Com sabeu, faig de professor d'anglès a una escola secundària. És una escola petita, amb només sis grups, dos per curs, i només hi ha una professora japonesa, amb qui haig de fer les classes conjuntament: ella fa les explicacions gramaticals, i jo faig la part comunicativa (és a dir, faig el mico davant dels nens). En un altre post ja parlaré de les peculiaritats d'aquest sistema (team-teaching, en diuen. Ha!). Aquesta professora es diu Tanaka. Jo l'he batejada Tanoka. Potser una mica fàcil, però per què m'hauria de complicar la vida?
Fa tres o quatre dies ensenyàvem als de primer el gerundi anglès. Jo havia de fer gestos i els nanos havien d'endevinar de quina activitat es tractava: Martínez-sensei is eating; Martínez-sensei is playing baseball... El primer teatre era jugar a tennis. I jo vaig començar a fer la mímica més òbvia tot acompanyant els cops a la pilota amb un so que feia fent petar la llengua sobre el llavi superior: pop! pop!... Els nanos es petaven de riure amb el so, es miraven els uns als altres com dient aquest paio és un dels nostres. Un cop acabada la classe uns quants d'ells van venir a la sala de professors d'anglès per demanar-me com el feia, aquell so, i algun d'ells va arribar a imitar-lo prou bé. Miraven de fer-lo i reien, i em demanaven que el tornés a fer, i tornaven a intentar-ho, i reien. Se'n van anar pel passadís amb intents mig errats mig reeixits, i sempre rient.
Tot plegat, ténen tretze anys.
Al cap de poc havíem de fer la mateixa lliçó amb l'altre grup de primer. La Tanoca em va venir i em va dir: farem el mateix, però no sounds.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Diccionari ociós
COMPTINE: Chanson enfantine à rythme scandé servant à déterminer le rôle des participants à un jeu.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Lingüística recreativa
La llengua japonesa ordena el seu discurs tenint primer el propi discurs com a referent lògic, i després el referent de la realitat com a secundari; mentre que les nostres llengües (i no sé si és un tret indo-europeu general, però diria que ho és de les llatines més l’anglès com a mínim) ténen com a referent primer la realitat, i s’ordenen lògicament a partir d’aquest primer pas, amb la lògica interna de la frase sotmesa a la de la realitat percebuda.
En la major part dels casos, no hi ha diferència amb el japonès pel que fa a l’articulació del discurs quant a la descripció de la realitat: és a dir, una frase que vol descriure una realitat ens és perfectament natural:
僕は格好いいけど、あなたはブスだ
Jo sóc guapo però tú ets lletja.
Hi ha una realitat descrita, que es correspon a una oposició entre dos elements; i hi ha també una estructura gramatical que es correspon a aquesta oposició, inventada per retre’n compte. L’harmonia entre l’oposició dels elements de la realitat i l’oposició dels elements de la frase és perfecta.
Però hi ha casos en què, en japonès, aquesta harmonia ens xoca per no ser-hi (ens xoca als europeus, és clar). L’exemple més clar i el primer amb què ens topem quan ens posem a estudiar japonès és el de la resposta a les preguntes negatives; una de positiva funciona “normalment”:
XAVI: 日本人ですか。
RYOTA: はい、そうです。
XAVI: Ets japonès?
RYOTA: Sí, ho sóc.
EL català demana tot afirmant una realitat (la japonesitat de l’interlocutor) i el japonès la confirma.
O almenys això és el que ens sembla a nosaltres.
Canviem el diàleg i passem-lo a la negativa:
XAVI: 日本人じゃないですか。
RYOTA: いいえ、日本人です。
Literalment:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No; sóc japonès.
Sorpresa: en Ryota, ens diu que no, que ell és japonès. Segons la nostra lògica ens hagués hagut de dir que sí, que ho és. Però ens diu que no, que ho és. Què passa aquí? Doncs que en Ryota està validant el discurs de l’interlocutor. La realitat a què està responent amb les seves paraules no són els fets externs al discurs (la seva japonesitat), sinó el contingut del discurs (el que en Xavi hi afirma). El que en Xavi ha dit sobre ell és fals, i per això ho nega. Si la conversa fos en català, faria a l’inrevés: primer miraria la realitat, i repondria basant-se en aquesta: és japonès, per tant diria:
RYOTA: Sí, sóc japonès.
I tots ens entendriem perfectament.
I la suposició que motiva aquest post és: de fet, amb la pregunta en positiu passa exactament el mateix: en Xavi demana per una realitat (ets japonès?) i en Ryota respon al contingut del discurs (sí, sóc japonès), el que passa és que el discurs i la realitat en aquest cas coïncideixen, i per tant la resposta japonesa d’en Ryota no ens xoca. Però en Ryota apunta a una cosa i nosaltres pensem que es tracta d’una altra.
