dimarts, 29 de juny del 2010
dijous, 24 de juny del 2010
dimarts, 15 de juny del 2010
Somni futbolero (un altre)
Aquesta nit he rigut molt enmig d'un somni en un escenari inquietant, era com un barri normal, però que no arribava a identificar, i precisament per això a mesura que hi avançava sentia algun presagi estrany. Al final de tot acabava a uns carrers on unes bandes acabaven d'iniciar una razzia i anaven matant gent de manera una mica aleatòria, jo mirava de trobar un lloc on amagar-me i una família tailandesa -em trobava en país estranger- amb qui no podia comunicar-me m'oferia casa seva. Ells s'estaven al porxo, sabien de l'amenaça, tenien por, però la seva millor estratègia era exposar la seva normalitat; jo, per contra, amb la meva cara d'estranger temia ser objectiu clar si em clissaven, i aleshores, en comptes de quedar-me amb ells mirava de trobar un lloc on amagar-me dintre de la casa que era prou oberta com per fer d'aquesta cerca un problema, anava gairebé desesperat tot i que encara no hi havia traces de cap bandarra. Els tais es demanaven una mica què collons feia, com si només calgués esperar assegut i no fer massa enrenou. Els carrers eren de terra, no estaven asfaltats, cosa que afegia al meu desfici.
Però bé, el que volia explicar era una altra cosa que feia riure. Abans de tot el sarau de les bandes, jo anava avançant per aquest barri, una mica com el meu però més esponjat, amb més espais oberts. Hi havia un punt de brasiler en tot plegat, no em demaneu per què. Arribava a un camp de futbol de terra on algú em deia que el Ronaldo (el gordo), quan vivia a Barcelona, temporada amb el Robson d'entrenador, venia a fer partidets de barri per passar l'estona. El paio hi anava quan s'assabentava que hi havia algú que deia que ell no era tan bo com semblava, que no n'hi havia per tant. Hi anava, els ficava deu gols en deu minuts i se'n tornava cap a casa amb el seu somriure de nen entremaliat i dentut. Un paio que s'assemblava al Parreira però que era simplement un local que l'havia conegut em va mostrar el llibre de visites del camp (un campet de barri, ja em direu!) on hi havia noteta i signatura del Ronaldo. El paio havia volgut escriure en anglès per donar impressió de dominar el rollo internacional. No hi havia traça de l'espanyol que devia parlar i escriure més fàcilment. Durant tot el somni aquesta noció de trobar-me en un espai que no era cap país en particular era molt forta. Bé, el Ronaldo hi va voler escriure alguna cosa, però no dominant l'anglès, va deixar-hi uns gargots que miraven de fer referència a la seva incapacitat d'escriure en aquesta llengua: "English doesn't... doesn't... doesn't..." i això era tot. Em penso que fins i tot estava mal escrit. Aquesta nota em feia trencar-me de riure, em sentia la boca oberta del riure incontenible, que va estar a punt de fer-me despertar. El que era tan divertit era l'estupidesa del Ronaldo mirant d'escriure en una llengua que no dominava. Però aquesta era la dimensió més evident de l'acudit, una d'estrictament psicològica. El que em feia riure tan descontroladament era un tema que un cop despert se'm revela com a molt kafkià: la combinació d'un tema i el seu oposat encarnats en el mateix personatge en una negació de la contradicció que són en principi, deixant de ser dues coses diferents per d'alguna manera esdevenir-ne una de sola: l'eficàcia absoluta del Ronaldo com a futbolista i la ineficàcia absoluta del seu anglès com a elements inseparables, com a una sola cosa.
Això que us pot semblar tan poc divertit m'ha fet pensar en un petit assaig del Foster-Wallace a Consider the Lobster sobre la dificultat d'explicar el sentit de l'humor de Kafka. Lectura recomanada.
