De la saga Narbeburu

"El fútbol es vida; lo demás, detalles."

Eclecticisme japonès o homenatge a Berlanga?

From Yōshō jidai 幼少時代 (‘Childhood Years,’ 1956), Tanizaki’s memoirs of his early childhood, we learn that his grandfather had converted himself late in his life to the Russian Orthodox Church, and had kept an icon of the Virgin Mary in the house. This eventually led up to the awkward situation at his deathbed when both a Buddhist Nichiren priest – the sect of which his family had been adherents for many generations – and an Orthodox priest arrived, upon which a heated discussion flared up as to how the old man should be buried.

Un Japó inesperat

Anècdotes sobre el supermercat d'al costat de casa meva (Takadaya):
-una vegada vaig arribar a caixa amb una pila de coses i quan anava a pagar em vaig adonar que em faltaven uns pocs iens. Com que -viciós del suc de naronges- n'havia agafat em penso que sis, en vaig deixar una o dues a banda i amb això vaig poder pagar. Un cop el compte saldat la caixera, una dona que sempre em comentava -suposo que li feia gràcia- el nombre de naronges que comprava, amb la complicitat de l'hora i la buidesa del super, va agafar les peces descartades, me les va ficar a la bossa, i em va dir motte kudasai, que me les emportés, amb un gest que no era ni tan sols de complicitat sinó un simple està bé.
-avui a l'hora de pagar el compte eren 957 iens. Jo que miro sempre de desfer-me de xavalla faig un cop d'ull a la cartera i en monedes soltes tinc només sis iens, o sigui que li dóno el bitllet de mil i prou. I la dona -una altra- que se n'adona em diu una cosa així com esperi que el puc ajudar, i treu el que de totes totes m'ha semblat el seu propi moneder i em dóna un ien, que feia el setè, i així m'estalviava de carregar monedes a la butxaca.

Precocitats

Ahir, fent la penúltima amb uns amics vam anar a Piano, un bar -l'única cosa assimilable a bar que hi ha per aquí- on anem sovint: hi havia una nova cambrera, de 36 anyets, va dir. D'aquí a pocs mesos serà àvia. La seva filla en té 16. M'imagino la Rachael de iaieta i tinc una sensació d'irrealitat total.

Lingüística

Sobre la impossibilitat de l'existència d'un llenguatge estrictament personal: Consider the Lobster, p.87-88, nota 32.

Diccionari ociós

FEBRE CONILLERA: SN, malaltia fingida o imaginària que serveix de pretext per a no treballar.
(Ve't aquí una expressió molt útil que desconeixia)

Formalitats

A un article sobre una nena que accidentalment va ser intoxicada per traces de cacahuets en unes ametlles dóna aquest comentari:
The lawyer also told the Lucentes [la família] that under Japanese law, a company that admits wrongdoing is liable only up until the time of the admission. It can be held responsible for medical bills or other damages until then, but not afterwards.
La rellevància del valor nominal de tot al Japó és una cosa fora mesura. Una mera formalitat com aquesta cancel·la responsabilitats que poden arribar a ser molt i molt greus.

Canvis

Hola a tothom, ja sóc aquí.
Sí, aquest sembla que serà el post definitiu on us explicaré què se n'ha fet, de la meva vida i -més important- què se'n farà a partir de la setmana vinent (espero).
Me'n vaig a Tasmània. Tindré un fill (és nen). Em casaré.
Per aquest ordre.
Pel mig, suposo (els plans són aquests, almenys) que aniré a Barcelona, trobaré feina, canviaré bolquers i -per invitació del meu futur sogre- aniré a pescar tonyina, jugar al golf, mirar partits d'aussie rules i de cricket, regaré l'hort i tindré cura de la worm farm que hi ha a l'eixida, ominosament anomenada the badlands. També tindré la responsabilitat de fer paella i truita de patates per a tota la família.
Tot això, però, no necessàriament per aquest ordre. De fet, quan hi arribaré aniré sense permís de treball i trigaré uns sis mesos en aconseguir-lo -espero que els terminis s'escurcin una mica-, amb la qual cosa no tindré excusa per escaquejar-me els dies laborables o justificar cansament els caps de setmana.
Sí, senyors, sí, heu entès correctament: me'n vaig (ens en anem) a viure a casa dels sogres. Uns mesos, en principi, fins que trobem feina i ens mudem a casa nostra, però sí, tindrem vida intensament familiar durant un bon temps. La raó ha estat la precipitació amb què tot se'ns ha imposat.
Rebobinem:
alguns de vosaltres ja sabíeu que sortia amb la Rachael (Raquel para mi madre) des del gener. Vam tornar de vacances de Nadal i -el feeling venia d'abans- després d'una classe de japonès vam trobar un moment a soles al parking i ella em va demanar com havien anat les vacances, i jo li vaig dir que havia partit peres amb la meva xicota, resposta davant de la qual va reaccionar de manera immediata i espontània amb un té, doncs jo m'he divorciat que em devia deixar amb un somriure si no a la cara segur que sí a l'esperit. A partir d'aquí, trobada casual per aquí, sopar casual per allà, i vés per on que l'acumulació de casualitats ens va portar a que -dues setmanes després i malgrat les seves reticències a entrar de seguida en una altra relació- jo trobés el moment de fer valer el meu encant i aquest em valgués la victòria que les circumstàncies només no m'haguéssin concedit. I vam començar a sortir.
Val a dir que divorciar-se, allò que se'n diu divorciar-se, no ho havia fet. Havien acordat de fer-ho, però el tema dels papers encara estava pendent. De fet, feia mesos que vivien separats, i el que jo sabia sobre la relació és que agonitzava de mala manera, a la japonesa (el paio és japonès): rollo negació de la realitat més evident. A mi, evidentment, un cop tot acabat, que ella encara estigués legalment casada se me'n fotia.
Tot anava com una seda fins que cap a començaments de maig, potser, em diu: noi, em penso que...
I jo que em quedo: -...
I ella que insisteix: -...
Muts i tot -o més aviat perquè ens vam quedar muts, precisament- no hi va haver discussió: ens estimàvem i el nen implicava només adelantar projectes, tindriem un Jesusito i hauriem de decidir què fariem, on aniriem a viure, on el tindriem, quin nom li donariem, quina escola li triariem, el club de karate, les classes de piano, la tria de la universitat, el discurs de graduació, els regals per al seu casament, les vacances amb els néts i el lloc de retir, que Tasmània està molt lluny de tot i Barcelona és un caos que no prova a partir de certa edat i hem de trobar un lloc que ens convingui a tots dos.
O sigui que ens vam casar en aquell instant (la resta són cerimònies enfarfegoses -prescindibles- i noses legals -imprescindibles pel tema visats) i vam unir les nostres vides per sempre.
Primer vam decidir que ella vingués al meu apartament (petit problema: tenia dos gats i els havíem de col·locar. Això va ser tot un tema fins a l'agost, quan vam trobar una dona que se'ls va quedar; després vam tenir problemes amb un altre gat que vam trobar, però tampoc no en donarem detalls, d'aquesta història, perquè això no s'acabaria mai. Els gats van ser pel mig durant un bon temps, perquè la Rachael és molt sentimental i s'hi sentia molt lligada).
Després vam decidir que el nen neixeria aquí, a l'hospital públic d'Okaya, la ciutat al costat de la meva. Havia de néixer al gener, i ens hi quedaríem fins a l'abril, quan jo acabés el meu contracte (ella va deixar la feina al setembre i tindria dret a atur a partir del desembre), la seva mare vindria per donar-nos un cop de mà a partir del Nadal, seriem feliços a interior amb el fred que pela a fora, i quan el nen tingués vint anys podria optar per la nacionalitat japonesa i qui sap si -en el cas que d'aquí a vint anys hagin canviat aquestes lleis retrògrades i en aquest país es permetés la ciutadania múltiple- fins i tot la pogués obtenir sense haver de renunciar al carnet del Barça.
I la vida va continuar durant uns mesos, plàcida, amb aqueferaments variats però plàcida perquè tot quedava lluuuuuuny, lluuuuuuuny.
I ve't aquí que...
... la placidesa de la vida...
...un dia, un amic filipí (amic d'ella, més aviat), durant un sopar, ens ve i ens diu: que ja sabeu que...?
I nosaltres que ens vam quedar muts per segona vegada: -... (x2)
I la placidesa de la vida a prendre vent.
Resulta que (i us ho podeu ben creure perquè tenim el text de la llei: ja us el portaré per a que el llegiu, ja...) al Japó, segons disposició del codi civil, quan un nen neix en els tres-cents dies posteriors a la data d'un divorci és inscrit en el registre civil sota el nom de l'ex-marit.
Jesusito Kobayashi.
Ja us ho podeu creure. El tema dóna per a un altre post, i espero escriure'l d'aquí a no massa, entre aussie rules i wormfarm. Vam anar a parlar amb l'ajuntament, que són els encarregats de fer aquesta inscripció, i ens van dir que, com que la Rachael s'havia divorciat legalment només al mes d'abril queiem dintre del cas. Això no volia pas dir que el nen fos de l'altre, el pare seria jo, però seria inscrit a l'equivalent del seu llibre de família i la partida de naixement seria emesa amb el seu cognom.
Pum.
El nen podria sortir del país amb nosaltres (a l'ambaixada australiana coneixien casos d'aquests, i no hi havia problema per emetre un passaport per al nen, però havia de ser sempre amb el cognom que constés a la partida de naixement). Crec que als nostres països un jutge acceptaria el canvi de cognoms prèvia prova de paternitat, però la partida de naixement del nen seria per sempre més la japonesa i el nen hauria d'anar donant explicacions tota la seva vida.
A banda de que a nosaltres no ens feia gota de gràcia tot l'assumpte, evidentment. A mi perquè... cony! Per una vegada que faig un nen i li donen el gol a un altre. I a la Rachael perquè no tenia les més mínimes ganes de tornar a trobar-se amb el seu ex i haver ni tan sols d'explicar-li el cas.
O sigui, que cap a finals d'agost vam veure clar que el nen havia de nèixer fora del Japó. I com que nen sense mare era una mica difícil, la Rachael havia de marxar. I jo, evidentment, no em podia quedar enrera.
A l'empresa van ser molt comprensius (emocionalment; financerament no tant, però vaja, deixem aquest tema per a un altre dia), i van posar-se de seguida a trobar-me un substitut amb qui estic compartint l'apartament fins que marxi, que encara no sé quan serà però espero que aviat. Dic marxi, i és primera persona singular, perquè la Rachael va marxar el dia tres i ja fa dues setmanes que hi és, a Tasmània. A mi em va retenir la sol·licitud de visat de fiancée, o sigui, de promès (com de matrimoni, però casant-nos un cop a Austràlia). L'altre dia vaig rebre un mail que deia que tot bé pel que sembla (dic pel que sembla perquè no ho deien explícitament, però sembla que sí) i d'aquí a un parell de dies hauria de tenir el meu passaport de tornada. Llavors compraré el bitllet i cap a l'hemisferi sud, encalçant un altre estiu (gran notícia, perquè el pla inicial, tornar a l'abril, implicava passar aquí un hivern de collons -l'estiu ha estat molt calorós, per tant s'espera que l'hivern sigui de no pixar al bosc- i anar de dret cap a un altre un cop arribats a Tasmània.
Bé, espero ser-hi aviat. D'aquí a poc més d'una setmana, més o menys.
El canvi tan sobtat ha estat un trasbals, però aquests dies, quan parlo amb la Rachael la veig molt més relaxada, molt contenta de ser de nou al seu país, se la veu molt més còmoda amb tot el que té a veure amb l'hospital i la preparació del part (motiu d'un altre post), la família li regala cosetes per al nen (vestidets i foteses variades) i tot va perfectament. La veritat és que sembla que el canvi hagi estat per bé, i crec que podem estar contents.
Viurem un temps amb els sogres, fins que tinguem recursos per emancipar-nos, tal dos adolescents precoços. També hi ha un germà seu que viu al carrer del costat, a cinc minuts de casa, casat amb una francesa i amb dues nenes guapíssimes. La gran és un personatge, però la petita es veu que és l'espontaneïtat encarnada. Li agrada anar despullada per la casa, i com que encara diu només paraules soltes, quan la roba li fa nosa diu: clothes! ... off! i l'hi han de treure. A casa parlen francès, o sigui que serà genial recuperar aquesta llengua una mica, l'única que aquí no parlo mai, mai, mai (el català no us penseu que gaire més, i darrerament el castellà tampoc).
Bé, el sogre és veterà de Vietnam (Austràlia hi va enviar un contingent, i ell, vinga, a primera línia, a carregar-se xinos falta gent) i té una pensió militar. Sembla un paio molt relaxat, que és la traducció literal de relaxed i que hauria de traduir per tranquil, bon jan i amb tot d'activitats per omplir el dia (ja n'he esmentades unes quantes). La sogra xerra molt (per tot plegat acabar no dient massa cosa, tot s'ha de dir) al telèfon, i la família en conjunt sembla viure molt unida i amb molt bon rollo. De seguida es van mostrar molt interessats en mi i em penso que hi estarem bé. A més a més, seran una ajuda inestimable quan el nen neixi.
Nom decidit, per cert: Gabriel Oriol, si no teniu propostes alternatives, que seran considerades seriosament i descartades amb tota delicadesa. Un àngel i un ocell; ja té motiu: en Quatreales. Gabriel funciona en les tres llengües, i Oriol existeix en anglès (oriole) com a nom del mateix ocell. De cognoms, Martínez Fitzpatrick. També acceptem propostes per als cognoms.
Bé, tinc mil detalls més per explicar-vos, però estic cansadet, tinc un mal de caparronet, la gola fotudeta i bastant de soneta, o sigui que ho deixo aquí.
Premi per als que hi heu arribat:


