Com sabeu, faig de professor d'anglès a una escola secundària. És una escola petita, amb només sis grups, dos per curs, i només hi ha una professora japonesa, amb qui haig de fer les classes conjuntament: ella fa les explicacions gramaticals, i jo faig la part comunicativa (és a dir, faig el mico davant dels nens). En un altre post ja parlaré de les peculiaritats d'aquest sistema (team-teaching, en diuen. Ha!). Aquesta professora es diu Tanaka. Jo l'he batejada Tanoka. Potser una mica fàcil, però per què m'hauria de complicar la vida?
Fa tres o quatre dies ensenyàvem als de primer el gerundi anglès. Jo havia de fer gestos i els nanos havien d'endevinar de quina activitat es tractava: Martínez-sensei is eating; Martínez-sensei is playing baseball... El primer teatre era jugar a tennis. I jo vaig començar a fer la mímica més òbvia tot acompanyant els cops a la pilota amb un so que feia fent petar la llengua sobre el llavi superior: pop! pop!... Els nanos es petaven de riure amb el so, es miraven els uns als altres com dient aquest paio és un dels nostres. Un cop acabada la classe uns quants d'ells van venir a la sala de professors d'anglès per demanar-me com el feia, aquell so, i algun d'ells va arribar a imitar-lo prou bé. Miraven de fer-lo i reien, i em demanaven que el tornés a fer, i tornaven a intentar-ho, i reien. Se'n van anar pel passadís amb intents mig errats mig reeixits, i sempre rient.
Tot plegat, ténen tretze anys.
Al cap de poc havíem de fer la mateixa lliçó amb l'altre grup de primer. La Tanoca em va venir i em va dir: farem el mateix, però no sounds.
diumenge, 13 de desembre del 2009
Diccionari ociós
COMPTINE: Chanson enfantine à rythme scandé servant à déterminer le rôle des participants à un jeu.
dilluns, 7 de desembre del 2009
Lingüística recreativa
La llengua japonesa ordena el seu discurs tenint primer el propi discurs com a referent lògic, i després el referent de la realitat com a secundari; mentre que les nostres llengües (i no sé si és un tret indo-europeu general, però diria que ho és de les llatines més l’anglès com a mínim) ténen com a referent primer la realitat, i s’ordenen lògicament a partir d’aquest primer pas, amb la lògica interna de la frase sotmesa a la de la realitat percebuda.
En la major part dels casos, no hi ha diferència amb el japonès pel que fa a l’articulació del discurs quant a la descripció de la realitat: és a dir, una frase que vol descriure una realitat ens és perfectament natural:
僕は格好いいけど、あなたはブスだ
Jo sóc guapo però tú ets lletja.
Hi ha una realitat descrita, que es correspon a una oposició entre dos elements; i hi ha també una estructura gramatical que es correspon a aquesta oposició, inventada per retre’n compte. L’harmonia entre l’oposició dels elements de la realitat i l’oposició dels elements de la frase és perfecta.
Però hi ha casos en què, en japonès, aquesta harmonia ens xoca per no ser-hi (ens xoca als europeus, és clar). L’exemple més clar i el primer amb què ens topem quan ens posem a estudiar japonès és el de la resposta a les preguntes negatives; una de positiva funciona “normalment”:
XAVI: 日本人ですか。
RYOTA: はい、そうです。
XAVI: Ets japonès?
RYOTA: Sí, ho sóc.
EL català demana tot afirmant una realitat (la japonesitat de l’interlocutor) i el japonès la confirma.
O almenys això és el que ens sembla a nosaltres.
Canviem el diàleg i passem-lo a la negativa:
XAVI: 日本人じゃないですか。
RYOTA: いいえ、日本人です。
Literalment:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No; sóc japonès.
Sorpresa: en Ryota, ens diu que no, que ell és japonès. Segons la nostra lògica ens hagués hagut de dir que sí, que ho és. Però ens diu que no, que ho és. Què passa aquí? Doncs que en Ryota està validant el discurs de l’interlocutor. La realitat a què està responent amb les seves paraules no són els fets externs al discurs (la seva japonesitat), sinó el contingut del discurs (el que en Xavi hi afirma). El que en Xavi ha dit sobre ell és fals, i per això ho nega. Si la conversa fos en català, faria a l’inrevés: primer miraria la realitat, i repondria basant-se en aquesta: és japonès, per tant diria:
RYOTA: Sí, sóc japonès.
I tots ens entendriem perfectament.
I la suposició que motiva aquest post és: de fet, amb la pregunta en positiu passa exactament el mateix: en Xavi demana per una realitat (ets japonès?) i en Ryota respon al contingut del discurs (sí, sóc japonès), el que passa és que el discurs i la realitat en aquest cas coïncideixen, i per tant la resposta japonesa d’en Ryota no ens xoca. Però en Ryota apunta a una cosa i nosaltres pensem que es tracta d’una altra.
Aquest mecanisme de validació del contingut del discurs ens és perfectament comprensible -entre d’altres raons- perquè també existeix en català. Així, podem imaginar perfectament la següent versió del mateix diàleg:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No, no: sóc japonès.
Totes les fòrmules catalanes destinades a negar la veracitat del discurs del partenaire a la conversa funcionarien de la mateixa manera que una resposta japonesa a la pregunta negativa: “No, t’equivoques. Jo sóc japonès”, “No, no és veritat”, “No és cert”... “no; sóc japonès”. És a dir, aquesta fòrmula no ens és una cosa aliena. La qüestió és que em fa l’efecte que es correspon a una articulació discurs-realitat molt específica (hauria de dir molt diferent a la nostra) i que em fa l’efecte que és transversal a la llengua japonesa, el que passa és que ens ve dissimulada en la major part dels casos –com en el cas del diàleg en positiu. No dic tampoc que sigui l’articulació exclusiva en el japonès, però em costa trobar exemples del contrari precisament perquè (cas d’haver-n’hi) no em cridarien l’atenció. Cal evitar qualsevol tipus de generalització sense sentit: el fet de trobar un determinat fet o mecanisme que ret compte d'una realitat no vol pas dir que hagi de poder retre compte de tota la realitat (en aquest cas, realitat lingüística).
Un segon exemple d’aquesta articulació peculiar (sempre per als europeus) seria l’estructura どころか (dokoroka). Per exemple:
忙しくて、旅行するどころか、テレビを見るひまさえない。
Estic tan ocupat que no tinc temps, no ja per fer un viatge, sinó ni tan sols per mirar la televisió.
L'estructura “AどころかB” té una correspondència natural en la nostra “no ja A, sinó ni tan sols B”. Novament hi trobem una continuïtat entre la dimensió real i la lingüística: A és una cosa amb un cert grau d'impossibilitat; B s'hi oposa pel fet de ser també impossible, però amb un grau més elevat (encara més impossible). Fem servir aquesta estructura per expressar aquesta gradació. Sense aquesta gradació a la realitat descrita, la utilització de l'estructura no tindria sentit.
Doncs bé, en el següent exemple, les coses no van igual:
この国の経済はよくなるどころか、ますます悪くなっている。
L'economia d'aquest país no només no millora, sinó que empitjora.
En principi, sembla un cas similar, però això és només perquè la traducció ens enganya: traduïm la primera frase en negatiu, però una traducció literal seria:
L'economia d'aquest país milloraどころかempitjora.
És a dir, aquest どころか està articulant una relació entre A i B en tant que enunciats, siguin del tipus que siguin, amb independència dels seus continguts (dintre d'uns límits semànticament acceptables, evidentment). En català A i B són dos elements de la realitat amb una articulació pròpia, exclusiva d'ells (aquesta oposició per gradació), independentment del discurs que els descriu. En japonès, A i B són dues peces del discurs que volem oposar tot expressant una gradació, però no hi ha una articulació necessària entre les corresponents parts de la realitat descrites que es correspongui amb la gradació que el どころか vol expressar.
La realitat no importa. Importa el discurs.
Ep! Només quan parlem, s'entén. I només en japonès.
En la major part dels casos, no hi ha diferència amb el japonès pel que fa a l’articulació del discurs quant a la descripció de la realitat: és a dir, una frase que vol descriure una realitat ens és perfectament natural:
僕は格好いいけど、あなたはブスだ
Jo sóc guapo però tú ets lletja.
Hi ha una realitat descrita, que es correspon a una oposició entre dos elements; i hi ha també una estructura gramatical que es correspon a aquesta oposició, inventada per retre’n compte. L’harmonia entre l’oposició dels elements de la realitat i l’oposició dels elements de la frase és perfecta.
Però hi ha casos en què, en japonès, aquesta harmonia ens xoca per no ser-hi (ens xoca als europeus, és clar). L’exemple més clar i el primer amb què ens topem quan ens posem a estudiar japonès és el de la resposta a les preguntes negatives; una de positiva funciona “normalment”:
XAVI: 日本人ですか。
RYOTA: はい、そうです。
XAVI: Ets japonès?
RYOTA: Sí, ho sóc.
EL català demana tot afirmant una realitat (la japonesitat de l’interlocutor) i el japonès la confirma.
O almenys això és el que ens sembla a nosaltres.
Canviem el diàleg i passem-lo a la negativa:
XAVI: 日本人じゃないですか。
RYOTA: いいえ、日本人です。
Literalment:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No; sóc japonès.
Sorpresa: en Ryota, ens diu que no, que ell és japonès. Segons la nostra lògica ens hagués hagut de dir que sí, que ho és. Però ens diu que no, que ho és. Què passa aquí? Doncs que en Ryota està validant el discurs de l’interlocutor. La realitat a què està responent amb les seves paraules no són els fets externs al discurs (la seva japonesitat), sinó el contingut del discurs (el que en Xavi hi afirma). El que en Xavi ha dit sobre ell és fals, i per això ho nega. Si la conversa fos en català, faria a l’inrevés: primer miraria la realitat, i repondria basant-se en aquesta: és japonès, per tant diria:
RYOTA: Sí, sóc japonès.
I tots ens entendriem perfectament.
I la suposició que motiva aquest post és: de fet, amb la pregunta en positiu passa exactament el mateix: en Xavi demana per una realitat (ets japonès?) i en Ryota respon al contingut del discurs (sí, sóc japonès), el que passa és que el discurs i la realitat en aquest cas coïncideixen, i per tant la resposta japonesa d’en Ryota no ens xoca. Però en Ryota apunta a una cosa i nosaltres pensem que es tracta d’una altra.
Aquest mecanisme de validació del contingut del discurs ens és perfectament comprensible -entre d’altres raons- perquè també existeix en català. Així, podem imaginar perfectament la següent versió del mateix diàleg:
XAVI: No ets japonès?
RYOTA: No, no: sóc japonès.
Totes les fòrmules catalanes destinades a negar la veracitat del discurs del partenaire a la conversa funcionarien de la mateixa manera que una resposta japonesa a la pregunta negativa: “No, t’equivoques. Jo sóc japonès”, “No, no és veritat”, “No és cert”... “no; sóc japonès”. És a dir, aquesta fòrmula no ens és una cosa aliena. La qüestió és que em fa l’efecte que es correspon a una articulació discurs-realitat molt específica (hauria de dir molt diferent a la nostra) i que em fa l’efecte que és transversal a la llengua japonesa, el que passa és que ens ve dissimulada en la major part dels casos –com en el cas del diàleg en positiu. No dic tampoc que sigui l’articulació exclusiva en el japonès, però em costa trobar exemples del contrari precisament perquè (cas d’haver-n’hi) no em cridarien l’atenció. Cal evitar qualsevol tipus de generalització sense sentit: el fet de trobar un determinat fet o mecanisme que ret compte d'una realitat no vol pas dir que hagi de poder retre compte de tota la realitat (en aquest cas, realitat lingüística).
Un segon exemple d’aquesta articulació peculiar (sempre per als europeus) seria l’estructura どころか (dokoroka). Per exemple:
忙しくて、旅行するどころか、テレビを見るひまさえない。
Estic tan ocupat que no tinc temps, no ja per fer un viatge, sinó ni tan sols per mirar la televisió.
L'estructura “AどころかB” té una correspondència natural en la nostra “no ja A, sinó ni tan sols B”. Novament hi trobem una continuïtat entre la dimensió real i la lingüística: A és una cosa amb un cert grau d'impossibilitat; B s'hi oposa pel fet de ser també impossible, però amb un grau més elevat (encara més impossible). Fem servir aquesta estructura per expressar aquesta gradació. Sense aquesta gradació a la realitat descrita, la utilització de l'estructura no tindria sentit.
Doncs bé, en el següent exemple, les coses no van igual:
この国の経済はよくなるどころか、ますます悪くなっている。
L'economia d'aquest país no només no millora, sinó que empitjora.
En principi, sembla un cas similar, però això és només perquè la traducció ens enganya: traduïm la primera frase en negatiu, però una traducció literal seria:
L'economia d'aquest país milloraどころかempitjora.
És a dir, aquest どころか està articulant una relació entre A i B en tant que enunciats, siguin del tipus que siguin, amb independència dels seus continguts (dintre d'uns límits semànticament acceptables, evidentment). En català A i B són dos elements de la realitat amb una articulació pròpia, exclusiva d'ells (aquesta oposició per gradació), independentment del discurs que els descriu. En japonès, A i B són dues peces del discurs que volem oposar tot expressant una gradació, però no hi ha una articulació necessària entre les corresponents parts de la realitat descrites que es correspongui amb la gradació que el どころか vol expressar.
La realitat no importa. Importa el discurs.
Ep! Només quan parlem, s'entén. I només en japonès.
Concordàncies descoordinades
Calders, p.544
“És veritat que a casa, si no m'empipa ningú, fa de bon estar-hi. Mandrejar els dies festius, llegir, oblidar-me d'horaris i tractar el temps com si fos una pasta tova per a modelar-hi figures mentals.”
Una perfecta descripció dels meus diumenges.
“És veritat que a casa, si no m'empipa ningú, fa de bon estar-hi. Mandrejar els dies festius, llegir, oblidar-me d'horaris i tractar el temps com si fos una pasta tova per a modelar-hi figures mentals.”