Però bé, el que volia explicar era una altra cosa que feia riure. Abans de tot el sarau de les bandes, jo anava avançant per aquest barri, una mica com el meu però més esponjat, amb més espais oberts. Hi havia un punt de brasiler en tot plegat, no em demaneu per què. Arribava a un camp de futbol de terra on algú em deia que el Ronaldo (el gordo), quan vivia a Barcelona, temporada amb el Robson d'entrenador, venia a fer partidets de barri per passar l'estona. El paio hi anava quan s'assabentava que hi havia algú que deia que ell no era tan bo com semblava, que no n'hi havia per tant. Hi anava, els ficava deu gols en deu minuts i se'n tornava cap a casa amb el seu somriure de nen entremaliat i dentut. Un paio que s'assemblava al Parreira però que era simplement un local que l'havia conegut em va mostrar el llibre de visites del camp (un campet de barri, ja em direu!) on hi havia noteta i signatura del Ronaldo. El paio havia volgut escriure en anglès per donar impressió de dominar el rollo internacional. No hi havia traça de l'espanyol que devia parlar i escriure més fàcilment. Durant tot el somni aquesta noció de trobar-me en un espai que no era cap país en particular era molt forta. Bé, el Ronaldo hi va voler escriure alguna cosa, però no dominant l'anglès, va deixar-hi uns gargots que miraven de fer referència a la seva incapacitat d'escriure en aquesta llengua: "English doesn't... doesn't... doesn't..." i això era tot. Em penso que fins i tot estava mal escrit. Aquesta nota em feia trencar-me de riure, em sentia la boca oberta del riure incontenible, que va estar a punt de fer-me despertar. El que era tan divertit era l'estupidesa del Ronaldo mirant d'escriure en una llengua que no dominava. Però aquesta era la dimensió més evident de l'acudit, una d'estrictament psicològica. El que em feia riure tan descontroladament era un tema que un cop despert se'm revela com a molt kafkià: la combinació d'un tema i el seu oposat encarnats en el mateix personatge en una negació de la contradicció que són en principi, deixant de ser dues coses diferents per d'alguna manera esdevenir-ne una de sola: l'eficàcia absoluta del Ronaldo com a futbolista i la ineficàcia absoluta del seu anglès com a elements inseparables, com a una sola cosa.
Això que us pot semblar tan poc divertit m'ha fet pensar en un petit assaig del Foster-Wallace a Consider the Lobster sobre la dificultat d'explicar el sentit de l'humor de Kafka. Lectura recomanada.
dilluns, 14 de juny del 2010
Era inevitable
Els laterals de la selecció dels Estats Units es diuen Cherundolo i Bocanegra. Hi ha una novel·la del Javier García Sánchez, La dama del viento sur, ambientada a Alemanya, on els personatges secundaris tenen noms de jugadors internacionals alemanys de finals dels setanta (recordo especialment el doctor Littbarski).
Quan per primera vegada vaig sentir parlar d'un central nigerià que va fracassar a l'Inter, Taribo West, vaig pensar que el seu nom era perfecte per a un personatge de novel·la negra. Des de llavors hi ha sempre algun nom de jugador que em crida l'atenció per les seves possibilitats literàries; això sí, sempre dintre del gènere negre, limitació que no sabria explicar però que se'm revela com a del tot natural. Cherundolo i Bocanegra farien una bona parella: un joc d'alter egos humorístico-maleïts.
Quan per primera vegada vaig sentir parlar d'un central nigerià que va fracassar a l'Inter, Taribo West, vaig pensar que el seu nom era perfecte per a un personatge de novel·la negra. Des de llavors hi ha sempre algun nom de jugador que em crida l'atenció per les seves possibilitats literàries; això sí, sempre dintre del gènere negre, limitació que no sabria explicar però que se'm revela com a del tot natural. Cherundolo i Bocanegra farien una bona parella: un joc d'alter egos humorístico-maleïts.
dijous, 10 de juny del 2010
Materialisme japonès
De néojaponisme, sobre la devoció pels objectes en la cultura japonesa:
There are many economic-structuralist explanations for the failure of Japanese companies to master software, web design, E-books, net culture and user interfaces, but without going full-blown cultural-essentialist, can we not say at this point that there is very “Japanese” predilection for creating actual objects rather than virtual ones? We do not necessarily have to explain this through animism — there are kami everywhere, even in your Walkman — but we can probably safely say, people who love the concept of physical objects tend to be extremely detailed-oriented and obsessive when it comes to making them.
There are many economic-structuralist explanations for the failure of Japanese companies to master software, web design, E-books, net culture and user interfaces, but without going full-blown cultural-essentialist, can we not say at this point that there is very “Japanese” predilection for creating actual objects rather than virtual ones? We do not necessarily have to explain this through animism — there are kami everywhere, even in your Walkman — but we can probably safely say, people who love the concept of physical objects tend to be extremely detailed-oriented and obsessive when it comes to making them.