Qui m'havia de dir que acabaria amb una rossa!

Shock autocrític

Ara bé -i enllaçant amb el silenciament del post anterior: com hauríem de descriure el silenci de l'usuari d'internet? Qui és l'usurpador del seu silenci?

Shock cultural

Cada vegada que baixava de Toulouse a Barcelona experimentava un shock cultural amb la televisió. Reverse culture shock, és l'expressió encunyada en anglès. Una il·lustració: article del mestre Ramoneda. La imatge del poble silenciat és la millor descripció de certa realitat que fa temps que volia descriure i que no sabia com fer-ho.

La construcción cultural del fascismo
JOSEP RAMONEDA 17/11/2010
El biopic de Belén Esteban que presentó Telecinco empezaba intercalando planos de momentos estelares de la vida de la protagonista y de episodios de agitación de masas de Eva Perón. En el contexto de exaltación hiperbólica de la figura de la homenajeada, la primera reacción era pensar en una exageración más, en otra pasada de frenada en la mitificación de la llamada princesa del pueblo. Sin embargo, intencionadamente o no, la comparación daba mucho de sí.

Por un lado, insinuaba que el plató de televisión ha venido a sustituir a las grandes explanadas para la concentración de masas, como lugar propio de la demagogia populista. Y en este sentido podría parecer tranquilizador: mejor que las masas deslumbradas por la estrella estén apaciblemente sentadas en el sofá de su casa y no codo a codo en la calle, dispuestas a lo que manden. Sin embargo, la comparación nos llevaba inevitablemente a pensar que el realizador veía en Belén Esteban un potencial fenómeno político de masas. Lo cual venía corroborado por el hecho insólito de que Telecinco difundiera una encuesta de opinión en la que Belén Esteban aparecía como contrincante de los distintos partidos políticos del arco parlamentario español.

Conocida la naturaleza del peronismo, sabiendo lo muy roída que está la democracia argentina por no haberse liberado nunca de este fenómeno populista, me pregunté si el director del documental quería curarse en salud y nos advertía de que lo que venía a continuación era un fenómeno típico de la construcción cultural del populismo fascista.

Ciertamente, Fermín Bouza explicaba muy bien el éxito de Belén Esteban como eco de las conversaciones de pueblo, o de escalera de vecinos, que en la cultura urbana actual tienden a perderse. Vivimos tiempos de individualización creciente y de desocialización avanzada: que los "famosos" publiciten, o aparenten publicitar, su vida privada, satisface las pulsiones voyeuristas de parte de la población.

Pero el caso de Belén Esteban parte de aquí y va algo más allá: por la continuidad del relato y por el papel de heroína que le han hecho asumir. El argumento de la construcción de la princesa del pueblo es tan simple como las expresiones que le han hecho famosa: mujer pobre que alcanza, por amor, un sitio en las élites de este mundo a través de un torero de renombre, y que es maltratada y expulsada por un poder de clase y masculino, que no soporta a una chica del pueblo que sigue fiel a los suyos hasta el último momento, y en especial a su hija, para la que está dispuesta incluso a matar.

Como toda construcción de un mito mediático, tiene evidentemente sus secretos. Y en este caso hay uno principal, que no puede pasar desapercibido, pero que en un ejercicio de amnesia voluntaria, compartido por el público y por el coro de figurantes que vive de esta historia, se convierte en tabú. Lo podemos formular en forma de pregunta: ¿por qué la imagen física de Belén Esteban se deteriora tanto a pesar de la cirugía estética aplicada? Responder a esta pregunta probablemente acabaría con el mito y, por tanto, con todo el dinero que circula a su alrededor. Se trata, por tanto, de convertir los hechos -las operaciones- en acontecimientos, sin ahondar nunca en las causas. Todo personaje hiperexpuesto al público corre riesgos: el día que la gente se pregunte por qué la operaron será el principio del fin de Belén Esteban. Querrá decir que el público se habrá quitado la venda de los ojos, que la pose de gritona mujer indignada habrá acabado su recorrido. Todo cansa en el mundo de la televisión.

La estructura narrativa de la historia del personaje es, por tanto, simple y responde a un patrón perfectamente conocido: la humilde víctima de una familia poderosa convertida en heroína popular. El personaje es de una transparencia meridiana: vista una vez, vista siempre. Sus recursos: gritar, llorar, gesticular, indignarse, hacer de la ordinariez hortera un estilo, se repiten en una espiral inacabable. Cuantos más chillidos, más entusiasmo. Se conoce el poder de la simplicidad y de la repetición. La eterna repetición de lo mismo es una vieja técnica de seducción colectiva. Y sobre ella se funda tanto el personaje Belén Esteban como el cuento construido sobre su biografía.

Mi interés iba decayendo por momentos cuando una idea que pronunció Cristian Salmon me sacó de la modorra: esta mujer no suple el silencio de las clases populares, al contrario, lo alimenta. He aquí una definición del populismo fascistoide en la época de la televisión. No se trata de dar la voz a las clases populares, se trata de enardecerlas para que sigan calladas. Para que cedan su palabra al agitador que promete representarlas. Un medio frío, como la televisión, parece garantizar que la abducción de las mentes no tenga consecuencias mayores en la calle: fascismo de sala de estar más cultural que político.

El repertorio básico de la cultura fascista está condensado en la frase estrella de Belén Esteban: "Yo, por mi hija, ma-to", mil y una veces repetida por ella y coreada por sus admiradores, los de verdad, y los que viven del cuento. No hay complejidad. Todo es simple. Un problema, una respuesta. Me tocan a mi hija, mató. La muerte y la sangre: la muerte legitimada por la sangre. Por mi hija mato, por mi patria mato. Pura sonoridad fascistoide.

El esquema de esta frase es el que utiliza Belén Esteban cada vez que descalifica a los políticos y que asegura que ella tendría solución para todo. No conocen al pueblo, solo piensan en ellos, en vez de soluciones nos crean problemas, yo tengo respuesta para todo... Y por mi hija mato. Da grima. La proximidad de la cámara subraya la furia a través de un rostro desencajado. La secuencia se repite una y otra vez, venga o no a cuento. Cuanto más la repita más aplausos arrancará, más subirá la temperatura. Los distintos estratos del coro la repiten con ella: en el plató, en la prensa, en la calle. La estructura del "Por mi hija mato" es del mismo tipo de "por los míos hago lo que haga falta", "los inmigrantes fuera", o "eso se acaba metiéndoles en la cárcel".

Desprecio a las élites, desprecio a las leyes, desprecio a las instituciones: la solución es el pueblo en estado puro que ella pretende representar. Apoteosis de la ignorancia convertida en virtud.

Belén Esteban ha encontrado el medio y el momento adecuado para alcanzar cuotas de reconocimiento con las que, probablemente, nunca había soñado. Hoy, probablemente, ya no es ni siquiera dueña de un destino que le sobrepasa y que cambiará bruscamente el día en que deje de funcionar como máquina de hacer dinero. Es la lógica de la mercancía mediática. Los mismos que la han encumbrado, la tirarán cuando no dé dinero. Hoy, ya es solo una mercancía, que su pueblo consume. Y consumir es el modo de instalarse en el silencio.

Pero el éxito de Belén Esteban hay que mirarlo en doble dirección: los peligros de un discurso que extiende todos los tópicos antipolíticos y antidemocráticos; el estado de unos sectores de la sociedad que se sienten completamente desatendidos por la política, que buscan contacto, roce, espacio compartido: es decir, los espacios comunitarios perdidos. Para muchos de ellos el encuentro en la tele con Belén Esteban es, para así decirlo, el momento del reconocimiento: al identificarse con ella se sienten alguien en este mundo. Sin otra exigencia que aplaudir y sentirse solidaria coreando el perverso mensaje: "Yo, por mi hija, ma-to". El éxito de Belén Esteban es una crítica a los que dirigen las instituciones democráticas, que cada vez dejan más espacios fuera de la representación y del reconocimiento. Belén Esteban es la mercancía con la que algunos avispados han intentado ocupar un espacio que además puede ser negocio. Hipotecándose en esta mercancía, estos ciudadanos, que ella llama pueblo, se convierten en turba virtual. Carne de aplauso, ¿quién les devolverá la palabra?

Recomanacions

Autor recomanat per l'Houellbecq: Jean de la Ville de Mirmont.