Una perfecta descripció dels meus diumenges.
divendres, 4 de desembre del 2009
dijous, 8 d’octubre del 2009
Com per refiar-se'n
La lleona que els agents forestals de la Generalitat buscaven a La Sénia des de fa uns dies ha resultat ser un gos molt gran, tot i que realment semblava una lleona i la confusió diuen que era del tot raonable.
Fi de la història?
Ara que vivim en l'efervescència de Gürtels i Palaus, una sospita em ve al cap. Semblava una lleona... però resulta que no ho era! I si la Gene estigués preparant el missatge: semblava una cosa, però n'era una altra? Els informes semblaven inútils, però al final són útils.
Si entre els informes suposadament inútils n'hi hagués un de titulat “Morfologia comparada de grans felins”, aquest hauria de ser immediatament reconegut com a útil, perquè la batuda de caça de la bèstia ens ha costat 100.000 euros, quantitat que ens haguéssim pogut estalviar amb un informet de dos o tres mil. Guany evidentíssim i utilitat assegurada, una possibilitat que ara, per culpa d'aquesta colla de malpensats habituals, ens neguem per al futur.
Perquè... qui ens diu que una pantera no pot ser vista en qualsevol moment al Palau de la Generalitat, i portar de corcoll tot l'equip de seguretat durant uns dies? Cal estar-hi preparats. Cal un informe.
Fi de la història?
Ara que vivim en l'efervescència de Gürtels i Palaus, una sospita em ve al cap. Semblava una lleona... però resulta que no ho era! I si la Gene estigués preparant el missatge: semblava una cosa, però n'era una altra? Els informes semblaven inútils, però al final són útils.
Si entre els informes suposadament inútils n'hi hagués un de titulat “Morfologia comparada de grans felins”, aquest hauria de ser immediatament reconegut com a útil, perquè la batuda de caça de la bèstia ens ha costat 100.000 euros, quantitat que ens haguéssim pogut estalviar amb un informet de dos o tres mil. Guany evidentíssim i utilitat assegurada, una possibilitat que ara, per culpa d'aquesta colla de malpensats habituals, ens neguem per al futur.
Perquè... qui ens diu que una pantera no pot ser vista en qualsevol moment al Palau de la Generalitat, i portar de corcoll tot l'equip de seguretat durant uns dies? Cal estar-hi preparats. Cal un informe.
Reflexions des de la perifèria
Havent llegit Notre-Dame de París: cada vegada que em trobo amb aquestes edicions de clàssics francesos, ben fetes i barates, a l'abast de tothom, en una col·lecció que es troba a totes les llibreries de França i bona part de l'estranger -també a Tokyo- penso en la distància que encara ens queda per recórrer a Catalunya abans de ser un país normal. Perquè espero que la normalitat com a país sigui això -una edició modèlica i ben anotada d'un clàssic a l'abast de tothom- i no pas cap altra cosa.
(Ep! Des de la perifèria, però mai des de la banlieue! Que quedi clar.)
(Ep! Des de la perifèria, però mai des de la banlieue! Que quedi clar.)
El patiment de Josafat
Il remua au fond de son coeur toute sa haine, toute sa méchanceté et il reconnut, avec le froid coup d'oeil d'un médecin qui examine un malade, que cette haine, que cette méchanceté, n'étaient que l'amour vicié, que l'amour, cette source de toute vertu chez l'homme, tournait en choses horribles dans un coeur de prêtre, et qu'un homme constitué comme lui, en se faisant prêtre, se faisait démon.
NDP, p.508
NDP, p.508
Els orígens innocents del carinyós gentilici de quartel
Tres senyoretes que parlen d'un grup de gitanos (a la novel·la anomenats égyptiens):
-On dit qu'ils viennent d'Espagne et de Catalogne.
-Catalogne? C'est possible, répondit Oudarde. Pologne, Catalogne, Valogne, je confonds toujours ces trois provinces-là.
NDP, p.331
-On dit qu'ils viennent d'Espagne et de Catalogne.
-Catalogne? C'est possible, répondit Oudarde. Pologne, Catalogne, Valogne, je confonds toujours ces trois provinces-là.
NDP, p.331
Notre-Dame de París i l'alquímia
Com a exemple: notes 1 i 3 de la pàgina 260. A la primera fa esment de la llista de grans pares de l'alquímia: hi ha Zoroastre, Salomó (història del seu segell), Pitàgores, Averroes i Guillaume d'Auvergne, un canonge de Notre-Dame); a la segona fa esment de des dues escoles en què estava dividida aquesta ciència, la dels hermètics, que cercaven saviesa i comprensió de les lleis de la matèria a través de la pedra filosofal; i la dels bufadors (“souffleurs”; apel·latiu derogatori que suposo que ve de l'instrument del ferrer) que treballaven empíricament per fabricar or.
Les notes són una mena de mini-introducció deliciosa al món de l'alquímia. N'hi ha una (n'he perdut la referència) on explica que gairebé tots els metges de l'època hi tenien com a mínim un cert interès. Recordo que al currículum de Paracels també s'hi incloia, cosa que en el seu moment em va sorprendre. Ara queda clar que formava part del bagatge científic gairebé obligat. I ben mirat, els metges actuals sí que tenen bona part de continuadors d'aquesta tradició, si més no pel que fa al percentatge d'encerts.
Les notes són una mena de mini-introducció deliciosa al món de l'alquímia. N'hi ha una (n'he perdut la referència) on explica que gairebé tots els metges de l'època hi tenien com a mínim un cert interès. Recordo que al currículum de Paracels també s'hi incloia, cosa que en el seu moment em va sorprendre. Ara queda clar que formava part del bagatge científic gairebé obligat. I ben mirat, els metges actuals sí que tenen bona part de continuadors d'aquesta tradició, si més no pel que fa al percentatge d'encerts.
Diccionari ociós
CONTREROLLEUR:
per context, encarregat de dur a terme algun tipus d'investigació pública, i relacionada -suposo- amb controleur o comptroller (a Notre-Dame de Paris, p.308. No trobada al diccionari)
per context, encarregat de dur a terme algun tipus d'investigació pública, i relacionada -suposo- amb controleur o comptroller (a Notre-Dame de Paris, p.308. No trobada al diccionari)
Biblioteca inacabada
HUGO Victor Notre-Dame de Paris, Ed. Gallimard, col. Folio-classique, 2009
Em vaig interessar pel Victor Hugo per dues persones: en Niall, el company de la Denise (alguns la coneixeu), un anglès professor de literatura hispanoamericana a no sé quina universitat de Madrid. Un dia, parlant de la novel·la llatinoamericana del XIX, un munt de la gasòfia més infame que puguin donar les lletres mundials, em va dir que en una de les seves assignatures feia llegir parts de La María, un dels cims del desori literari de tots els temps (literatura religiosa a banda), la gran novel·la de la malaguanyada construcció nacional colombiana després de la independència. Jo li vaig demanar si els estudiants realment es llegien allò (jo no ho he fet, i no ho faré mai, llevat d'un atac de masoquisme fulgurant: posem per cas, que el Barça guanyi deu Champions seguides i que no em quedi cap escletxa per vehicular-lo a través del futbol. Quant al llibre, parlo només per referències, però us asseguro que aquestes són sòlides). I ell, tot somrient, em va dir que evidentment no, que només els en feia llegir extractes, perquè no es podia fer llegir allò a gente que no ha leído a Stendhal, a Tolstoi, a Balzac, a Hugo. Podien agafar una aversió definitiva a la novel·la del dinou en general, i serien uns lectors desgraciats per la resta de la seva vida.
Primera empenteta que m'inclinava cap a Victor Hugo. Jo el tenia considerat bastant tristament: com una mena de progre atrotinat, cap a sentimental lacrimògen i sense massa gruix més enllà del manegament més o menys destre de les paraules que li donava la seva condició de poeta. Potser era un prejudici relacionat amb que no acabava de lligar les etiquetes de romàntic i de novel·lista, prejudici reforçat pel fet que les dues persones que abans me n'havien parlat extraordinàriament bé no m'inspiraven massa confiança literària (una d'elles, de l'altra tampoc no gaire).
A tall d'anècdota, aquest Niall, en una altra ocasió, m'havia explicat que cada dijous el Victor Hugo sortia a una hora determinada al balcó de casa seva per saludar el poble. I el poble, efectivament, s'aplegava cada dijous a aquella mateixa hora a la plaça a sota del balcó de casa seva. El poble aclamava el poeta, el poeta li ho agraïa, i després aquest tornava als seus afers, i l'altre als seus, fins a la setmana següent.
Doncs bé, aquí tenim el Niall, que em predisposa a favor de l'amic Víctor. Mesos després vaig llegir un article del Félix de Azúa on explicava l'experiència de relectura de la seva obra, que volia fer sistemàticament, i que -deia- va voler començar per la seva novel·la menor, la nostra NDP: un enlluernament total. L'article, si el trobeu a la web de El País, realment paga la pena, com gairebé tots els d'aquest paio, divergències polítiques a banda. Aquesta segona empenteta va ser gairebé definitiva, i el detall que va precipitar la seva tria a La Central-carrer Mallorca és que és un troç de patracol que sembla que no te l'hagis d'acabar, i jo anava buscant gruix per portar cap al Japó, perquè volia lectura per moltes hores, i un llibret de dues-centes pàgines te'l ventiles en un cap de setmana i després, què? Jo esperava llarges tardes de tardor acumulades davant del llibre, les pàgines del qual anaven passant amb morositat, en una gaudi que s'estenia fins a entrada d'hivern. Però ve't aquí que el càlcul ha estat una mica una patinada, perquè me l'he cruspit en una setmaneta, set-centes pàgines més notes més cerca de mots, no està pas malament, oi? Que era en francès!
Mi gozo en un pozo. Ja em veig a venir que d'aquí a uns mesos hauré de fer un viatget a Tokyo només per comprar llibres en francès (tinc el mono de francès: és la meva llengua en crisi del moment).
Doncs bé, me l'he llegit i m'ha encantat. És una manera no massa acadèmica de començar una ressenya si es vol fer amb certes pretensions (i no és pas que jo en tingui, de pretensions, però em penso que se'm veuen una mica, oi?): la portera del Núñez, quan un llibre li ha agradat, també comença el seu comentari per un m'ha encantat com el meu. Però és que realment és un llibre dels d'encantar. El mestratge narratiu de l'amic Hugo és extraodinari i, llevat de les primeres cinquanta o seixanta pàgines, que descoloquen una mica perquè no entens ben bé què hi passa, ni què diuen, ni perquè ho fan, ni qui és tota aquella gent (a la manera decimonònica, els personatges principals no hi apareixen fins passat un bon nombre de pàgines), la narració arrossega amb mil detalls de mestre. Hi ha algun capítol molt arquitectònic que n'és l'excepció, però la vividesa de la recreació de l'època està basada en els personatges i en la trama: tot és proteïna narrativa, no hi ha impressió de cartró-pedra, el fonament de l'entrellat de la novel·la és dramàtic, i això en fa un regal per al lector hedonista.
Cosetes que hi he trobat:
1-el munt de referències contingudes al text: l'alquímia com a part de l'imaginari que informa l'entrellat de sentits de la novel·la: un munt de notes interessants. Hi ha també un munt de referències clàssiques, tant llatines com franceses (en Lafontaine i en Montaigne, sobretot) perfectament repertoriades en l'aparell crític de l'edició. Però el que més m'al·lucina de tot plegat és la capacitat de l'autor de manegar tot aquest material, el munt d'ecos literaris i històrics que afegeixen profunditat a la narració, de la manera més natural. A banda de la seva cultura clàssica, la impressió és que va treballar amb determinades fonts, les va absorbir amb prestesa, i va redactar una mica a raig, tot incorporant-les, i mostrant un domini impressionant de l'escriptura. No sé quant ni quantes vegades corregia, però crec recordar que la va escriure en uns quants mesos, i això no dóna temps per a recrear-s'hi massa. Imagino l'autor i no puc evitar imaginar una bèstia intel·lectual, algú d'una intel·ligència i una imaginació superiors.
2-Riquesa del llenguatge: la riquesa de vocabulari del Victor Hugo és impressionant. Més d'una vegada he buscat paraules que, no trobant-se a cap diccionari, cercades al Google donen com a única referència aquesta o altra obra del mateix autor. Em demano com es va fer la traducció catalana. Sento curiositat per llegir-la, curiositat estrictament lingüística. Sovint quan llegeixo un llibre tan ric semànticament em demano com m'ho faria si l'hagués de traduir al català. I els meus recursos serien absolutament insuficients. Més encara, els diccionaris al meu abast serien clarament insuficients. Hauria de llegir-me bona part de la literatura medieval, i part també de la producció no-literària medieval, i pel que fa, posem per cas, al vocabulari alquímic, potser hauria d'inventar directament (traduir, derivar, copiar, crear) un vocabulari nou. Hi ha àmbits de la realitat per als quals em demano si tenim un vocabulari català disponible, repertoriat, útil per a un lector raonablement curiós.
3-La qualitat de les notes, el detall, i el volum de l'aparell crític que incorpora l'edició (de butxaca, a més a més) em fa pensar en una mancança de la literatura catalana en particular, mancança no estrictament literària, però que té conseqüències importants en la valoració del producte cultural propi. A França, segles de tradició acadèmica han fet que hi hagi un gruix important de treball acumulat orientat a la comprensió de la cultura pròpia. Quan un vol llegir una obra francesa i entendre'n el context, aprofundir-hi, fer-ne lectures no immediates, té al seu abast un bon nombre d'obres, una varietat d'edicions crítiques, i -sovint- una cultura general sobre la pròpia tradició literària apresa a l'escola, que no tenen res a veure amb el que tenim a casa nostra. Tot això implica una valoritació -una mise en valeur- importantíssima i que condiciona la percepció que l'individu té de la pròpia cultura. Evidentment, a casa nostra la curta tradició de les institucions culturals del país, la manca de continuïtat per raons polítiques de les que existien abans de la guerra, la politització de les mateixes... han fet que no poguem bastir un corpus crític corresponent. NDP, sense aquest gruix de notes, continuaria sent una gran novel·la, però ens la mirariem de manera diferent. Fa temps, en una entevista a un paio el nom del qual no recordo, deia que hi havia una tasca crítica per fer en el cas de -deia- en Verdaguer, i que aquesta mancança ens feia menystenir obres molt dignes (la caricatura del Verdaguer estilísticament figaflor). En una cultura amb una tradició acadèmica llarga tindríem immediatament a l'abast materials per dissoldre aquest tòpic. A la nostra és més difícil. En Fradera, a La pàtria dels catalans (p.159) parla del mateix fenòmen en el camp de la recerca històrica: hi ha una manca d'estudis concrets per entendre la història cultural de Catalunya al S.XIX, i sense això la nostra percepció del passat propi és necessàriament més pobra.