Qüestió de nivells
Els amics llatinoamericans que visiten Barcelona sempre es queden bastant parats davant de la distribució de plantes dels pisos de l'Eixample. Això d'incloure un entresòl i un principal entre la planta baixa i el primer pis sembla una mania estrictament barcelonina que accepten com un tret més de la idiosincràcia local. Veient que ja tenim el català, la barretina i l'espardenya, troben que només és una altra dèria identitària i l'assumeixen amb una certa expressió de perplexitat.
El tema del compte dels pisos canvia segons el país. A Amèrica pel que sembla la planta baixa és planta baixa i a partir d'aquí comences a comptar fins a l'últim pis, d'aquí la sorpresa dels meus amics. Als edificis moderns a França (almenys a Toulouse) el tema de les plantes és esborrat i cada apartament té un número, però la primera de les xifres no n'indica la planta, amb la qual cosa el 143 pot estar a la quarta i el 207 a la vuitena. Les plantes queden en certa manera esborrades com a criteri de divisió de l'edifici i trobar una porta en concret pot ser prou complicat: un cacau ben francès. A Àsia la planta baixa és la primera, i el que per a nosaltres (si ens estalviem curiositats barcelonines) seria la primera per a ells és la segona. Encara recordo amb gràcia com em va sorpendre de veure que en un edifici oficial a Dhaka havien fet el rètol amb els números àrabs (anglès) i els bengalís décalés: acostumat al desastre quotidià del país vaig pensar quina colla d'inútils, que no saben ni posar els números com toca.
Però tornem a Barcelona: jo que em pensava que això del principal eren collonades laietanes i ahir, a La Vie, mode d'emploi em trobo amb aquesta divisió dels primers pisos a París: rez-de-chaussée, entresol, étage noble. O sigui, que la originalitat barcelonina sembla ser una mera còpia del París de l'època. La sospita es veu reforçada pel fet que aquesta divisió és típica dels edificis clàssics de l'Eixample, fets en una època on la referència era precisament París. N'hi haurà que ho discutiran, i que diran que no, que de còpia res, i que és una nomenclatura ben nostrada, però em fa l'efecte que en això de les referències, de qui imposa modes i qui les segueix, també hi ha nivells.
El tema del compte dels pisos canvia segons el país. A Amèrica pel que sembla la planta baixa és planta baixa i a partir d'aquí comences a comptar fins a l'últim pis, d'aquí la sorpresa dels meus amics. Als edificis moderns a França (almenys a Toulouse) el tema de les plantes és esborrat i cada apartament té un número, però la primera de les xifres no n'indica la planta, amb la qual cosa el 143 pot estar a la quarta i el 207 a la vuitena. Les plantes queden en certa manera esborrades com a criteri de divisió de l'edifici i trobar una porta en concret pot ser prou complicat: un cacau ben francès. A Àsia la planta baixa és la primera, i el que per a nosaltres (si ens estalviem curiositats barcelonines) seria la primera per a ells és la segona. Encara recordo amb gràcia com em va sorpendre de veure que en un edifici oficial a Dhaka havien fet el rètol amb els números àrabs (anglès) i els bengalís décalés: acostumat al desastre quotidià del país vaig pensar quina colla d'inútils, que no saben ni posar els números com toca.
Però tornem a Barcelona: jo que em pensava que això del principal eren collonades laietanes i ahir, a La Vie, mode d'emploi em trobo amb aquesta divisió dels primers pisos a París: rez-de-chaussée, entresol, étage noble. O sigui, que la originalitat barcelonina sembla ser una mera còpia del París de l'època. La sospita es veu reforçada pel fet que aquesta divisió és típica dels edificis clàssics de l'Eixample, fets en una època on la referència era precisament París. N'hi haurà que ho discutiran, i que diran que no, que de còpia res, i que és una nomenclatura ben nostrada, però em fa l'efecte que en això de les referències, de qui imposa modes i qui les segueix, també hi ha nivells.
Vés per on...
... avui havien de venir un parell d'estudiants a demanar-me què volia dir "kumbaià", cançó que havien trobat en el seu llibre de música, i que em deien que era tradicional índia. Jo que tinc un shock d'irrealitat i busco a internet. L'única referència, of course, era la nostra cançoneta de tota la vida, que per no sabem quins (miraculosos?) mitjans havia fet el camí fins al programa de l'assignatura de música d'uns nens de tretze anys al mig del Japó.