No hay nadie en casa

"Si decimos que nuestra época está obsesionada por la juventud, eso significa simplemente que está obsesionada por la vejez. La vejez en la escala social de valores ha sido relegada de manera grosera al último puesto. La vejez ya no significa saduría, experiencia, conocimiento y nobleza. La vejez es fea, inválida, la vejez es mala, es un mal social necesario. la antigua costumbre de Serbia oriental, el lapot -un ritual para dar muerte a los ancianos a los que los jóvenes del lugar ponían una hogaza de pan en la cabeza y los mataban a hachazos-, produce espanto. El espanto es una forma de hipocresía de la civilizada sociedad europeo-occidental en la que la gente hace cualquier cosa para escapar del lapot." (p.45-6)

"Va una gallina y se encuentra con un gusano.
-Hola, gran águila -la saluda el gusano.
-Hola, rey de las serpientes -le devuelve el saludo la gallina."
(p.51)
(Puc pensar en més d'un a qui l'acudit li encaixa tan bé que es diria que no és un acudit)

"En Manchester, en New Hampshire, conocí a Bego, un refugiado que antes de llegar a Estados Unidos había pasado tiempo en un campo de concentración serbio para musulmanes.
-No sabía que había volado a Estados Unidos. Creía que era el Manchester de Inglaterra -me dijo."
(p.149)

"Algunos de nosotros recordamos todavía a los chicos de provincias de los años sesenta y la moda de llevar larga la uña del dedo meñique, un sustituto visible del pene invisible."
(p.152)
(A l'Índia, a més a més, se la pinten! Aaaaaaargh!)

"No creo en el amor sin reciprocidad"
(p.161)

"Cuando me imagino a mi madre y a su nieta e intento comparar sus culturas, sus contenidos identificativos e iconos, enseguida vislumbro una gran diferencia. Mi madre se formó con las películas de Hollywood. Sus iconos eran Katharine Hepburn, Carol Lombard, Lauren Bacall, Barbara Stanwyck, Bette Davis, Joan Crawford, Ava Gardner, Marilyn Monroe y muchas otras. Cuando hoy veo esas películas me quedo estupefacta al advertir que los personajes masculinos y femeninos están en pie de igualdad, ante todo porque conversan como seres humanos iguales e inteligentes. Me basta con evocar los elocuentes e ingeniosos diálogos entre Katharine Hepburn y Spencer Tracy o Cary Grant para constatar asombrada el hecho descorazonador de que los personajes femeninos emancipados de hoy en general callan. Y callan porque no suelen tener nada que decir."
(p.296-7)

Llibre fragmentari però interessant de la Ugresic. Esperant amb candeletes el moment de rellegir El Ministerio del Dolor. Llegiu també l'article que trobareu al link del títol, Derecho a la infelicidad.

Diccionari ociós

空想に更ける: bufar núvols

Per a una definició de gourmet

"For those [...] who enjoy well-prepared and -presented meals involving beef, veal, lamb, pork, chicken, lobster, etc.: Do you think much about the (possible) moral status and (probable) suffering of the animals involved? [...] Isn't being extra aware and attentive and thoughtful about one's food and its overall context part of what distinguishes a real gourmet? Or is all the gourmet's extra attention and sensibility just supposed to be sensuous? Is it really just a matter of taste and presentation?"
David Foster Wallace, Consider the Lobster, p.253-4

Grande Aira

P. ¿Se ríe mucho?

R. Sí, quizás es una defensa. Soy risueño. Salvo en gente que sufrió mucho de verdad, me parece que ser trágico es un poco impostar.

Ladran, luego cabalgamos

Fa uns dies vaig llegir aquest article sobre un altre article d'un paio que tots coneixereu, i alguns de vosaltres sé que personalment. No he pogut trobar l'original, o sigui que em limito a penjar el derivat. Faig un copy-paste perquè darrerament aquestes coses no se sap quant de temps duren obertes a tothom a les webs:

14 / 10 / 2010

"Catalunya és on millor cauria una dictadura"

Arcadi Espada afirma que "la democràcia mai no ha tingut grans partidaris a Catalunya"

El columnista d'El Mundo, Arcadi Espada, afirma en un article d'opinió que "Catalunya és el lloc d'Espanya on millor cauria una dictadura". Per justificar aquesta afirmació, Espada esgrimeix com argument que "la preferència pel sistema democràtic està 11 punts per sota de la mitjana espanyola".
"La democràcia mai no ha tingut grans partidaris a Catalunya", opina. "I n'hi ha prou fer una ullada al passat per trobar diversos exemples de la debilitat democràtica de Catalunya, un lloc especialitzat en fer negocis, si és possible amb el seu fistó sentimental", afegeix.
En aquest sentit, apunta que un discurs de Cambó "va ser el finançament del Glorioso Alzamiento Nacional". També cita "l'intent de pacte amb Hitler de diversos prohoms independentistes". Finalment recorda que, després de l'intent de cop d'Estat de Tejero el 1981, "a la manifestació no erem més de 5.000 persones". L'entrevista de Carod amb membres d'ETA és un altre exemple, a criteri del articulista.
"Tots aquests antencedentes, per descomptat, tenen una causa. Una bona causa. L'anomenat nacionalisme democràtic, aquest oxímoron", conclou.

El col·lega (ja sabem de qui) Espada ens va enganyar un temps amb el seu anti-nacionalisme, devia ser cap al final dels vuitantes, començament dels norantes, quan encara es podia presentar amb cara nova. Recordo una sèrie d'articles que va escriure a El País titulada "Cataluña, sol y moscas" (em penso que era en castellà, no ho recordo exactament) on donava una visió bastant trista de determinada dimensió del país. O del país, tot plegat. Es veu que va provocar cremantors en els òrgans de la weltanschauung panglossiano-noucentista de l'època, la màquina mediàtica convergent. A mi, però, em va provocar un grau de simpatia trista. Trista pel país que descrivia, no pas pel posicionament polític de l'autor, que llavors no identificava amb massa claredat: aquesta descripció enllaçava perfectament amb per exemple preocupacions pel paisatge i la cultura popular que tenia certa esquerra nacionalista lligada amb el PSUC. El nacionalisme d'esquerres que entenia la construcció nacional partint de la crítica del franquisme i el seu desarrollisme, i de la seva continuació post-transició: l'impuls uniformitzador del capitalisme destructor d'especificitats (nacionals, paisatgístiques, culturals...). El relat era una mica wishful thinking, i es va fer miques quan va quedar clar que els desastres del desarrollismo continuaven galdosament ara en democràcia. I això era abans que els últims quinze anys d'orgia immobiliària fessin que episodis passats semblessin en comparació una mera anècdota.
La qüestió és que aquest paio, posicions del qual podíem compartir en un determinat moment, acaba de dir joies com les de més amunt. No em sorprenen, evidentment, però sí que hi ha un matís que no li coneixia, però que no m'hauria de sorprendre per una raó: sempre se'n guarda un d'amagat. No m'he dedicat a seguir la seva evolució política al detall, però quan pensava que era només anti-convergent vaig començar a veure que es declarava anti-nacionalista, quan el vaig assumir com a anti-nacionalista se'm va convertir en anti-nacionalista només català, un cop això estava clar va derivar cap a l'afirmació nacionalista espanyola d'esquerres, quan el vaig assumir com a jacobí d'esquerres es va fer amic de la dreta de Madrid, i quan el tenia situat com a dretà liberal nacionalista espanyol ve't aquí que ens surt amb arguments d'extrema dreta. Sempre se m'escapa, sempre un pas per endavant. Què hi farem!
Haig de dir, però, que aquest últim gir és el que m'ha causat més sorpresa i -val a dir- preocupació.
El discurs sobre el caràcter no democràtic de la societat catalana ja el coneixia: el manté la dreta madrilenya més incivilitzada i la seva lògica és bastant senzilla: a aquests auto-anomenats demòcrates no els agrada el nacionalisme català, el perceben com a anomalia dintre de l'estat unitari que imaginen; aquestes reclamacions són sistemàticament qualificades d'anti-democràtiques (a més d'anti-espanyoles, filo-terroristes i demés): amb això es proveeixen de la seva dosi de superioritat moral i es queden contents una estona. El que passa és que aquesta satisfacció no dura gaire. Problema: com pot ser que un procés democràtic doni un resultat anti-democràtic? El fenòmen nacionalista a Catalunya té un fonament democràtic: les reclamacions nacionalistes són el resultat de l'expressió de la voluntat popular dels catalans. Si les institucions catalanes són formalment democràtiques però el resultat és una perversió d'aquest esperit democràtic és que hi ha alguna peça que se'ns perd en el camí: i aquí tenim la sol·lució al misteri: la democràcia a Catalunya és imperfecta perquè el poble català és democràticament imperfecte. Només ho serà quan deixi de fer reclamacions nacionalistes (s'entén que catalanes: per anar a ocupar Perejiles sempre tindrem el vist-i-plau d'aquesta gent).
El colego Espada argumenta les seves fòbies de manera ben curiosa. Fem-ne un repàs:
-una enquesta que diu que els catalans som menys partidaris de la democràcia: potser els catalans -o aquest onze per cent de de diferència que no creu en la democràcia- el que passa és que són més exigents amb la idea de democràcia que els espanyols, als qui ja els està bé el que tenim. O potser aquest onze per cent són els que no voten nacionalista (català). O potser són els que no es consideren catalans, només espanyols... posats a llegir enquestes, tots en podem treure conclusions segons els gustos. Potser el que passa en realitat és que al senyor Espada no li agraden els resultats de les enquestes grans, anomenades eleccions.
-Catalunya és un lloc especialitzat en fer negocis. Aquest deu ser el seu argument d'esquerres. M'ensumo que l'estereotip jueu i la seva aplicació local no hi són aliens.
-En Cambó i el seu suport a Franco: d'entrada, que potser això invalida la vàlua democràtica dels nacionalistes que mai no van triar el bàndol franquista? Al marge del que va passar durant la guerra i la immediata posguerra: quin era el suport de Franco a Catalunya abans del cop d'estat i en el moment de la seva mort? Aquest voler identificar nacionalisme català amb franquisme és una de les seves obsessions, ja expressades fa temps, suposo que per donar consistència a l'oxímoron "nacionalista d'esquerres". Però és que per als catalans d'avui dia aquesta idea és -de manera justa, i malgrat l'existència de franquistes catalans- absolutament delirant perquè... la identitat nacional catalana de la segona meitat del S.XX s'ha construït precisament contra el franquisme. I després es queixa que a Catalunya no se l'escolten!
-El pacte amb Hitler d'industrials catalans. Pretendre que això és rellevant en la nostra cultura política és més delirant encara que la pretensió del punt anterior. Perquè de franquistes catalans n'hi va haver uns quants, però per anar a trobar hitlerians catalans has de remenar una bona colla arxius.
-La manifestació post-23F: un paio tan poc sospitós com el Gregorio Morán deia que al 1975, en el moment de la mort d'en Franco, els dos únics "llocs" a tot l'estat on la gent tenia clar que el franquisme estava superat i on l'única opció era la recuperació plena de la democràcia eren Euskadi i Catalunya. Potser el fenòmen nacionalista hi tenia alguna cosa a veure, o potser era casualitat, com al nostre gran demòcrata li agradaria d'argumentar. Però ja m'explicarà què devia passar a Barcelona per a que l'esperit democràtic es decandís tan ràpidament. Per cert, que no estaria malament que ens oferís alguna dada comparativa: quina va ser l'assistència a la manifestació corresponent a Madrid, poso per cas. O potser és que aquest senyor, en perfecta sintonia amb els de la seva corda, té algun problema quan es tracta de comptar assistents a manifestacions.
-L'entrevista d'en Carod amb ETA: el que hi va haver al voltant d'aquest episodi va ser un dels muntatges més descaradament hipòcrites que recordo. No argumento perquè la cosa s'allargaria, però queda clar que molta gent -i aquest paio el primer- estan convençuts que això demostra la connexió nacionalisme català-terrorime basc (i islamista, si hi afegim els atemptats de Madrid) que és l'essència de l'opció democràtica del poble català. A falta de proves, l'entrevista de Perpinyà fa el fet: converteix en terroristes en Carod-Rovira, ERC, el nacionalisme català, el govern de la Generalitat del qual ERC era part i la majoria de la societat catalana. I és que l'ETA és tan útil al nacionalisme espanyol que caldria encunyar alguna frase similar a aquell adagi de periodista murri, no deixis que la realitat et foti un bon article, però contextualitzada: no deixis que la realitat et foti una bona connexió amb l'ETA.
La questió és que el que no m'esperava del coleguita Espada és que adoptés el discurs de la il·legitimitat democràtica de la societat catalana. Fins ara criticava el nacionalisme com a ideologia, els partits nacionalistes i les seves pràctiques concretes. Però és clar, són molts anys de veure que aquest fenòmen perdura, i que no es pot atribuir a un engany perfectament orquestrat de les èlits reaccionàries catalanes. És massa temps d'enganyar tothom, no és una hipòtesi creïble. I aleshores ha fet l'elecció de la coherència: el mal no es troba a l'esfera política; aquest és només un epifenòmen de l'autèntic problema, que és l'essencial incapacitat democràtica de la societat catalana.
En certa manera aquest discurs em plau, perquè si un paio tan intel·ligent com aquest l'adopta és perquè comença a estar desesperat. Comença a veure que l'opció de la independència no és una volada de coloms útil per al nacionalisme conservador que mai no farà un pas real en aquesta direcció. S'ha adonat que hi ha alguna cosa que ha canviat a Catalunya i que anem en una direcció que el posa extremament nerviós. I fruit d'aquest desassossec comença a dir bestieses d'aquest calibre.

