De Cocodrilo Dundees

El discurs de l'autenticitat és molt habitual a Austràlia.

Hölderlin

There is a constant yearning
For all that is unconfined. But much needs
To be retained.

Neurones mirall

Avui la Rachael i jo jugàvem amb el petit, que s'ho estava passant teta, rient i responent a les nostres veus, quan tot d'una la Céleste, la seva cosineta de dos anys, es posa a plorar a pulmonada plena. En Gabi, en sentir-la, primer va mirar d'ignorar-la, però després, davant el fet ineludible del seu plor, va haver de reaccionar-hi, i va començar a fer petarrells, els ulls se li van humitejar, i va fer un arrenc de llagrimetes, l'única raó per tot plegat la imitació de l'estat d'ànim d'algú que l'envoltava. Nosaltres miràvem de fer-lo riure, de treure'l d'aquell estat, però malgrat uns esforços per continuar rient, no es va asserenar de nou fins que la cosina no va deixar de plorar.

Aprenentatge en estat pur.

Libros en el 'gulag'

MÓNICA ZGUSTOVA
EL PAÍS - Opinión - 24-04-2011
Hace dos semanas, en Moscú, visité a varias mujeres que habían pasado su juventud en el gulag estalinista. Para llegar a sus apartamentos en los enormes bloques de pisos de paneles prefabricados llamados jrushchovki, era preciso coger el metro y luego el tren o el trolebús. Allí, en la periferia de la capital, las expresas políticas me recibieron con la proverbial hospitalidad rusa. Nunca rehabilitadas del todo, recordaron los años de su cautiverio no sólo con horror. Varias de ellas me confesaron que sin esa experiencia su vida hubiera resultado incompleta.

Me costó entenderlo. Primero pensé que defendían su juventud en el gulag porque no tuvieron otra. Pero a medida que la conversación avanzaba y me mostraban sus fotos y sus libros (todas ellas erigieron en sus humildes pisos unas bibliotecas admirables), lo fui comprendiendo. Lo excepcional que esas mujeres encontraron en el gulag fue la amistad: una amistad invulnerable, abnegada, firme.

Gaira Artiómovna Vesiólaia me enseñó pequeñas libretas hechas a mano: la poesía que se escribía en el gulag. "Puesto que los libros estaban prohibidos, por las noches recitábamos de memoria esos poemas que habían compuesto algunas de nosotras; preferíamos dormir menos y humanizarnos, elevarnos con la poesía," me explicó Gaira. Entonces recordé mi reciente encuentro con Irina Emeliánova, la hija de Olga Ivínskaia que fue el último amor de Borís Pasternak y en quien éste se inspiró para crear el inmortal personaje de Lara, la heroína de Doctor Zhivago. Irina me contó que, tras la muerte de Pasternak, tanto su madre como ella habían ido a parar al gulag. Allí Irina se enamoró de un preso, traductor de poesía. Los dos enamorados se comunicaban ocultando poemas entre los ladrillos del muro que separaba el campo de las mujeres del de los hombres. Él le dejaba poesías francesas, ella poemas de Pasternak en minúsculos trozos de papel.

Valentina Grigórievna Íevleva, actriz que había pasado ocho años en el gulag de Kotlas, un desierto helado, por haber sido la hija de un "enemigo del pueblo" (a su padre lo fusilaron en los años treinta), compartió conmigo un recuerdo. Una vez, tras una brutal paliza que le infligieron los guardianes del campo, tuvieron que intervenirla en una mano. En la barraca de la enfermería por milagro encontró un libro: Guerra y paz. Era el primer libro que tocaba en muchos años. Mientras se recuperaba de la operación lo leyó a escondidas, y tan pronto lo acababa, volvía a empezarlo con avidez. Así, a falta de otros libros, leyó la novela de Tolstói cuatro veces. Al salir del gulag, la habitación que alquilaba, se llenó de libros hasta el techo: "Me pasaba los días y las noches leyendo. Era insaciable," confesó Valentina, hoy minusválida. "Puesto que después del gulag no pude rehacer mi vida -la gente desconfiaba de una antigua presa-, los libros dieron sentido a mi existencia."