Òbviament, vaig buscar-ne el significat i és... tachaaaaan! "Vine aquí, Senyor" (=Come by, Yah, el Yah sent el Yah de Yahvé, tot i que tractant-se d'un tema gospel m'imagino un munt de negres a l'església passant olímpicament d'etimologies i cantant el yeah! que convingués al ritme de la cançó). Interessant l'explicació de l'origen i l'aventura angolana amb retorn al USA i difusió catòlica (per allò d'universal).
Òbviament, vaig buscar-ne el significat i és... tachaaaaan! "Vine aquí, Senyor" (=Come by, Yah, el Yah sent el Yah de Yahvé, tot i que tractant-se d'un tema gospel m'imagino un munt de negres a l'església passant olímpicament d'etimologies i cantant el yeah! que convingués al ritme de la cançó). Interessant l'explicació de l'origen i l'aventura angolana amb retorn al USA i difusió catòlica (per allò d'universal).
Los de la Alaska
PEGAMOID:
A water-proof varnish used, applied to surfaces in bookbinding and upholstery.
Dóna un acabat com de pell, suposo que el de tantes i tantes edicions d'obres completes que mai no seran llegides.
A water-proof varnish used, applied to surfaces in bookbinding and upholstery.
Dóna un acabat com de pell, suposo que el de tantes i tantes edicions d'obres completes que mai no seran llegides.
dilluns, 7 de juny del 2010
Toporiana eròtica
ELLA (treient-se la roba d'una estripada, els ulls fora d'òrbita): Fes amb mi el que vulguis!
ELL (com pensant-s'ho): Rostit amb patates... guisat amb pèsols...?
ELL (com pensant-s'ho): Rostit amb patates... guisat amb pèsols...?
divendres, 4 de juny del 2010
La Vie, mode d'emploi
Chapitre XIII, Rorschash 1, p.70-72: la història del trapezista perfeccionista i obsessionat és gairebé un homenatge a Un artista de la fam, una mena de versió que l'autor fa com per agraïr al mestre tot el plaer que el relat original li ha proporcionat.
(I això lligat amb el capítol on la família va al circ i el nen explica què són els trapezistes per a ell, un lligam entre dos mons, a ぶらんこ乗り (capítol 手を握ろう！), de l'Ishii Shinji.)
(I això lligat amb el capítol on la família va al circ i el nen explica què són els trapezistes per a ell, un lligam entre dos mons, a ぶらんこ乗り (capítol 手を握ろう！), de l'Ishii Shinji.)
Post no masclista que pot ser molt fàcilment acusat de tal (feministes tipus Gemma Lienas, absteniu-vos)
Tinc un amic, casat amb una japonesa, que en aquests moments té un afer amb una dominicana també casada amb un japonès: un troç de negra amb un cos impressionant. La qüestió és que el cos només té un petit punt feble... bé, dos: els pits. Són flàccids fins al disgust. Li penjen. Li cauen que semblen metàfores de les esperances de joventut. Fan bo aquell acudit que diu què tenen entre els pits les dones de quaranta que no tenen les de vint? el melic. I els té grans, a més a més (té collons enrollar-se amb una tia amb una bona pitrera a un país on aquest tema és problemàtic i que això acabi sent un motiu d'insatisfacció), grans i van ballant i per tant no es deixen ignorar: sempre són pel mig. Al meu amic li fan una mica de fàstic... bé, bastant de fàstic. Tocar-los, encara, però llepar-los... ecs! I ha trobat una sol·lució amb la qual malauradament la seva altrament satisfactòria amant no sempre col·labora: li diu que es quedi amb el sostenidor posat, que això l'excita molt més que veure-la despullada, i amb això s'estalvia la part desagradable de l'assumpte.
Proposta temptadora
La Kayo, la meva professora de japonès, era a Tòquio fa unes setmanes esperant algú al carrer a peu dret davant d'un combini, quan veu un paio que passa per davant seu i se la mira, amb un cert punt de discreció, però sense poder dissimular del tot. Ella continua esperant. Al cap d'uns segons el paio que torna a passar i que se la torna a mirar, i com dubtant, com algú que volgués abordar una desconeguda al carrer per mirar de lligar-se-la, se li acosta amb un punt com d'anar excusant-se, i molt educadament li fa una proposta: si vol... ep! ben remunerat i segur, res d'estrany... bé, si vol podria fer d'actriu de vídeo porno... què li sembla?
暑中伺い
Shôchû-ukagai: visita en plena canícula.