Pero si em quedés aquí seria tirar curt. Deia que per primera vegada les seves paraules em preocupaven, i és per una raó: aquest discurs l'única cosa que fa és preparar el terreny per a una acció violenta si en el referèndum per la independència surt el Sí. Potser fins i tot amb la mera convocatòria n'hi hauria prou.
No sé si us heu parat un moment a pensar què passarà quan votem, però si algú imagina que l'estat espanyol es quedarà ben quietet acceptant amb ple esperit democràtic els resultats de tant se val quina votació ho teniu clar. El fair-play no és una qualitat autòctona celtibèrica, i per això el terme mateix es va haver d'anar a buscar a l'estranger.
Sempre havia pensat -fins als norantes, almenys- que si miràvem de proclamar la independència ens enviarien els tancs, i que davant d'aquesta amenaça només teníem com a recursos la Unió Europea i la pressió internacional. Però des de fa un temps penso que aquesta possibilitat és cada vegada menys plausible, que l'estat ha canviat i que bona part d'aquesta dreta (i part de l'esquerra) que es proclama demòcrata, per diverses raons, no podria fer un canvi de jaqueta tan descarat, un canvi que impliqués el recurs a la violència per fer front al resultat de les urnes. I amb una mica de sensació d'irrealitat, començava a veure un escenari de respecte resignat a una decisió que farien mans i mànigues per tal que no arribés, però que si arribava no hi podrien fer gaire cosa. Recentment recordo un article amb molta mala bava del Pérez-Reverte en aquest sentit (¿Qué podemos hacer? ¿Enviarles los tanques?: aquesta és la resignació de demòcrates que es gasten, aquesta gent, però vaja, a mi ja m'estaria bé).
Ara bé, no fa gaire vaig llegir comentaris a blogs de caire polític on s'amenaçava amb una guerra civil a Catalunya en el cas que guanyés el Sí. Evidentment les amenaces a internet surten gratis, però vés per on que el comentari d'un sonat potser no anava tan lluny d'osques...
No pas perquè aquest paio tingui un comando d'unionistes disposats a fer-ho esclatar tot a la que hi hagi amenaça de vot. Ja sabeu que sóc de l'Hospitalet, Territorio Comanche, per dir-ho amb l'amic Reverte, i si ni als vuitantes (el canvi d'actituds -o potser només de discursos públics- que hi ha hagut entre la immigració castellana en aquests vint anys és espaterrant) hi havia indicis de resistència violència de cap mena, ara és inimaginable que al meu barri es mogués ningú amb la intenció de posar bombes contra una realitat assumidíssima: tots vivim a Catalunya i el nostre destí com a ciutadans està lligat al destí d'aquesta comunitat; podem mirar de canviar coses, però no deixar de pertànyer-hi. De fet, si hagués d'esclatar qualsevol forma de violència política al cinturó de Barcelona apostaria per que aquesta aniria adreçada contra equatorians o marroquins. Si ni tan sols la qüestió de la immigració (i us asseguro que el tema crema: quan fas una pregunta sobre el que sigui -la sanitat, els quioscs de premsa, els bars de tapes, la meva escola o el veí del tercer segona- la gent et respon fent referència a com està tot a causa de la immigració) ha generat violència, el referèndum no ho farà mai: al cinturó de Barcelona la independència és menys problemàtica del que a molts els agradaria que fos. Pot no ser-hi l'opció majoritària, però si és adoptada en referèndum serà acceptada. I és que si hi ha una percepció que ha modelat l'actitud respecte al fet nacional català inclús en sectors absolutament reacis a adoptar signes d'identitat catalans és que tots anem en el mateix carro, que un cop som a Catalunya hi som del tot. Inclús en sectors repatàniament espanyolistes seria difícil de justificar la creació d'un mini-bantustan espanyol (quin altre podria ser l'objectiu d'aquesta revolta?) dintre d'una Catalunya independent: qui s'apuntaria a aquest futur?
Ara bé...
... que la possibilitat d'un enfrontament violent generalitzat sigui descartable no vol pas dir que grupúsculs espanyolistes no passéssin a l'acció. I aquí és on l'estat espanyol jugaria un paper determinant. Que no ens puguin enviar els tancs no vol pas dir que s'hagin de quedar de braços creuats. Hauríem de considerar la hipòtesi de l'estat donant suport i armes a grups locals (sí, terrorisme d'estat) amb la intenció de ficar la por al cos d'un nombre suficient de catalans i així canviar el sentit del seu vot, o canviar la dinàmica política un cop aquesta votació hagués tingut lloc. Tindria gràcia que un estat que ha fet del discurs anti-terrorista el seu ciment nacional durant les darreres dècades fes servir el terrorisme per fer front a una amenaça de caire nacionalista. Però aquesta és una ironia que només percebriem els ciutadans: per a l'estat no hi ha ironia, hi ha objectius i mitjans, i si el terrorisme n'és un d'efectiu no dubtarà a fer-ne ús. Inclús, qui sap, la mera existència d'un fenòmen terrorista pot ser l'excusa per finalment enviar els tancs, amb el benentès que seria per recuperar l'ordre públic i garantir la seguretat de tothom i -de pas- la unitat nacional, no pas per reprimir cap intent de secessió.

La qüestió és que tot episodi violent s'ha de justificar. I el discurs de la manca de voluntat democràtica de la societat catalana només fa que crear les condicions per justificar l'injustificable. Aquest és el veritable sentit d'aquestes declaracions, carregades de ressentiment contra tota una societat per ser com és i no com al coleguita Espada li agradaria que fos. Que la seva intenció potser no sigui aquesta (i ni tan sols això ho tinc clar: recordeu que sempre em porta un pas d'avantage, aquest paio) no vol pas dir que el discurs no sigui perillós. L'inquietant és la seva sintonia amb el que va dient gent que sí que ho és, de perillosa.
Però vaja, com a símptoma em semblen paraules prou positives: ladran, luego cabalgamos.

Abandonaments inexcusables

Bé, tinc el blog molt abandonat per raons que aviat explicaré com cal (sorpresa!). Per ara deixar-vos aquest article del Zizek. N'ha de venir també un altre de molt polític, espero que demà o demà passat. Molta política per a la meva vida allunyadíssima d'ella.
Avui, toca això:
Barbarie con rostro humano

La oleada de rechazo del inmigrante en Europa es hoy la principal amenaza para su legado cristiano. El miedo al extranjero empieza a impregnar también el antaño tolerante multiculturalismo liberal

SLAVOJ ZIZEK 23/10/2010

La reciente expulsión de Francia de los gitanos residentes en su territorio en situación ilegal, a los que se ha deportado a Rumanía, su país de origen, ha suscitado muchas protestas en toda Europa, en medios progresistas y también entre importantes políticos, y no solo de izquierdas. Sin embargo, las expulsiones no se han detenido, y constituyen además la punta de un enorme iceberg que se alza dentro de la política europea. Hace un mes, un libro de Thilo Sarrazin, un directivo de banca considerado políticamente cercano a los socialdemócratas, causó escándalo en Alemania al plantear la tesis de que la nación alemana estaba amenazada por la presencia de demasiados inmigrantes a los que se permitía mantener su identidad cultural. Aunque el libro fue unánimemente censurado, su tremendo impacto pone de relieve que al gran público le dio donde le duele. Incidentes como estos han de evaluarse en el marco de una reorganización a largo plazo del espacio político en Europa occidental y oriental.

Hasta hace poco, el espacio político de los países europeos estaba dominado por dos grandes formaciones que se dirigían al conjunto del cuerpo electoral, es decir, por un partido de centro-derecha (cristianodemócrata, liberal-conservador, popular...) y por otro de centro-izquierda (socialista o socialdemócrata), a los que se añadían pequeñas formaciones (ecologistas o comunistas). En el Oeste tanto como en el Este, los últimos resultados electorales apuntan a la paulatina aparición de otra polaridad. Hay un partido centrista predominante que defiende el capitalismo global, generalmente con un programa cultural liberal (tolerancia hacia el aborto, los derechos de los homosexuales, las minorías religiosas y étnicas, etcétera). A ese partido se opone cada vez con más fuerza alguna formación populista contraria a la inmigración que, en sus márgenes, va acompañada de grupos neofascistas abiertamente racistas. El caso más paradigmático es el de Polonia: tras la desaparición de los ex comunistas, las principales formaciones políticas son el partido liberal, centrista y "antiideológico" del primer ministro Donald Tusk y el partido cristiano conservador de los hermanos Kaczynski. Hay tendencias similares en Holanda, Noruega, Suecia, Hungría... ¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

Tras décadas de Estado del bienestar -o de su promesa-, cuando los recortes financieros se limitaban a breves periodos y se aplicaban prometiendo que las cosas pronto volverían a la normalidad, entramos ahora en una nueva época en la que la crisis, o más bien cierto estado de emergencia económica que precisa de toda clase de medidas de austeridad, es permanente, se convierte en una constante, en pura y simplemente una forma de vida. Después de la desintegración de los regímenes comunistas en 1990, entramos en una nueva era en la que la forma predominante de ejercicio del poder estatal se ha convertido en una despolitizada administración técnica que se dedica a coordinar los intereses.

