Hi ha societats de la continuïtat i societats de la discontinuïtat.
Aquesta categoria inventada en un moment de suprema lucidesa per aquest xitxarel·lo que us escriu es pot explicar molt senzillament perquè en realitat només és una (altra) collonada seva.
Hi ha societats per a les quals la separació és un trauma insuportable. Estan bastides des de la pressumpció que les relacions entre les persones, les institucions, tot l'entramat social són indissolubles. Un individu pertany a un grup -una família, un gremi, una comfraria...- i no hi pot escapar; dos amics ho són per sempre, l'amistat exclou la idea mateixa de la seva fi; un adéu és acceptable si és temporal, i tot i així està sotmès a rituals inexcusables, però la idea d'un adéu definitiu la revolta; ...
D'altra banda, hi ha societats fetes per a acceptar la discontinuïtat: en les relacions entre individus -els matrimonis amb la necessària clàusula de divorci implícita; entre els individus i les institucions -les trajectòries d'orgullosa infidelitat professional; en les pròpies institucions que les sostenen -les inacabables reformes per fer-nos més competitius que impliquen la reorganització de seccions senceres de la realitat social. De fet, no és pas que l'acceptin, la discontinuïtat: és que la promouen i és la seva aspiració última. L'individu plenament autònom seria l'ideal de discontinuïtat màxima a la nostra societat liberal-democràtica, un individu en condicions de negociar la seva pertanyença a tot. Capaç de negociar fins i tot el més íntim.
Em fa l'efecte, però, que la classificació dual que acabo de proposar és falsa per una raó més substancial que una banal manca de suport factual; és falsa perquè no és dual. La idea de societat discontínua que covo és la de la societat individualista: hi ha les societats contínues-tradicionals i la societat discontínua-moderna. És la idea del Louis Dumont de la societat moderna com a peculiaritat històrica única.
Però endavant amb la hipòtesi.
Quan estava a França em xocaven molt les discussions entre francesos i àrabs; no entenia què hi passava fins que em vaig adonar que hi havia una mena de patró molt habitual: normalment hi havia un punt en la disputa on el francès engegava l'àrab, volia trencar la relació, i aquest era precisament el moment en què l'àrab s'encegava i perdia els estreps. És a dir, per al francès, arribats a un punt on la relació -la baralla- ja no tenia sentit el normal era deixar-ho estar, engegar l'altre i no tornar-lo a veure mai més; per a l'àrab la violència màxima era el trencament: la seva màxima aspiració era continuar odiant-se, perquè deixar de fer-ho era senzillament impensable. El francès vivia en la lògica de la discontinuïtat, mentre que l'àrab ho feia en la de la continuïtat. I fins i tot diria que bona part de la incomprensió entre les dues comunitats a França té a veure amb aquesta diferència cultural.
Doncs bé, jo definiria el Japó com a societat de continuïtat. Negar-ho amb l'argument de la seva modernitat no és vàlid. Potser d'altres arguments ho són, però aquest no. El Japó és una societat tecnològica, i això és que sovint es ve a dir quan es parla de modernitat. Però aquests són dos conceptes ben diferents. I si el Japó és modern -i jo diria que ho és- ho és assumint un concepte peculiar de modernitat que inclogui aquesta continuïtat. La japonesitat tal com és percebuda pels propis japonesos té a veure amb la conservació d'aquesta continuïtat -una continuïtat canviant, potser, però clarament identificable.
Aquí, les relacions són fetes per durar. De fet, encara ara que els fenòmens de la temporalitat (laboral) i del canvi d'empresa són habituals no és rar sentir-ne a parlar com si s'hi volgués trobar una explicació. Per què hi ha gent que canvia de feina? Per què les empreses contracten contra-natura, amb data de caducitat? Allò que a casa nostra està perfectament assumit, aquí sembla problemàtic. Se'n parla com si fossin fenòmens estranys, incomprensibles, i diria que amb un ocult desig de que siguin coses d'un dia, que se n'aniran amb la crisi -crisi que ja fa vint anys que dura, d'altra banda-, i que després es tornarà a l'estat normal de coses, on la gent es passarà de canviar de feina perquè no sentirà aquesta necessitat aberrant, on les empreses oferiran contractes indefinits a tothom com abans del daltabaix excepcional que ens ha portat on som ara.
És a dir, tornar a l'ideal de continuïtat de sempre.
Això no vol pas dir que el canvi, el trencament, no siguin possibles. Ho són i són molt habituals. Però són percebuts com a anomalia. No hi ha fòrmules per gestionar-los. Perdó, sí que n'hi ha; el que passa és que són no-fòrmules. La manera d'acomiadar-se per sempre (i això passa moltíssim al Japó, més que a l'Europa llatina com a mínim, i potser tant o més que a la del nord) és mitjançant el silenci. Hi ha una manera de partir peres (parlo de parelles) que consisteix en deixar de trucar-se, de veure's, cessar tot contacte sense dir-se adéu-siau. No és pas que sigui comuna, és que fins i tot hi ha una expressió (que no recordo) per anomenar-la.
M'estic enrollant.
La qüestió és que la societat japonesa està bastida sobre la noció de continuïtat. Un no deixa mai de pertànyer al grup on està inclòs. La noció d'amae a què alguna vegada he fet referència n'és un element fonamental. Les institucions japoneses són mares que no es poden desentendre dels seus fills. La metàfora materna és molt útil a l'hora d'entendre-hi moltes coses, al Japó. L'individu mai no deixa d'estar lligat a la institució, al grup. Ni per un segon. La noció de break, de descans, de parèntesi no hi és contemplada.
Una vegada una amiga anglesa em va comentar que els japonesos li semblaven de vegades molt maleducats. I em va posar l'exemple de les interrupcions que havia de suportar enmig d'un àpat. Ella estava dinant a l'escola on treballava (break) i venia un japonès i començava a parlar-li de feina, i a més li demanaven coses que exigien una atenció especial, que exigien que deixés el que estava fent, menjar, i es posés a buscar no se sap quina informació absolutament irrellevant.