(Suposo que és una curiositat de diccionari, i que ningú fa servir aquesta expressió.)
(Suposo que és una curiositat de diccionari, i que ningú fa servir aquesta expressió.)
Compartir
En japonès compartir és sempre transitiu, cosa que n'impedeix l'ús ètic.
(Em demano si aquest també era el cas en les nostres llengües abans, i l'ús intransitiu va aparèixer més tard.)
(Em demano si aquest també era el cas en les nostres llengües abans, i l'ús intransitiu va aparèixer més tard.)
I per tal de no deixar abandonada la germaneta fluida de la deposició sòlida...
Dita:
"Set eren que l'aguantaven i encara pixava tort". (Excercici: trobar casos on sigui aplicable, per exemple, el tripartit.)
Versió nostrada del a quien madruga Dios le ayuda:
"Qui s'aixeca de matí pixa on vol".
"Set eren que l'aguantaven i encara pixava tort". (Excercici: trobar casos on sigui aplicable, per exemple, el tripartit.)
Versió nostrada del a quien madruga Dios le ayuda:
"Qui s'aixeca de matí pixa on vol".
Escatologia saludable
A l'Aragó, al poble del meu oncle Manolo-de-la-tía-Ángeles ja mort diuen:
"El que mea claro y caga duro puede meterse al médico en el culo".
(Es veu que també hi tenien el costum, durant els velatoris, de servir mongetes seques, perquè hi havia el risc que l'esperit del mort entrés a dintre d'un, i així feien pets i amb el pet l'expulsaven.)
En un to més estrictament mèdic, una tia de la Rachael una vegada va rebre un comentari del seu metge de capçalera sobre com havien de ser les seves deposicions: els cagallons havien de ser a fluffy floater, and not a soggy stinker.
"El que mea claro y caga duro puede meterse al médico en el culo".
(Es veu que també hi tenien el costum, durant els velatoris, de servir mongetes seques, perquè hi havia el risc que l'esperit del mort entrés a dintre d'un, i així feien pets i amb el pet l'expulsaven.)
En un to més estrictament mèdic, una tia de la Rachael una vegada va rebre un comentari del seu metge de capçalera sobre com havien de ser les seves deposicions: els cagallons havien de ser a fluffy floater, and not a soggy stinker.
Curiositats pedagògiques
(Comentari de ja fa un temps: fa mesos que no em dedico a escriure al blog de manera regular, de manera que aquest que ara faré us arriba amb tot aquest temps de retard. No n'és, però, un d'actualitat i l'interès que pugui tenir el té independentment del moment en què l'escrigui. Certs temes interessants m'els apunto en una llibreteta i en faig posts setmanes, mesos després.)
A l'escola, quan hi va haver els Jocs Olímpics d'hivern, a l'hora de dinar passaven les emissions que tinguéssin a veure amb atletes japonesos. Hi ha un circuit intern de televisió amb connexió a totes les aules per on normalment passen vídeos irrellevants gravats pels propis estudiants, entrevistes als professors, collonades culturals que s'han d'anunciar i nimietats similars. Però durant els Jocs Olímpics (per cert, res a veure, però... per què Jocs Olímpics s'ha d'escriure amb majúscules i partida de botifarra amb minúscules?) posen la tele i passen les competicions dels japonesos que toquen aquell dia. Em va semblar una tria curiosa: se suposa que el circuit de televisió, a les aules, es fa servir per coses que són rellevants pedagògicament o cívicament per al conjunt de l'escola... i això em deixa amb la impressió que els Jocs Olímpics -l'actuació de japonesos als Jocs Olímpics- és d'alguna manera cívicament rellevant.
En algun moment he tingut la impressió, quan aquests (i aquí el pronom no hauria per tant de ser Aquests?) s'acostaven que la gent hi feia referència com si es tractés d'una cosa realment important, com si fossin un element que defineix la realitat a l'alçada dels esdeveniments polítics o socials d'envergadura. Que defineixen la realitat social d'una manera particular, com el futbol pot fer-ho a casa nostra, però alhora amb un significat acceptat per tothom com més profund, perquè és impensable que a casa nostra el passin imatges de la final de la Xàmpions a l'escola (tot i que no posaria la mà al foc en aquest punt): les imatges dels Jocs són rellevants per als estudiants en tant que estudiants, i per això les passen. No puc concebir que sigui altrament, és l'única hipòtesi per explicar que passin els Jocs Olímpics i no la Copa del Món de futbol (això sí, si d'aquí a deu dies hi ha sorpresa us n'informaré puntualment, però això no canviaria gaire les coses: hauríem d'explicar el mateix fenòmen, però no limitat a un sol esdeveniment sinó generalitzat a tots els esdeveniments esportius d'abast planetari concebuts com una mena de representació simbòlico-esportiva del món).