La única manera de introducir pasión en ese ámbito, de movilizar realmente a la gente, es mediante el miedo: a los inmigrantes, a la delincuencia, a la impía depravación sexual, al exceso de Estado (que abruma con unos impuestos y un control excesivos), a la catástrofe ecológica y, también, al acoso (la corrección política es el caso paradigmático de la política del miedo liberal). Esa forma de hacer política siempre se basa en la manipulación de un ochlos paranoico, en la aterradora concentración de hombres y mujeres atemorizados. Esta es la razón de que el gran acontecimiento de la primera década del nuevo milenio fuera la entrada en la ortodoxia política del discurso contra la inmigración, que cortó por fin el cordón umbilical que lo unía a partidos marginales de extrema derecha. Desde Austria hasta Holanda, pasando por Francia o Alemania, y en virtud del nuevo orgullo que suscita la propia identidad cultural e histórica, los principales partidos ahora descubren que es aceptable insistir en la condición de invitados de unos inmigrantes que deben adaptarse a los valores culturales que definen la sociedad de acogida: "Es nuestro país, si no lo quieres, te vas". Es imprescindible señalar hasta qué punto la tolerancia progresista liberal comparte ciertas premisas fundamentales con esta actitud: su exigencia de respeto y de apertura hacia la otredad (étnica, religiosa o sexual), tiene su contrapunto en el miedo obsesivo al acoso. El Otro está bien siempre que su presencia no sea molesta, siempre que no sea realmente un Otro... En realidad, mi deber de tolerancia para con el otro significa que no debo acercarme demasiado a él, meterme en su espacio. En la sociedad capitalista tardía el derecho humano que va tornándose más esencial es el derecho a no ser acosado: a mantenerse a distancia prudencial de los demás.

No es extraño que el tema de los seres tóxicos haya ganado terreno últimamente. Aunque el concepto procede de la psicología de divulgación y nos previene contra los vampiros emocionales que andan por ahí al acecho, ahora está yendo mucho más allá de las relaciones interpersonales inmediatas: el calificativo tóxico alude a propiedades pertenecientes a niveles (naturales, culturales, psicológicos, políticos) totalmente distintos. Un ser tóxico puede ser un inmigrante con una enfermedad mortal al que hay que poner en cuarentena; un terrorista cuyos mortíferos planes deben evitarse y al que se debe encerrar en Guantánamo, esa zona vacía ajena al imperio de la ley; un ideólogo fundamentalista al que hay que silenciar porque difunde el odio; un padre, madre, profesor o sacerdote que abusa de los niños y los corrompe. Lo tóxico es el propio vecino extranjero, el abismo que hay, por ejemplo, en sus placeres o creencias. De manera que el objetivo final de cualquiera de las normas que rigen las relaciones personales es poner en cuarentena o por lo menos neutralizar y contener esa dimensión tóxica, reducir al vecino a la condición de prójimo.

En el mercado actual encontramos una amplia gama de productos carentes de su componente nocivo: café sin cafeína, nata sin grasa, cerveza sin alcohol... ¿Qué decir del sexo virtual, que es sexo sin sexo; de la doctrina de guerra sin víctimas (en nuestro bando, claro) de Colin Powell, que es una guerra sin guerra; de la redefinición actual de la política como arte de la administración técnica, que es una política sin política? Todo ello nos conduce al tolerante multiculturalismo liberal, que es una experiencia del Otro privado de su otredad: un Otro descafeinado que practica danzas fascinantes y que aborda la realidad desde un enfoque holístico ecológicamente sensato, mientras rasgos como el maltrato a la esposa quedan fuera de cámara.

Quien mejor planteó, allá por 1938, el mecanismo que activa esa neutralización fue Robert Brasillach, el intelectual fascista francés condenado y fusilado en 1945, que, considerándose un antisemita "moderado", inventó la fórmula del "antisemitismo razonable": "Nos permitimos aplaudir en el cine a Charlie Chaplin, un medio judío; admirar a Proust, un medio judío, y aplaudir a Yehudi Menuhin, un judío. Y la voz de Hitler viaja por las ondas radiofónicas a continuación del nombre del judío Hertz. (...) No queremos matar a nadie, no queremos organizar ningún pogromo. Pero también pensamos que la mejor manera de obstaculizar las siempre impredecibles acciones del antisemitismo instintivo es organizar un antisemitismo razonable".

¿Acaso no está presente esta misma actitud en la forma que tienen nuestros Gobiernos de abordar la "amenaza de la inmigración"? Después de rechazar con superioridad moral el descarado racismo populista tachándolo de "poco razonable" y de inaceptable para nuestras normas democráticas, avalan "razonablemente" medidas de protección racistas... o, como brasillachs de hoy en día, algunos de ellos incluso socialdemócratas, nos dicen: "Nos permitimos aplaudir a deportistas africanos y de Europa del Este, a doctores asiáticos o a programadores informáticos indios. No queremos matar a nadie, no queremos organizar ningún pogromo, pero también pensamos que la mejor manera de obstaculizar las siempre impredecibles y violentas medidas defensivas que suscita la inmigración es organizar una protección razonable frente a los inmigrantes".

Esta concepción de la desintoxicación del vecino supone un paso claro de la barbarie directa a la barbarie con rostro humano. Plasma un retroceso que va desde el amor cristiano al vecino a la práctica pagana de privilegiar a la propia tribu frente al Otro bárbaro. La idea, aunque se envuelva en la defensa de los valores cristianos, constituye en sí misma la principal amenaza para el legado cristiano.

Slavoj Zizek es filósofo esloveno. Traducción de Jesús Cuéllar Menezo.

¡Toma W!

Dues setmanes després...

Crisi en forma de W

Em direu que aquest paio és un pobre ximplet. Ep! Cofois! Mireu-vos bé abans de criticar (i després de riure, és clar).

Futbol i vida

Abel Rojas dijo:

Septiembre 1st, 2010 a las 22:20 pm

Lo gracioso de ese tema es que luego se habla de la profesionalidad de los jugadores que no sonríen y la poca profesional de los futbolistas que sí lo hacen sobre el césped. Probablemente, olviden que el verbo que se conjuga con el deporte fútbol es JUGAR.

Yo ya conté por aquí que cuando fui a ver el Real Madrid-Liverpool de hace dos años, tuve la oportunidad de compartir un ratito de charla con mi padre y Manolo Ruíz, el segundo de Schuster. No dudaba en afirmar que la marcha de Robinho jodió todo el equilibrio del vestuario. Nada que yo no supiera, sé incluso demasiadas cosas sobre Robinho ^^, pero a la gente no le entra en la cabeza que los mejores equipos y los mejores grupos son aquellos que se divierten. El fútbol se alimenta de sentimientos, y la ira es una bacalada. Nada es más enérgico que la diversión.

Diccionari ociós

ESPERAR AMB FIANCES:
Esperar amb candeletes.
(Ho diu un gironí, no sé si és expressió habitual per aquelles comarques).

Anti-escola

大人からみればいやなこどもだろうけど、弟からしてみれば先生なんて偉くもないんだった。教科書にかいてあることだけ呪文みたいに繰り返す先生たちは、お金をもらうために学校にやってくる、ごはんを食べるテープレコーダーなんだって、そういってた。
（いしいしんじ、「ぶらんこ乗り」　p.35）
（Suposo que el japonès exigeix una traducció: "Tot i que per als adults pogués ser un nen entremaliadot, el fet és que per al meu germanet eren els professors qui no eren en absolut dignes d'admiració. Professors que es dedicaven a repetir com eixarms el que estrictament hi havia escrit als llibres de text, que venien a l'escola només pels diners, radio-cassettes que menjaven. Això en deia.")
Aquesta cita la incloc per dues raons: perquè la vull conservar; i perquè tot i que no acaba de lligar amb l'argumentació de la resta del post no deixa de compartir un aire de família amb el que vull dir, que és que l'escola és una tortura, va ser una tortura de la qual només vaig ser conscient molt de temps després, i que tant de bo jo hagués pogut ser el nen que deia aquestes coses.

La primera persona que em va argumentar que l'escola és una tortura per a un nen va ser la Denise. Va ser ja fa una colla d'anys (jo encara estudiava econòmiques i ella filosofia: ella continua estudiant filosofia però jo he abandonat del tot l'economia. Simptomàtic, potser) i tot i entendre què volia dir no em vaig agafar l'argument de manera massa seriosa. Jo havia estat un nen model, un estudiant model, nen reduït a la condició d'estudiant, però cada vegada menys a mesura que anava fent-me gran, fins a arribar al desastre total de la universitat. Jo era el nen a qui els adults demanaven si li agradava anar a escola i responia que sí, que era el que més m'agradava, matar-me a estudiar per treure bones notes, per poder ensenyar el quadernet de les notes als pares, a la família. Per imaginar el somriure de satisfacció sota el bigoti del professor (en vaig tenir uns quants amb bigoti) quan em posava un sobresaliente. Jo era el nen perfecte que es delia per l'aprovació dels adults; jo era el nen alienat pel somriure dels adults en forma de butlletí de notes, i encara no m'havia desempallegat d'aquesta herència quan la Denise va començar a argumentar: el procés d'aprenentatge és un procés de violència sobre el nen, sobre les seves aptituds naturals. Em deia que recordava que a ella -a ella!- l'aprenentage de l'escriptura li va costar, i que la seva mare, quan la veia incapaç de fer els deures li agafava la mà amb la seva, que aguantava el llapis, i l'acompanyava en l'escriptura de les lletres fins a completar l'exercici corresponent. I ho explicava com si fos una de les tasques més dures que li havia tocat fer a la vida, si no la que més.
Aquesta negació del que suposadament l'escola havia estat per a mi, d'aguna manera no em va agafar completament de sorpresa, però tampoc no vaig acabar de comprendre què em volia dir la meva amiga.
Anys després, ja vivint a fora, vaig tornar al pis dels meus pares per fer-los una visita. Sovint em passa que hi vaig quan no toca, quan tothom treballa i no tens ningú per quedar durant el dia; o durant les vacances, quan no queda ningú a la ciutat. Vaja, que quan sóc a Barcelona no hi ha manera de no tenir una mica la sensació viure en un buit, d'estar desplaçat del ritme d'una vida a la qual ja no pertanyo. I així anava un dia caminant tot encaboriat, en direcció a no sé exactament on, i tot d'una sento una angúnia que em puja de l'estómac i que em guanya, com aquests pànics que dominen un somni i que no saps d'on vénen però que són més reals que qualsevol causa que els hagi pogut provocar. Aixeco el cap i miro cap a la font d'on ve aquest baf de por i veig una porta oberta, i un vestíbul d'escola, fosc, sense cap presència, i com una intuició més que no pas una percepció m'adono que m'és familiar, i mig segon després, el món en procés de tornar a l'estat de domini del sòlid, del material, el món de nou controlat pel meu cervell, allunyant-me de la possessió incorpòria de la por, m'adono que es tracta de la meva escola d'infantesa. El record fantasma del que no té nom perquè no se'n parla, la violència infinita de la puntualitat, de les presses per travessar el carrer, del vestíbul buit quan es feia tard, de la disciplina, de la severitat dels professors, de la son que no podia ser satisfeta, de saber que un cop entrés a classe m'esperaven quatre o cinc hores d'estar assegut (l'escola és el que s'anomenava una caracola, un edifici d'apartaments sense instal·lacions escolars específiques) cinc hores d'aguantar perquè no teníem pati, del temps cruelment allargat per l'avorriment absolut, sideral d'unes classes que semblaven fetes per tancar perspectives més que no pas per obrir-les... tantes i tantes coses que en aquell moment van pujar de l'espai de la memòria rabent.
Sovint passo per aquell carrer, però curiosament mai pel costat de l'escola, que sembla no portar enlloc, una mena d'atzucac obert: si vull anar cap al costat de Torrent Gornal passo per la vorera de davant; si vull anar cap al metro de La Florida trenco pel carrer Jardí. La vorera de la meva escola sembla un espai mort que no mena enlloc. Fins i tot la vorera és més estreta que a l'altra banda, que a més a més té els atractius d'una filera d'arbres, d'un fleca, la seva corresponent granja i un bar, el Castells, de renom entre els barcelonistes dels voltants i on es menja prou bé, negocis tots ells institucions del barri de fa molt de temps; els negocis de la banda de l'escola, però, sempre han tingut un punt de temporal, de precari -recordo uns futbolins on els nanos que feien campana anaven a passar una estona, de mala reputació per la neurosi estúpida dels llocs contaminats per les drogues que es va viure als vuitanta, i que gairebé mai no vaig visitar-, una vorera maleïda que reforçava amb el seu buit la presència de l'única cosa real que hi havia, l'escola, pintada d'un verd fosc que li donava un punt tètric.
No sé on devia anar aquell dia que vaig passar pel costat de l'escola. Però si hi tornés a passar ara ja aniria previngut. Quan de vegades prenc un cafè a la granja de davant i miro cap al carrer veig els nens fent temps per entrar a les nou i em sento salvat de tot allò que vaig deixar enrera i que, almenys amb la seva forma de llavors, sé que mai no tornarà.

