Em vaig fer molt amic d'un mag, i un dia, mentre sopàvem junts, ell va esternudar. Instintivament, butxaquejà i es tragué un conill de l'infern de l'americana.
-Bah! -digué-. Ja m'he tornat a oblidar el mocador al barret de copa...
Calders, Tots els contes p.979.
dimarts, 2 de febrer del 2010
Lingüística tràgica
Estic segur que en lingüística hi ha la categoria de les paraules que per lògica podrien existir però que la deriva evolutiva de les llengües no ha volgut encunyar. Per exemple, en català tenim doner, home a qui agraden massa les dones, però no infanter per dessignar el pedòfil.
La idea que em ve al cap és la d'una sots-categoria: la de les paraules no-existents agrupades amb la parella existent. Per exemple: els verbs escapolir-se i esmunyir-se tenen significats semblants. Del darrer s'ha derivat l'adjectiu esmunyedís, però el seu bessó escapolís no existeix: és una mena de bessó abandonat. Alhora però a l'inrevés, escàpol existeix, però esmuny no.
On han anat a parar aquests bessons albats dels ciutadans del nostre diccionari? Es trobaran a faltar aquestes paraules entre elles?
I és que no cal que l'objecte hagi existit mai per enyorar-lo.
(Tot plegat em fa pensar en “La tercera mentida”, de l'Agota Kristof.)
La idea que em ve al cap és la d'una sots-categoria: la de les paraules no-existents agrupades amb la parella existent. Per exemple: els verbs escapolir-se i esmunyir-se tenen significats semblants. Del darrer s'ha derivat l'adjectiu esmunyedís, però el seu bessó escapolís no existeix: és una mena de bessó abandonat. Alhora però a l'inrevés, escàpol existeix, però esmuny no.
On han anat a parar aquests bessons albats dels ciutadans del nostre diccionari? Es trobaran a faltar aquestes paraules entre elles?
I és que no cal que l'objecte hagi existit mai per enyorar-lo.
(Tot plegat em fa pensar en “La tercera mentida”, de l'Agota Kristof.)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)