Doncs això, que els Jocs semblen tenir una dimensió que no acabo de copsar. La veritat és que ni tan sols ensumo què pot arribar a ser. Continuaré investigant, però donat el meu interès per les Olimpíades és possible que el meu interès no doni per arribar massa lluny.
Això sí, els nens, davant de la pantalla, estaven calladets com mai.
A l'escola, quan hi va haver els Jocs Olímpics d'hivern, a l'hora de dinar passaven les emissions que tinguéssin a veure amb atletes japonesos. Hi ha un circuit intern de televisió amb connexió a totes les aules per on normalment passen vídeos irrellevants gravats pels propis estudiants, entrevistes als professors, collonades culturals que s'han d'anunciar i nimietats similars. Però durant els Jocs Olímpics (per cert, res a veure, però... per què Jocs Olímpics s'ha d'escriure amb majúscules i partida de botifarra amb minúscules?) posen la tele i passen les competicions dels japonesos que toquen aquell dia. Em va semblar una tria curiosa: se suposa que el circuit de televisió, a les aules, es fa servir per coses que són rellevants pedagògicament o cívicament per al conjunt de l'escola... i això em deixa amb la impressió que els Jocs Olímpics -l'actuació de japonesos als Jocs Olímpics- és d'alguna manera cívicament rellevant.
En algun moment he tingut la impressió, quan aquests (i aquí el pronom no hauria per tant de ser Aquests?) s'acostaven que la gent hi feia referència com si es tractés d'una cosa realment important, com si fossin un element que defineix la realitat a l'alçada dels esdeveniments polítics o socials d'envergadura. Que defineixen la realitat social d'una manera particular, com el futbol pot fer-ho a casa nostra, però alhora amb un significat acceptat per tothom com més profund, perquè és impensable que a casa nostra el passin imatges de la final de la Xàmpions a l'escola (tot i que no posaria la mà al foc en aquest punt): les imatges dels Jocs són rellevants per als estudiants en tant que estudiants, i per això les passen. No puc concebir que sigui altrament, és l'única hipòtesi per explicar que passin els Jocs Olímpics i no la Copa del Món de futbol (això sí, si d'aquí a deu dies hi ha sorpresa us n'informaré puntualment, però això no canviaria gaire les coses: hauríem d'explicar el mateix fenòmen, però no limitat a un sol esdeveniment sinó generalitzat a tots els esdeveniments esportius d'abast planetari concebuts com una mena de representació simbòlico-esportiva del món).
Doncs això, que els Jocs semblen tenir una dimensió que no acabo de copsar. La veritat és que ni tan sols ensumo què pot arribar a ser. Continuaré investigant, però donat el meu interès per les Olimpíades és possible que el meu interès no doni per arribar massa lluny.
Això sí, els nens, davant de la pantalla, estaven calladets com mai.
Vocabulari de gent culta
Identificació projectiva:
quan en comptes de respondre a la pregunta que ens fan responem a la que ens estem fent nosaltres mateixos.
Verbigràcia:
-Hola, què fas?
-Jo no he fet res!
quan en comptes de respondre a la pregunta que ens fan responem a la que ens estem fent nosaltres mateixos.
Verbigràcia:
-Hola, què fas?
-Jo no he fet res!
dijous, 3 de juny del 2010
Que n'és, de tanoka!
La Tanoka m'està tornant més neuròtic del que era.
Tinc la impressió que quan em llença aquelles mirades d'odi que em prodiga és quan més relaxada està, mentre que quan em somriu és que la tensió està a punt de fer-la rebentar.