The School Boy
by William Blake

I love to rise in a summer morn,
When the birds sing on every tree;
The distant huntsman winds his horn,
And the sky-lark sings with me.
O! what sweet company.

But to go to school in a summer morn,
O! it drives all joy away;
Under a cruel eye outworn.
The little ones spend the day,
In sighing and dismay.

Ah! then at times I drooping sit,
And spend many an anxious hour,
Nor in my book can I take delight,
Nor sit in learnings bower,
Worn thro' with the dreary shower.

How can the bird that is born for joy,
Sit in a cage and sing.
How can a child when fears annoy.
But droop his tender wing.
And forget his youthful spring.

O! father & mother. if buds are nip'd,
And blossoms blown away,
And if the tender plants are strip'd
Of their joy in the springing day,
By sorrow and care's dismay.

How shall the summer arise in joy.
Or the summer fruits appear.
Or how shall we gather what griefs destroy
Or bless the mellowing year.
When the blasts of winter appear.

Ja sé que és absolutament irrellevant, però...

... els fills del Dunga van fer el batxillerat en una escola internacional a Tokyo amb en Charlie, un nordamericà que treballa a la meva empresa i que viu al pis de sota.

Sembla que en Rosell recuperarà la tradicional visita (perdó, pel·legrinatge) a Monstserrat

El Barça és més que un club i Montserrat més que un monestir.

Lema marxista anti-blogero

Más vale parecer tonto que hablar y confirmarlo.

Meteorologia raonable

En Uruguay no llueve porque está debajo de Paraguay.

Just a la fusta

Soledad no es estar solo. Es que te dejen solo.

Somni futbolero (un altre)

Aquesta nit he rigut molt enmig d'un somni en un escenari inquietant, era com un barri normal, però que no arribava a identificar, i precisament per això a mesura que hi avançava sentia algun presagi estrany. Al final de tot acabava a uns carrers on unes bandes acabaven d'iniciar una razzia i anaven matant gent de manera una mica aleatòria, jo mirava de trobar un lloc on amagar-me i una família tailandesa -em trobava en país estranger- amb qui no podia comunicar-me m'oferia casa seva. Ells s'estaven al porxo, sabien de l'amenaça, tenien por, però la seva millor estratègia era exposar la seva normalitat; jo, per contra, amb la meva cara d'estranger temia ser objectiu clar si em clissaven, i aleshores, en comptes de quedar-me amb ells mirava de trobar un lloc on amagar-me dintre de la casa que era prou oberta com per fer d'aquesta cerca un problema, anava gairebé desesperat tot i que encara no hi havia traces de cap bandarra. Els tais es demanaven una mica què collons feia, com si només calgués esperar assegut i no fer massa enrenou. Els carrers eren de terra, no estaven asfaltats, cosa que afegia al meu desfici.
Però bé, el que volia explicar era una altra cosa que feia riure. Abans de tot el sarau de les bandes, jo anava avançant per aquest barri, una mica com el meu però més esponjat, amb més espais oberts. Hi havia un punt de brasiler en tot plegat, no em demaneu per què. Arribava a un camp de futbol de terra on algú em deia que el Ronaldo (el gordo), quan vivia a Barcelona, temporada amb el Robson d'entrenador, venia a fer partidets de barri per passar l'estona. El paio hi anava quan s'assabentava que hi havia algú que deia que ell no era tan bo com semblava, que no n'hi havia per tant. Hi anava, els ficava deu gols en deu minuts i se'n tornava cap a casa amb el seu somriure de nen entremaliat i dentut. Un paio que s'assemblava al Parreira però que era simplement un local que l'havia conegut em va mostrar el llibre de visites del camp (un campet de barri, ja em direu!) on hi havia noteta i signatura del Ronaldo. El paio havia volgut escriure en anglès per donar impressió de dominar el rollo internacional. No hi havia traça de l'espanyol que devia parlar i escriure més fàcilment. Durant tot el somni aquesta noció de trobar-me en un espai que no era cap país en particular era molt forta. Bé, el Ronaldo hi va voler escriure alguna cosa, però no dominant l'anglès, va deixar-hi uns gargots que miraven de fer referència a la seva incapacitat d'escriure en aquesta llengua: "English doesn't... doesn't... doesn't..." i això era tot. Em penso que fins i tot estava mal escrit. Aquesta nota em feia trencar-me de riure, em sentia la boca oberta del riure incontenible, que va estar a punt de fer-me despertar. El que era tan divertit era l'estupidesa del Ronaldo mirant d'escriure en una llengua que no dominava. Però aquesta era la dimensió més evident de l'acudit, una d'estrictament psicològica. El que em feia riure tan descontroladament era un tema que un cop despert se'm revela com a molt kafkià: la combinació d'un tema i el seu oposat encarnats en el mateix personatge en una negació de la contradicció que són en principi, deixant de ser dues coses diferents per d'alguna manera esdevenir-ne una de sola: l'eficàcia absoluta del Ronaldo com a futbolista i la ineficàcia absoluta del seu anglès com a elements inseparables, com a una sola cosa.
Això que us pot semblar tan poc divertit m'ha fet pensar en un petit assaig del Foster-Wallace a Consider the Lobster sobre la dificultat d'explicar el sentit de l'humor de Kafka. Lectura recomanada.

Era inevitable

Els laterals de la selecció dels Estats Units es diuen Cherundolo i Bocanegra. Hi ha una novel·la del Javier García Sánchez, La dama del viento sur, ambientada a Alemanya, on els personatges secundaris tenen noms de jugadors internacionals alemanys de finals dels setanta (recordo especialment el doctor Littbarski).
Quan per primera vegada vaig sentir parlar d'un central nigerià que va fracassar a l'Inter, Taribo West, vaig pensar que el seu nom era perfecte per a un personatge de novel·la negra. Des de llavors hi ha sempre algun nom de jugador que em crida l'atenció per les seves possibilitats literàries; això sí, sempre dintre del gènere negre, limitació que no sabria explicar però que se'm revela com a del tot natural. Cherundolo i Bocanegra farien una bona parella: un joc d'alter egos humorístico-maleïts.

Materialisme japonès

De néojaponisme, sobre la devoció pels objectes en la cultura japonesa:
There are many economic-structuralist explanations for the failure of Japanese companies to master software, web design, E-books, net culture and user interfaces, but without going full-blown cultural-essentialist, can we not say at this point that there is very “Japanese” predilection for creating actual objects rather than virtual ones? We do not necessarily have to explain this through animism — there are kami everywhere, even in your Walkman — but we can probably safely say, people who love the concept of physical objects tend to be extremely detailed-oriented and obsessive when it comes to making them.

Qüestió de nivells

Els amics llatinoamericans que visiten Barcelona sempre es queden bastant parats davant de la distribució de plantes dels pisos de l'Eixample. Això d'incloure un entresòl i un principal entre la planta baixa i el primer pis sembla una mania estrictament barcelonina que accepten com un tret més de la idiosincràcia local. Veient que ja tenim el català, la barretina i l'espardenya, troben que només és una altra dèria identitària i l'assumeixen amb una certa expressió de perplexitat.
El tema del compte dels pisos canvia segons el país. A Amèrica pel que sembla la planta baixa és planta baixa i a partir d'aquí comences a comptar fins a l'últim pis, d'aquí la sorpresa dels meus amics. Als edificis moderns a França (almenys a Toulouse) el tema de les plantes és esborrat i cada apartament té un número, però la primera de les xifres no n'indica la planta, amb la qual cosa el 143 pot estar a la quarta i el 207 a la vuitena. Les plantes queden en certa manera esborrades com a criteri de divisió de l'edifici i trobar una porta en concret pot ser prou complicat: un cacau ben francès. A Àsia la planta baixa és la primera, i el que per a nosaltres (si ens estalviem curiositats barcelonines) seria la primera per a ells és la segona. Encara recordo amb gràcia com em va sorpendre de veure que en un edifici oficial a Dhaka havien fet el rètol amb els números àrabs (anglès) i els bengalís décalés: acostumat al desastre quotidià del país vaig pensar quina colla d'inútils, que no saben ni posar els números com toca.
Però tornem a Barcelona: jo que em pensava que això del principal eren collonades laietanes i ahir, a La Vie, mode d'emploi em trobo amb aquesta divisió dels primers pisos a París: rez-de-chaussée, entresol, étage noble. O sigui, que la originalitat barcelonina sembla ser una mera còpia del París de l'època. La sospita es veu reforçada pel fet que aquesta divisió és típica dels edificis clàssics de l'Eixample, fets en una època on la referència era precisament París. N'hi haurà que ho discutiran, i que diran que no, que de còpia res, i que és una nomenclatura ben nostrada, però em fa l'efecte que en això de les referències, de qui imposa modes i qui les segueix, també hi ha nivells.

MOUTURE (fr):

Refrito. Un refrito de obras anteriores. En català, barrejat?

Vés per on...

... avui havien de venir un parell d'estudiants a demanar-me què volia dir "kumbaià", cançó que havien trobat en el seu llibre de música, i que em deien que era tradicional índia. Jo que tinc un shock d'irrealitat i busco a internet. L'única referència, of course, era la nostra cançoneta de tota la vida, que per no sabem quins (miraculosos?) mitjans havia fet el camí fins al programa de l'assignatura de música d'uns nens de tretze anys al mig del Japó.
Òbviament, vaig buscar-ne el significat i és... tachaaaaan! "Vine aquí, Senyor" (=Come by, Yah, el Yah sent el Yah de Yahvé, tot i que tractant-se d'un tema gospel m'imagino un munt de negres a l'església passant olímpicament d'etimologies i cantant el yeah! que convingués al ritme de la cançó). Interessant l'explicació de l'origen i l'aventura angolana amb retorn al USA i difusió catòlica (per allò d'universal).

Los de la Alaska

PEGAMOID:
A water-proof varnish used, applied to surfaces in bookbinding and upholstery.
Dóna un acabat com de pell, suposo que el de tantes i tantes edicions d'obres completes que mai no seran llegides.

Toporiana eròtica

ELLA (treient-se la roba d'una estripada, els ulls fora d'òrbita): Fes amb mi el que vulguis!
ELL (com pensant-s'ho): Rostit amb patates... guisat amb pèsols...?