A l'escola on treballo he vist la mateixa cosa mil vegades: tens algú fent el seu dinar, i tot d'una una petició de qui sigui -no necessàriament d'un cap, sovint d'un altre professor respectuosíssim i que mai diries que vol molestar ningú- fa que hagi de deixar els boixets, aixecar-se de la seva taula, anar a fer ves a saber quina collonada, i tornar a la seva taula per continuar menjant. Us asseguro que l'expressió de qui ho demana és absolutament cordial, benvolent diria, i la del qui és demanat d'absoluta normalitat, no fa cap rebufada com dient i ara què vol, aquest. Està en temps de treball, i és normal que li vinguin amb feina. Que no estava dinant? Dinar forma part de les activitats programades a la jornada laboral. És una activitat del mateix ordre que assistir a una reunió, fer fotocòpies, o preparar una lliçó. No hi ha break. Tot és part d'una mateixa continuïtat.
No només et poden interrompre durant el teu dinar. És que el dinar és en ell mateix una activitat més que et toca fer. Quan vaig passar l'entrevista per ser profe em van demanar si estava disposat a (és a dir, havia de) dinar amb els nanos. Era una condició per a la contractació. Jo sóc professor sempre, fins i tot a l'hora de dinar.
Les interrupcions no són excepcionals, de fet.
Durant el temps del dinar hi ha tota una sèrie de tasques que s'han de fer. Depèn una mica bastant del professor corresponent (cada classe té un professor responsable, el 担任先生 tan'nin-sensei). N'hi ha que contenten amb fer les salutacions d'inici (el bon profit) i de conclusió (l'equivalent polit del rotet àrab), i amb fer escoltar els nanos l'emissió del dinar (unes paraules de qui toqui pel circuit de megafonia de l'escola). Però n'hi ha d'altres que no, que sistemàticament fan tot el numeret: igual que als monestirs l'hora dels àpats s'aprofitava per fer lectura de la Bíblia, o per engegar una petita oració a tall d'entreteniment, a l'escola hi ha tot un programa per desenvolupar: hi ha l'estudiant diguéssim que delegat de classe: aquest para de dinar, s'aixeca (totes les adreces al grup s'han de fer a peu dret) i engega una petita lletania (en sol tenir l'aire, perquè normalment no hi posen massa entusiasme), tot just per demanar a l'estudiant delegat de -posem- ciències naturals, que s'aixeca i canta quins són els deures que hi ha, les novetats de l'assignatura, els materials que s'han de portar per a la següent classe, i qualsevol collonada que li vingui al cap; quan ha acabat, demana pel delegat de la següent assignatura onegaishimasu, s'asseu i el següent comença el mateix procés. Així van passant els delegats de les cinc o sis assignatures del dia, més algú altre que no sé què hi pinta però que també s'ha d'aixecar i dir quatre mots. Si no ténen res per dir també s'han d'aixecar i omplir un temps mínim a base de vagues referències a l'esforç acadèmic i a la importància de les bones maneres, de la polidesa en el tracte i de l'atenció deguda als altres (us pot semblar increïble que uns nanos d'entre tretze i quinze anys siguin capaços d'improvisar aquests discursos, però només han de fer un barrejat dels que els professors els engeguen a cada cerimònia, acte, competició esportiva o visita dels de l'associació de pares).
El Japó és una societat molt més jeràrquica que la nostra. El que passa és que entenen la jerarquia d'una manera més equilibrada que no ho fa la patronal espanyola. Una jerarquia implica una correspondència d'obligacions; si no, és simplement una dictadura. Els superiors en van carregats, d'obligacions, al Japó. I a l'escola no pot ser altrament. Un cop els nanos han acabat la seva ronda, és el moment dels professors, que no és qüestió que els nens amenitzin el dinar i els professors se la campin sense més. A cada aula hi ha, a més del principal, un parell o tres de profes més (entre els quals aquest humil servidor de vostès). Quan els nanos han acabat és el torn dels professors. Cadascun d'ells ha de deixar els seus boixets, aixecar-se, i engegar un discurset que pot tenir algun contingut substancial relacionat amb la seva assignatura, o pot no tenir-ne cap en absolut. Al final, el tan'in-sensei fa el de cloenda, i amb això ja hem passat el dinar.
Aquest ritual només s'aplica estrictament a un dels sis grups que tinc. El professor responsable és un paio que es veu que vol fer carrera, perquè és jove i ja se'l veu valorat pels altres. A més a més, té un xandall del Reial Pudrit. Sí, sí, de l'enemic. Ja en parlaré un altre dia. Bé, pels detalls ja es veu que és algú amb tendències homogeneïtzadores. Divagacions al marge: els professors també hem de passar per l'adreçador. Amb mi han tingut un detall: al juliol (dino un mes amb cada grup) em tocava de fer el número cada dia. Alguns de vosaltres ja sabeu com sóc a taula: les interrupcions, siguin del tipus que siguin, em toquen la pera com poques coses més ho poden fer. Vaig haver de fer l'esforç d'acostumar-m'hi. No ho vaig aconseguir. Afortunadament es van adonar que el poc entusiasme que mostrava en els meus discursets de contingut inequívocament improvisat era senyal que l'obligació no era del tot del meu gust. Alguna poca-soltada que vaig deixar-hi anar també hi devia comptar, m'imagino. La qüestió és que el passat desembre, quan em tornava a tocar dinar amb aquest grup, vaig quedar implícitament exempt de discurset: quan era el meu torn senzillament passaven al següent professor, que no havia estat perdonat. Una altra excepció gaijin (estranger occidental).
Les obligacions a l'hora de dinar no s'acaben aquí. Abans he fet referència a una emissió per la megafonia de l'escola. Aquesta emissió no està enregistrada: és en directe. Hi ha un parell o tres d'estudiants que són els encarregats (van rodant, no són els mateixos cada dia) d'adreçar-se a tothom i de posar una musiqueta, i d'aneu a saber què més del que no m'entero. Evidentment, no fan l'emissió des de la seva taula, sinó des del centre high-tech que hi ha a la recepció. Aquests nanos tenen la meitat de temps per dinar, però no semblen queixar-se per això. Tampoc no semblen tenir cap temps extra posterior en compensació. De vegades em trobo amb una taula buida, amb l'àpat posat i fumejant, i demano... i aquest, qui és, on és... i algú em diu 放送当番 hôsô-tôban, responsable de l'emissió, i aleshores, sense sorpresa, començo a menjar sense esperar que el nano arribi abans que se li refredi la sopa.