Fa unes setmanes va arribar tard a l'inici d'una classe. Res d'extraordinari, passa bastant sovint: va atrafegada com no us podeu imaginar. És bastant habitual amb els professors al Japó; un altre dia faré un post sobre el tema. Els nanos tenien programat un examen; jo no hi havia de ser, perquè la meva presència no hi és requerida, als exàmens, però -òbviament- ningú no m'havia avisat. Els nanos, com tantes altres vegades, són els que m'avisen, però fins que la mòmia no arribi no hi ha fulls d'examen, de manera que només em queda l'opció de menar la classe com una de normal, i començo, com sempre, amb les preguntes del warming-up. Quan en porto tres o quatre ella arriba tota empressada: el temps per a la prova està pre-determinat (els exàmens són estàndar, editats per l'editorial dels manuals: de fet, els tenim tots a la sala de professors d'anglès des del començament del curs, ben arrenglerats i ordenats, res de més fàcil per als alumnes que fer-hi un cop d'ull quan la sala està buida, ells saben que hi són, però diria que no ha passat mai. Però això també és tema per a un altre post); bé, ella arriba tard, curta de temps, i jo veig clar al moment que haig de tallar la pantomima de les preguntes.
És una situació una mica complicada per a ella, perquè se suposa que jo estic fent la meva funció d'ensenyant (ha, ha!), i una interrupció arbitrària implica en certa manera un menysteniment professional (més riures). En Chris, un amic que fa la mateixa feina que jo, em diu que li passa el mateix, que quan li comuniquen que no té feina ho fan expressant compungiment, com si allò fos la pitjor ofensa que li poguéssin fer. Ell -com jo, evidentment- encantat de no haver de pencar (i el japonès que ho sap, però que ha de fer la comèdia que no se n'adona) però hem de guardar les formes i pretendre que la feina (som a la feina) és el més important i tot plegat. És a dir, que dir-li a algú que li lleva feina és un petit tràngol, i haver-l'hi de dir davant d'algú altre (trenta-i-escaig estudiants, en aquest cas) ho fa una mica més complicat. Resultat: la Tanoka havia de mostrar que la situació era incòmoda per a mi i per tant ho era també per a ella i que sentia molt dir-me el que m'havia de dir, que era que podia anar al despatx per passar una hora d'oci tranquil·lament llegint la premsa esportiva espanyola.
La qüestió és que aquest moment de tensió el va resoldre amb el millor dels somriures que li he vist des de que vaig començar a treballar aquí (que val a dir que no són gaires, però aquest també és un altre tema). I aquí és on em ve el dubte neuròtic: si aquest somriure forçat per les circumstàncies és el millor que he obtingut d'ella en més d'un any, com haig d'interpretar res? Les mirades d'odi -perquè realment és odi- són un bon senyal? Quan m'ignora a la sala de professors és que li importo però no em vol ofegar amb la seva atenció? Quan no em parla ni per preparar una classe és perquè es considera una merdeta al meu costat que no és digna de les meves incomparables qualitats pedagògiques?
Són les alternatives d'interpretació que em queden quan un somriure franc i obert es correspon a una situació objectivament incòmoda.
Tinc la impressió que quan em llença aquelles mirades d'odi que em prodiga és quan més relaxada està, mentre que quan em somriu és que la tensió està a punt de fer-la rebentar.
Fa unes setmanes va arribar tard a l'inici d'una classe. Res d'extraordinari, passa bastant sovint: va atrafegada com no us podeu imaginar. És bastant habitual amb els professors al Japó; un altre dia faré un post sobre el tema. Els nanos tenien programat un examen; jo no hi havia de ser, perquè la meva presència no hi és requerida, als exàmens, però -òbviament- ningú no m'havia avisat. Els nanos, com tantes altres vegades, són els que m'avisen, però fins que la mòmia no arribi no hi ha fulls d'examen, de manera que només em queda l'opció de menar la classe com una de normal, i començo, com sempre, amb les preguntes del warming-up. Quan en porto tres o quatre ella arriba tota empressada: el temps per a la prova està pre-determinat (els exàmens són estàndar, editats per l'editorial dels manuals: de fet, els tenim tots a la sala de professors d'anglès des del començament del curs, ben arrenglerats i ordenats, res de més fàcil per als alumnes que fer-hi un cop d'ull quan la sala està buida, ells saben que hi són, però diria que no ha passat mai. Però això també és tema per a un altre post); bé, ella arriba tard, curta de temps, i jo veig clar al moment que haig de tallar la pantomima de les preguntes.