La Vie, mode d'emploi

Chapitre XIII, Rorschash 1, p.70-72: la història del trapezista perfeccionista i obsessionat és gairebé un homenatge a Un artista de la fam, una mena de versió que l'autor fa com per agraïr al mestre tot el plaer que el relat original li ha proporcionat.
(I això lligat amb el capítol on la família va al circ i el nen explica què són els trapezistes per a ell, un lligam entre dos mons, a ぶらんこ乗り (capítol 手を握ろう！), de l'Ishii Shinji.)

Post no masclista que pot ser molt fàcilment acusat de tal (feministes tipus Gemma Lienas, absteniu-vos)

Tinc un amic, casat amb una japonesa, que en aquests moments té un afer amb una dominicana també casada amb un japonès: un troç de negra amb un cos impressionant. La qüestió és que el cos només té un petit punt feble... bé, dos: els pits. Són flàccids fins al disgust. Li penjen. Li cauen que semblen metàfores de les esperances de joventut. Fan bo aquell acudit que diu què tenen entre els pits les dones de quaranta que no tenen les de vint? el melic. I els té grans, a més a més (té collons enrollar-se amb una tia amb una bona pitrera a un país on aquest tema és problemàtic i que això acabi sent un motiu d'insatisfacció), grans i van ballant i per tant no es deixen ignorar: sempre són pel mig. Al meu amic li fan una mica de fàstic... bé, bastant de fàstic. Tocar-los, encara, però llepar-los... ecs! I ha trobat una sol·lució amb la qual malauradament la seva altrament satisfactòria amant no sempre col·labora: li diu que es quedi amb el sostenidor posat, que això l'excita molt més que veure-la despullada, i amb això s'estalvia la part desagradable de l'assumpte.

Proposta temptadora

La Kayo, la meva professora de japonès, era a Tòquio fa unes setmanes esperant algú al carrer a peu dret davant d'un combini, quan veu un paio que passa per davant seu i se la mira, amb un cert punt de discreció, però sense poder dissimular del tot. Ella continua esperant. Al cap d'uns segons el paio que torna a passar i que se la torna a mirar, i com dubtant, com algú que volgués abordar una desconeguda al carrer per mirar de lligar-se-la, se li acosta amb un punt com d'anar excusant-se, i molt educadament li fa una proposta: si vol... ep! ben remunerat i segur, res d'estrany... bé, si vol podria fer d'actriu de vídeo porno... què li sembla?

Engrish

ERECTRICITY:
electricitat excitant.

暑中伺い

Shôchû-ukagai: visita en plena canícula.
(Suposo que és una curiositat de diccionari, i que ningú fa servir aquesta expressió.)

Engrish

BREK FRIST:
breakfast

Compartir

En japonès compartir és sempre transitiu, cosa que n'impedeix l'ús ètic.
(Em demano si aquest també era el cas en les nostres llengües abans, i l'ús intransitiu va aparèixer més tard.)

山裾

yamasuso: the foot of a mountain.

I per tal de no deixar abandonada la germaneta fluida de la deposició sòlida...

Dita:
"Set eren que l'aguantaven i encara pixava tort". (Excercici: trobar casos on sigui aplicable, per exemple, el tripartit.)

Versió nostrada del a quien madruga Dios le ayuda:
"Qui s'aixeca de matí pixa on vol".

Escatologia saludable

A l'Aragó, al poble del meu oncle Manolo-de-la-tía-Ángeles ja mort diuen:
"El que mea claro y caga duro puede meterse al médico en el culo".
(Es veu que també hi tenien el costum, durant els velatoris, de servir mongetes seques, perquè hi havia el risc que l'esperit del mort entrés a dintre d'un, i així feien pets i amb el pet l'expulsaven.)

En un to més estrictament mèdic, una tia de la Rachael una vegada va rebre un comentari del seu metge de capçalera sobre com havien de ser les seves deposicions: els cagallons havien de ser a fluffy floater, and not a soggy stinker.

Curiositats pedagògiques

(Comentari de ja fa un temps: fa mesos que no em dedico a escriure al blog de manera regular, de manera que aquest que ara faré us arriba amb tot aquest temps de retard. No n'és, però, un d'actualitat i l'interès que pugui tenir el té independentment del moment en què l'escrigui. Certs temes interessants m'els apunto en una llibreteta i en faig posts setmanes, mesos després.)
A l'escola, quan hi va haver els Jocs Olímpics d'hivern, a l'hora de dinar passaven les emissions que tinguéssin a veure amb atletes japonesos. Hi ha un circuit intern de televisió amb connexió a totes les aules per on normalment passen vídeos irrellevants gravats pels propis estudiants, entrevistes als professors, collonades culturals que s'han d'anunciar i nimietats similars. Però durant els Jocs Olímpics (per cert, res a veure, però... per què Jocs Olímpics s'ha d'escriure amb majúscules i partida de botifarra amb minúscules?) posen la tele i passen les competicions dels japonesos que toquen aquell dia. Em va semblar una tria curiosa: se suposa que el circuit de televisió, a les aules, es fa servir per coses que són rellevants pedagògicament o cívicament per al conjunt de l'escola... i això em deixa amb la impressió que els Jocs Olímpics -l'actuació de japonesos als Jocs Olímpics- és d'alguna manera cívicament rellevant.
En algun moment he tingut la impressió, quan aquests (i aquí el pronom no hauria per tant de ser Aquests?) s'acostaven que la gent hi feia referència com si es tractés d'una cosa realment important, com si fossin un element que defineix la realitat a l'alçada dels esdeveniments polítics o socials d'envergadura. Que defineixen la realitat social d'una manera particular, com el futbol pot fer-ho a casa nostra, però alhora amb un significat acceptat per tothom com més profund, perquè és impensable que a casa nostra el passin imatges de la final de la Xàmpions a l'escola (tot i que no posaria la mà al foc en aquest punt): les imatges dels Jocs són rellevants per als estudiants en tant que estudiants, i per això les passen. No puc concebir que sigui altrament, és l'única hipòtesi per explicar que passin els Jocs Olímpics i no la Copa del Món de futbol (això sí, si d'aquí a deu dies hi ha sorpresa us n'informaré puntualment, però això no canviaria gaire les coses: hauríem d'explicar el mateix fenòmen, però no limitat a un sol esdeveniment sinó generalitzat a tots els esdeveniments esportius d'abast planetari concebuts com una mena de representació simbòlico-esportiva del món).
Doncs això, que els Jocs semblen tenir una dimensió que no acabo de copsar. La veritat és que ni tan sols ensumo què pot arribar a ser. Continuaré investigant, però donat el meu interès per les Olimpíades és possible que el meu interès no doni per arribar massa lluny.
Això sí, els nens, davant de la pantalla, estaven calladets com mai.

Engrish

VOLNUTEERS:
1-A volunteer who is nuts.
2-A volunteer for the betterment of nuts.

Vocabulari de gent culta

Identificació projectiva:
quan en comptes de respondre a la pregunta que ens fan responem a la que ens estem fent nosaltres mateixos.
Verbigràcia:
-Hola, què fas?
-Jo no he fet res!

Que n'és, de tanoka!

La Tanoka m'està tornant més neuròtic del que era.
Tinc la impressió que quan em llença aquelles mirades d'odi que em prodiga és quan més relaxada està, mentre que quan em somriu és que la tensió està a punt de fer-la rebentar.
Fa unes setmanes va arribar tard a l'inici d'una classe. Res d'extraordinari, passa bastant sovint: va atrafegada com no us podeu imaginar. És bastant habitual amb els professors al Japó; un altre dia faré un post sobre el tema. Els nanos tenien programat un examen; jo no hi havia de ser, perquè la meva presència no hi és requerida, als exàmens, però -òbviament- ningú no m'havia avisat. Els nanos, com tantes altres vegades, són els que m'avisen, però fins que la mòmia no arribi no hi ha fulls d'examen, de manera que només em queda l'opció de menar la classe com una de normal, i començo, com sempre, amb les preguntes del warming-up. Quan en porto tres o quatre ella arriba tota empressada: el temps per a la prova està pre-determinat (els exàmens són estàndar, editats per l'editorial dels manuals: de fet, els tenim tots a la sala de professors d'anglès des del començament del curs, ben arrenglerats i ordenats, res de més fàcil per als alumnes que fer-hi un cop d'ull quan la sala està buida, ells saben que hi són, però diria que no ha passat mai. Però això també és tema per a un altre post); bé, ella arriba tard, curta de temps, i jo veig clar al moment que haig de tallar la pantomima de les preguntes.
És una situació una mica complicada per a ella, perquè se suposa que jo estic fent la meva funció d'ensenyant (ha, ha!), i una interrupció arbitrària implica en certa manera un menysteniment professional (més riures). En Chris, un amic que fa la mateixa feina que jo, em diu que li passa el mateix, que quan li comuniquen que no té feina ho fan expressant compungiment, com si allò fos la pitjor ofensa que li poguéssin fer. Ell -com jo, evidentment- encantat de no haver de pencar (i el japonès que ho sap, però que ha de fer la comèdia que no se n'adona) però hem de guardar les formes i pretendre que la feina (som a la feina) és el més important i tot plegat. És a dir, que dir-li a algú que li lleva feina és un petit tràngol, i haver-l'hi de dir davant d'algú altre (trenta-i-escaig estudiants, en aquest cas) ho fa una mica més complicat. Resultat: la Tanoka havia de mostrar que la situació era incòmoda per a mi i per tant ho era també per a ella i que sentia molt dir-me el que m'havia de dir, que era que podia anar al despatx per passar una hora d'oci tranquil·lament llegint la premsa esportiva espanyola.
La qüestió és que aquest moment de tensió el va resoldre amb el millor dels somriures que li he vist des de que vaig començar a treballar aquí (que val a dir que no són gaires, però aquest també és un altre tema). I aquí és on em ve el dubte neuròtic: si aquest somriure forçat per les circumstàncies és el millor que he obtingut d'ella en més d'un any, com haig d'interpretar res? Les mirades d'odi -perquè realment és odi- són un bon senyal? Quan m'ignora a la sala de professors és que li importo però no em vol ofegar amb la seva atenció? Quan no em parla ni per preparar una classe és perquè es considera una merdeta al meu costat que no és digna de les meves incomparables qualitats pedagògiques?
Són les alternatives d'interpretació que em queden quan un somriure franc i obert es correspon a una situació objectivament incòmoda.

Saviesa intemporal

In estirabot veritas

Ja sé que és una mica vergonyós anar publicant copy-pastes a dojo, però és que de veritat que quan no he estat gandul he estat malalt (res de greu)

Entrada del Juanma Iturriaga al seu blog d'El País:

Escribo estas líneas durante la boda del año, a la que por cierto no me han invitado (se les habrá olvidado con el trajín de las últimos días). Hoy se han casado en el Bernabeéu el Real Madrid y José Mourinho, y aunque en este mismo blog había expuesto con anterioridad mi oposición al enlace, tengo que confesar mi cambio de postura. Volviendo de Argentina, a 12.000 pies de altura y encajonado en mi asiento 22-J, el que según Iberia era sin ningún género de dudas una salida de emergencia, tuve una revelación. No, no era el síndrome de la clase turista ni alucinaciones provocadas por el mínimo espacio donde tenía que meter mis piernas. Fue simplemente que de repente lo ví todo claro. No sólo no había motivo para mis dudas, sino que no existe en la actualidad una posible mejor pareja que ésta. Y como estamos hablando de un club de fútbol, la iluminación a la que fui sometido se basa en once razones de peso, incuestionables creo, y que me hicieron darme cuenta que hasta ese momento vivía en el error.

