.
When the blasts of winter appear.
