dissabte, 12 de febrer del 2011
Memòria pixogràfica (pixo de píxel, of course)
Tenir un fill és una experiència que et porta a moments de la teva pròpia infantesa: tot d'una et venen al cap cançons de bressol, o simplement de la teva infantesa (ara estem amb aquella dels payasos de la tele quan de tele només n'hi havia una: “vamos de paseo, pi-pi-pi!”) que no havies recordat en anys.
Recordo una entremaliadura que vaig fer quan ja devia ser una mica gran: mon germà i jo vam dormir a l'habitació dels pares fins a bastant grandets. Recordo la disposició dels llitets i alguna escena. Recordo el meu primer somni (o el que recordo com a primer somni) des d'aquell llit, despertar-me espantat i trobar tranquil·litat en el reflex de la llum de la cuina en l'armari, senyal que la meva mare hi feinejava i que per tant em trobava de nou en un món segur.
Bé, l'entremaliadura en qüestió no hi té res a veure, amb aquest somni: dormíem tots dos, els llitets arrenglerats, l'un al costat de l'altre. I em recordo, empipat amb mon germà, jo dret al meu llitet, en pijama i pixant des del meu al seu, mon germà plorant impotent i demanant la presència de la mare.
Molt divertit.
Avui, explicant-li l'anècdota a la Rachael, i enmig de les seves rialles, he mirat de recordar-ne la continuació. Òbviament, la meva mare va venir corrents a l'habitació i va posar-hi ordre, repartint una parell de manotades (al cul o a l'esquena, mai a la cara) al responsable de tot plegat.
La qüestió és que...
... en el meu record les manotades les rebia mon germà, i no pas jo!
Detall que fa obvi que en el meu record de l'anècdota hi ha un element de construcció, perquè no pot ser que jo sortís guanyant en l'agressió i en el càstig. Ara bé: quina de les dues parts és la manipulada per la memòria?
Recordo una entremaliadura que vaig fer quan ja devia ser una mica gran: mon germà i jo vam dormir a l'habitació dels pares fins a bastant grandets. Recordo la disposició dels llitets i alguna escena. Recordo el meu primer somni (o el que recordo com a primer somni) des d'aquell llit, despertar-me espantat i trobar tranquil·litat en el reflex de la llum de la cuina en l'armari, senyal que la meva mare hi feinejava i que per tant em trobava de nou en un món segur.
Bé, l'entremaliadura en qüestió no hi té res a veure, amb aquest somni: dormíem tots dos, els llitets arrenglerats, l'un al costat de l'altre. I em recordo, empipat amb mon germà, jo dret al meu llitet, en pijama i pixant des del meu al seu, mon germà plorant impotent i demanant la presència de la mare.
Molt divertit.
Avui, explicant-li l'anècdota a la Rachael, i enmig de les seves rialles, he mirat de recordar-ne la continuació. Òbviament, la meva mare va venir corrents a l'habitació i va posar-hi ordre, repartint una parell de manotades (al cul o a l'esquena, mai a la cara) al responsable de tot plegat.
La qüestió és que...
... en el meu record les manotades les rebia mon germà, i no pas jo!
Detall que fa obvi que en el meu record de l'anècdota hi ha un element de construcció, perquè no pot ser que jo sortís guanyant en l'agressió i en el càstig. Ara bé: quina de les dues parts és la manipulada per la memòria?
Partitius en part
Un dels catalanismes més típics quan catalans de soca-rel parlen en castellà és el de fer el partitiu a la catalana: “En mi pueblo hay cinco coches, dos de rojos y dos de azules”; la construcció és perfectament correcta en català, però no ho és en castellà, on hauria de ser “dos rojos y dos azules”. L'error és freqüent i passa freqüentment inadvertit: l'he vist en traduccions de llibres estrangers fetes a Barcelona, i això vol dir que el traductor va fer servir aquesta estructura i que el corrector la va deixar passar alegrement; també recordo algun professor de castellà de Nova (no diré qui) ensenyant-lo tranquil·lament a innocents estudiants japonesos i que, una vegada, davant d'una vaga observació al respecte feta per un company no català el va mirar estranyat perquè ni tan sols veia a quin punt del seu discurs podia estar fent referència el seu crític.
Fins avui a primera hora de la tarda pensava que el partitiu, en castellà, no es feia amb “de”. Però vet aquí que la Rachael, en una de les seves lliçons de castellà, em demana què vol dir el “de” de “de apellido, Martínez-Fitzpatrick”. Quan et demanen el nom amb la fórmula “¿Cómo se llama tu hijo?” la resposta pot ser, per exemple: “Gabriel”, i si l'interlocutor vol saber el seu cognom, demanarà: “¿Y de apellido?”; “De apellido, Martínez-Fitzpatrick”.
Aquest “de” és... tatxaaaaaaan! l'expressió d'un partitiu?
(Algun lingüista d'entre vosaltres m'ho podria confirmar? N'hi ha més exemples, d'ús d'aquesta preposició (és més, aquest “de” és realment una preposició?) en castellà? Ara mateix em ve la neurosi persecutòria i em veig amb el dubte: en l'expressió “de entre todas las cosas”, aquest “de” també ho és, de partitiu?).