Galina Stepánovna Safónova es más joven que las demás porque nació en un gulag siberiano, en los años 40. Puesto que la barraca, que de niña compartía con su madre y otras presas, era lo único que conocía de pequeña, lo vivía como algo natural. Y hasta hoy conserva los libros que las presas confeccionaron para ella. Tomé uno al azar, Caperucita roja: papeles de distinto tamaño, cosidos juntos a mano; en cada página dibujos hechos con lápices de colores: Caperucita con su cesto de regalos; el lobo con la abuela; Caperucita con el lobo disfrazado... y el texto del cuento inscrito con pluma. "¡Qué feliz me hizo cada uno de esos libros!" exclamó Galina: "De niña esos fueron mis únicos puntos de referencia culturales. Mire, los he guardado toda la vida, ¡es mi tesoro!".

Elena Vladímirovna Márkova, que había pasado más de 10 años en un régimen especialmente duro en las minas de Vorkutá, en la taiga más allá del círculo polar, me enseñó un libro de Pushkin, adornado con antiguos grabados, impreso en 1905. "En el campo, este libro de procedencia desconocida, pasó por centenares, tal vez miles de manos. Los libros tienen sus vidas, sus historias y destinos, igual que los hombres." Elena me mostró también un archivo de cartas que le habían mandado a escondidas, de una barraca a otra, algunos presos: filósofos y escritores. Con sumo cuidado toqué esos pedacitos de papel, llenos de una letra minúscula medio borrada, y constaté que hablan de Kierkegaard, Goethe, Beethoven, Gogol. Al salir del campo, a los 37 años Elena se puso a estudiar en la universidad para luego convertirse en una destacada especialista mundial en cibernética. Abandonó su carrera al cumplir los 80, hace siete años. "Todo eso gracias a los escasos libros que pude tocar en el gulag," concluye, y exclama: "Nadie se puede imaginar lo que para los presos significaba un libro: ¡era la salvación! ¡Era la belleza, la libertad y la civilización en medio de la barbarie!"

Diccionari ociós

El efecto Dunning-Kruger es un fenómeno psicológico según el cual las personas con escaso conocimiento tienden sistemáticamente a pensar que saben mucho más de lo que saben y a considerarse más inteligentes que otras personas más preparadas.

Diccionari ociós i fumbuleru

Rondo (cruyffià)=piggy in the middle

Memòria pixogràfica (pixo de píxel, of course)

Tenir un fill és una experiència que et porta a moments de la teva pròpia infantesa: tot d'una et venen al cap cançons de bressol, o simplement de la teva infantesa (ara estem amb aquella dels payasos de la tele quan de tele només n'hi havia una: “vamos de paseo, pi-pi-pi!”) que no havies recordat en anys.
Recordo una entremaliadura que vaig fer quan ja devia ser una mica gran: mon germà i jo vam dormir a l'habitació dels pares fins a bastant grandets. Recordo la disposició dels llitets i alguna escena. Recordo el meu primer somni (o el que recordo com a primer somni) des d'aquell llit, despertar-me espantat i trobar tranquil·litat en el reflex de la llum de la cuina en l'armari, senyal que la meva mare hi feinejava i que per tant em trobava de nou en un món segur.
Bé, l'entremaliadura en qüestió no hi té res a veure, amb aquest somni: dormíem tots dos, els llitets arrenglerats, l'un al costat de l'altre. I em recordo, empipat amb mon germà, jo dret al meu llitet, en pijama i pixant des del meu al seu, mon germà plorant impotent i demanant la presència de la mare.
Molt divertit.
Avui, explicant-li l'anècdota a la Rachael, i enmig de les seves rialles, he mirat de recordar-ne la continuació. Òbviament, la meva mare va venir corrents a l'habitació i va posar-hi ordre, repartint una parell de manotades (al cul o a l'esquena, mai a la cara) al responsable de tot plegat.
La qüestió és que...
... en el meu record les manotades les rebia mon germà, i no pas jo!
Detall que fa obvi que en el meu record de l'anècdota hi ha un element de construcció, perquè no pot ser que jo sortís guanyant en l'agressió i en el càstig. Ara bé: quina de les dues parts és la manipulada per la memòria?