Deixant de banda el tema dels àpats, amb les vacances tinc una mica la sensació que és el mateix. Parlo de la continuïtat. Amb el temps lliure, en general. La gent no sembla comentar amb massa detall què hi fa. La impressió és que -idealment, normativament- un no n'ha de tenir, de temps propi. Això no vol pas dir que no en tinguin, òbviament. El que passa és que fa l'efecte que sigui un no-espai, una mena de buit a què no s'hagi de fer massa referència, perquè implica un allunyament de la institució-mare, de la qual se suposa que un no s'ha de separar mai. L'obligació de portar souvenir quan un va a algun lloc seria una mena de constatació que, malgrat haver-se allunyat físicament, un no ha deixat mai de pensar en els seus. És molt habitual que la gent, quan fa referència a les vacances, digui on ha estat, quants dies, però no comenti com de bé s'ho va passar, com li va agradar tot, com de bé que s'estava lluny de la feina i quant li havia costat de fer-se a la idea de tornar a l'activitat normal. Hi pot haver d'altres raons, d'ordre psicològic o social, darrera d'aquest fet, però em fa l'efecte que aquestes raons s'han d'entendre en el marc d'aquesta negació de l'espai propi més enllà de la institució. A casa nostra parlem del temps lliure com un espai de realització pròpia fonamental, l'espai on som realment nosaltres mateixos més enllà de l'alienació de la feina. Al Japó és un parèntesi a l'ombra que -tan important com pugui ser per a cadascun d'ells individualment- no té un lloc a l'imaginari de les relacions entre el col·lectiu i l'individu. L'aparent vergonya amb què els japonesos demanen un dia de descans a la feina no té a veure tant amb el seu amor al treball com amb el sentiment de culpabilitat del fill que abandona la mare: aquesta és una relació on la discontinuïtat és impensable, i una separació encara que sigui molt curta és sempre una petita traició. En fer la sol·licitud s'hi ha de mostrar (ep! atenció que dic mostrar, no sentir) aquest sentiment. La sol·licitud serà convenientment atesa amb totes les mostres necessàries de comprensió -maternal- per a aquesta violència a l'ordre natural de les coses que el sol·licitant es veu forçat a exercir.
La metàfora materna. La maternitat és una condició que entra indubtablement dintre del camp de la continuïtat. A casa nostra també. Una mare no deixa de ser-ho mai. Les institucions que viuen sota el signe d'aquesta metàfora són -diria que sistemàticament- oposades a la idea d'autonomia de l'individu. I diria que al Japó són majoria.
Un últim exemple per veure si aconsegueixo transmetre millor el que vull dir:
fa tres anyets, quan encara estava a Osaka, treballava a Nova, una pseudo-escola de llengues que en aquell moment era la més gran del Japó. Després va fer fallida i es va encongir com titola a la neu. Hi havia un company, en Raul, que un dia ens va venir i ens va explicar una cosa que li havia passat amb un estudiant. El paio era inspector de policia, i estava a casa seva, el seu dia de descans setmanal, fent la seva lliçó d'espanyol (les classes eren per internet) i tot d'una el truquen per telèfon. Disculpi. Disculpat, faci, faci, endavant. El paio torna al cap d'un minut i en Raul li demana qui era. L'havien trucat de la feina per dir-li que a tal lloc hi havia hagut un accident, i que el paio que anava al cotxe havia estat detingut per no recordo quina raó. L'explicació semblava feta de la manera més banal possible. En Raul se'n sorprèn perquè pensava que era el seu dia de descans. L'estudiant li ho confirma. Aleshores... el paio detingut tenia a veure amb algun cas relacionat directament amb vostè? No, no, res a veure, que respon l'estudiant. Però... que ha passat potser al costat de casa seva i volen que vostè com a mínim ho sàpiga? No, no, ha estat a l'altra punta de la ciutat. I aleshores, per quins collons de raó l'han trucat? El paio que no sap què dir-li. Aquí és on la meva hipòtesi de la continuïtat entra en joc. El senyor inspector de policia, el seu dia lliure (i les jornades laborals dels policies aquí realment fan feredat; aquest dia el tenen més que guanyat) continua sent inspector de policia. La institució-mare li ha de deixar ben clar que el fet que aquell dia no li exigeixi -o no li permeti, com el nostre inspector potser voldria- d'anar a la feina no vol pas dir que l'hagi oblidat. La policia és una mare que en tot moment té presents els seus fills, malgrat la dolorosa absència imposada pel calendari laboral. La trucada no era per dir-li que hi havia hagut un accident a tal lloc amb un paio que vés a saber què i que no sé quina història. Era per dir-li que no es preocupés, que ell continuava sent part de la institució, fins i tot enmig d'una classe d'espanyol el seu dia de descans.
dissabte, 30 de gener del 2010
A cadascú el que és seu (parlo de Déu, evidentment)
Homer Simpson: “Normalmente no rezo, pero si estás ahí, por favor... ¡sálvame, Superman!
Caràcters nacionals
L'altre dia vaig sopar amb la Rachael, una australiana que em va parlar d'una seva amiga.
Jo la vaig conéixer -l'amiga de la meva amiga- a un bar, envoltat de professors de la meva escola, la immensa majoria de països anglo-saxons. Enmig d'aquella colla despreocupada, hi havia una tia vestida amb un xal negre, amb un aire una mica com de iaia prematura, amb una gran rigidesa en la seva manera de moure's i parlar, i que s'adreçava a tothom amb un aire emfàtic que volia transmetre simpatia i que acabava per resultar sospitós de tan forçat que era. Era clarament un element estrany. I malgrat l'evidència de que ho era no semblava adonar-se'n, en una mena d'exercici de sociabilitat que li permetia d'entrar en contacte amb els altres i alhora de no entrar-hi del tot. Ràpidament vaig establir la hipòtesi que patia algun tipus de desequilibri emocional.
Aleshores algú em va dir que era alemanya.
Aaaaaaaaaaahhhh! No passava res. Era normal. Tot allò que semblava tan estrany quedava perfectament explicat per la seva nacionalitat.
La Rachael me'n va explicar una anècdota diria que curiosament alemanya:
ara li agrada un paio, japonès, que es veu que li arriba a l'alçada de les mamelles. No és pas que ella sigui molt alta -em penso que és fins i tot més baixa que jo- és que es veu que el paio és realment petit. Però aquesta Suzanne, quan li va explicar tot plegat, li va dir: he is a dwarf. A dwarf? va dir la Rachael com per demanar confirmació. You mean... a midget? I la confirmació va arribar immediata: Yes, a midget.