La tasca d'acumulació de treball que doni lloc a aquesta valorització global de la cultura pròpia no es pot fer d'un dia per l'altre, ni tan sols en una generació, però és l'únic camí per sortir de la maledicció de la cultureta. Si aquesta tasca no es fa, continuarem sent culturalment pobres malgrat tenir el potencial per no ser-ho.
Un bon rollo per tot plegat acabar parlant ben poc del llibre en si. Llegiu-lo. Paga la pena. És el millor que se'n pot dir.
Em vaig interessar pel Victor Hugo per dues persones: en Niall, el company de la Denise (alguns la coneixeu), un anglès professor de literatura hispanoamericana a no sé quina universitat de Madrid. Un dia, parlant de la novel·la llatinoamericana del XIX, un munt de la gasòfia més infame que puguin donar les lletres mundials, em va dir que en una de les seves assignatures feia llegir parts de La María, un dels cims del desori literari de tots els temps (literatura religiosa a banda), la gran novel·la de la malaguanyada construcció nacional colombiana després de la independència. Jo li vaig demanar si els estudiants realment es llegien allò (jo no ho he fet, i no ho faré mai, llevat d'un atac de masoquisme fulgurant: posem per cas, que el Barça guanyi deu Champions seguides i que no em quedi cap escletxa per vehicular-lo a través del futbol. Quant al llibre, parlo només per referències, però us asseguro que aquestes són sòlides). I ell, tot somrient, em va dir que evidentment no, que només els en feia llegir extractes, perquè no es podia fer llegir allò a gente que no ha leído a Stendhal, a Tolstoi, a Balzac, a Hugo. Podien agafar una aversió definitiva a la novel·la del dinou en general, i serien uns lectors desgraciats per la resta de la seva vida.
Primera empenteta que m'inclinava cap a Victor Hugo. Jo el tenia considerat bastant tristament: com una mena de progre atrotinat, cap a sentimental lacrimògen i sense massa gruix més enllà del manegament més o menys destre de les paraules que li donava la seva condició de poeta. Potser era un prejudici relacionat amb que no acabava de lligar les etiquetes de romàntic i de novel·lista, prejudici reforçat pel fet que les dues persones que abans me n'havien parlat extraordinàriament bé no m'inspiraven massa confiança literària (una d'elles, de l'altra tampoc no gaire).
A tall d'anècdota, aquest Niall, en una altra ocasió, m'havia explicat que cada dijous el Victor Hugo sortia a una hora determinada al balcó de casa seva per saludar el poble. I el poble, efectivament, s'aplegava cada dijous a aquella mateixa hora a la plaça a sota del balcó de casa seva. El poble aclamava el poeta, el poeta li ho agraïa, i després aquest tornava als seus afers, i l'altre als seus, fins a la setmana següent.
Doncs bé, aquí tenim el Niall, que em predisposa a favor de l'amic Víctor. Mesos després vaig llegir un article del Félix de Azúa on explicava l'experiència de relectura de la seva obra, que volia fer sistemàticament, i que -deia- va voler començar per la seva novel·la menor, la nostra NDP: un enlluernament total. L'article, si el trobeu a la web de El País, realment paga la pena, com gairebé tots els d'aquest paio, divergències polítiques a banda. Aquesta segona empenteta va ser gairebé definitiva, i el detall que va precipitar la seva tria a La Central-carrer Mallorca és que és un troç de patracol que sembla que no te l'hagis d'acabar, i jo anava buscant gruix per portar cap al Japó, perquè volia lectura per moltes hores, i un llibret de dues-centes pàgines te'l ventiles en un cap de setmana i després, què? Jo esperava llarges tardes de tardor acumulades davant del llibre, les pàgines del qual anaven passant amb morositat, en una gaudi que s'estenia fins a entrada d'hivern. Però ve't aquí que el càlcul ha estat una mica una patinada, perquè me l'he cruspit en una setmaneta, set-centes pàgines més notes més cerca de mots, no està pas malament, oi? Que era en francès!
Mi gozo en un pozo. Ja em veig a venir que d'aquí a uns mesos hauré de fer un viatget a Tokyo només per comprar llibres en francès (tinc el mono de francès: és la meva llengua en crisi del moment).
Doncs bé, me l'he llegit i m'ha encantat. És una manera no massa acadèmica de començar una ressenya si es vol fer amb certes pretensions (i no és pas que jo en tingui, de pretensions, però em penso que se'm veuen una mica, oi?): la portera del Núñez, quan un llibre li ha agradat, també comença el seu comentari per un m'ha encantat com el meu. Però és que realment és un llibre dels d'encantar. El mestratge narratiu de l'amic Hugo és extraodinari i, llevat de les primeres cinquanta o seixanta pàgines, que descoloquen una mica perquè no entens ben bé què hi passa, ni què diuen, ni perquè ho fan, ni qui és tota aquella gent (a la manera decimonònica, els personatges principals no hi apareixen fins passat un bon nombre de pàgines), la narració arrossega amb mil detalls de mestre. Hi ha algun capítol molt arquitectònic que n'és l'excepció, però la vividesa de la recreació de l'època està basada en els personatges i en la trama: tot és proteïna narrativa, no hi ha impressió de cartró-pedra, el fonament de l'entrellat de la novel·la és dramàtic, i això en fa un regal per al lector hedonista.
Cosetes que hi he trobat:
1-el munt de referències contingudes al text: l'alquímia com a part de l'imaginari que informa l'entrellat de sentits de la novel·la: un munt de notes interessants. Hi ha també un munt de referències clàssiques, tant llatines com franceses (en Lafontaine i en Montaigne, sobretot) perfectament repertoriades en l'aparell crític de l'edició. Però el que més m'al·lucina de tot plegat és la capacitat de l'autor de manegar tot aquest material, el munt d'ecos literaris i històrics que afegeixen profunditat a la narració, de la manera més natural. A banda de la seva cultura clàssica, la impressió és que va treballar amb determinades fonts, les va absorbir amb prestesa, i va redactar una mica a raig, tot incorporant-les, i mostrant un domini impressionant de l'escriptura. No sé quant ni quantes vegades corregia, però crec recordar que la va escriure en uns quants mesos, i això no dóna temps per a recrear-s'hi massa. Imagino l'autor i no puc evitar imaginar una bèstia intel·lectual, algú d'una intel·ligència i una imaginació superiors.
2-Riquesa del llenguatge: la riquesa de vocabulari del Victor Hugo és impressionant. Més d'una vegada he buscat paraules que, no trobant-se a cap diccionari, cercades al Google donen com a única referència aquesta o altra obra del mateix autor. Em demano com es va fer la traducció catalana. Sento curiositat per llegir-la, curiositat estrictament lingüística. Sovint quan llegeixo un llibre tan ric semànticament em demano com m'ho faria si l'hagués de traduir al català. I els meus recursos serien absolutament insuficients. Més encara, els diccionaris al meu abast serien clarament insuficients. Hauria de llegir-me bona part de la literatura medieval, i part també de la producció no-literària medieval, i pel que fa, posem per cas, al vocabulari alquímic, potser hauria d'inventar directament (traduir, derivar, copiar, crear) un vocabulari nou. Hi ha àmbits de la realitat per als quals em demano si tenim un vocabulari català disponible, repertoriat, útil per a un lector raonablement curiós.
3-La qualitat de les notes, el detall, i el volum de l'aparell crític que incorpora l'edició (de butxaca, a més a més) em fa pensar en una mancança de la literatura catalana en particular, mancança no estrictament literària, però que té conseqüències importants en la valoració del producte cultural propi. A França, segles de tradició acadèmica han fet que hi hagi un gruix important de treball acumulat orientat a la comprensió de la cultura pròpia. Quan un vol llegir una obra francesa i entendre'n el context, aprofundir-hi, fer-ne lectures no immediates, té al seu abast un bon nombre d'obres, una varietat d'edicions crítiques, i -sovint- una cultura general sobre la pròpia tradició literària apresa a l'escola, que no tenen res a veure amb el que tenim a casa nostra. Tot això implica una valoritació -una mise en valeur- importantíssima i que condiciona la percepció que l'individu té de la pròpia cultura. Evidentment, a casa nostra la curta tradició de les institucions culturals del país, la manca de continuïtat per raons polítiques de les que existien abans de la guerra, la politització de les mateixes... han fet que no poguem bastir un corpus crític corresponent. NDP, sense aquest gruix de notes, continuaria sent una gran novel·la, però ens la mirariem de manera diferent. Fa temps, en una entevista a un paio el nom del qual no recordo, deia que hi havia una tasca crítica per fer en el cas de -deia- en Verdaguer, i que aquesta mancança ens feia menystenir obres molt dignes (la caricatura del Verdaguer estilísticament figaflor). En una cultura amb una tradició acadèmica llarga tindríem immediatament a l'abast materials per dissoldre aquest tòpic. A la nostra és més difícil. En Fradera, a La pàtria dels catalans (p.159) parla del mateix fenòmen en el camp de la recerca històrica: hi ha una manca d'estudis concrets per entendre la història cultural de Catalunya al S.XIX, i sense això la nostra percepció del passat propi és necessàriament més pobra.
La tasca d'acumulació de treball que doni lloc a aquesta valorització global de la cultura pròpia no es pot fer d'un dia per l'altre, ni tan sols en una generació, però és l'únic camí per sortir de la maledicció de la cultureta. Si aquesta tasca no es fa, continuarem sent culturalment pobres malgrat tenir el potencial per no ser-ho.
Un bon rollo per tot plegat acabar parlant ben poc del llibre en si. Llegiu-lo. Paga la pena. És el millor que se'n pot dir.
Diccionari ociós
SEPHIROT: a la càbala “nombres primordiaux qui renvoient à la fois à la génération du cosmos et aux dix perfections de la divinité (aux “dix noms de Dieu”).
Diccionari ociós
ARGOT (francès):
Autrefois. L'ensemble des gueux, bohémiens, mendiants professionnels, voleurs. Synon. Le Milieu, la pègre :
1. Puis c'était le royaume d'argot : c'est-à-dire tous les voleurs de France, échelonnés par ordre de dignité; ...Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 81.
2. Pour être reçu dans l'argot, il faut que tu prouves que tu es bon à quelque chose et pour cela que tu fouilles le mannequin.Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 107.
Autrefois. L'ensemble des gueux, bohémiens, mendiants professionnels, voleurs. Synon. Le Milieu, la pègre :
1. Puis c'était le royaume d'argot : c'est-à-dire tous les voleurs de France, échelonnés par ordre de dignité; ...Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 81.
2. Pour être reçu dans l'argot, il faut que tu prouves que tu es bon à quelque chose et pour cela que tu fouilles le mannequin.Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 107.
Diccionari ociós
Llista d'oficis de mal nom:
“Ainsi défilaient quatre par quatre, avec les divers insignes de leurs grades dans cette étrange faculté, la plupart éclopés, ceux-ci boiteux, ceux-là manchots, les courtauds de boutanche, les coquillarts, les franc-mitoux, les polissons, les piètres, les capons, les malingreux, les rifodés, les marcandiers, les narquois, les orphelins, les archisuppôts, les cagoux; dénombrement à fatiguer Homère.”
Notre-Dame de Paris, p.144
“Ainsi défilaient quatre par quatre, avec les divers insignes de leurs grades dans cette étrange faculté, la plupart éclopés, ceux-ci boiteux, ceux-là manchots, les courtauds de boutanche, les coquillarts, les franc-mitoux, les polissons, les piètres, les capons, les malingreux, les rifodés, les marcandiers, les narquois, les orphelins, les archisuppôts, les cagoux; dénombrement à fatiguer Homère.”
Notre-Dame de Paris, p.144
La covardia com a virtut darwiniana
A Notre-Dame de Paris (p.131), el dramaturg Pierre Gringoire, desesperat pel fracàs de la seva obra:
“Puis il regarda la Seine à ses pieds, et une horrible tentation le prit:
-Oh! Dit-il, que volontiers je me noierais, si l'eau n'était pas si froide!”
“Puis il regarda la Seine à ses pieds, et une horrible tentation le prit:
-Oh! Dit-il, que volontiers je me noierais, si l'eau n'était pas si froide!”
Orientalisme a l'Espanya del XIX
El millor coneixedor del món asiàtic a l'Espanya del S.XIX va ser en Sinibald de Mas. Publicà tant en castellà com en francès sobre l'Índia, la Xina i les Filipines (La pàtria dels catalans, J.M. FRADERA, Ed. La Magrana, 2009, p.153)
Per compensar el post de fa uns dies
Sobre l'esport: “No tiene nada que ver con el juego limpio; está repleto de odio, celos, arrogancia, desprecio hacia las reglas y un placer sádico en la contemplación de la violencia. En otras palabras, es la guerra sin disparos.”
George Orwell
George Orwell
Primer dispara i després pregunta (versió futbolera)
“Si estás en el área de penal y no sabes qué hacer con la pelota, métela en la red y ya discutiremos las alternativas más tarde.”