(I ara que hi penso: la preposició a “una de tres” també ho seria, oi?).
Fins avui a primera hora de la tarda pensava que el partitiu, en castellà, no es feia amb “de”. Però vet aquí que la Rachael, en una de les seves lliçons de castellà, em demana què vol dir el “de” de “de apellido, Martínez-Fitzpatrick”. Quan et demanen el nom amb la fórmula “¿Cómo se llama tu hijo?” la resposta pot ser, per exemple: “Gabriel”, i si l'interlocutor vol saber el seu cognom, demanarà: “¿Y de apellido?”; “De apellido, Martínez-Fitzpatrick”.
Aquest “de” és... tatxaaaaaaan! l'expressió d'un partitiu?
(Algun lingüista d'entre vosaltres m'ho podria confirmar? N'hi ha més exemples, d'ús d'aquesta preposició (és més, aquest “de” és realment una preposició?) en castellà? Ara mateix em ve la neurosi persecutòria i em veig amb el dubte: en l'expressió “de entre todas las cosas”, aquest “de” també ho és, de partitiu?).
(I ara que hi penso: la preposició a “una de tres” també ho seria, oi?).
Diccionari ociós
名残惜しい
なごりおしい
別れを惜しむ気持ちが強く、別れるのがつらい。心残りが多くて別れにくい
La qualitat o l'estat de ser difícil separar-se d'algú (o, de fet, d'alguna cosa) perquè un s'hi sent molt lligat.
Tenim alguna paraula que vulgui dir específicament això? I en anglès, castellà o francès?
なごりおしい
別れを惜しむ気持ちが強く、別れるのがつらい。心残りが多くて別れにくい
La qualitat o l'estat de ser difícil separar-se d'algú (o, de fet, d'alguna cosa) perquè un s'hi sent molt lligat.
Tenim alguna paraula que vulgui dir específicament això? I en anglès, castellà o francès?
Raons de la dificultat del japonès
Esquema de raons que serà (si tot va bé) completat i engreixat amb posts específics. Per ara, només l'enumeració de punts:
I- Actitud dels japonesos: actitud anticomunicativa
1. Jôzu.
2. Anècdota del rus.
3. Anècdota taiwanès parada bus
4. L'educació com a manera d'evitar el veritable contacte. Taiwanesos vs. japonesos: les normes d'educació com a mitjà per establir contacte vs. mitjà per evitar-lo.
5. La feixuguesa de les relacions socials: el keigo.
6. La “por” a l'estranger.
7. El prejudici sobre la incapacitat de l'estranger (occidental) d'aprendre japonès.
8. La japonesitat ideal: la llengua com a expressió d'aquest fet.
II- Raons lingüístiques
1. La insondabilitat de l'altre:
• たい vs. たがっている
• No fer servir el subjecte de segona persona
2. Distància gramatical:
• L'ordre de la frase.
• Demostratius: el discurs sociologista per oposició al materialista.
• Articulació de l'ordre gramatical amb la realitat
• Ús dels pronoms i l'expressió del subjecte.
3. Simplicitat fonètica; confusions.
4. Nivells de llenguatge (i obsessió dels manuals per fer servir formes no neutres)
5. Articulació de les esferes gramatical i semàntica: el significat contingut en la gramàtica (ところか i phrasal verbs)
6. Articulació del discurs-realitat no lingüística: el japonès viu en el discurs (demostratius, frases negatives...)
7. Segmentat semàntic de la realitat.
8. Gramàtica laxa, poc definida: frases inconnexes.
9. Dificultat de l'escriptura.
• Kanji i kana.
• Nombre de kanjis.
• Lectures dels kanjis
• Implicacions per a la lectura i per tant per a l'aprenentatge a llarg termini
• Increment de la distància llengua escrita-llengua parlada
i. Conseqüències en l'aprenentatge.
ii. Estratègies
iii. Analfabetisme
III- Raons culturals
1. El temps: temes de conversa banals. Fugida dels temes personals, de qualsevol cosa que pugui significar conflicte (tot plegat, un esforç per a què?
2. La realitat com a realitat diferent (lligat amb II.4)
3. Relacions socials expressades en la llengua: keigo i històries
4. Tot passa per la llengua; complexitat i matís
I- Actitud dels japonesos: actitud anticomunicativa
1. Jôzu.
2. Anècdota del rus.
3. Anècdota taiwanès parada bus
4. L'educació com a manera d'evitar el veritable contacte. Taiwanesos vs. japonesos: les normes d'educació com a mitjà per establir contacte vs. mitjà per evitar-lo.
5. La feixuguesa de les relacions socials: el keigo.
6. La “por” a l'estranger.
7. El prejudici sobre la incapacitat de l'estranger (occidental) d'aprendre japonès.
8. La japonesitat ideal: la llengua com a expressió d'aquest fet.
II- Raons lingüístiques
1. La insondabilitat de l'altre:
• たい vs. たがっている
• No fer servir el subjecte de segona persona
2. Distància gramatical:
• L'ordre de la frase.