El que trobo flipant dels alemanys és una mena de rudesa que s'apliquen principalment a ells mateixos. Són capaços de menystenir-se, d'insultar-se de la manera més brutal sota el principi de l'objectivitat obligada. Si es veuen com una merda es descriuran com una merda, sense embuts. Això, òbviament, inclou l'entorn que consideren propi (la gent que els agrada, i tal). Si a aquesta noia li agrada un nan, doncs és un nan, i no hi ha cap altra manera de referir-s'hi. Cap eufemisme quan es tracta de descruire la realitat pròpia. Només podem treure l'aigua clara a través de la precisió conceptual més despietada. Pura herència kantiana, vaja.
La Rachael, que s'havia quedat de pasta de boniato, va demanar-li més detalls, si per exemple tenia el cap gran, les cames curtes... si era un exemplar de circ, per entendre'ns. I l'altra, pura perspicàcia clínica, va haver de precisar: well, he hasn't been diagnosed... (i aquí és on va posar la mà a l'alçada del seu pit, per indicar-ne la curtesa) but he is a dwarf.
La pròxima vagada que algú dubti de si tal paio o tal altre és idiota, sempre podeu tirar de la fòrmula well, he hasn't been diagnosed, but...
Es veu que de tant en tant queda amb un (altre) xitxarel·lo a Tokio per fer sessions de bondage sex (lligar-se amb corretges de cuiro i fer coses que un no explicaria en una reunió familiar); però em penso que això no és estrictament alemany, i explicar-ho en detall engegaria a rodar l'esperit d'aquest post.
Jo la vaig conéixer -l'amiga de la meva amiga- a un bar, envoltat de professors de la meva escola, la immensa majoria de països anglo-saxons. Enmig d'aquella colla despreocupada, hi havia una tia vestida amb un xal negre, amb un aire una mica com de iaia prematura, amb una gran rigidesa en la seva manera de moure's i parlar, i que s'adreçava a tothom amb un aire emfàtic que volia transmetre simpatia i que acabava per resultar sospitós de tan forçat que era. Era clarament un element estrany. I malgrat l'evidència de que ho era no semblava adonar-se'n, en una mena d'exercici de sociabilitat que li permetia d'entrar en contacte amb els altres i alhora de no entrar-hi del tot. Ràpidament vaig establir la hipòtesi que patia algun tipus de desequilibri emocional.
Aleshores algú em va dir que era alemanya.
Aaaaaaaaaaahhhh! No passava res. Era normal. Tot allò que semblava tan estrany quedava perfectament explicat per la seva nacionalitat.
La Rachael me'n va explicar una anècdota diria que curiosament alemanya:
ara li agrada un paio, japonès, que es veu que li arriba a l'alçada de les mamelles. No és pas que ella sigui molt alta -em penso que és fins i tot més baixa que jo- és que es veu que el paio és realment petit. Però aquesta Suzanne, quan li va explicar tot plegat, li va dir: he is a dwarf. A dwarf? va dir la Rachael com per demanar confirmació. You mean... a midget? I la confirmació va arribar immediata: Yes, a midget.
El que trobo flipant dels alemanys és una mena de rudesa que s'apliquen principalment a ells mateixos. Són capaços de menystenir-se, d'insultar-se de la manera més brutal sota el principi de l'objectivitat obligada. Si es veuen com una merda es descriuran com una merda, sense embuts. Això, òbviament, inclou l'entorn que consideren propi (la gent que els agrada, i tal). Si a aquesta noia li agrada un nan, doncs és un nan, i no hi ha cap altra manera de referir-s'hi. Cap eufemisme quan es tracta de descruire la realitat pròpia. Només podem treure l'aigua clara a través de la precisió conceptual més despietada. Pura herència kantiana, vaja.
La Rachael, que s'havia quedat de pasta de boniato, va demanar-li més detalls, si per exemple tenia el cap gran, les cames curtes... si era un exemplar de circ, per entendre'ns. I l'altra, pura perspicàcia clínica, va haver de precisar: well, he hasn't been diagnosed... (i aquí és on va posar la mà a l'alçada del seu pit, per indicar-ne la curtesa) but he is a dwarf.
La pròxima vagada que algú dubti de si tal paio o tal altre és idiota, sempre podeu tirar de la fòrmula well, he hasn't been diagnosed, but...
Es veu que de tant en tant queda amb un (altre) xitxarel·lo a Tokio per fer sessions de bondage sex (lligar-se amb corretges de cuiro i fer coses que un no explicaria en una reunió familiar); però em penso que això no és estrictament alemany, i explicar-ho en detall engegaria a rodar l'esperit d'aquest post.
Diccionari ociós
CHAPERON:
1.
a person, usually a married or older woman, who, for propriety, accompanies a young unmarried woman in public or who attends a party of young unmarried men and women.
2.
any adult present in order to maintain order or propriety at an activity of young people, as at a school dance.
En castellà, carabina. Com es diria en català?
1.
a person, usually a married or older woman, who, for propriety, accompanies a young unmarried woman in public or who attends a party of young unmarried men and women.
2.
any adult present in order to maintain order or propriety at an activity of young people, as at a school dance.
En castellà, carabina. Com es diria en català?
El preu de no tenir televisió
A l'època de Shakespeare llençaven micos vius als gossos a tall de diversió.
Possiblement si haguéssin tingut televisió no els hauria calgut anar tan lluny. És una cosa que també cal considerar quan la critiquem.
Possiblement si haguéssin tingut televisió no els hauria calgut anar tan lluny. És una cosa que també cal considerar quan la critiquem.
Diccionari ociós
TARDO-FRANKISME:
Les desastroses últimes dues temporades de Frank Rijkaard com a entrenador del Barcelona.
Les desastroses últimes dues temporades de Frank Rijkaard com a entrenador del Barcelona.
Cross-cultural studies
Fuet del Vendrell
que a la punta no té pell
=
Chorizo de Almendralejo,
las tres primeras rodajas
son sin pellejo
Amb la variant:
La botifarra d'Osona
si és de la punta
és més bona
que a la punta no té pell
=
Chorizo de Almendralejo,
las tres primeras rodajas
son sin pellejo
Amb la variant:
La botifarra d'Osona
si és de la punta
és més bona
Dubtes existencials
Billy the Kid.
En anglès, kid també vol dir xai. Pot ser que el nom fos mal traduït i en comptes de Billy el Niño fos Billy la Cabra Boja?
En anglès, kid també vol dir xai. Pot ser que el nom fos mal traduït i en comptes de Billy el Niño fos Billy la Cabra Boja?
Diccionari ociós
さりげない- dry; casual.