Bill Shankly
Bill Shankly
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Anti-antifutboleros
Hi ha un discurs que afirma que el futbol és una afició de descerebrats, xarnegos (en el sentit original de la paraula que -ara que la correcció política tripartita ha superat la convergent- ja va sent hora que es recuperi, perquè això de dir garrulus no em convenç) i ociosos panxarruts i apàtics. Sembla que el futbol consisteixi en quedar-se en calçotets amb una colla d'amics i clavar puntades a una pilota amb un objectiu únic: substituir l'activitat sexual per una altra de més pobra i més previsible, apta per a les ments planes dels practicants. Si algú (jo, poso per cas) argumenta que la cosa no va per aquí i mira de raonar el seu punt de vista, immediatament hi ha el contraatac fulminant: el futbol és una cosa de salvatges, i si no mira què passa als camps, on la gent es mata, s'escridassa, i fins i tot arriba a mostrar un cert interès pel futbol mateix.
Jo, enganxat al futbol, segueixo uns quants blogs, uns més foroferos i d'altres menys. L'exemple més simpàtic (per a mi, que sóc culé) de blog forofero és el yoya. Quan miro un partit del Barça normalment obro una finestra amb les imatges, i una altra amb el yoya, i vaig seguint els comentaris del personal. Sovint el rollo del blog és més interessant que el partit mateix. És cert que a molts d'aquests blogs hi ha molts impresentables que no saben ni escriure, però també hi ha molta gent absolutament civilitzada, que argmenta i raona de manera ordenada i que és enormement respectuosa. El millor que he descobert, ara per ara, es diu Ecos del balón. S'hi troben discussions (heu d'anar a comentaris, i no quedar-vos en l'article corresponent) molt enraonades sobre tots els aspectes del futbol, inclosos sociològics o d'estructura professional dels clubs o de les competicions, i, sobretot, comentaris sucosos, de veritat, sobre futbol que fan que la premsa escrita nostra de cada dia quedi en evidència.
En un debat sobre què era el futbol, quines eren les característiques que feien que un jugador fos excepcional, en un intent de comprendre què fem quan juguem a futbol o quan el mirem hi vaig trobar aquest diàleg:
Jo, enganxat al futbol, segueixo uns quants blogs, uns més foroferos i d'altres menys. L'exemple més simpàtic (per a mi, que sóc culé) de blog forofero és el yoya. Quan miro un partit del Barça normalment obro una finestra amb les imatges, i una altra amb el yoya, i vaig seguint els comentaris del personal. Sovint el rollo del blog és més interessant que el partit mateix. És cert que a molts d'aquests blogs hi ha molts impresentables que no saben ni escriure, però també hi ha molta gent absolutament civilitzada, que argmenta i raona de manera ordenada i que és enormement respectuosa. El millor que he descobert, ara per ara, es diu Ecos del balón. S'hi troben discussions (heu d'anar a comentaris, i no quedar-vos en l'article corresponent) molt enraonades sobre tots els aspectes del futbol, inclosos sociològics o d'estructura professional dels clubs o de les competicions, i, sobretot, comentaris sucosos, de veritat, sobre futbol que fan que la premsa escrita nostra de cada dia quedi en evidència.
En un debat sobre què era el futbol, quines eren les característiques que feien que un jugador fos excepcional, en un intent de comprendre què fem quan juguem a futbol o quan el mirem hi vaig trobar aquest diàleg:
Jordi dijo:
Septiembre 14th, 2009 a las 16:29 pm
Sobre el debate de fútbol ciencia-filosofía puede ser de interés tener en cuenta la siguiente reflexión de Kant, que toca de manera muy directa este tema al intentar definir qué es un genio. Sé que citarle puede sonar pedante, pero lo hago desde la humildad y la convicción de que es pertinente.Para Kant se es un genio en una determinada actividad si se cumplen las siguientes condiciones:1) Posee una capacidad natural para desarrollar esa actividad tal y como viene siendo desarrollada antes de su aparición.2) Asimila y es influenciado por los conocimientos y la cultura preexistente acerca de esta actividad.3) El talento natural citado en 1) se aplica a transformar lo asimilado en 2) para superarlo, transformando la actividad en cuestión que ya nunca más podrá ser practicada de la misma manera porque cambian todos los referentes. Por poner un ejemplo (es importante que el ejemplo se refiera a algo que todos estemos de acuerdo en calificar como arte, por lo que excluyo el fútbol): Cervantes es un genio porque es el primero en, gracias a su don natural, utilizar la cultura literaria preexistente para crear el género novelesco (se puede discutir que esto sea cierto pero sigue sirviendo el ejemplo).Además Kant añadía una cuarta condición que es la más discutida:4) La manera en que el talento natural de 1) se utiliza para transformar la realidad siriviéndose de 2) es incomprensible. En efecto, si fuera comprensible cualquiera podría ser un genio a condición de comprender aquello que es necesario comprender para ser un genio, lo que es absurdo. Es absurdo pensar que Maradona comprendió algo que de haber sido comprendido previamente por algún otro jugador con 1) y 2) hubiera desembocado en 3) (es decir en el fútbol de Maradona). Según 4), las reacciones químicas y las ciencias duras podrían servir en los sueños más locos de cualquier científico para explicar 1) y 2), pero nunca para explicar 3). La inclusión de 4) en la definición de genio descarta que cualquier persona que ha revolucionado la ciencia pueda ser calificada de genio, ya que la manera en que se produce esa revolución es y ha de ser totalmente diáfana y comprensible. Es decir Einstein no es un genio porque su aportación a la ciencia se puede entender, mientras que Maradona si lo es porque su aportación al fútbol es incomprensible.Creo que esto sirve para saber el origen del punto de desacuerdo entre Kj y Abel. En efecto, siguiendo con la analogía:- Las condiciones físicas y psicólgicas óptimas para cierto tipo de fútbol sería 1)- la educación física, táctica y el visionamiento e imitación de partidos de los genios anteriores sería 2)- Tener fútbol sería tener la capacidad de hacer 3).- Afirmar que el fútbol es más próximo a la filosofía (importante: en mi opinión la palabra usada en lugar de “filosofía” tendría que ser “arte”, ya que la filosofía SI es comprensible como lo son las ciencias) que a la ciencia es afirmar que se debe incluir 4) en la definición de genio (postura de Abel).- Afirmar lo contrario es excluir 4) de la definición de genio (postura de Kj).El origen del desacuerdo proviene de la inclusión/exclusión de 4) en la percepción de lo que es un genio futbolístico.Lo más increíble de todo, encuentro, es que tanto Abel como Kant adquieren la comprensión de los partidos (en el caso de Kant de las obras de arte) mediante la identificación del papel del genio, entendiendo que es la persona capaz de modificar el partido (la realidad en el caso de Kant) sin causa preexsitente ni comprensible, únicamente identificable (sólo se puede saber lo que hace el genio, pero no como es posible que lo haga).Pues eso Abel, eres un kantiano empedernido a menos que no haya entendido nada de lo que te he leído desde que lo hago.Y vuelvo a “disculparme” y decir que si he metido un rollo sobre Kant no es por pedantería, es porque lo que a mi me entusiasma del fútbol es las analogías a las que conduce (aparte de lo bonito que es, pero que sea bonito no es lo que me hace participar en un blog como este).
Abel Rojas dijo:
Septiembre 14th, 2009 a las 17:07 pm
@ Jordi
Joder, brillantísimo.Pero varios matices:
1. El fútbol es comprensible, lo que pasa es que es difícil. Lo que es incomprensible es por qué un jugador tiene fútbol y el otro, con condiciones similares, no. También desde cuándo se tiene. Es algo que se da y punto. Dos hermanos que reciben la misma educación y son casi idénticos genéticamente no se van a comportar igual, no van a tener los mismos sentimientos a lo largo de su vida.
Pero el fútbol lo podemos explicar. Sabemos por qué el fútbol de Maradona fue tan brillante, y podemos describir la influencia del mismo en cada jugada. Lo que no sabemos es por qué Maradona, de dónde lo sacó y por qué razón. Eso es lo que yo digo que se debe a la sensibilidad del futbolista.
2. Filosofía y arte son diferentes y no los he mezclado. Digo que el fútbol como deporte y en lo que concierne a un entrenador está cercano a la filosofía, porque el entrenador tiene una idea y quiere que el colectivo la reproduzca. Los sistema, la táctica, sencillamente son un traje, y se probarán varios para ver con cuál estamos más guapos y parecemos más aquello original que es la idea, lo vital, lo importante.
El fútbol como cualidad de un jugador seguramente sí deba ser considerado como arte. Los jugadores que tienen fútbol hacen cosas distintas en cada partido, porque cada situación y cada contexto es distinto a cualquiera que haya existido anteriormente. El jugador que tiene fútbol siente, de la sensibilidad que tiene hacia lo que ocurre sobre el césped, y actúa en consecuencia para naturalizarlo, para suavizarlo, para que no sea brusco. Tanto en transición ofensiva como en defensiva.
E insisto, fútbol no es estética, son conceptos diferentes. El fútbol puede ser bello o no serlo, la estética es subjetiva, el fútbol, no. Diarra es fútbol. A Papito le parece feo y a Dirk Nowitzky le parece precioso. Pero ambos deben decir que Diarra es fútbol, o se equivocan.
http://www.youtube.com/watch?v=RscWBU9HzvM qué es eso que hace Diarra ahí? Fútbol. Se puede explicar? Sí. Cualquiera de nosotros puede explicarlo ahora, una vez visto. Dile a Mascherano que lo haga. O a Lass. O a Touré. O a… El fútbol se funde con el fútbol y todo es suave, desequilibrante desde la sencillez. Y eso se siente. Eso que hace ahí Diarra no se puede enseñar. Tú puedes potenciar la idea desde el discurso (”chavales, tocamos, ocupamos espacios, buscamos la línea entre centrales y mediocentros para apoyar fácil y tocar de cara, etc, etc, etc”), pero cada situación de partido particularísima es distinta y hay que sentirla.
Por hacer un símil, Alex, cuando mira una televisión, ve una televisión. Cuando la mira Piqué, ve una serie de materiales electrónicos y de plástico unidos por cables que por H y por B acaban reproduciendo una imagen en una pantalla. Eso les pasa sobre el césped. Hay jugadores mucho más sensibles a lo que ocurre a su alrededor, y actúan en consecuencia.
Mascherano ve que el lateral izquierdo la ha cruzado al extremo derecho y que debe ir corriendo a hacer la ayuda al su defensor zurdo. Mira a Kuyt y determina a qué altura debe hacerla.
Diarra ahí sabe cuáles son las cualidades de todos los que están relacionados con la jugada, el espacio de influencia, el espacio libre y cuáles son los caminos que la jugada puede tomar en virtud de toda esa información que el tipo siente sin esfuerzo, porque tiene sensibilidad para ello. Tiene el fútbol. Tiene ese don independiente de todas los parámetros mesurables de este deporte como la técnica, la táctica o el físico. Incluso el carácter competitivo.
dimarts, 22 de setembre del 2009
Somni
De vegades, als somnis faig acudits. Si són molt bons, o sentits com a molt bons, arriben a fer-me riure, i alguna vegada aquest riure ha arribat a despertar-me. Obres els ulls i continues rient, però passa un moment fins que no t'adones que tens la boca oberta del riure, i has de fer un esforç per tancar-la, com si s'hi hagués quedat enganxada, el riure ja autònom respecte de la seva causa, que ha quedat enrera en despertar-te. Si aconsegueixo recordar l'acudit, però, sovint passa que el que m'havia fet riure, un cop despert, no té cap espurna de gràcia, o cap sentit, i penso que el somni que m'ho va fer passar tan bé és d'alguna manera una decepció. Ara bé, de vegades l'acudit sí que en té, de gràcia, i ric una estona ja despert.
Fa un parell de dies vaig somniar una versió de “La santa espina”, sí, la sardana, que encara em fa somriure. El primer vers feia:
Som i serem de l'avellana...
El segon també volia ser diferent de l'original, però ni va ser tan reeixit, ni en recordo cap paraula. Tant és. El fet és que si la canteu amb aquest primer vers conserva el ritme perfectament. No recordo com anava el somni, però era com una manera de dir que som i serem de la ceba, lligat amb la qüestió de l'avellana (ei! els de Reus!) que va fer un cert rebombori cap a finals dels noranta, i que va acabar sent una mena d'aglutinador d'una certa sensibilitat molt... bé, molt de la ceba. Jo m'adonava, dintre del somni mateix, que l'expressió no acabava de funcionar, però la temptació de cantar-la em guanyava. No em podia resistir a fer el meu acudit encara que no vingués a tomb.
Ja veieu que això de no poder resistir la temptació de dir coses sense solta no només em passa despert.
Fa un parell de dies vaig somniar una versió de “La santa espina”, sí, la sardana, que encara em fa somriure. El primer vers feia:
Som i serem de l'avellana...
El segon també volia ser diferent de l'original, però ni va ser tan reeixit, ni en recordo cap paraula. Tant és. El fet és que si la canteu amb aquest primer vers conserva el ritme perfectament. No recordo com anava el somni, però era com una manera de dir que som i serem de la ceba, lligat amb la qüestió de l'avellana (ei! els de Reus!) que va fer un cert rebombori cap a finals dels noranta, i que va acabar sent una mena d'aglutinador d'una certa sensibilitat molt... bé, molt de la ceba. Jo m'adonava, dintre del somni mateix, que l'expressió no acabava de funcionar, però la temptació de cantar-la em guanyava. No em podia resistir a fer el meu acudit encara que no vingués a tomb.
Ja veieu que això de no poder resistir la temptació de dir coses sense solta no només em passa despert.
Somni fumbuleru
La nit de l'Inter-Barça em vaig despertar cap a quarts de tres (m'havia de llevar una hora més tard per veure el partit) havent somiat amb una jugada. Un Márquez diminut, sobre una superfície que semblava una mena de taula de ping-pong, marró, evidentment sense xarxa perquè es tractava de jugar a futbol -una taula, vaja- robava una pilota i llençava el contraatac. La passava al forat, on jo temia que primer arrivaria un defensor contrari (que, en tot cas, no es veia enlloc a sobre de la taula), però un Messi també diminut la dominava abans que cap ombra li fes oposició, i ara convertit en una formiga encara més petita que aquella en què en Márquez també s'havia convertit, la formiga-pulga vaig pensar, agafava la pilota (ara amb una estranya forma d'engruna de pa) com ho fan les formigues, amb les mandíbules, i avançava inexorablement cap a la porteria, fent alguna marradeta d'aquestes que fan les formigues com per orientar-se millor, però sense perdre de vista l'objectiu del gol.