Partitius en part

Un dels catalanismes més típics quan catalans de soca-rel parlen en castellà és el de fer el partitiu a la catalana: “En mi pueblo hay cinco coches, dos de rojos y dos de azules”; la construcció és perfectament correcta en català, però no ho és en castellà, on hauria de ser “dos rojos y dos azules”. L'error és freqüent i passa freqüentment inadvertit: l'he vist en traduccions de llibres estrangers fetes a Barcelona, i això vol dir que el traductor va fer servir aquesta estructura i que el corrector la va deixar passar alegrement; també recordo algun professor de castellà de Nova (no diré qui) ensenyant-lo tranquil·lament a innocents estudiants japonesos i que, una vegada, davant d'una vaga observació al respecte feta per un company no català el va mirar estranyat perquè ni tan sols veia a quin punt del seu discurs podia estar fent referència el seu crític.
Fins avui a primera hora de la tarda pensava que el partitiu, en castellà, no es feia amb “de”. Però vet aquí que la Rachael, en una de les seves lliçons de castellà, em demana què vol dir el “de” de “de apellido, Martínez-Fitzpatrick”. Quan et demanen el nom amb la fórmula “¿Cómo se llama tu hijo?” la resposta pot ser, per exemple: “Gabriel”, i si l'interlocutor vol saber el seu cognom, demanarà: “¿Y de apellido?”; “De apellido, Martínez-Fitzpatrick”.
Aquest “de” és... tatxaaaaaaan! l'expressió d'un partitiu?
(Algun lingüista d'entre vosaltres m'ho podria confirmar? N'hi ha més exemples, d'ús d'aquesta preposició (és més, aquest “de” és realment una preposició?) en castellà? Ara mateix em ve la neurosi persecutòria i em veig amb el dubte: en l'expressió “de entre todas las cosas”, aquest “de” també ho és, de partitiu?).
(I ara que hi penso: la preposició a “una de tres” també ho seria, oi?).

Diccionari ociós

名残惜しい
なごりおしい
別れを惜しむ気持ちが強く、別れるのがつらい。心残りが多くて別れにくい
La qualitat o l'estat de ser difícil separar-se d'algú (o, de fet, d'alguna cosa) perquè un s'hi sent molt lligat.
Tenim alguna paraula que vulgui dir específicament això? I en anglès, castellà o francès?

Homofílies

ちゃち(chachi)-de mala qualitat, cutre.

Raons de la dificultat del japonès

Esquema de raons que serà (si tot va bé) completat i engreixat amb posts específics. Per ara, només l'enumeració de punts:

I- Actitud dels japonesos: actitud anticomunicativa
1. Jôzu.
2. Anècdota del rus.
3. Anècdota taiwanès parada bus
4. L'educació com a manera d'evitar el veritable contacte. Taiwanesos vs. japonesos: les normes d'educació com a mitjà per establir contacte vs. mitjà per evitar-lo.
5. La feixuguesa de les relacions socials: el keigo.
6. La “por” a l'estranger.
7. El prejudici sobre la incapacitat de l'estranger (occidental) d'aprendre japonès.
8. La japonesitat ideal: la llengua com a expressió d'aquest fet.
II- Raons lingüístiques
1. La insondabilitat de l'altre:
• たい vs. たがっている
• No fer servir el subjecte de segona persona
2. Distància gramatical:
• L'ordre de la frase.
• Demostratius: el discurs sociologista per oposició al materialista.
• Articulació de l'ordre gramatical amb la realitat
• Ús dels pronoms i l'expressió del subjecte.
3. Simplicitat fonètica; confusions.
4. Nivells de llenguatge (i obsessió dels manuals per fer servir formes no neutres)
5. Articulació de les esferes gramatical i semàntica: el significat contingut en la gramàtica (ところか i phrasal verbs)
6. Articulació del discurs-realitat no lingüística: el japonès viu en el discurs (demostratius, frases negatives...)
7. Segmentat semàntic de la realitat.
8. Gramàtica laxa, poc definida: frases inconnexes.
9. Dificultat de l'escriptura.
• Kanji i kana.
• Nombre de kanjis.
• Lectures dels kanjis
• Implicacions per a la lectura i per tant per a l'aprenentatge a llarg termini
• Increment de la distància llengua escrita-llengua parlada
i. Conseqüències en l'aprenentatge.
ii. Estratègies
iii. Analfabetisme
III- Raons culturals
1. El temps: temes de conversa banals. Fugida dels temes personals, de qualsevol cosa que pugui significar conflicte (tot plegat, un esforç per a què?
2. La realitat com a realitat diferent (lligat amb II.4)
3. Relacions socials expressades en la llengua: keigo i històries
4. Tot passa per la llengua; complexitat i matís

Sense voler ser mal averany

Detall tètric per a un guió de terror: un bebé vestit de dol, tot de negre.
(Ara que hi penso, si no m'equivoco el bressol del nadó a La semilla del diablo era tot negre. La Rachael em diu que n'hi havia una altra, de pel·li, Chuckynoséquè, on el protagonista era un ninot-bebé que prenia vida i matava gent, on també anava de negre).
Després hi ha aquell títol d'una del Truffaut, La núvia vestia de negre, que també juga amb aquest contrast.
La idea se m'ha acudit perquè fem servir un cotxet que els cunyats ens han deixat i que és tot negre. Quan el cobrim amb una pantalla del mateix color per tal que el sol no toqui el nen i anem empenyent-lo pel carrer, tot dol, realment em fa l'efecte que la postaleta és una mica... negra. En passar pel costat de gent tinc la impressió que d'alguna manera m'hauria de disculpar pel detall.

Liberté, égalité, paternité!

Amb cara d'esfinge

A alguns personatgets a Washington (i als seus col·legues de la FAES) potser els quedarà cara d'esfinge si el resultat de les revoltes populars àrabs és un món àrab democràtic llevat de l'Irak, immers en un caos ètnic del qual no poden sortir.

Quines coses de veure!

Jo havia llegit a algun lloc que els ànecs violaven les seves femelles. Costa d'imaginar una violació sense braços per engrapar-la o penis prou gran com per aguantar cap sacsejada de resistència. El que fa que tot plegat passi de l'extraordinari al surrealita és el detall que he llegit avui: les femelles de l'espècie han aconseguit desenvolupar una estratègia minimitzadora de danys: "La hembra del pato tiene una vagina muy interesante. Tiene una gran cantidad de conductos vacíos, como un laberinto. Las hembras, muchas veces, son violadas por un grupo de machos. Ellas pueden decidir a dónde va el esperma. Si algún pato le gusta para ser el padre de sus pequeños, entonces ella es capaz de decidir llevar su esperma hacia el conducto que fecunde los óvulos; y si el pato no le gusta, pues lo difiere a un conducto que no lleva a ninguna parte".

Mare de Déu Senyor!

Jóvenes colombianos se emborrachan con tampones.
Usan tampones empapados de licor en la cavidad vaginal y anal para librarse que el tufo los delate y en muchas ocasiones prevenir que el azúcar que trae el licor los engorde. Los adolescentes sirven un trago en una copa de aguardiente, luego sumergen el tampón y lo dejan durante algunos segundos hasta que se empape. Después se lo ponen.