En japonès, informal és equivalent a sec. El registre neutre és pres com una manca de tacte. Anar per feina només no s'hi val. Hi hem d'afegir una mica de 甘え (amae: calidesa; normalment expressada verbalment, i -sorpresa- molt sovint amb un llenguatge educat); si no, som rudes.
En japonès, informal és equivalent a sec. El registre neutre és pres com una manca de tacte. Anar per feina només no s'hi val. Hi hem d'afegir una mica de 甘え (amae: calidesa; normalment expressada verbalment, i -sorpresa- molt sovint amb un llenguatge educat); si no, som rudes.
Somni
L'altre dia vaig tenir un somni curiós.
Hi havia un gatet, amb les orelles una mica grans, preciós, semblava un gatet d'anunci de televisió, amb un pèl finíssim i sedós. Jo li ficava l'índex a la boca per que hi jugués, i el gat començava a fer-hi mossegadetes suaus i joganeres. Jo em meravellava perquè el gat semblava saber modular-les perfectament per tal que allò continués sent un joc, sense arribar a fer-me mal. I quan m'hi fixo, les seves dents delanteres eren planes, com les dents de llet d'un nen, amb uns ullals afilats, això sí, però les dents amb què jugava eren els incisius plans. Sorprès per una dentadura tan poc felina me li miro la cara i el gatet encantador s'ha transformat en una cosa estranya, amb trets humanoïdes. De fet, la seva cara està en procés de transformació: el gatet resulta ser un nen petit, i quan ja ha adoptat del tot la seva forma humana m'explica (a mi, a qui em pot fer confiança perquè sap que sóc bo) que ell en realitat és un nen, però que adopta l'aparença d'un gatet perquè és orfe, no té ningú que el cuidi, i com a gat rep més atenció dels desconeguts que com a nen: li donen menjar i el deixen fer a les cases, mentre que com a nen està desemparat del tot. La societat de què parla és la del meu barri d'infantesa, ara tan canviat per la nova immigració. Em ve a dir que la societat de la qual jo sóc producte, la de la immigració castellana, ara és pitjor, que la gent que abans l'hagués cuidat ara ja no ho fa. Després d'un tall, el veig a un carrer al costat de casa dels meus pares, per la vorera, davant d'un restaurant xinès que al somni està on en realitat hi ha un locutori portat per bengalís: ara novament amb la seva forma de gat va avançant per la vorera, no esperant res de ningú més (dels vells habitants del barri), només d'aquests nouvinguts que es giren per fer-li alguna carantoina, i que són -em diu de manera gairebé telepàtica- els qui el tracten millor.
Somni amb consciència social, com si diguéssim.
Si no fos perquè... en comentar-lo al Chris, un nord-americà que volta per aquí, hi va trobar un altre significat molt més... ehem, fonamental. Em va dir que segons Jung els gats volen dir pussy. I aquí una interpretació es va fer evident: el que abans veia com només un cony, va adoptant forma humana.
Estarà canviant la meva concepció de les xones... perdó... de les dones?
Hi havia un gatet, amb les orelles una mica grans, preciós, semblava un gatet d'anunci de televisió, amb un pèl finíssim i sedós. Jo li ficava l'índex a la boca per que hi jugués, i el gat començava a fer-hi mossegadetes suaus i joganeres. Jo em meravellava perquè el gat semblava saber modular-les perfectament per tal que allò continués sent un joc, sense arribar a fer-me mal. I quan m'hi fixo, les seves dents delanteres eren planes, com les dents de llet d'un nen, amb uns ullals afilats, això sí, però les dents amb què jugava eren els incisius plans. Sorprès per una dentadura tan poc felina me li miro la cara i el gatet encantador s'ha transformat en una cosa estranya, amb trets humanoïdes. De fet, la seva cara està en procés de transformació: el gatet resulta ser un nen petit, i quan ja ha adoptat del tot la seva forma humana m'explica (a mi, a qui em pot fer confiança perquè sap que sóc bo) que ell en realitat és un nen, però que adopta l'aparença d'un gatet perquè és orfe, no té ningú que el cuidi, i com a gat rep més atenció dels desconeguts que com a nen: li donen menjar i el deixen fer a les cases, mentre que com a nen està desemparat del tot. La societat de què parla és la del meu barri d'infantesa, ara tan canviat per la nova immigració. Em ve a dir que la societat de la qual jo sóc producte, la de la immigració castellana, ara és pitjor, que la gent que abans l'hagués cuidat ara ja no ho fa. Després d'un tall, el veig a un carrer al costat de casa dels meus pares, per la vorera, davant d'un restaurant xinès que al somni està on en realitat hi ha un locutori portat per bengalís: ara novament amb la seva forma de gat va avançant per la vorera, no esperant res de ningú més (dels vells habitants del barri), només d'aquests nouvinguts que es giren per fer-li alguna carantoina, i que són -em diu de manera gairebé telepàtica- els qui el tracten millor.
Somni amb consciència social, com si diguéssim.
Si no fos perquè... en comentar-lo al Chris, un nord-americà que volta per aquí, hi va trobar un altre significat molt més... ehem, fonamental. Em va dir que segons Jung els gats volen dir pussy. I aquí una interpretació es va fer evident: el que abans veia com només un cony, va adoptant forma humana.
Estarà canviant la meva concepció de les xones... perdó... de les dones?
Diccionari ociós
OCLOCRÀCIA:
(una paraula que feia temps que buscava sense saber-ho) El govern de la plebs. A la oclocràcia “no elegimos a nadie ni delegamos nada: todos opinamos de todo, todos hacemos todo y todos somos sabios en cualquier materia y profesion”.