Biblioteca inacabada
Murakami Haruki, TV-people
Quan la protagonista vol parlar del que hi havia a l'inconscient del seu company troba la imatge del bosc: あなたが飛行機のことを考えていなかったとしても、あなたの心はどこか遠い森の奥の方で飛行機のことを考えていたのよ: tot i que tu no estiguessis pensant en un avió, la teva ment (en japonès el cor és la ment, l'esprit francès), al fons d'un bosc perdut en la llunyania, hi pensava.
TVピープル, Murakami Haruki, p.70
Una meva companya de la facultat volia fer la seva tesi de màster sobre el bosc chez Ôe Kenzaburô, on hi és present de manera abundant i conscient. Que un escriptor tan desjaponesitzat com el Murakami Haruki trobi aquesta metàfora per referir-se a l'inconscient ens parla potser de com el bosc està arrelat a l'imaginari japonès.
Ara bé, vivint a Nagano, envoltat de muntanyes, una de les coses que més m'ha sorprès des de que vaig aribar-hi ara fa nou mesos és la relació distant que la gent sembla tenir amb el bosc. Com a mínim físicament hi ha una distància estranya: no semblen anar-hi sovint. De fet, costa de trobar camins que penetrin al bosc de manera natural, des de qualsevol carreró per darrera de l'última renglera de cases. Hi van en cotxe, als llocs on es pot anar en cotxe, però a ningú sembla acudir-se-li d'anar-hi a fer un volt si no és a les zones estrictament preparades, senyalitzades, aplanades i desmuntanyitzades. A zones perfectament civilitzades. Per a ells la muntanya (la natura) sembla ser un lloc inaccessible i agreste, i sempre serà millor visitar un jardí.
Quan la protagonista vol parlar del que hi havia a l'inconscient del seu company troba la imatge del bosc: あなたが飛行機のことを考えていなかったとしても、あなたの心はどこか遠い森の奥の方で飛行機のことを考えていたのよ: tot i que tu no estiguessis pensant en un avió, la teva ment (en japonès el cor és la ment, l'esprit francès), al fons d'un bosc perdut en la llunyania, hi pensava.
TVピープル, Murakami Haruki, p.70
Una meva companya de la facultat volia fer la seva tesi de màster sobre el bosc chez Ôe Kenzaburô, on hi és present de manera abundant i conscient. Que un escriptor tan desjaponesitzat com el Murakami Haruki trobi aquesta metàfora per referir-se a l'inconscient ens parla potser de com el bosc està arrelat a l'imaginari japonès.
Ara bé, vivint a Nagano, envoltat de muntanyes, una de les coses que més m'ha sorprès des de que vaig aribar-hi ara fa nou mesos és la relació distant que la gent sembla tenir amb el bosc. Com a mínim físicament hi ha una distància estranya: no semblen anar-hi sovint. De fet, costa de trobar camins que penetrin al bosc de manera natural, des de qualsevol carreró per darrera de l'última renglera de cases. Hi van en cotxe, als llocs on es pot anar en cotxe, però a ningú sembla acudir-se-li d'anar-hi a fer un volt si no és a les zones estrictament preparades, senyalitzades, aplanades i desmuntanyitzades. A zones perfectament civilitzades. Per a ells la muntanya (la natura) sembla ser un lloc inaccessible i agreste, i sempre serà millor visitar un jardí.
Res ja no és el que era
En un article sobre la des-maoïtzació de la Xina, a la llista d'anècdotes sobre la progressiva desaparició de l'àmbit públic de la figura del pare fundador: “Even Mao's portrait in Tiananmen is reduced in size every year by a few centimeters.”
diumenge, 13 de setembre del 2009
Biblioteca inacabada
Todos los nombres, JOSE SARAMAGO, Punto de lectura.
Dos detalls finals que tanquen la novel·la de manera extraordinària:
-quan va a casa de la dona l'ombra de la qual ha estat perseguint tot el llibre: la casa està buida, i com a darrera realització de la obsessió metòdica que l'empeny a la seva aventura pensa que podria dormir al seu llit aquella nit, ningú no ho sabria i ell hagués consumat un desig estrictament comprensible però tot i així difícilment explicable. D'alguna manera, és el súmmum de la tristesa del personatge: dormir al llit de la dona que ha anat perseguint i que ara sap que és morta és el més a prop que es troba de qualsevol mena de recompensa emocional real. Tot d'una les línies que perfilen les raons... no sé si dir-ne psicològiques, o emocionals... de la seva actuació convergeixen en aquest punt. I ho fan de manera absolutament subtil, sense que hi passi res, en un pensament;
-la conversa amb el cap de la Conservaduria, atorgant un sentit a les accions de Don José que -de manera perfectament coherent amb la trama- fa que la seva aventura tingui un sentit més profund (per a ell) del que ens podriem imaginar: el reinsereix en l'entrellat on la seva vida té sentit, i ho fa atorgant-hi un sentit renovat, el seu entestament el porta a canviar de manera essencial un aspecte de la seva feina al·lienadora: el registre (i això és el més rellevant, que sigui el registre, i no pas ell mateix) no serà el mateix després de la seva experiència. Hi ha una realització de l'individu coherent amb el seu perfil: ell és i sempre ha estat un funcionari del registre i no podria haver-hi realització plena sense el reconeixement que el registre forma part de la seva vida. Altrament dit: la realització à la Hollywood, trencant amb el passat i creant una individualitat radicalment nova, és absolutament irreal; només aquella que ens permet de reconèixer-nos com el que som, ho és.
Aquests dos punts coincideixen per donar una profunditat al personatge que fins llavors ens escapava: ell, un funcionari del registre civil, no pot fer sinó buscar aquesta dona seguint unes pautes estrictament administratives: en la seva cerca és un funcionari metòdic; irònicament metòdic, potser, però que no pot fer altrament perquè ell és això. Mentre el veiem anar amunt i avall de manera furtiva hi ha quelcom d'incomprensible en ell, perquè esperem veure un personatge, i d'alguna manera hi veiem un funcionari, amb obsessions -la seva col·lecció de famosos- funcionarials. Hi ha, durant tota la història, una part d'inexplicable en el personatge, com si no hi fos complet: no acabem d'entendre per què fa el que fa. Però en el moment que pensa en dormir al llit de la dona, en una mena de transgressió quasi innocent però perfectament palpable per al lector, esdevé persona amb una autenticitat que fins llavors només havíem pogut intuir. El personatge esdevé rodó, esdevé persona plena als nostres ulls. I és aquesta mena d'epifania que precipita el canvi: el canvi a la realitat al·lienadora es materialitza només quan ens reconeixem íntegrament com a persones.
Per a aquest tipus de transformació no calen viatges a l'Índia. En comptes de llibres de religiositats dubtoses, llegiu en Saramago.
Dos detalls finals que tanquen la novel·la de manera extraordinària:
-quan va a casa de la dona l'ombra de la qual ha estat perseguint tot el llibre: la casa està buida, i com a darrera realització de la obsessió metòdica que l'empeny a la seva aventura pensa que podria dormir al seu llit aquella nit, ningú no ho sabria i ell hagués consumat un desig estrictament comprensible però tot i així difícilment explicable. D'alguna manera, és el súmmum de la tristesa del personatge: dormir al llit de la dona que ha anat perseguint i que ara sap que és morta és el més a prop que es troba de qualsevol mena de recompensa emocional real. Tot d'una les línies que perfilen les raons... no sé si dir-ne psicològiques, o emocionals... de la seva actuació convergeixen en aquest punt. I ho fan de manera absolutament subtil, sense que hi passi res, en un pensament;
-la conversa amb el cap de la Conservaduria, atorgant un sentit a les accions de Don José que -de manera perfectament coherent amb la trama- fa que la seva aventura tingui un sentit més profund (per a ell) del que ens podriem imaginar: el reinsereix en l'entrellat on la seva vida té sentit, i ho fa atorgant-hi un sentit renovat, el seu entestament el porta a canviar de manera essencial un aspecte de la seva feina al·lienadora: el registre (i això és el més rellevant, que sigui el registre, i no pas ell mateix) no serà el mateix després de la seva experiència. Hi ha una realització de l'individu coherent amb el seu perfil: ell és i sempre ha estat un funcionari del registre i no podria haver-hi realització plena sense el reconeixement que el registre forma part de la seva vida. Altrament dit: la realització à la Hollywood, trencant amb el passat i creant una individualitat radicalment nova, és absolutament irreal; només aquella que ens permet de reconèixer-nos com el que som, ho és.
Aquests dos punts coincideixen per donar una profunditat al personatge que fins llavors ens escapava: ell, un funcionari del registre civil, no pot fer sinó buscar aquesta dona seguint unes pautes estrictament administratives: en la seva cerca és un funcionari metòdic; irònicament metòdic, potser, però que no pot fer altrament perquè ell és això. Mentre el veiem anar amunt i avall de manera furtiva hi ha quelcom d'incomprensible en ell, perquè esperem veure un personatge, i d'alguna manera hi veiem un funcionari, amb obsessions -la seva col·lecció de famosos- funcionarials. Hi ha, durant tota la història, una part d'inexplicable en el personatge, com si no hi fos complet: no acabem d'entendre per què fa el que fa. Però en el moment que pensa en dormir al llit de la dona, en una mena de transgressió quasi innocent però perfectament palpable per al lector, esdevé persona amb una autenticitat que fins llavors només havíem pogut intuir. El personatge esdevé rodó, esdevé persona plena als nostres ulls. I és aquesta mena d'epifania que precipita el canvi: el canvi a la realitat al·lienadora es materialitza només quan ens reconeixem íntegrament com a persones.
Per a aquest tipus de transformació no calen viatges a l'Índia. En comptes de llibres de religiositats dubtoses, llegiu en Saramago.
Diccionari ociós
Catalanismes en el castellà argentí:
REPTE: “Em plaïa intuir les paraules que ens diríem, el seu repte per la meva tardança i com jo calmaria el seu enuig amb la nova de la festa.” (de Tots els contes d'en Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.)
La paraula catalana és l'orígen de l'expressió argentina retar. Pensava que era una expressió en desús, però ve't aquí que me la trobo al Calders.
La troballa em fa pensar en un altre exemple:
pibe (i el seu femení pebeta) vénen del català pevet : sembla que aquesta paraula era usada per referir-se als bebés, que abans de la invenció dels dodotis tenien tendència a fer una oloreta de collons, sempre cagats i sense tenir a mà sol·lucions higièniques urgents. El pevet era una mena de safata on es cremava encens a les esglésies. La cendra que hi quedava feia pudor, i l'estri era sinòmim de caqueta. Suposo que és de la mateixa arrel que el peveter de la flama olímpica. La meva font és una nota a peu de pàgina de l'edició de Cátedra de Las armas secretas de Cortázar. (Hi ha, però, una contradicció entre la meva font i el Diccionari Català-Valencià-Balear, segons el qual pevet vol dir: pastilla aromàtica que es crema per perfumar l'aire. Podria ser una contradicció només aparent perquè tot plegat sembla que hi ha coïncidència quant a l'àmbit semàntic de les olors.)
REPTE: “Em plaïa intuir les paraules que ens diríem, el seu repte per la meva tardança i com jo calmaria el seu enuig amb la nova de la festa.” (de Tots els contes d'en Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.)
La paraula catalana és l'orígen de l'expressió argentina retar. Pensava que era una expressió en desús, però ve't aquí que me la trobo al Calders.
La troballa em fa pensar en un altre exemple:
pibe (i el seu femení pebeta) vénen del català pevet : sembla que aquesta paraula era usada per referir-se als bebés, que abans de la invenció dels dodotis tenien tendència a fer una oloreta de collons, sempre cagats i sense tenir a mà sol·lucions higièniques urgents. El pevet era una mena de safata on es cremava encens a les esglésies. La cendra que hi quedava feia pudor, i l'estri era sinòmim de caqueta. Suposo que és de la mateixa arrel que el peveter de la flama olímpica. La meva font és una nota a peu de pàgina de l'edició de Cátedra de Las armas secretas de Cortázar. (Hi ha, però, una contradicció entre la meva font i el Diccionari Català-Valencià-Balear, segons el qual pevet vol dir: pastilla aromàtica que es crema per perfumar l'aire. Podria ser una contradicció només aparent perquè tot plegat sembla que hi ha coïncidència quant a l'àmbit semàntic de les olors.)
Calders revisited
Potser és que venim al món a cobrir vacants i cada un s'ha de resignar amb la que li toca.
Tots els contes, Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.
Tots els contes, Pere Calders, Ed.62, col·lecció La Butxaca, p.79.
Engrish
DRODAR=brother
(d=b: els nanos -sobretot els de primer- tenen tendència a confondre la d i la b a l'hora d'escriure, les giren sense més;
d=th: un clàssic universal;
a=e: la neutra problemàtica habitual.)
(d=b: els nanos -sobretot els de primer- tenen tendència a confondre la d i la b a l'hora d'escriure, les giren sense més;
d=th: un clàssic universal;
a=e: la neutra problemàtica habitual.)
dimarts, 1 de setembre del 2009
Fonamentalismes
A les cases dels musulmans extremament pietosos el wàter també està orientat a la Meca.
Biblioteca inacabada
Todos los nombres, d'en José Saramago, ed. Alfaguara
p.31. [La noche] es la condición del día, la noche sería eterna si no hubiera noche.
p.31. [La noche] es la condición del día, la noche sería eterna si no hubiera noche.
Diccionari ociós
SURTIDA (cast.)
1-Salida oculta que hacen los sitiados contra los sitiadores.
2-Puerta falsa o parte por donde se sale secretamente.
(entre d'altres definicions).
1-Salida oculta que hacen los sitiados contra los sitiadores.
2-Puerta falsa o parte por donde se sale secretamente.
(entre d'altres definicions).
Diccionari ociós
QUIJOTE:
1- Pieza del arnés destinada a cubrir el muslo.
2- En el cuarto trasero de las caballerías, parte comprendida entre el cuadril y el corvejón.