• Demostratius: el discurs sociologista per oposició al materialista.
• Articulació de l'ordre gramatical amb la realitat
• Ús dels pronoms i l'expressió del subjecte.
3. Simplicitat fonètica; confusions.
4. Nivells de llenguatge (i obsessió dels manuals per fer servir formes no neutres)
5. Articulació de les esferes gramatical i semàntica: el significat contingut en la gramàtica (ところか i phrasal verbs)
6. Articulació del discurs-realitat no lingüística: el japonès viu en el discurs (demostratius, frases negatives...)
7. Segmentat semàntic de la realitat.
8. Gramàtica laxa, poc definida: frases inconnexes.
9. Dificultat de l'escriptura.
• Kanji i kana.
• Nombre de kanjis.
• Lectures dels kanjis
• Implicacions per a la lectura i per tant per a l'aprenentatge a llarg termini
• Increment de la distància llengua escrita-llengua parlada
i. Conseqüències en l'aprenentatge.
ii. Estratègies
iii. Analfabetisme
III- Raons culturals
1. El temps: temes de conversa banals. Fugida dels temes personals, de qualsevol cosa que pugui significar conflicte (tot plegat, un esforç per a què?
2. La realitat com a realitat diferent (lligat amb II.4)
3. Relacions socials expressades en la llengua: keigo i històries
4. Tot passa per la llengua; complexitat i matís
Sense voler ser mal averany
Detall tètric per a un guió de terror: un bebé vestit de dol, tot de negre.
(Ara que hi penso, si no m'equivoco el bressol del nadó a La semilla del diablo era tot negre. La Rachael em diu que n'hi havia una altra, de pel·li, Chuckynoséquè, on el protagonista era un ninot-bebé que prenia vida i matava gent, on també anava de negre).
Després hi ha aquell títol d'una del Truffaut, La núvia vestia de negre, que també juga amb aquest contrast.
La idea se m'ha acudit perquè fem servir un cotxet que els cunyats ens han deixat i que és tot negre. Quan el cobrim amb una pantalla del mateix color per tal que el sol no toqui el nen i anem empenyent-lo pel carrer, tot dol, realment em fa l'efecte que la postaleta és una mica... negra. En passar pel costat de gent tinc la impressió que d'alguna manera m'hauria de disculpar pel detall.
(Ara que hi penso, si no m'equivoco el bressol del nadó a La semilla del diablo era tot negre. La Rachael em diu que n'hi havia una altra, de pel·li, Chuckynoséquè, on el protagonista era un ninot-bebé que prenia vida i matava gent, on també anava de negre).
Després hi ha aquell títol d'una del Truffaut, La núvia vestia de negre, que també juga amb aquest contrast.
La idea se m'ha acudit perquè fem servir un cotxet que els cunyats ens han deixat i que és tot negre. Quan el cobrim amb una pantalla del mateix color per tal que el sol no toqui el nen i anem empenyent-lo pel carrer, tot dol, realment em fa l'efecte que la postaleta és una mica... negra. En passar pel costat de gent tinc la impressió que d'alguna manera m'hauria de disculpar pel detall.
dijous, 10 de febrer del 2011
dimecres, 9 de febrer del 2011
Amb cara d'esfinge
A alguns personatgets a Washington (i als seus col·legues de la FAES) potser els quedarà cara d'esfinge si el resultat de les revoltes populars àrabs és un món àrab democràtic llevat de l'Irak, immers en un caos ètnic del qual no poden sortir.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Quines coses de veure!
Jo havia llegit a algun lloc que els ànecs violaven les seves femelles. Costa d'imaginar una violació sense braços per engrapar-la o penis prou gran com per aguantar cap sacsejada de resistència. El que fa que tot plegat passi de l'extraordinari al surrealita és el detall que he llegit avui: les femelles de l'espècie han aconseguit desenvolupar una estratègia minimitzadora de danys: "La hembra del pato tiene una vagina muy interesante. Tiene una gran cantidad de conductos vacíos, como un laberinto. Las hembras, muchas veces, son violadas por un grupo de machos. Ellas pueden decidir a dónde va el esperma. Si algún pato le gusta para ser el padre de sus pequeños, entonces ella es capaz de decidir llevar su esperma hacia el conducto que fecunde los óvulos; y si el pato no le gusta, pues lo difiere a un conducto que no lleva a ninguna parte".
dimarts, 1 de febrer del 2011
Mare de Déu Senyor!
Jóvenes colombianos se emborrachan con tampones.
Usan tampones empapados de licor en la cavidad vaginal y anal para librarse que el tufo los delate y en muchas ocasiones prevenir que el azúcar que trae el licor los engorde. Los adolescentes sirven un trago en una copa de aguardiente, luego sumergen el tampón y lo dejan durante algunos segundos hasta que se empape. Después se lo ponen.
Usan tampones empapados de licor en la cavidad vaginal y anal para librarse que el tufo los delate y en muchas ocasiones prevenir que el azúcar que trae el licor los engorde. Los adolescentes sirven un trago en una copa de aguardiente, luego sumergen el tampón y lo dejan durante algunos segundos hasta que se empape. Después se lo ponen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)