(una paraula que feia temps que buscava sense saber-ho) El govern de la plebs. A la oclocràcia “no elegimos a nadie ni delegamos nada: todos opinamos de todo, todos hacemos todo y todos somos sabios en cualquier materia y profesion”.
diumenge, 17 de gener del 2010
La simplicitat com a paradigma
En Daniel Menini, un meu professor a Le Mirail, en una nit de copetes a Naha, em va repetir vàries vegades que els japonesos tenien un esprit pratique, volent dir que quan es tractava d'anar per feina, hi anaven. La ocasió volia el comentari: ell, com a responsable dels programes d'intercanvis del departament de japonès, ens havia vingut a visitar a Okinawa. Els cinc estudiants francesos i ell vam allargar la soirée i finalment vam conèixer un parell de xiquetes d'aspecte més que agradable. En Menini, amb la impunitat que dóna l'experiència, s'hi va presentar, i va començar a fer una tasca de mediador (casat, tampoc no podia dedicar-se a la caça major davant dels seus estudiants, que ràpidament ho haguéssin esbombat per tot Toulouse; d'altra banda, no crec que aquest home vagi pel món fent mal, perquè en la seva manera d'instruir-nos en el lligue amb japoneses hi havia un aire de certa recança: era ben conscient que la seva hora ja havia passat. De fet es va casar prou jove, i feia referència a vagues oportunitats perdudes per aquest fet, i hi havia en tot plegat una certa recreació en la possibilitat d'èxit d'algun de nosaltres, el desig d'una mena d'experiència vicària que fos una mínima compensació: ens empenyia a un èxit que havia de ser també el seu, volia participar del nostre èxit).
Doncs bé, aquí tenim tot un senyor professor de version-thème explicant-nos que hem de ser molt concrets en les nostres demandes: els demanem un número de telèfon, cosa concreta; i quan les truquem, quedem per fer una cosa concreta (anar al cine); si pot ser, concretem la data immediatament (el cap de setmana vinent)... tot ha de ser el més precís possible. Cap vaguetat. Els japonesos en fugen, de les vaguetats. Si tot queda clar l'èxit està assegurat, perquè tenen aquest esprit pratique.
El seu comentari em sembla que ve al cas per il·lustrar una idea que tinc sobre com funcionen els japonesos: se senten més còmodes tractant amb coses que tenen propietats clares.
També a tall d'anècdota: una vegada, sopant amb la Montse Marí, que fa més anys dels que li agradaria que viu al Japó, vam menjar un platet de peix a la planxa. Estava al punt de tot: de sal, de cocció, de sucositat... i la Montse va comentar: “Oi que al Japó el fan bé, el peix a la planxa?” Comentari casual totalment cert, però que deixa a l'ombra un petit detall: remarcar-ho indica que a d'altres llocs no el fan sempre igual de bé: ¿qui no s'ha trobat a casa nostra que demana un peix a la planxa en un restaurant i això, la cosa més senzilla de fer, resulta que no saben fer-ho, i que el que t'has d'empassar és una cosa fada/resseca/recremada/encara crua/mig esbocinada/endurida/combinació de les anteriors?
I tot i així... és tan senzill! Es tracta de tallar el peix correctament (tècnica); salar-lo o marinar-lo correctament (una altra tècnica); posar-hi el foc adequat i deixar-lo un temps determinat (més tècnica) i fer-hi les manipulacions convenients: tot coses que es poden aprendre, practicar, i que fetes amb l'atenció necessària donen sempre un resultat òptim i estandaritzat.
Una cosa senzilla de replicar si es treballa amb la consideració que volen els materials i que sovint no es troba a d'altres llocs, on la gent és de caràcter més creatiu i es dedica a improvisar, perquè són espontanis i alegres i troben que això de fer bé la feina els xafa la festa.
La matèria inert té qualitats clares. Així, la cuina -en japonès literalment: 料理 ryôri, vol dir la lògica dels materials- és exactament tractar uns ingredients, que tenen determinades qualitats clares i concretes, d'acord amb uns procediments clars i específics que donaran sempre un resultat similar. Portant l'exemple de la cuina a l'extrem, la cuina japonesa és un exemple de simplicitat, i com més simple és un plat, més rellevants són les qualitats dels seus ingredients. El súmmum en seria el sashimi: no hi ha res de menys elaborat, pura matèria que es mostra com és. Diria que aquest recrear-se en les propietats del peix és paradigmàtic d'una manera d'entendre la matèria i un món concebut com a essencialment material.
La meva percepció és que els japonesos -idealment- volen tractar amb un món simple i predible, un món amb característiques clares. Hi un parell de trets de la seva cultura que em semblen paradigmàtics d'aquesta actitud:
-l'anti-intel·lectualisme:
és difícil trobar japonesos intel·lectuals; les converses substancioses, profundes (un adjectiu que detesto, però és que no trobo traducció per al que em ve al cap: el castellà enjundioso. Ah! té, improvisació imaginativa: una conversa de brou espès. Què us sembla l'alternativa?) ...les converses de brou espès, doncs, són rares amb ells. És cert que en part miren d'evitar-les per d'altres motius: típicament, per no entrar en conflicte amb els altres, cosa que és més probable si parles de religió, politica o història. Però aquesta explicació és només parcial. Per què el 95% de la literatura que es consumeix és novel·la negra o derivats de manga i/o televisió, productes perfectament estereotipats sense contingut reflexiu? Per què no parlen d'ells mateixos d'una altra manera, més enllà de fer variacions sobre les categories apreses que han de definir la seva vida? Per què les converses tenen sovint un aire de previsibilitat que les fa planes? Quan a la tele fan un programa sobre els aports de la Grècia antiga a la civilització, el fan sobre arquitectura, cultura material, ciència... però el pensament hi té un paper mínim, si és que hi apareix. La filosofia, tant en el sentit acadèmic com en el quotidià, és una cosa abstrusa el valor de la qual es reconeix amb un gest que implica distància. Crec que tot plegat té a veure amb aquesta actitud que fa que fugin de coses complicades de comprendre. Pensar la realitat amb una actitud crítica, intel·lectual els menaria a admetre que no tot és tan senzill, que les categories amb què entenem aquesta realitat tenen ombres inexcusables. I aquest és un maldecap que, senzillament, es volen estalviar.
De manera que sempre acaben parlant de cuina, de baseball, i comentant les notícies de la tele d'una manera molt curiosa: repetint-les sense més, tal com els són donades.
-la tendència a l'esteticisme:
estetitzar una realitat és una manera de simplificar-la. Realitats complexes, sovint inaprehensibles, poden ser percebudes com a simples i comprensibles gràcies a les rebaixes de gener de l'estètica. La nació, sense anar més lluny. Els japonesos -i aquest és un mèrit evident- tenen la capacitat de fer dels objectes més variats petites joies d'un bon gust i una finesa -finesa sovint rústica, aspra, però finesa al cap i a la fi- extraordinaris. A la cultura japonesa un objecte no només ha de fer la funció que té assignada. Hi ha d'altres dimensions que han d'acompanyar la seva estricta funcionalitat, entre les quals l'estètica. És clar, no tot pot ser tan deliciosament harmoniós com un bòl de tè japonès, però m'ensumo que no és pas que el japonès, en aquest bòl, hi vulgui veure representada l'harmonia del món: és que li agradaria que el món fos tan harmoniós com el bòl. El món simplificat quan és convertit en un bòl de tè.