La gràcia és que la paraula, segons el diccionari de la RAE, ve del català cuixot.
1- Pieza del arnés destinada a cubrir el muslo.
2- En el cuarto trasero de las caballerías, parte comprendida entre el cuadril y el corvejón.
La gràcia és que la paraula, segons el diccionari de la RAE, ve del català cuixot.
Estrangeria
La condició d'estranger.
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).
Memòria
Memòria
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)
Diccionari ociós
SORTIR EN GLOBUS
Avui he sentit una lliçó sobre la Comuna de París, una mica rollo història anecdòtica (la cultura de l'entertainment també ha arribat a les universitats d'èlit, pel que es veu. Aviat arribarà a les d'estar per casa), on hi ha hagut un detall que me n'ha recordat un altre. Començaré pel segon:
quan en Núñez va fer fora en Cruyff es va saber que aquest ja havia predit, molt abans, quan encara tot eren flors i violes, que un dia ell sortiria del Barça en globus. No sé si realment és una expressió que es fa servir habitualment, però en tot cas, per a mi, en aquell moment, era nova. Després l'he sentida més d'una vegada, però tot plegat sempre he sospitat que havia esdevingut una d'aquestes extravagàncies expressives del nostre estimat holandès que van passar a formar part del lèxic popular en un momento dado... Vaig pensar, de fet, en una d'aquestes traduccions literals de la llengua materna que de vegades els parlants estrangers operem naturalment i que sorprenen tothom pel seu encert i per una gràcia que atribuïm al parlant en comptes de a l'expressió en ella mateixa, ja encunyada per una tradició que ens és desconeguda. Val a dir que a mi em comença a passar a l'inrevés. A tall d'exemple: hi ha una expressió francesa, que es fa servir per dir que algú fa servir mitjans exagerats per a aconseguir un objectiu, o que diu coses normaletes amb expressions grandiloqüents: enfoncer des portes ouvertes, literalment esbotzar portes obertes; alguna vegada l'he feta servir en una conversa (“l'Aznar, amb el seu estil d'anar esbotzant portes obertes...”) i ha fet gràcia. Però centrem-nos: el Cruyff va dir allò de sortir en globus de can Barça. I ve't aquí que a la lliçoneta sobre la Comuna el professor explica el segon dels detalls anunciats: que el primer ministre de l'època, Gambetta, quan va veure's tancat a París per les tropes prussianes, en va sortir en globus. Suposo que aquesta anècdota és l'orígen de l'expressió que va fer servir el Cruyffet, i em sembla clar que no és de collita pròpia, perquè -hi estareu d'acord, suposo- aquest paio no deu saber qui era el Gambetta, ni que va sortir en globus de París, ni -evidentment- deu tenir la més mínima idea del que va ser la Comuna de París.
Avui he sentit una lliçó sobre la Comuna de París, una mica rollo història anecdòtica (la cultura de l'entertainment també ha arribat a les universitats d'èlit, pel que es veu. Aviat arribarà a les d'estar per casa), on hi ha hagut un detall que me n'ha recordat un altre. Començaré pel segon:
quan en Núñez va fer fora en Cruyff es va saber que aquest ja havia predit, molt abans, quan encara tot eren flors i violes, que un dia ell sortiria del Barça en globus. No sé si realment és una expressió que es fa servir habitualment, però en tot cas, per a mi, en aquell moment, era nova. Després l'he sentida més d'una vegada, però tot plegat sempre he sospitat que havia esdevingut una d'aquestes extravagàncies expressives del nostre estimat holandès que van passar a formar part del lèxic popular en un momento dado... Vaig pensar, de fet, en una d'aquestes traduccions literals de la llengua materna que de vegades els parlants estrangers operem naturalment i que sorprenen tothom pel seu encert i per una gràcia que atribuïm al parlant en comptes de a l'expressió en ella mateixa, ja encunyada per una tradició que ens és desconeguda. Val a dir que a mi em comença a passar a l'inrevés. A tall d'exemple: hi ha una expressió francesa, que es fa servir per dir que algú fa servir mitjans exagerats per a aconseguir un objectiu, o que diu coses normaletes amb expressions grandiloqüents: enfoncer des portes ouvertes, literalment esbotzar portes obertes; alguna vegada l'he feta servir en una conversa (“l'Aznar, amb el seu estil d'anar esbotzant portes obertes...”) i ha fet gràcia. Però centrem-nos: el Cruyff va dir allò de sortir en globus de can Barça. I ve't aquí que a la lliçoneta sobre la Comuna el professor explica el segon dels detalls anunciats: que el primer ministre de l'època, Gambetta, quan va veure's tancat a París per les tropes prussianes, en va sortir en globus. Suposo que aquesta anècdota és l'orígen de l'expressió que va fer servir el Cruyffet, i em sembla clar que no és de collita pròpia, perquè -hi estareu d'acord, suposo- aquest paio no deu saber qui era el Gambetta, ni que va sortir en globus de París, ni -evidentment- deu tenir la més mínima idea del que va ser la Comuna de París.
diumenge, 23 d’agost del 2009
El Japó misteriós
El temps de les orenetes s'acaba,
el vent remou l'herba
mentre en quedi.
Fa uns dies, fent una cervesa amb uns amics, un d'ells, en Chris, va explicar una anècdota. Val a dir que és un nord-americà que fa vuit anys que viu al Japó i que parla un japonès bastant decent; això, per dir que ha tingut temps i ocasions d'arribar a un cert grau d'intimitat amb el país i amb la seva gent. Estàvem parlant de com els xinesos són diferents dels japonesos (ho són tant, de fet, que -pensant-ho bé ara, assegut davant de l'ordinador- el fet d'estar parlant d'aquest tema sembla una pèrdua de temps total) i en Chris, després d'una de les seves pauses d'antropòleg de bar com per indicar que el que anava a dir era important, ens va explicar: que l'altre dia era a Matsumoto, al carrer, esperant no sé qui, i que li va venir un paio que li va oferir putes. No, no, gràcies. I el paio que hi insisteix. I ell que torna a refusar-les. A còpia d'insistència, van acabar iniciant una conversa mínima, típica d'estranys: d'on ets, què fas, quant de temps fa que ets al Japó... la reciprocitat obligada va portar l'altre a compartir que era xinès. Cony! Xinès... i aleshores el meu amic va passar a fer d'entrevistador. Li va demanar per la feina i tot plegat, i en un moment donat, veient que n'aconseguia respostes significatives (primera diferència amb una japonès), va i li pregunta: i el teu cap, és japonès? I el paio que diu que sí; i què tal és estar sota les ordres d'un japonès? I el paio que fa: eeeeeeh! Chotto hen desu ne! (Ostres! Una mica estrany, la veritat...). I li comença a explicar que mai no sap què pensa, ni què hi ha darrera de la màscara que sempre du posada, i tot de detalls d'aquest tipus, coses que tots hem experimentat moltes vegades. És a dir: en Chris va tenir un moment de veritable comunicació amb algú, comparat amb la impressió d'anòmia que caracteritza l'espai comunicatiu quan la contrapart és japonesa. I com a conclusió, en Chris va afegir-hi: “Era un paio que acabava de conèixer, i tot i així, tenia la sensació de tenir-hi més en comú que amb qualsevol japonès.”
Voilà le Japon mystérieux.
el vent remou l'herba
mentre en quedi.
Fa uns dies, fent una cervesa amb uns amics, un d'ells, en Chris, va explicar una anècdota. Val a dir que és un nord-americà que fa vuit anys que viu al Japó i que parla un japonès bastant decent; això, per dir que ha tingut temps i ocasions d'arribar a un cert grau d'intimitat amb el país i amb la seva gent. Estàvem parlant de com els xinesos són diferents dels japonesos (ho són tant, de fet, que -pensant-ho bé ara, assegut davant de l'ordinador- el fet d'estar parlant d'aquest tema sembla una pèrdua de temps total) i en Chris, després d'una de les seves pauses d'antropòleg de bar com per indicar que el que anava a dir era important, ens va explicar: que l'altre dia era a Matsumoto, al carrer, esperant no sé qui, i que li va venir un paio que li va oferir putes. No, no, gràcies. I el paio que hi insisteix. I ell que torna a refusar-les. A còpia d'insistència, van acabar iniciant una conversa mínima, típica d'estranys: d'on ets, què fas, quant de temps fa que ets al Japó... la reciprocitat obligada va portar l'altre a compartir que era xinès. Cony! Xinès... i aleshores el meu amic va passar a fer d'entrevistador. Li va demanar per la feina i tot plegat, i en un moment donat, veient que n'aconseguia respostes significatives (primera diferència amb una japonès), va i li pregunta: i el teu cap, és japonès? I el paio que diu que sí; i què tal és estar sota les ordres d'un japonès? I el paio que fa: eeeeeeh! Chotto hen desu ne! (Ostres! Una mica estrany, la veritat...). I li comença a explicar que mai no sap què pensa, ni què hi ha darrera de la màscara que sempre du posada, i tot de detalls d'aquest tipus, coses que tots hem experimentat moltes vegades. És a dir: en Chris va tenir un moment de veritable comunicació amb algú, comparat amb la impressió d'anòmia que caracteritza l'espai comunicatiu quan la contrapart és japonesa. I com a conclusió, en Chris va afegir-hi: “Era un paio que acabava de conèixer, i tot i així, tenia la sensació de tenir-hi més en comú que amb qualsevol japonès.”
Voilà le Japon mystérieux.
Florentino nos ficha
No us perdeu, sobretot, el detall del comentari quasi metafísic de l'ultrasur:
http://www.elmundotoday.com/2009/08/florentino-perez-ficha-al-barca/
http://www.elmundotoday.com/2009/08/florentino-perez-ficha-al-barca/
Social skills
L'altre dia, quan vaig anar a correus amb mon pare per enviar-me la capsa amb llibres (i formatge, pernil i llenties, tot i que això no declarat al formulari corresponent) vaig tenir un exemple de les seves habilitats socials: feiem una cua llarga, amb un noranta per cent d'immigrants prenent paciència calladament, i mon pare anava descabdellant una conversa una mica inconnexa, com mirant d'aprofitar el que ja era l'últim dia d'estada del seu fill a Barcelona.
-Y ya, hasta el año que viene, ¿no?
Anava parlant a crits que feien girar-se gent, que suposo que es demanava quina era la necessitat de fer tant de soroll per tot plegat tan poca cosa. Aquesta gent tornava a mirar endavant, com comprenent la situació, quan jo li responia amb un to de veu que feia evident el seu problema de sordesa.
-Y allí, estás bien... (a mig camí entre la pregunta i la constatació)
-Sí, sí, estoy bien. Tranquilo...
-¿Y estás bien tratado?
-Sí, sí.
El tema que donava sentit a les seves preguntes quedava no enunciat: quan tornaràs de veritat, en comptes d'anar venint de vacances per dir sempre que més tard? I tot buscant raons per reforçar la seva posició, la de la necessitat de tornar perquè com a casa no s'està enlloc, va i deixa anar la reflexió:
-Claro, los de fuera siempre están peor vistos...
-...
No hi havia manera que els vora trenta o quaranta immigrants que ens envoltaven no ho haguéssin sentit. Em va fer la impressió que en aquell moment tothom mirava fixament cap a un altre lloc, qualsevol altre lloc. I davant de la meva resposta que trigava, la va reblar del tot:
-¡Es normal...!
-Y ya, hasta el año que viene, ¿no?
Anava parlant a crits que feien girar-se gent, que suposo que es demanava quina era la necessitat de fer tant de soroll per tot plegat tan poca cosa. Aquesta gent tornava a mirar endavant, com comprenent la situació, quan jo li responia amb un to de veu que feia evident el seu problema de sordesa.
-Y allí, estás bien... (a mig camí entre la pregunta i la constatació)
-Sí, sí, estoy bien. Tranquilo...
-¿Y estás bien tratado?
-Sí, sí.
El tema que donava sentit a les seves preguntes quedava no enunciat: quan tornaràs de veritat, en comptes d'anar venint de vacances per dir sempre que més tard? I tot buscant raons per reforçar la seva posició, la de la necessitat de tornar perquè com a casa no s'està enlloc, va i deixa anar la reflexió:
-Claro, los de fuera siempre están peor vistos...
-...
No hi havia manera que els vora trenta o quaranta immigrants que ens envoltaven no ho haguéssin sentit. Em va fer la impressió que en aquell moment tothom mirava fixament cap a un altre lloc, qualsevol altre lloc. I davant de la meva resposta que trigava, la va reblar del tot:
-¡Es normal...!
Identitats
A Begues (Baix Llobregat), a Genó (Segrià), i a Soria hi ha els jaciments arqueològics de producció de cervesa més antics d'Europa http://www.elpais.com/articulo/cataluna/artesania/redescubre/cerveza/elpepuespcat/20090823elpcat_7/Tes
Esfereïdor
Un article d'en Vargas Llosa que paga realment la pena de llegir:
http://www.elpais.com/articulo/opinion/mundo/vivimos/elpepuopi/20090823elpepiopi_12/Tes
Si no m'equivoco el Walter Souza en qüestió és un paio que sortia en una peli, Manda bala (Dispara), de les poques que he vist en pantalla gran des de que vaig arribar al Japó, politicastre immune a tot, ficat en mil assumptes de corrupció.
http://www.elpais.com/articulo/opinion/mundo/vivimos/elpepuopi/20090823elpepiopi_12/Tes
Si no m'equivoco el Walter Souza en qüestió és un paio que sortia en una peli, Manda bala (Dispara), de les poques que he vist en pantalla gran des de que vaig arribar al Japó, politicastre immune a tot, ficat en mil assumptes de corrupció.
Tot parlant de periodisme i internet (i per tant, de blogs)
La opinión, esa emotividad mal editada.