Aquest mecanisme de validació del contingut del discurs ens és perfectament comprensible -entre d’altres raons- perquè també existeix en català. Així, podem imaginar perfectament la següent versió del mateix diàleg:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No, no: sóc japonès.
Totes les fòrmules catalanes destinades a negar la veracitat del discurs del partenaire a la conversa funcionarien de la mateixa manera que una resposta japonesa a la pregunta negativa: “No, t’equivoques. Jo sóc japonès”, “No, no és veritat”, “No és cert”... “no; sóc japonès”. És a dir, aquesta fòrmula no ens és una cosa aliena. La qüestió és que em fa l’efecte que es correspon a una articulació discurs-realitat molt específica (hauria de dir molt diferent a la nostra) i que em fa l’efecte que és transversal a la llengua japonesa, el que passa és que ens ve dissimulada en la major part dels casos –com en el cas del diàleg en positiu. No dic tampoc que sigui l’articulació exclusiva en el japonès, però em costa trobar exemples del contrari precisament perquè (cas d’haver-n’hi) no em cridarien l’atenció. Cal evitar qualsevol tipus de generalització sense sentit: el fet de trobar un determinat fet o mecanisme que ret compte d'una realitat no vol pas dir que hagi de poder retre compte de tota la realitat (en aquest cas, realitat lingüística).
Un segon exemple d’aquesta articulació peculiar (sempre per als europeus) seria l’estructura どころか (dokoroka). Per exemple:
忙しくて、旅行するどころか、テレビを見るひまさえない。
Estic tan ocupat que no tinc temps, no ja per fer un viatge, sinó ni tan sols per mirar la televisió.
L'estructura “AどころかB” té una correspondència natural en la nostra “no ja A, sinó ni tan sols B”. Novament hi trobem una continuïtat entre la dimensió real i la lingüística: A és una cosa amb un cert grau d'impossibilitat; B s'hi oposa pel fet de ser també impossible, però amb un grau més elevat (encara més impossible). Fem servir aquesta estructura per expressar aquesta gradació. Sense aquesta gradació a la realitat descrita, la utilització de l'estructura no tindria sentit.
Doncs bé, en el següent exemple, les coses no van igual:
この国の経済はよくなるどころか、ますます悪くなっている。
L'economia d'aquest país no només no millora, sinó que empitjora.
En principi, sembla un cas similar, però això és només perquè la traducció ens enganya: traduïm la primera frase en negatiu, però una traducció literal seria:
L'economia d'aquest país milloraどころかempitjora.
És a dir, aquest どころか està articulant una relació entre A i B en tant que enunciats, siguin del tipus que siguin, amb independència dels seus continguts (dintre d'uns límits semànticament acceptables, evidentment). En català A i B són dos elements de la realitat amb una articulació pròpia, exclusiva d'ells (aquesta oposició per gradació), independentment del discurs que els descriu. En japonès, A i B són dues peces del discurs que volem oposar tot expressant una gradació, però no hi ha una articulació necessària entre les corresponents parts de la realitat descrites que es correspongui amb la gradació que el どころか vol expressar.
La realitat no importa. Importa el discurs.
Ep! Només quan parlem, s'entén. I només en japonès.
En la major part dels casos, no hi ha diferència amb el japonès pel que fa a l’articulació del discurs quant a la descripció de la realitat: és a dir, una frase que vol descriure una realitat ens és perfectament natural:
僕は格好いいけど、あなたはブスだ
Jo sóc guapo però tú ets lletja.
Hi ha una realitat descrita, que es correspon a una oposició entre dos elements; i hi ha també una estructura gramatical que es correspon a aquesta oposició, inventada per retre’n compte. L’harmonia entre l’oposició dels elements de la realitat i l’oposició dels elements de la frase és perfecta.
Però hi ha casos en què, en japonès, aquesta harmonia ens xoca per no ser-hi (ens xoca als europeus, és clar). L’exemple més clar i el primer amb què ens topem quan ens posem a estudiar japonès és el de la resposta a les preguntes negatives; una de positiva funciona “normalment”:
XAVI: 日本人ですか。
RYOTA: はい、そうです。
XAVI: Ets japonès?
RYOTA: Sí, ho sóc.
EL català demana tot afirmant una realitat (la japonesitat de l’interlocutor) i el japonès la confirma.
O almenys això és el que ens sembla a nosaltres.
Canviem el diàleg i passem-lo a la negativa:
XAVI: 日本人じゃないですか。
RYOTA: いいえ、日本人です。
Literalment:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No; sóc japonès.