Caos i ordre

つまり、羽仁男の考えは、すべてを無意味からはじめて、その上で意味づけの自由に生きるという考えだった。そのためには、決して決して、意味ある行動からはじめてはならなかった（命売ります, P.187）。

És a dir, la idea d'en Hanio partia de que tot era un no-sentit, i un cop acceptat això, la intenció era viure lliurement per tal d'atorgar sentit (personal) a les coses. Per tal de fer-ho calia de totes totes començar per actuar amb sentit.

En aquest punt de la novel·la se'm va acudir que potser la seva estructura serveix per expressar la transició del binomi món exterior ordenat-vida interior desordenada al binomi món exterior desordenat-vida interior ordenada. Un cop la novel·la acabada no és així, però la démarche descrita a la cita no deixa de recordar-me l'ordre final de les pel·lícules de Mizoguchi, on totes les ordalies dels protagonistes condueixen a l'assoliment d'un ordre interior (no estrictament personal, però dintre d'una esfera reduïda) més enllà del desordre còsmic (el macro-ordre social on l'acció ha tingut lloc). És l'acció dels personatges la que aporta la recuperació d'un ordre ideal que és sempre reduït.

L'ordre, el sentit, com a cosa aportada, creada per l'home, i ser-ne conscient. Potser és un tret d'una certa visió japonesa del món. Aquesta consciència d'artificiositat de l'ordre/sentit: la post-modernitat japonesa avant-la-lettre? La voluntat d'imposar un ordre a les coses que viuen en estat natural de caos. L'ordre estètic, només assolible de manera limitada, perquè l'ordre només és assolible de manera limitada dintre d'un univers caòtic; l'ordre estètic de les petites coses, mentre que les grans, inabastables, són abandonades al caos: la perfecció del bòl de te en contrast amb la lletjor absoluta de les seves ciutats.

La cárcel, último refugio de los ancianos japoneses

La Vanguardia, 29/01/2011

El último informe anual sobre delincuencia de la policía japonesa ha sembrado la inquietud. Las estadísticas muestran que uno de cada cuatro japoneses detenidos por robar en el 2010 era mayor de 65 años. En 1986, cuando se empezó a confecciona este tipo de estadísticas, sólo uno de cada veinte japoneses detenido por hurto era mayor de 65.

Para los responsables policiales, el envejecimiento de la población del país no lo explica todo. Atribuyen este fenómeno a los cambios registrados en la sociedad nipona, mucho más individualista y dura que antes. Se ha roto la tradición ancestral nipona de reunir bajo un mismo techo a tres generaciones de una misma familia. Una situación que garantizaba a los abuelos que en la etapa final de su vida estarían bajo el cuidado de sus familiares más próximos. Este panorama ha dejado prácticamente de existir.

En los tiempos actuales, los más jóvenes abandonan el hogar familiar antes y a menudo se trasladan a otra ciudad en busca de un trabajo. Una coyuntura que provoca que las personas de la tercera edad se encuentren solas, desorientadas, aisladas de la sociedad que las rodea.

La soledad y la falta de recursos económicos son las principales razones que empujan a delinquir a este colectivo, cada vez mayor en la sociedad japonesa. Así parece demostrarlo una encuesta realizada el pasado año por la policía de Tokio entre un colectivo de mil personas sospechosas de dejarse atrapar con las manos en la masa. La mayoría de ellos habían robado alimentos o cosméticos por un valor inferior a los cuarenta y cinco euros.

Más de la mitad dijeron que no tenían “nada para vivir” y otro 40 ciento aseguró no tener amigos ni familiares. “Las personas mayores posiblemente roban no sólo por razones económicas, sino también por un sentido de aislamiento”, dijo un policía al diario Mainichi.