Julio Ortega (www.biografiasyvidas.com/biografia/o/ortega_julio.htm)
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Leer/futuro/elpepuopi/20090823elpepiopi_4/Tes
Julio Ortega (www.biografiasyvidas.com/biografia/o/ortega_julio.htm)
http://www.elpais.com/articulo/opinion/Leer/futuro/elpepuopi/20090823elpepiopi_4/Tes
diumenge, 19 de juliol del 2009
dimarts, 14 de juliol del 2009
dilluns, 13 de juliol del 2009
Cròniques marcianes
Un nano, estudiant meu de segon any (tretze o catorze privameves): fa servir ulleres però se les treu durant la classe. Una mica retardadet. Divendres passat, quan li vaig fer una pregunta per practicar l'estructura del dia, va mirar cap a la pissarra per llegir-la -senzilla com era- i, no guipant-hi bé, va fer una rodona amb l'índex i el polze de la mà esquerra, se la va posar davant de l'ull corresponent en substitució de les ulleres (perquè no amb les dues mans? em demano ara), i després d'un esforç per agusar la vista, va aconseguir llegir la frase.
Una estona després, també per mirar la pissarra, va agafar les ulleres, plegades a sobre del pupitre, i en comptes de posar-se-les normalment, les va sostenir davant dels ulls, amb les branques sense desplegar, i va llegir el text corresponent. La qüestió és que les va sostenir a l'inrevés, és a dir que la lent feia la funció oposada a la que li tocava. I tot i així, va aconseguir, amb aquesta ajuda, llegir-lo correctament.
Una estona després, també per mirar la pissarra, va agafar les ulleres, plegades a sobre del pupitre, i en comptes de posar-se-les normalment, les va sostenir davant dels ulls, amb les branques sense desplegar, i va llegir el text corresponent. La qüestió és que les va sostenir a l'inrevés, és a dir que la lent feia la funció oposada a la que li tocava. I tot i així, va aconseguir, amb aquesta ajuda, llegir-lo correctament.
Cita amb records per a en Claudi
Aquesta cita il·lustra el que Chesterton té de trampa i alhora el que té de seducció:
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.
Orthodoxy; cites
“The new scientific society definitely discourages men from thinking about death; it is a fact, but it is considered a morbid fact.” (p.13).
“The whole secret of mysticism is this: that man can understand everything by the help of what he does not understand. The morbid logitian seeks to make everything lucid, and succeeds in making everything mysterious. The mystic allows one thing to be mysterious, and everything else becomes lucid.” (p.20).
“The things I believed most then [quan era petit], the things i believe most now, are the things called fairy tales. They seem to me to be the entirely reasonable things. They are not fantasies: compared with them other things are fantastic. Compared with them religion and rationalism are both abnormal, though religion is abnormally right and rationalism abnormally wrong. Fairyland is nothing but the sunny country of common sense.” (p.41).
“In fairyland we avoid the word 'law'; but in the land of science they are singularly fond of it.[...] All the terms used in the science books, 'law,' 'necessity,' 'order,' 'tendency,' and so on, are really unintellectual, because they assume an inner synthesis, which we do not possess. The only words that ever satisfied me as describing Nature are the terms used in the fairy books, 'charm,' 'spell,' 'enchantment.' They express the arbitrariness of the fact and its mystery. A tree grows fruit because it is a magic tree. Water runs downhill because it is bewitched. The sun shines because it is bewitched.” (p.44-45).
“The test of all happiness is gratitude.” (p.47).
“I know this feeling [de cansament existencial] fills our epoch, and I think it freezes our epoch. For our Titanic purposes of faith and revolution, what we need is not the cold acceptance of the world as a compromise, but some way in which we can heartily hate and heartily love it. We do not want joy and anger to neutralize each other and produce a surly contentment; we want a fiercer delight and a fiercer discontent. We have to feel the universe at once as an ogre's castle, to be stormed, and yet as our own cottage, to which we can return at evening.” (p.64). (Aquesta cita sembla feta per desciure l'adolescència).
“Birth is as solemn a parting as death.” (p.70).
“The whole secret of mysticism is this: that man can understand everything by the help of what he does not understand. The morbid logitian seeks to make everything lucid, and succeeds in making everything mysterious. The mystic allows one thing to be mysterious, and everything else becomes lucid.” (p.20).
“The things I believed most then [quan era petit], the things i believe most now, are the things called fairy tales. They seem to me to be the entirely reasonable things. They are not fantasies: compared with them other things are fantastic. Compared with them religion and rationalism are both abnormal, though religion is abnormally right and rationalism abnormally wrong. Fairyland is nothing but the sunny country of common sense.” (p.41).
“In fairyland we avoid the word 'law'; but in the land of science they are singularly fond of it.[...] All the terms used in the science books, 'law,' 'necessity,' 'order,' 'tendency,' and so on, are really unintellectual, because they assume an inner synthesis, which we do not possess. The only words that ever satisfied me as describing Nature are the terms used in the fairy books, 'charm,' 'spell,' 'enchantment.' They express the arbitrariness of the fact and its mystery. A tree grows fruit because it is a magic tree. Water runs downhill because it is bewitched. The sun shines because it is bewitched.” (p.44-45).
“The test of all happiness is gratitude.” (p.47).
“I know this feeling [de cansament existencial] fills our epoch, and I think it freezes our epoch. For our Titanic purposes of faith and revolution, what we need is not the cold acceptance of the world as a compromise, but some way in which we can heartily hate and heartily love it. We do not want joy and anger to neutralize each other and produce a surly contentment; we want a fiercer delight and a fiercer discontent. We have to feel the universe at once as an ogre's castle, to be stormed, and yet as our own cottage, to which we can return at evening.” (p.64). (Aquesta cita sembla feta per desciure l'adolescència).
“Birth is as solemn a parting as death.” (p.70).
Diccionari ociós
BLOODY MARY:
Mary I (18 February 1516 – 17 November 1558), was Queen of England and Queen of Ireland from 19 July 1553 until her death. The fourth crowned monarch of the Tudor dynasty, she is remembered for restoring England to Roman Catholicism after succeeding her short-lived half brother, Edward VI, to the English throne. In the process, she had almost 300 religious dissenters burned at the stake in the Marian Persecutions, earning her the sobriquet of "Bloody Mary".
“Their attitude is as intolerant as Bloody Mary.” (Orthodoxy, p.14)
La qüestió és: quan ens bevem un bloody mary, és la sang de la reina, o la dels executats, la que ens empassem?
Mary I (18 February 1516 – 17 November 1558), was Queen of England and Queen of Ireland from 19 July 1553 until her death. The fourth crowned monarch of the Tudor dynasty, she is remembered for restoring England to Roman Catholicism after succeeding her short-lived half brother, Edward VI, to the English throne. In the process, she had almost 300 religious dissenters burned at the stake in the Marian Persecutions, earning her the sobriquet of "Bloody Mary".
“Their attitude is as intolerant as Bloody Mary.” (Orthodoxy, p.14)
La qüestió és: quan ens bevem un bloody mary, és la sang de la reina, o la dels executats, la que ens empassem?
Biblioteca inacabada
Orthodoxy, G.K. Chesterton (1908), Dover publications, 2004
Encara no l'he acabat, però ja me'n faig una idea.
Llibre curiós. Quan vol argumentar, quan vol ser positiu, fa figa. La seva manera de refutar les filosofies que no li semblem satisfactòries (materialisme, racionalisme...) és prou divertida: es dedica a trobar-hi contradiccions en relació al tema del cristianisme, i d'aquestes contradiccions dedueix que aquest és una filosofia vàlida. Fa una afirmació factual en base a raonaments teorètics: confon els resultats de la ciència amb les conclusions del manual de metodologia de la ciència. En darrer terme, el seu discurs l'única cosa que fa és mostrar que la idea de què ens parla és prèvia a tots els arguments sobre la seva validesa -i per tant condiciona tota la seva argumentació .
Per contra, quan el llibre deixa de ser positiu, i és explícitament normatiu, personal, és un escriptor molt seductor: quan argumenta sobre la condició de la realitat com a misteri només comprensible a través del llenguatge dels contes de fades, de la seva percepció d'una realitat encantada. O quan parla de la religió com a relat satisfactori d'aquesta realitat gràcies als misteris, és d'una finesa literària encantadora.
Encara no l'he acabat, però ja me'n faig una idea.
Llibre curiós. Quan vol argumentar, quan vol ser positiu, fa figa. La seva manera de refutar les filosofies que no li semblem satisfactòries (materialisme, racionalisme...) és prou divertida: es dedica a trobar-hi contradiccions en relació al tema del cristianisme, i d'aquestes contradiccions dedueix que aquest és una filosofia vàlida. Fa una afirmació factual en base a raonaments teorètics: confon els resultats de la ciència amb les conclusions del manual de metodologia de la ciència. En darrer terme, el seu discurs l'única cosa que fa és mostrar que la idea de què ens parla és prèvia a tots els arguments sobre la seva validesa -i per tant condiciona tota la seva argumentació .
Per contra, quan el llibre deixa de ser positiu, i és explícitament normatiu, personal, és un escriptor molt seductor: quan argumenta sobre la condició de la realitat com a misteri només comprensible a través del llenguatge dels contes de fades, de la seva percepció d'una realitat encantada. O quan parla de la religió com a relat satisfactori d'aquesta realitat gràcies als misteris, és d'una finesa literària encantadora.
diumenge, 12 de juliol del 2009
Tortures variades
Els deures d'anglès, en el 80% dels casos, consisteixen en copiar els textos del llibre de text. N'hi ha una versió hardcore que consisteix en anar copiant paraules fins a omplir-ne una pàgina cada dia. L'extrem és el mostrat per les fotos: els nanos de primer, com que passen les primeres tres setmanes adaptant-se a l'escola, no avancen gaire ràpid, i aleshores els toca copiar l'abecedari, que és l'únic tema que fan durant aquest temps. Tres setmanes d'anar copiant les lletres, primer minúscules i després majúscules, una rera l'altra, i havent-les acabades, tornar-hi fins a completar la pàgina diària. N'hi ha d'espavilats que les fan grosses com cloïsses i acaben ràpid. Però n'hi ha de més dedicats, que fan una lletra petita i pulcra, fins a completar la seva tortura de manera irreprotxable.I tot plegat, per acabar no copiant als exàmens!
Lectures quimèriques
Autors de novel·la negra: Per Wahloo, Maj Sjowall, Fred Vargas, Harlan Coban, Ross McDonald.
Engrish
La Tanoka mateixa:
Virsion (en comptes de version; corregida al cap de deu o quinze minuts).
A: What do you have in your pocket?
B: I don't have.
To study English is bored.
To study English is angry.
(el més divertit de tot plegat és que quan té dubtes es nota, però no em pregunta).
Virsion (en comptes de version; corregida al cap de deu o quinze minuts).
A: What do you have in your pocket?
B: I don't have.
To study English is bored.
To study English is angry.
(el més divertit de tot plegat és que quan té dubtes es nota, però no em pregunta).
Reflexió lúcida
1
La foto correspon a les meves samarreta i tovallola assecant-se al balcó de la sala d'anglès (on passo pràcticament tot el temps que no tinc classe). Normalment vaig a la feina en bicicleta. Una mica menys de vint minuts: set o vuit de terreny més o menys pla; i deu de pendent ascendent, progressivament més escarpat. Els cinc últims són de Tourmalet. Resultat: arribo a l'escola impresentablement xop de suor. M'haig de canviar de roba, òbviament, i després de fer-ho estenc la samarreta i la tovallola que he fetes servir al terra del balcó, per tal que s'assequin. La qüestió és que després d'estendre-les tanco la porta corredissa de vidre perfectament transparent, per evitar que es puguin veure fàcilment.
Quan tenim davant una cosa però la mirem a través d'una finestra una part de la nostra atenció es desvia per “mirar” la finestra, i això acaba amagant la cosa.
La foto correspon a les meves samarreta i tovallola assecant-se al balcó de la sala d'anglès (on passo pràcticament tot el temps que no tinc classe). Normalment vaig a la feina en bicicleta. Una mica menys de vint minuts: set o vuit de terreny més o menys pla; i deu de pendent ascendent, progressivament més escarpat. Els cinc últims són de Tourmalet. Resultat: arribo a l'escola impresentablement xop de suor. M'haig de canviar de roba, òbviament, i després de fer-ho estenc la samarreta i la tovallola que he fetes servir al terra del balcó, per tal que s'assequin. La qüestió és que després d'estendre-les tanco la porta corredissa de vidre perfectament transparent, per evitar que es puguin veure fàcilment.
Quan tenim davant una cosa però la mirem a través d'una finestra una part de la nostra atenció es desvia per “mirar” la finestra, i això acaba amagant la cosa.
Diccionari ociós
燕 tsubame: en anglès, swallow. Segons el diccionari anglès-espanyol: golondrina. O sigui, que l'eixam d'ocells que envolta l'escola aquests dies són orenetes. Han fet nius penjats als aixoplucs de les balconades, i els ocellets ja han trencat la closca. Les mares (els pares també?) tresquen frenèticament per portar aliment a les cries. Activitat un punt delirant. I estrictament funcional: només s'aturen al niu un segon, el necessari per passar l'aliment de bec a bec, i tornen a sortir disparades per capturar-ne més. Cap efusió sentimental. Fa uns dies en Tsukada-sensei, a l'hora de la neteja, passava amb un pal i els anava destruïnt. Jo, després, vaig escombrar-ne les restes.
El detall trist no m'ha empès de recordar una rima que li vaig sentir al Luis Miguel, el de Guijarros, i que m'ha fet riure repetidament quan em quedava sol a la sala de professors d'anglès:
“Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
pero los veinte duros que te debo,
ésos, no volverán”
El detall trist no m'ha empès de recordar una rima que li vaig sentir al Luis Miguel, el de Guijarros, i que m'ha fet riure repetidament quan em quedava sol a la sala de professors d'anglès:
“Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
pero los veinte duros que te debo,
ésos, no volverán”
Diccionari ociós
JAMB: a vertical post at the side of a door or window. La paraula existeix en espanyol (jamba) amb un significat una mica diferent, però apuntant a la mateixa realitat. I en català? "Batent" no em sembla del tot satisfactòria, la interpreto exclusivament com "fulla" d'una porta.
Diccionari ociós
LODE:
3.a rich supply or source.
MATRIX:
1.something that constitutes the place or point from which something else originates, takes form, or develops: The Greco-Roman world was the matrix for Western civilization.