Sorpresa: en Ryota, ens diu que no, que ell és japonès. Segons la nostra lògica ens hagués hagut de dir que sí, que ho és. Però ens diu que no, que ho és. Què passa aquí? Doncs que en Ryota està validant el discurs de l’interlocutor. La realitat a què està responent amb les seves paraules no són els fets externs al discurs (la seva japonesitat), sinó el contingut del discurs (el que en Xavi hi afirma). El que en Xavi ha dit sobre ell és fals, i per això ho nega. Si la conversa fos en català, faria a l’inrevés: primer miraria la realitat, i repondria basant-se en aquesta: és japonès, per tant diria:
RYOTA: Sí, sóc japonès.
I tots ens entendriem perfectament.
I la suposició que motiva aquest post és: de fet, amb la pregunta en positiu passa exactament el mateix: en Xavi demana per una realitat (ets japonès?) i en Ryota respon al contingut del discurs (sí, sóc japonès), el que passa és que el discurs i la realitat en aquest cas coïncideixen, i per tant la resposta japonesa d’en Ryota no ens xoca. Però en Ryota apunta a una cosa i nosaltres pensem que es tracta d’una altra.
Aquest mecanisme de validació del contingut del discurs ens és perfectament comprensible -entre d’altres raons- perquè també existeix en català. Així, podem imaginar perfectament la següent versió del mateix diàleg:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No, no: sóc japonès.
Totes les fòrmules catalanes destinades a negar la veracitat del discurs del partenaire a la conversa funcionarien de la mateixa manera que una resposta japonesa a la pregunta negativa: “No, t’equivoques. Jo sóc japonès”, “No, no és veritat”, “No és cert”... “no; sóc japonès”. És a dir, aquesta fòrmula no ens és una cosa aliena. La qüestió és que em fa l’efecte que es correspon a una articulació discurs-realitat molt específica (hauria de dir molt diferent a la nostra) i que em fa l’efecte que és transversal a la llengua japonesa, el que passa és que ens ve dissimulada en la major part dels casos –com en el cas del diàleg en positiu. No dic tampoc que sigui l’articulació exclusiva en el japonès, però em costa trobar exemples del contrari precisament perquè (cas d’haver-n’hi) no em cridarien l’atenció. Cal evitar qualsevol tipus de generalització sense sentit: el fet de trobar un determinat fet o mecanisme que ret compte d'una realitat no vol pas dir que hagi de poder retre compte de tota la realitat (en aquest cas, realitat lingüística).
Un segon exemple d’aquesta articulació peculiar (sempre per als europeus) seria l’estructura どころか (dokoroka). Per exemple:
忙しくて、旅行するどころか、テレビを見るひまさえない。
Estic tan ocupat que no tinc temps, no ja per fer un viatge, sinó ni tan sols per mirar la televisió.
L'estructura “AどころかB” té una correspondència natural en la nostra “no ja A, sinó ni tan sols B”. Novament hi trobem una continuïtat entre la dimensió real i la lingüística: A és una cosa amb un cert grau d'impossibilitat; B s'hi oposa pel fet de ser també impossible, però amb un grau més elevat (encara més impossible). Fem servir aquesta estructura per expressar aquesta gradació. Sense aquesta gradació a la realitat descrita, la utilització de l'estructura no tindria sentit.
Doncs bé, en el següent exemple, les coses no van igual:
この国の経済はよくなるどころか、ますます悪くなっている。
L'economia d'aquest país no només no millora, sinó que empitjora.
En principi, sembla un cas similar, però això és només perquè la traducció ens enganya: traduïm la primera frase en negatiu, però una traducció literal seria:
L'economia d'aquest país milloraどころかempitjora.
És a dir, aquest どころか està articulant una relació entre A i B en tant que enunciats, siguin del tipus que siguin, amb independència dels seus continguts (dintre d'uns límits semànticament acceptables, evidentment). En català A i B són dos elements de la realitat amb una articulació pròpia, exclusiva d'ells (aquesta oposició per gradació), independentment del discurs que els descriu. En japonès, A i B són dues peces del discurs que volem oposar tot expressant una gradació, però no hi ha una articulació necessària entre les corresponents parts de la realitat descrites que es correspongui amb la gradació que el どころか vol expressar.
La realitat no importa. Importa el discurs.
Ep! Només quan parlem, s'entén. I només en japonès.
Concordàncies descoordinades
Calders, p.544
“És veritat que a casa, si no m'empipa ningú, fa de bon estar-hi. Mandrejar els dies festius, llegir, oblidar-me d'horaris i tractar el temps com si fos una pasta tova per a modelar-hi figures mentals.”
Una perfecta descripció dels meus diumenges.
“És veritat que a casa, si no m'empipa ningú, fa de bon estar-hi. Mandrejar els dies festius, llegir, oblidar-me d'horaris i tractar el temps com si fos una pasta tova per a modelar-hi figures mentals.”
Una perfecta descripció dels meus diumenges.
divendres, 4 de desembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)