Y para huir de su soledad y del abandono de sus familiares, muchos de ellos han llegado a la conclusión de que el mejor sitio donde pueden estar es en la cárcel. Allí tienen un techo, comida caliente y compañía. “En el plan afectivo, en la prisión los ancianos son prisioneros mimados, mientras que la sociedad exterior es muy dura con ellos”, ha declarado recientemente Saito, que ha salido hace poco de la cárcel, a la emisora France Inter.

Ante el aumento de la población carcelaria de la tercera edad, las autoridades japonesas han decidido adecuar las instalaciones. Así, por ejemplo, una planta entera de la prisión de Onomichi, cerca de Hiroshima, ha sido adaptada a las necesidades de estos reclusos. El gobierno ha decidido, asimismo, dedicar cien millones de dólares a la construcción de espacios similares en otros tres establecimientos penitenciarios. “Debemos facilitarles el mismo tipo de atenciones que en una residencia ordinaria”, declaró un funcionario de prisiones a Associated Press.

En la cárcel, no sólo encuentran cuidados y nuevas amistades, también tienen que cumplir obligaciones. En la prisión de Onomichi, por ejemplo, tienen que trabajar seis horas diarias, dos menos que los reclusos ordinarios. Un ambiente que prefieren a la indiferencia con que les trata la sociedad exterior.

Lectures pendents

Jean Dutourd, desconegut fins que el Beszonoff el descriu com un dels millors francesos del segle XX.

El món cap per avall (primer post australià)