Una de les coses que, quan arribes al Japó, els japonesos sempre t'expliquen com mirant de fer-te comprendre quelcom que va més enllà de l'evidència, és la importància del sakura, el cirerer; del cirerer en flor, és clar. L'adoració pel sakura és absolutament viva i present a la societat japonesa, incloent-hi els joves. No és cap broma. La bellesa de la seva flor i la seva caducitat immediata com a expressió del pas de temps, dels cicles de la natura, de la fugacitat de la vida... La fugacitat de la vida expressada a través d'una experiència estètica, conscientment estètica, i això convertit en una veritable obsessió nacional. Què cal entendre-hi? No res. Què hi has d'entendre, en unes flors de cirerer? Les pots admirar, però entendre-hi res... Doncs em penso que és exctament això. Quan una cultura de tradició judeo-cristiana s'acara amb la fugacitat de la vida s'inventa un déu, un cel i un infern, un munt de pecats estranys i de tortures imaginatives i crea un entrellat teològic de dimensions escolàstiques per justificar-ho tot, i ja tens als individus d'aquesta tradició deixant anar uns rollos infumables amb pretensions de profunditat (ja us deia que la paraula no m'agradava) per tot plegat justificar amb un munt de conceptes incomprensibles (Déu, l'ésser, l'eternitat...), un aparell intel·lectual que no pot de cap manera complir amb la funció que li ha estat assignada. Perquè davant de la fugacitat de la vida no hi ha més resposta que embadalir-se amb les flors d'un cirerer, seure'n a sota, obrir una llauna de cervesa, i passar una bona tarda tot esperant que un copet de vent en precipiti uns quants pètals just quan fem un brindis.
Res de més senzill.
(L'únic problema amb aquest gust per les coses amb propietats clares i definides és quan toca tractar amb persones: i és que les persones som uns objectes una mica curiosos, amb propietats que es poden descriure de qualsevol manera, llevat d'amb aquests dos adjectius.
Continuarà).
Doncs bé, aquí tenim tot un senyor professor de version-thème explicant-nos que hem de ser molt concrets en les nostres demandes: els demanem un número de telèfon, cosa concreta; i quan les truquem, quedem per fer una cosa concreta (anar al cine); si pot ser, concretem la data immediatament (el cap de setmana vinent)... tot ha de ser el més precís possible. Cap vaguetat. Els japonesos en fugen, de les vaguetats. Si tot queda clar l'èxit està assegurat, perquè tenen aquest esprit pratique.
El seu comentari em sembla que ve al cas per il·lustrar una idea que tinc sobre com funcionen els japonesos: se senten més còmodes tractant amb coses que tenen propietats clares.
També a tall d'anècdota: una vegada, sopant amb la Montse Marí, que fa més anys dels que li agradaria que viu al Japó, vam menjar un platet de peix a la planxa. Estava al punt de tot: de sal, de cocció, de sucositat... i la Montse va comentar: “Oi que al Japó el fan bé, el peix a la planxa?” Comentari casual totalment cert, però que deixa a l'ombra un petit detall: remarcar-ho indica que a d'altres llocs no el fan sempre igual de bé: ¿qui no s'ha trobat a casa nostra que demana un peix a la planxa en un restaurant i això, la cosa més senzilla de fer, resulta que no saben fer-ho, i que el que t'has d'empassar és una cosa fada/resseca/recremada/encara crua/mig esbocinada/endurida/combinació de les anteriors?
I tot i així... és tan senzill! Es tracta de tallar el peix correctament (tècnica); salar-lo o marinar-lo correctament (una altra tècnica); posar-hi el foc adequat i deixar-lo un temps determinat (més tècnica) i fer-hi les manipulacions convenients: tot coses que es poden aprendre, practicar, i que fetes amb l'atenció necessària donen sempre un resultat òptim i estandaritzat.
Una cosa senzilla de replicar si es treballa amb la consideració que volen els materials i que sovint no es troba a d'altres llocs, on la gent és de caràcter més creatiu i es dedica a improvisar, perquè són espontanis i alegres i troben que això de fer bé la feina els xafa la festa.
La matèria inert té qualitats clares. Així, la cuina -en japonès literalment: 料理 ryôri, vol dir la lògica dels materials- és exactament tractar uns ingredients, que tenen determinades qualitats clares i concretes, d'acord amb uns procediments clars i específics que donaran sempre un resultat similar. Portant l'exemple de la cuina a l'extrem, la cuina japonesa és un exemple de simplicitat, i com més simple és un plat, més rellevants són les qualitats dels seus ingredients. El súmmum en seria el sashimi: no hi ha res de menys elaborat, pura matèria que es mostra com és. Diria que aquest recrear-se en les propietats del peix és paradigmàtic d'una manera d'entendre la matèria i un món concebut com a essencialment material.
La meva percepció és que els japonesos -idealment- volen tractar amb un món simple i predible, un món amb característiques clares. Hi un parell de trets de la seva cultura que em semblen paradigmàtics d'aquesta actitud:
-l'anti-intel·lectualisme:
és difícil trobar japonesos intel·lectuals; les converses substancioses, profundes (un adjectiu que detesto, però és que no trobo traducció per al que em ve al cap: el castellà enjundioso. Ah! té, improvisació imaginativa: una conversa de brou espès. Què us sembla l'alternativa?) ...les converses de brou espès, doncs, són rares amb ells. És cert que en part miren d'evitar-les per d'altres motius: típicament, per no entrar en conflicte amb els altres, cosa que és més probable si parles de religió, politica o història. Però aquesta explicació és només parcial. Per què el 95% de la literatura que es consumeix és novel·la negra o derivats de manga i/o televisió, productes perfectament estereotipats sense contingut reflexiu? Per què no parlen d'ells mateixos d'una altra manera, més enllà de fer variacions sobre les categories apreses que han de definir la seva vida? Per què les converses tenen sovint un aire de previsibilitat que les fa planes? Quan a la tele fan un programa sobre els aports de la Grècia antiga a la civilització, el fan sobre arquitectura, cultura material, ciència... però el pensament hi té un paper mínim, si és que hi apareix. La filosofia, tant en el sentit acadèmic com en el quotidià, és una cosa abstrusa el valor de la qual es reconeix amb un gest que implica distància. Crec que tot plegat té a veure amb aquesta actitud que fa que fugin de coses complicades de comprendre. Pensar la realitat amb una actitud crítica, intel·lectual els menaria a admetre que no tot és tan senzill, que les categories amb què entenem aquesta realitat tenen ombres inexcusables. I aquest és un maldecap que, senzillament, es volen estalviar.