És una situació una mica complicada per a ella, perquè se suposa que jo estic fent la meva funció d'ensenyant (ha, ha!), i una interrupció arbitrària implica en certa manera un menysteniment professional (més riures). En Chris, un amic que fa la mateixa feina que jo, em diu que li passa el mateix, que quan li comuniquen que no té feina ho fan expressant compungiment, com si allò fos la pitjor ofensa que li poguéssin fer. Ell -com jo, evidentment- encantat de no haver de pencar (i el japonès que ho sap, però que ha de fer la comèdia que no se n'adona) però hem de guardar les formes i pretendre que la feina (som a la feina) és el més important i tot plegat. És a dir, que dir-li a algú que li lleva feina és un petit tràngol, i haver-l'hi de dir davant d'algú altre (trenta-i-escaig estudiants, en aquest cas) ho fa una mica més complicat. Resultat: la Tanoka havia de mostrar que la situació era incòmoda per a mi i per tant ho era també per a ella i que sentia molt dir-me el que m'havia de dir, que era que podia anar al despatx per passar una hora d'oci tranquil·lament llegint la premsa esportiva espanyola.
La qüestió és que aquest moment de tensió el va resoldre amb el millor dels somriures que li he vist des de que vaig començar a treballar aquí (que val a dir que no són gaires, però aquest també és un altre tema). I aquí és on em ve el dubte neuròtic: si aquest somriure forçat per les circumstàncies és el millor que he obtingut d'ella en més d'un any, com haig d'interpretar res? Les mirades d'odi -perquè realment és odi- són un bon senyal? Quan m'ignora a la sala de professors és que li importo però no em vol ofegar amb la seva atenció? Quan no em parla ni per preparar una classe és perquè es considera una merdeta al meu costat que no és digna de les meves incomparables qualitats pedagògiques?
Són les alternatives d'interpretació que em queden quan un somriure franc i obert es correspon a una situació objectivament incòmoda.
dimarts, 1 de juny del 2010
Ja sé que és una mica vergonyós anar publicant copy-pastes a dojo, però és que de veritat que quan no he estat gandul he estat malalt (res de greu)
Entrada del Juanma Iturriaga al seu blog d'El País:
Escribo estas líneas durante la boda del año, a la que por cierto no me han invitado (se les habrá olvidado con el trajín de las últimos días). Hoy se han casado en el Bernabeéu el Real Madrid y José Mourinho, y aunque en este mismo blog había expuesto con anterioridad mi oposición al enlace, tengo que confesar mi cambio de postura. Volviendo de Argentina, a 12.000 pies de altura y encajonado en mi asiento 22-J, el que según Iberia era sin ningún género de dudas una salida de emergencia, tuve una revelación. No, no era el síndrome de la clase turista ni alucinaciones provocadas por el mínimo espacio donde tenía que meter mis piernas. Fue simplemente que de repente lo ví todo claro. No sólo no había motivo para mis dudas, sino que no existe en la actualidad una posible mejor pareja que ésta. Y como estamos hablando de un club de fútbol, la iluminación a la que fui sometido se basa en once razones de peso, incuestionables creo, y que me hicieron darme cuenta que hasta ese momento vivía en el error.
1- Se han casado un club que sólo piensa en ganar con un entrenador que sólo piensa en ganar.
2- Se han casado un club que lleva un montón de años sin estilo con un entrenador al que el estilo le trae al pairo.
3- Se han casado un club en el que hace una eternidad que un entrenador no cumple íntegramente su contrato con un entrenador que hace una eternidad que no cumple un contrato con un club.
4- Se han casado un club donde el ruido que se genera desde dentro y desde fuera es ensordecedor con un entrenador que genera un ruido ensordecedor.
5- Se han casado el club más rico del mundo con el entrenador más caro del mundo.
6- Se han casado un club que negocia con un entrenador sin desligarse del técnico que tiene contratado con un entrenador que negocia con un club sin desligarse del equipo con el que tiene contrato.
7- Se han casado un club expuesto al matonismo de algunos medios con un entrenador que le encanta enfrentarse a los medios matones.
8- Se han casado un club que no soporta al Barça con un entrenador que no puede soportar al Barça.
9- Se han casado un club que en los últimos tiempos ha elevado la antipatía que provoca por sus métodos con un entrenador que en los últimos tiempos ha elevado la antipatía que provoca con sus métodos.
10- Se han casado un club dirigido por un ser superior con un entrenador que se cree un ser superior.
11- Se han casado un club donde sólo se equivoca el entrenador con un entrenador que nunca se equivoca.
En definitiva y nunca mejor dicho, se casan el hambre con las ganas de comer. Por lo tanto no me queda más que desearles que sean felices, que coman perdices y no se den con un plato en las narices.
Eso sí, espero que no les hayan puesto un detector de mentiras en la ceremonia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)