• Una cosa que m'ha sorprès molt és la quantitat de vegades que, veient algú pel carrer -gairebé sempre dones, tot s'ha de dir (biaix confessat només perquè la Rachael no pot llegir el blog)- em dic: “ostres, aquesta tia em recorda algú”; gairebé sempre és una vaga semblança amb algú que no arribo a identificar. Fins i tot alguna vegada he arribat a pensar per un segon que coneixia la persona mateixa abans que l'obvietat imposada per la distància es fes evident. La primera va ser una amiga d'una amiga de la Rachael, quan vam anar a veure una pel·li japonesa al cine. Em recordava algú, no sabia qui, però que situava més o menys en temps de la universitat, a Barcelona; vaig pensar en una Mercè que feia econòmiques, però el seu rostre recuperat de la memòria no tenia de fet gaire cosa a veure amb el de la nova coneixença, després en una presència menys vívida, amb la semblança limitada a les dents i els llavis, o potser el color de les galtes, però lligada a algú de la Catalunya interior; o potser... ho vaig deixar estar només al cap de dies, però el fantasma del referent original de vegades encara m'empaita i em trobo mirant de trobar el rostre no recordat tot i que sé que és probablement inútil; darrerament miro de localitzar-la més cap a Barcelona, però sense deixar mai els temps de la facultat d'econòmiques. La impressió es va repetir relativament sovint i en les situacions més diverses, la majoria de vegades dones que em creuava pel carrer. Al cap d'un temps em vaig dir que tanta campaneta que sonava (it rings a bell) no podia ser coincidència: acostumat al Japó, on les cares són tan diferents, tenia la funció identificadora de cares revolucionada, buscant cares conegudes per tot arreu sense trobar-ne cap; un cop a Austràlia, on la gent s'assembla molt més a nosaltres, aquesta sobreexcitació va tenir com a efecte de veure'n per tot arreu quan no tocava. Em penso que ja m'ha passat.
• Primera cosa que em va sorprendre en arribar a casa dels sogres: els poms de les portes estan altíssims, gairebé a l'alçada de les meves espatlles. Sembla que ho feien per seguretat, per evitar que els nens hi arribessin quan encara eren massa petits, però potser això només una d'aquestes explicacions que es fan ex post. (Ahir, emprenyat per alguna fotesa domèstica, vaig fer el gest per sortir de l'habitació amb un gir de 180º, la porta al meu darrera, i me'l vaig clavar a l'espatlla. Doble reacció, pel dolor i per la ràbia: blasfèmia assegurada).
• El shock més fort, però, va ser quan una nena, tres o quatre anyets, al supermercat, em va dir hello espontàniament. Jo ja havia percebut una tendència franca dels australians a adreçar-se a tu sense haver d'inventar-se excuses, intercanvis informals, sovint comentaris divertits, sense cap pretensió de continuïtat. A França també passa, i tot i que venint del Japó aquest és un canvi important, inclús la primera vegada vaig reconèixer l'hàbit com a familiar. El que no m'esperava és que una nena que no coneixia de res (i que de fet semblava anar tota sola, sense cap adult que l'acompanyés) encetés una conversa amb tota la naturalitat del món al passadís del centre comercial. Em vaig quedar tot parat i ella em va mirar amb cara com de dir i a aquest paio què li passa, i quan vaig reaccionar amb -suposo- un altre hello ella va fer alguna observació que se'm va escapar -aquest accent australià...- i aleshores em va demanar el meu nom. Jo, que immediatament vaig preveure problemes de caire fonètic, vaig dir el meu nom en castellà, molt a poc a poc i mirant de fer-me entendre, però òbviament ni amb allò la nena va comprendre una paraula que devia sentir pronunciada d'aquella manera per primera vegada en la seva vida. Ben trempada que era, però, aquesta personeta no es va deixar atemorir per aquell contratemps i després d'una pausa amb un punt reflexiu va decidir que la conversa podia continuar, que aquell obstacle no era definitiu, i em va parlar de no recordo què, jo li vaig contestar tampoc no recordo què, i vam mantenir una mínima conversa de perfectes desconeguts absolutament satisfactòria; i al cap de menys d'un minut, molt contenta per aquest intercanvi que l'acostava a l'adultesa, ella, que ja tenia vora quatre anys, se'n va anar a trobar la seva mare que devia fer compres taciturnament.
• Queixes culinàries a casa dels sogres: s'hi menja massa carn; el pa és de supermercat i quan excepcionalment es compra al forn és de motlle; el concepte amanida gairebé no existeix; quan existeix és generalment en forma de guarnició (la guarnició m'és un concepte una mica estrany, i quan se n'abusa em molesta; a vosaltres no?); omnipresència de la tristesa en forma d'aliments light (per no parlar de la meva oposició ideològica); concepte curiós de menjar sa: tot és light, però el pa és industrial, les verdures congelades, les postres abundants -de vegades tinc la impressió que fan més postres que no cuinen de veritat-, les sopes inexistents, els llegums una curiositat apreciada quan la practico jo però poc practicada per ells; el concepte de sobretaula no existeix, de fet sovint ni el de taula; la informalitat és alarmant, sobretot pel que fa al dinar, que cadascú pot fer pel seu compte sense manies; el sopar, el gran àpat del dia i que se suposa que fa família, es fa sovint al sofà, davant de la tele, és un únic plat -per tant no hi ha lloc per a l'amanida- que es despatxa en cinc minuts, i les postres ja es poden fer per separat... res no convida al gaudi de la taula. L'alimentació és... bé, pura alimentació (barrera més important que m'he trobat fins ara).