De manera que sempre acaben parlant de cuina, de baseball, i comentant les notícies de la tele d'una manera molt curiosa: repetint-les sense més, tal com els són donades.
-la tendència a l'esteticisme:
estetitzar una realitat és una manera de simplificar-la. Realitats complexes, sovint inaprehensibles, poden ser percebudes com a simples i comprensibles gràcies a les rebaixes de gener de l'estètica. La nació, sense anar més lluny. Els japonesos -i aquest és un mèrit evident- tenen la capacitat de fer dels objectes més variats petites joies d'un bon gust i una finesa -finesa sovint rústica, aspra, però finesa al cap i a la fi- extraordinaris. A la cultura japonesa un objecte no només ha de fer la funció que té assignada. Hi ha d'altres dimensions que han d'acompanyar la seva estricta funcionalitat, entre les quals l'estètica. És clar, no tot pot ser tan deliciosament harmoniós com un bòl de tè japonès, però m'ensumo que no és pas que el japonès, en aquest bòl, hi vulgui veure representada l'harmonia del món: és que li agradaria que el món fos tan harmoniós com el bòl. El món simplificat quan és convertit en un bòl de tè.
Una de les coses que, quan arribes al Japó, els japonesos sempre t'expliquen com mirant de fer-te comprendre quelcom que va més enllà de l'evidència, és la importància del sakura, el cirerer; del cirerer en flor, és clar. L'adoració pel sakura és absolutament viva i present a la societat japonesa, incloent-hi els joves. No és cap broma. La bellesa de la seva flor i la seva caducitat immediata com a expressió del pas de temps, dels cicles de la natura, de la fugacitat de la vida... La fugacitat de la vida expressada a través d'una experiència estètica, conscientment estètica, i això convertit en una veritable obsessió nacional. Què cal entendre-hi? No res. Què hi has d'entendre, en unes flors de cirerer? Les pots admirar, però entendre-hi res... Doncs em penso que és exctament això. Quan una cultura de tradició judeo-cristiana s'acara amb la fugacitat de la vida s'inventa un déu, un cel i un infern, un munt de pecats estranys i de tortures imaginatives i crea un entrellat teològic de dimensions escolàstiques per justificar-ho tot, i ja tens als individus d'aquesta tradició deixant anar uns rollos infumables amb pretensions de profunditat (ja us deia que la paraula no m'agradava) per tot plegat justificar amb un munt de conceptes incomprensibles (Déu, l'ésser, l'eternitat...), un aparell intel·lectual que no pot de cap manera complir amb la funció que li ha estat assignada. Perquè davant de la fugacitat de la vida no hi ha més resposta que embadalir-se amb les flors d'un cirerer, seure'n a sota, obrir una llauna de cervesa, i passar una bona tarda tot esperant que un copet de vent en precipiti uns quants pètals just quan fem un brindis.
Res de més senzill.
(L'únic problema amb aquest gust per les coses amb propietats clares i definides és quan toca tractar amb persones: i és que les persones som uns objectes una mica curiosos, amb propietats que es poden descriure de qualsevol manera, llevat d'amb aquests dos adjectius.
Continuarà).
De passada
Al post de més amunt faig esment de diferents requisits demanats a un objecte a banda de la funcionalitat i de l'estètica: n'hi ha un que no és estrictament estètic, sinó expressiu: l'objecte ha de ser expressió d'economia, de sobrietat. De frugalitat. Ha de complir amb les seves funcions sense esclats exhibicionistes. La frugalitat és un altre gran tema japonès. Tema per a un altre post.
Cabòries meves
Embole i cabòria són dues paraules amb el mateix significat, però un no hi pensaria mai com a sinònims. Potser perquè són de registres que no tenen res a veure?
Diccionari ociós
LA SOUPE AUX CAFARDS:
Parlant del comunisme: “Eux, c'est pas de la soupe aux cafards. C'est un système d'ordre” (Les bienveillantes, p.726).
L'expressió em va sorpendre quan la vaig llegir, no la comprenia del tot; però ben mirat, possiblement és una il·lustració de l'expressió més general c'est n'importe quoi. En català no la fem servir, però en espanyol llatinoamericà (penso en l'argentí) és bastant habitual, diria: sos cualquier cosa, boludo. Una sopa de cucaratxes és realment “qualsevol cosa”, i d'aquí la variant decididament més plàstica.
Parlant del comunisme: “Eux, c'est pas de la soupe aux cafards. C'est un système d'ordre” (Les bienveillantes, p.726).
L'expressió em va sorpendre quan la vaig llegir, no la comprenia del tot; però ben mirat, possiblement és una il·lustració de l'expressió més general c'est n'importe quoi. En català no la fem servir, però en espanyol llatinoamericà (penso en l'argentí) és bastant habitual, diria: sos cualquier cosa, boludo. Una sopa de cucaratxes és realment “qualsevol cosa”, i d'aquí la variant decididament més plàstica.
Olés nostrats
Teoria (referència: un article del Quim Monzó que no arribo a trobar): els “olé” que es diuen a les places de toros venen dels “molt bé” de les places valencianes.
Esos asombrosos animales
“Existen unos peces de arrecife que viven en cardúmenes de hembras custodiados por un único macho, a cuya muerte es reemplazado por la hembra de mayor tamaño que, entonces, cambia de sexo”.
Del llibre “El sexo de las lagartijas”, d'Ambrosio García Leal, que no he llegit però que vaig veure citat aneu a saber on.
(I després critiquem els polítics per canviar només de jaqueta).
Del llibre “El sexo de las lagartijas”, d'Ambrosio García Leal, que no he llegit però que vaig veure citat aneu a saber on.
(I després critiquem els polítics per canviar només de jaqueta).
"Cristiano" [Ronaldo] en xinès
克里斯帝亜諾: kè-lî-si-dì-yà-nuò
El penúltim kanji no és exacte del tot, però és una forma més antiga del que es fa servir realment, el que passa és que no sé com fer anar un teclat xinès i no puc escriure el bo.
El primer vol dir victòria. La transliteració també és un art, pel que es veu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)