1- Se han casado un club que sólo piensa en ganar con un entrenador que sólo piensa en ganar.

2- Se han casado un club que lleva un montón de años sin estilo con un entrenador al que el estilo le trae al pairo.

3- Se han casado un club en el que hace una eternidad que un entrenador no cumple íntegramente su contrato con un entrenador que hace una eternidad que no cumple un contrato con un club.

4- Se han casado un club donde el ruido que se genera desde dentro y desde fuera es ensordecedor con un entrenador que genera un ruido ensordecedor.

5- Se han casado el club más rico del mundo con el entrenador más caro del mundo.

6- Se han casado un club que negocia con un entrenador sin desligarse del técnico que tiene contratado con un entrenador que negocia con un club sin desligarse del equipo con el que tiene contrato.

7- Se han casado un club expuesto al matonismo de algunos medios con un entrenador que le encanta enfrentarse a los medios matones.

8- Se han casado un club que no soporta al Barça con un entrenador que no puede soportar al Barça.

9- Se han casado un club que en los últimos tiempos ha elevado la antipatía que provoca por sus métodos con un entrenador que en los últimos tiempos ha elevado la antipatía que provoca con sus métodos.

10- Se han casado un club dirigido por un ser superior con un entrenador que se cree un ser superior.

11- Se han casado un club donde sólo se equivoca el entrenador con un entrenador que nunca se equivoca.

En definitiva y nunca mejor dicho, se casan el hambre con las ganas de comer. Por lo tanto no me queda más que desearles que sean felices, que coman perdices y no se den con un plato en las narices.

Eso sí, espero que no les hayan puesto un detector de mentiras en la ceremonia.

Futbol, futbol, futbol... (encara que no ho sembli)

ColdPlay dijo:

Abril 30th, 2010 a las 17:35 pm
... la Sagrada Familia (que es de piedra y flota!!!)

ColdPlay dijo:

Abril 30th, 2010 a las 17:39 pm

Grecia [la Grècia campiona de l'Eurocopa] demostró que ser campeón está muy sobrevalorado.

Cent per cent anglès

Entrevista amb Felipe Fernández-Armesto:

Starting with when and where you were born, what are the key events in your life thus far?

"I suppose I must have been born. I didn't particularly remember it. I wasn't dropped on my head as a baby. I'm not the victim of any terrible traumas. I'm told that I was born in St. Mary's Abbots hospital. But I wasn't really registering accurate memories at the time."

Finally, what is the difference between you internal make-up and your external appearance?

"What," he says half-jokingly, "you mean, although I am gross, fat and ugly on the outside is there someone slim and beautiful within?


I de passada, un apunt bibliogràfic: Joseph Needham's Science and Civilization in China

Hanamis i estètiques

Els cirerers acaben de florir aquí a Nagano, i el costum del hanami (anar a fer un picnic a sota dels cirerers en flor) és una obligació anual per a tothom. Jo, malalt des de que vaig anar a Barcelona, aquesta vegada no hi aniré, però és un moment de trobada obligat. En un altre text, cap al final, ja vaig fer una reflexió sobre la importància del sakura (cirerer) i la seva floració: els japonesos perden el cul per l'estètica.
I aquí ve el detall que motiva aquest post: en Ben, un australià molt simpàtic, en saber que estava malalt, em demanava si era un refredat agafat durant un hanami. Dissabte al matí ens vam llevar amb un pam de neu, cosa que va espatllar part de la floració d'enguany. Que nevi tan tard és, pel que es veu, un fenòmen bastant rar, però l'absència habitual de neu no treu que sovint encara faci fresqueta. Si no enganxes un bon dia, amb un molt bon sol, et pots pelar de fred sota els sakura dels collons. En Ben em deia que ell mateix moqueja una mica des del hanami d'ahir, i aquí li vaig enviar aquest comentari que ara comparteixo amb els que podeu llegir l'anglès, que sou majoria:

It's funny that you mention hanami colds; I'm sure that there is a good number of them in Japan. Sakura blossoms when it's often still cold and nobody in a normal country would go sit for hours under them in that temperature, having cold drinks while shivering and pretending to be having a great time. I particularly like the relief expressions on people's faces when someone proposes to put an end to... well, the party... and how quickly everything is packed and people return home. Aesthetics and the Japanese... he, he.

Podria traduir-ho, és curtet, però és per tal que us aneu acostumant, perquè em penso que vindran bastants posts en anglès.

Sorry!

Sushidarwinisme

Article sobre l'especialització de la flora intestinal dels japonesos per digerir l'alga amb què es fan els maki-sushi:

Why the Japanese Can Easily Digest Sushi

ScienceDaily (Apr. 13, 2010) — Porphyran, a polysaccharide present in the cell walls of a red algae that is used notably in the preparation of sushi, is broken down specifically by an enzyme called porphyranase. This new enzymatic activity has been identified in marine bacteria and, surprisingly, in the bacteria that populate the gut of the Japanese. Scientists from CNRS and UPMC have explained this discovery by a transfer of genes between the bacteria, that allows the gut microbiota of the Japanese to acquire all the "machinery" it needs to consume the algae that surround sushi.

Their results are published in Nature on April 8, 2010.

Without intestinal flora, humans cannot break down the polysaccharides in their diet, which are one of the principal sources of energy for the brain. Indeed, intestinal bacteria contain enzymes that are known to "break down" polysaccharides (1), which are polymers made up of carbohydrates. They are essential because the human genome is not endowed with such enzymes.

Two research teams working at the Station Biologique in Roscoff (CNRS / UPMC) have been working on porphyranase, an enzyme that breaks down polysaccharides but whose true activity was previously unsuspected. These teams have thus discovered that porphyranase breaks down a highly specific molecule: porphyran, and not another substrate, as had previously been thought (2). Porphyran is a polysaccharide, one of the components in the walls of a red-colored marine algae called Porphyra. These algae are used to prepare Japanese sushi. According to historical documents, this alga has been consumed for many generations by the Japanese (3). Of considerable cultural importance in Japan, it has sometimes served as a gift or to pay certain taxes.

The researchers then demonstrated the process of recognition between the enzyme (porphyranase) and its substrate (porphyran). They were thus able to identify the "signature" of the sequence involved in this recognition (the specific site on the enzyme to which the reagent binds). As expected, this novel enzymatic activity was detected in marine bacteria. Further investigations led the scientists to compare genomic data regarding the gut microbiota of 13 Japanese individuals and 18 North Americans. They thus discovered that porphyranase was also present in the gut microbiota of the Japanese (but not in that of the North Americans).

The scientists suppose that the presence of this enzyme in the gut microbiota of the Japanese is directly linked to their dietary habits. As major consumers of Porphyra for several centuries, the Japanese have thus been in contact with the marine bacteria that contain porphyranases via their diet. Mirjam Czjzek and her team presume that a transfer of genes from marine bacteria to intestinal bacteria must have allowed the microbiota of the Japanese to accept the "machinery" required to break down the polysaccharides in Porphyra algae. These findings suggest that food associated with marine bacteria may constitute a means for the human gut microbiota to acquire new enzymes, which may, among other factors, explain their diversity.

Notes

(1) For example, cellulose and starch.

(2) It was previously thought that agarose, a carbohydrate polymer that is also extracted from red algae, was the substrate for this enzyme.

(3) Writings testify that the algae served as a form of payment in the 8th century.

Dolça venjança japonesa

Al Japó, quan t'en vas de viatge, l'etiqueta vol que en tornar portis un お土産 omiyage -petit regal, souvenir- normalment algun producte local (sentit literal dels dos kanjis que el composen) del lloc de destí. No ha de ser res d'extraordinari, simplement un detall com per mostrar que recordaves l'altra persona o per fer-la participar de la teva experiència. Ha de ser un mínim detall, però gairebé obligatori si has d'iniciar una conversa sobre el teu viatge, o fer una sessió de tortura fotogràfica de turista cofoi. Sense el regalet, la mera conversa esdevé difícil d'encetar i es fa una mica estranya: manca formalitat. Jo -els estrangers, ja se sap...- passo bastant d'aquest enuig. Els que coneixeu les meves tendències informals ja sabreu que el tema regalets, aniversaris, ocasions especials i convencions estúpides no són el meu fort. Sí, ja ho sé: Déu n'hi do el país on he anat a petar per ser d'aquesta manera. Res a fer: barra i somriures, i avall. Normalment sempre porto alguna cosa per a algú, però sempre per agraïment, mai per obligació. Aquesta vegada he portat paquetets de pernil i formatge per a tres o quatre persones.
En tenia un per a mi, però...
I si per una vegada...?
Doncs sí, per una vegada y sin que sirva de precedente he fet un omiyage amb tots els ets i uts: pura formalitat, sense cap element de simpatia. He regalat un d'aquests paquets a la meva benvolguda companya de feina, la Tanoka.
A la Tanoka!!!!????
Donar-li un paquet de pernil de gla i formatge manxec de primera que podria disfrutar jo, compartint-lo amb la meva Rachael en un d'aquests eterns esmorzars mandrosos de cap de setmana? Donar com a compensació a totes les seves cares llargues de l'any una dosi d'un plaer que no es mereix?
Doncs sí. És el que vaig fer fa un parell de dies. Les raons són dues:
-la primera, estríctament política: si haig de veure-me-les amb aquesta mala puta durant un any més, mirem de fer-ho en els millors termes possibles.
-la segona, més íntima: venjar-me secretament de totes les amargors que em vaig haver d'empassar l'any passat i de les que han de venir enguany.
Estrany? No. La idea és molt japonesa, diria: donar-li un tastet de felicitat que no pugui oblidar, que contrasti amb cada troç de formatge i tall de pernil (i heu de conèixer el que per aquí passa per formatge i per pernil per saber com de gran és aquest contrast) que prengui durant el pròxim any. Que cada vegada que obri la boca per menjar formatge, abans de ficar-hi la peça, hagi de pensar: "Ah! Aquell formatge del Martinez-sensei sí que era bo"; que cada vegada que és al super i compri pernil ho hagi de fer amb la recança de no poder trobar res que s'assembli al pernil de veritat que li vaig permetre de tastar, repassant les lleixes una última vegada després d'haver ficat el seu pernil japonès al carret per si un miracle feia aparèixer un paquet del de gla espanyol. He, he.
La meva pretensió pot semblar exagerada, il·lusòria; no us equivoqueu: el lloc del menjar a la cultura japonesa és molt especial: és un dels pocs vehicles d'expressió hedonista que els són permesos. O més aviat, el menjar és el plaer que els és permès de compartir amb els altres, una forma d'expressió individual alhora social i molt íntima. Quan parlen de menjar és l'únic moment -diria- que pots trobar japonesos compartint experiències de manera emocional. Una altra desviació japonesa. El menjar és important perquè és l'única via d'expressió emocional ben vista en societat.
Per això, si vols fer mal has d'apuntar a la teca. Si d'aquí a uns mesos un petit comentari de la bèstia fa referència al meu regal, prova que se'n recorda, somriuré amb la satisfacció del triomf al camp de batalla.