• Rentat de plats. Els renten segons el procediment següent: la pica està dividida en dos, la primera per ensabonar amb aigua calenta, la segona per esbandir. Els plats, un cop ensabonats, passen a la segona pica, amb aigua en principi neta, on són submergits i esbandits. Problema: la primera peça de vaixella és esbandida i això fa que en aquesta aigua hi quedi una mica de sabó; la operació es repeteix n vegades, i l'aigua queda prou contaminada de detergent, de manera que a partir de la peça n+1 aquesta és posada per assecar amb traces de sabó que hi quedaran enganxades fins que es dissolguin en la teca que hi posaràs l'endemà per menjar; el procés continua fins a l'últim plat amb la concentració de detergent incrementant-se inexorablement. Val a dir que: a) normalment passen un drap pels plats per assecar-los, operació que ha d'emportar-se part del sabó acumulat al plat (fins que el drap, per la mateixa lògica de la dissolució del sabó a la pica dos, a partir de m+1 acumula una quantitat crítica de sabó pres dels plats i passa a no absorbir gaire producte, però estimo que m>n i que l'efecte global del wiping és de disminució de les traces de sabó als plats); b) aquesta tècnica, ben portada a terme, pot donar resultats satisfactoris, segons vaig poder observar quan una persona de fora va venir un dia a casa i vam rentar els plats junts. Ara bé, a casa dels sogres he vist coses com: treure un plat de la pica u, la d'ensabonar, i posar-lo a assecar sense passar per la pica dos, la d'esbandir; posar per assecar plats o tasses amb regalims (regalims perfectament visibles, regalims pornogràfics! indecents!) d'escuma que eren perfectament ignorats; posar a la pila dels nets plats que tenien traces d'aliments, greixos (les de mantega són molt habituals als plats del dinar: al dinar es menja típicament alguna forma de torrada o sandwich, és un àpat informal i es veu que per tant el rentat dels plats s'hi ha d'adir amb conseqüències llefiscoses); he vist, a contrallum, una capa de greix sobre el te perquè la tassa no estava neta. Aquestes coses, que tothom fa com si no veiés, em fan bullir la sang. Al sogre també li bull la sang, però només quan em veu esbandir sota un raig d'aigua neta; llavors insisteix que el sistema de les dues piques és per estalviar aigua, i que aquí tenen un problema de recursos hídrics important. Jo, evidentment, m'he guardat molt i molt de fer-li el comentari obvi de que si aquest problema és tan gran per què collons totes les cases tenen com a mínim cent metres quadrats de gespa perfectament regada?
• Aquest matí els sogres han anat a un enterrament. El mort s'havia fet el seu propi taüt, a sobre hi havien posat el barret que portava sempre, i hi havia enganxat stickers (el primer taüt tunejat de què tinc notícia): per una banda un que deia Austràlia-no-sé-què-Good'ay-mate!, amb imatges del país; quan l'han girat per emportar-se'l una altra enganxina que deia “Bugger!” i una tercera “I'm not dead, I'm just ignoring you”. La sogra ha insistit, sense ombra d'ironia (la sogra té el sentit de la ironia una mica sota control: les coses serioses no poden ser objecte d'ironia), que era un home molt respectat a la seva comunitat.
• A casa tenim gallines. Vuit. Fan més ous dels que podem menjar. El sogre s'hi comunica millor que no pas amb mi. És molt divertit de veure'l entrar, dir gudmornin i immediatament “four eggs, today!”, amb gravetat, una mica com si la nostra alimentació depengués totalment de les gallines, com si la seriositat de l'assumpte no permetés ni tan sols d'estar content per la troballa. Cada nit, enmig de qualsevol conversa, programa de televisió, tassa de te... hi ha un moment que del no-res li ve la necessitat: “I'll bring in the chooks!”, que durant el dia han voltat per l'eixida i al vespre han de ser ficades a la gàbia. Les gallines són per a ell una presència més viva que qualsevol altra cosa a la casa, amb l'excepció -potser- de la seva muller. Quan hi ha una conversa, en qualsevol moment pot girar la cara com mirant cap al corral, però en realitat només per aïllar-se del que l'envolta, per situar-se en l'espai que el situa sol amb les bèsties, i aleshores fa algun comentari sobre la seva salut, productivitat o -sovint- personalitat. El dia de Nadal, amb tota la família al jardí, va tenir un d'aquests moments i per un moment vaig tenir la sensació que l'home trobava que era injust que les gallines no poguessin participar del nostre àpat. Els ous, això sí, són de primera.