3.a rich supply or source.
MATRIX:
1.something that constitutes the place or point from which something else originates, takes form, or develops: The Greco-Roman world was the matrix for Western civilization.
Diccionari ociós
BARROW: (BrE) a small open vehicle with two wheels from which fruit, vegetables, etc. are sold in the street.
WHEELBARROW: a large open container with a wheel and two handles that you use outside to carry things.
Com es diu “carretilla” en català? S'hi pot fer la diferència en l'ús que es fa en anglès?
WHEELBARROW: a large open container with a wheel and two handles that you use outside to carry things.
Com es diu “carretilla” en català? S'hi pot fer la diferència en l'ús que es fa en anglès?
Biblioteca inacabada
The Road, Cormac McCarthy, Vintage ed. 2006Només n'he llegit dos llibres, però hi ha un tema que sembla ser el fonamental chez McCarthy: Amèrica (és a dir, els EE.UU). I ho és a còpia de tractar temes propis del pais i ja definits per la pròpia societat nord-americana com a essencials en la seva percepció d'ella mateixa. En el cas de No Country for Old Men és, explícitament, la violència; en el cas de The Road, una recreació anti-utòpica d'una certa concepció de les relacions entre l'individu i la societat. I a més a més hi ha els sub-temes de la religió i la família, presents de manera accessòria, però que s'integren en el discurs amb tota la naturalitat que segurament tenen en la vida d'aquell país.
A pams:
suposem que el 1984 d'Orwell és representatiu de la literatura anti-utòpica europea; i que The Country of Last Things d'en Auster i The Road són representatius de l'anti-utopia nord-americana (el Bradbury del Farenheit em desmenteix, però el que vull dir penso que encara és vàlid, més enllà de categoritzacions arbitràries). La primera és l'anti-utopia del desbordament de la societat per un estat hipertrofiat; les americanes són les de l'individualisme portat a les seves últimes conseqüències: una descripció del que li queda a l'individu un cop han desaparescut les estructures socials (polítiques...) que sostenen la seva vida tal i com la coneixem. El món de llops de Hobbes però situat al final de la nostra història, en comptes del començament. Els protagonistes viuen en un món on els individus no tenen institucions que els enquadrin i els imposin ordres. Què seria de l'individu sense la societat? La utopia ha estat realitzada, i el resultat és The Road. És interessant interpretar aquest tipus de literatura com una indicació de la veritable pasta ideològica de què estan fetes les societats on són produïdes. I el pensament conservador nord-americà -que somnia una societat sense lligams socials més enllà dels establerts de manera interpersonal i lliure, una societat feta de contractes temporals i cancel·lables entre individus- troba en aquest llibre el malson que el replica. No dic que el llibre sigui explícitament polític. Ni tan sols que en McCarthy fos explícitament conscient del que acabo de dir. Dic que una fantasia d'aquest tipus només té sentit dintre d'un determinat marc ideològic que queda així revelat. No tinc ni idea de quines són les tendències polítiques de l'autor, però en jugar amb els elements que la realitat que l'envolta posa al seu abast, evidentment, no pot acabar parlant del malson de la vida a Zimbabwe (que, per cert, voldria una anti-utopia més aviat à l'europea). La societat nord-americana , en la seva expressió ideal, està estrictament feta d'individus (i això sí que és explícitament reconegut per molts dels seus ciutadans), i les institucions de tot tipus que la sostenen són accessòries a aquesta realitat fonamental. The Road d'alguna manera mira de trobar quin seria el resultat si aquestes institucions accessòries desapareguéssin.
(Per cert, per comentar als amics australians -aquí en tinc uns quants: Mad Max, la més popular anti-utopia australiana, de fet, se situa a mig camí: ni super-estat, ni dissolució total: tribalisme).
Religió i família
Un matís en aquesta utopia de l'individualisme: la relació pare-fill no hauria de ser consistent amb el món descrit, no hi hauria de ser possible: la disolució de tot l'entrellat social fins a atomitzar tot individu no és compatible amb aquesta relació inquebrantable pare-fill. Les relacions familiars també són un producte social. Si l'anti-utopia fos completa un acabaria assassinant l'altre (i menjant-se'l). Em fa l'efecte, però, que a la novel·la hi trobem un element (que no és estrictament nord-americà, però) que és el de la consideració de les relacions familiars com a exemptes, com a relacions estrictament no socials. Hipòtesi: per a la ideologia conservadora-individualista les relacions de sang serien estrictament essencials (“[The father] knew that the boy was all that stood between him and death.” p.29), mentre que les socials serien contingents, objecte de canvi i -eventualment- d'eliminació.Un altre element present a la novel·la és el de les referències religioses. De fet, les referències a Déu són l'únic exemple de discurs que va més enllà de la factualitat terrible de la destrucció (estrictament, caldria afegir-hi els diàlegs -sorprenentment melodramàtics- entre pare i fill, però penso que no tenen l'entitat necessària per ser-hi inclosos: diria que són més narrativament instrumentals que essencials).
Cites sobre religió:
“[The man] knew only that the child was his warrant. He said: If he is not the word of God God never spoke.” (p.5).
“You wanted to know what the bad guys looked like. Now you know. It may happen again. My job is to take care of you. I was appointed to do that by God. I will kill anyone who troubles you.” (p.77).
“He took great marching steps into the nothingness, counting them against his return. Eyes closed, arms oaring. Upright to what? Something nameless in the night, lode or matrix. To which he and the stars were common satellite. Like the great pendulum in its rotunda scribing through the long day movements of the universe of which you may say it knows nothing and yet know it must.” (p.15).
“He looked at the sky. A single gray flake sifting down. He caught it in his hand and watched it expire there like the last host of christendom.” (p.16).
“On this road there are no godspoke men. They are gone and I am left and they have taken with them the world. Query: How does the never to be differ from what the never was?” (p.32).
Sembla haver-hi un lligam entre el religiós i la substancialitat de la relació pare-fill. Les dues primeres cites ho il·lustren. El discurs religiós és estrictament necessari per informar-nos de la naturalesa de la relació familiar. El lligam entre el religiós i el concepte de família és evident. I això seria consistent amb la hipòtesi de l'essencialitat de les relacions de família: la definició de Déu com a realitat natural implicaria la realitat natural de les relacions de família.
Alhora, la quarta sembla implicar lligam necessari entre fet religiós i civilitzacio.El problema que trobo als (dos) llibres d'en McCarthy és que són una investigació sobre el seu pais, però una investigació feta amb categories ja definides (violència, conceptes de realitat natural com la religió, la família). I aquesta és la trampa del realisme: investigar a partir de categories predefinides. La veritable tasca de l'escriptor que es vol crític hauria de ser la d'investigar precisament aquestes categories amb les quals mirem d'explicar-nos la realitat, i aquesta és una cosa que en McCarthy ni es planteja fer.
A pams:
suposem que el 1984 d'Orwell és representatiu de la literatura anti-utòpica europea; i que The Country of Last Things d'en Auster i The Road són representatius de l'anti-utopia nord-americana (el Bradbury del Farenheit em desmenteix, però el que vull dir penso que encara és vàlid, més enllà de categoritzacions arbitràries). La primera és l'anti-utopia del desbordament de la societat per un estat hipertrofiat; les americanes són les de l'individualisme portat a les seves últimes conseqüències: una descripció del que li queda a l'individu un cop han desaparescut les estructures socials (polítiques...) que sostenen la seva vida tal i com la coneixem. El món de llops de Hobbes però situat al final de la nostra història, en comptes del començament. Els protagonistes viuen en un món on els individus no tenen institucions que els enquadrin i els imposin ordres. Què seria de l'individu sense la societat? La utopia ha estat realitzada, i el resultat és The Road. És interessant interpretar aquest tipus de literatura com una indicació de la veritable pasta ideològica de què estan fetes les societats on són produïdes. I el pensament conservador nord-americà -que somnia una societat sense lligams socials més enllà dels establerts de manera interpersonal i lliure, una societat feta de contractes temporals i cancel·lables entre individus- troba en aquest llibre el malson que el replica. No dic que el llibre sigui explícitament polític. Ni tan sols que en McCarthy fos explícitament conscient del que acabo de dir. Dic que una fantasia d'aquest tipus només té sentit dintre d'un determinat marc ideològic que queda així revelat. No tinc ni idea de quines són les tendències polítiques de l'autor, però en jugar amb els elements que la realitat que l'envolta posa al seu abast, evidentment, no pot acabar parlant del malson de la vida a Zimbabwe (que, per cert, voldria una anti-utopia més aviat à l'europea). La societat nord-americana , en la seva expressió ideal, està estrictament feta d'individus (i això sí que és explícitament reconegut per molts dels seus ciutadans), i les institucions de tot tipus que la sostenen són accessòries a aquesta realitat fonamental. The Road d'alguna manera mira de trobar quin seria el resultat si aquestes institucions accessòries desapareguéssin.
(Per cert, per comentar als amics australians -aquí en tinc uns quants: Mad Max, la més popular anti-utopia australiana, de fet, se situa a mig camí: ni super-estat, ni dissolució total: tribalisme).
Religió i família
Un matís en aquesta utopia de l'individualisme: la relació pare-fill no hauria de ser consistent amb el món descrit, no hi hauria de ser possible: la disolució de tot l'entrellat social fins a atomitzar tot individu no és compatible amb aquesta relació inquebrantable pare-fill. Les relacions familiars també són un producte social. Si l'anti-utopia fos completa un acabaria assassinant l'altre (i menjant-se'l). Em fa l'efecte, però, que a la novel·la hi trobem un element (que no és estrictament nord-americà, però) que és el de la consideració de les relacions familiars com a exemptes, com a relacions estrictament no socials. Hipòtesi: per a la ideologia conservadora-individualista les relacions de sang serien estrictament essencials (“[The father] knew that the boy was all that stood between him and death.” p.29), mentre que les socials serien contingents, objecte de canvi i -eventualment- d'eliminació.Un altre element present a la novel·la és el de les referències religioses. De fet, les referències a Déu són l'únic exemple de discurs que va més enllà de la factualitat terrible de la destrucció (estrictament, caldria afegir-hi els diàlegs -sorprenentment melodramàtics- entre pare i fill, però penso que no tenen l'entitat necessària per ser-hi inclosos: diria que són més narrativament instrumentals que essencials).
Cites sobre religió:
“[The man] knew only that the child was his warrant. He said: If he is not the word of God God never spoke.” (p.5).
“You wanted to know what the bad guys looked like. Now you know. It may happen again. My job is to take care of you. I was appointed to do that by God. I will kill anyone who troubles you.” (p.77).
“He took great marching steps into the nothingness, counting them against his return. Eyes closed, arms oaring. Upright to what? Something nameless in the night, lode or matrix. To which he and the stars were common satellite. Like the great pendulum in its rotunda scribing through the long day movements of the universe of which you may say it knows nothing and yet know it must.” (p.15).
“He looked at the sky. A single gray flake sifting down. He caught it in his hand and watched it expire there like the last host of christendom.” (p.16).
“On this road there are no godspoke men. They are gone and I am left and they have taken with them the world. Query: How does the never to be differ from what the never was?” (p.32).
Sembla haver-hi un lligam entre el religiós i la substancialitat de la relació pare-fill. Les dues primeres cites ho il·lustren. El discurs religiós és estrictament necessari per informar-nos de la naturalesa de la relació familiar. El lligam entre el religiós i el concepte de família és evident. I això seria consistent amb la hipòtesi de l'essencialitat de les relacions de família: la definició de Déu com a realitat natural implicaria la realitat natural de les relacions de família.
Alhora, la quarta sembla implicar lligam necessari entre fet religiós i civilitzacio.El problema que trobo als (dos) llibres d'en McCarthy és que són una investigació sobre el seu pais, però una investigació feta amb categories ja definides (violència, conceptes de realitat natural com la religió, la família). I aquesta és la trampa del realisme: investigar a partir de categories predefinides. La veritable tasca de l'escriptor que es vol crític hauria de ser la d'investigar precisament aquestes categories amb les quals mirem d'explicar-nos la realitat, i aquesta és una cosa que en McCarthy ni es planteja fer.
diumenge, 5 de juliol del 2009
The Rock Pool, cites
Trobar algú a qui poder-li aplicar la frase:
“He felt old and miserable, going through life trying to peddle a personality of which people would not even accept a free sample” (The Rock Pool, p.73).
“There are so few wicked people in the world; the springs of vanity, fear, envy, cupidity and deceit, while sources of the general nastiness of human beings, do not make for moral evil on a grand scale” (The Rock Pool, p.75).
“Never let on you're broke to anyone -see- anyone. It may be the fashion in England [el protagonista és anglès], but over here [són a la Costa Blava], c'est une chose qui ne se fait pas.” (The Rock Pool, p.105).
“He had grown to like the troglodytes [la colònia d'estrangers de Trou-sur-Mer], these fierce, unfashionable expatriates. What was fine in them, their refusal to conform, their independence, their moral courage, was their own; what was weak, their instability, hopelessness and predatory friendships, was the result of a system: of the clumsy capitalist world [ens trobem a l'inici de la Gran Depressió del 29] that exalts money-making and poisons leisure, that suppresses talent, starves its artists, and persecutes its sexual dissenters, that denies opportunity, infects charity, and encourages only the vulgarity of competition, the triumphs, the suspition, the heart-break of the acquisitive life.” (The Rock Pool, p.128-9).
“He felt old and miserable, going through life trying to peddle a personality of which people would not even accept a free sample” (The Rock Pool, p.73).
“There are so few wicked people in the world; the springs of vanity, fear, envy, cupidity and deceit, while sources of the general nastiness of human beings, do not make for moral evil on a grand scale” (The Rock Pool, p.75).
“Never let on you're broke to anyone -see- anyone. It may be the fashion in England [el protagonista és anglès], but over here [són a la Costa Blava], c'est une chose qui ne se fait pas.” (The Rock Pool, p.105).
“He had grown to like the troglodytes [la colònia d'estrangers de Trou-sur-Mer], these fierce, unfashionable expatriates. What was fine in them, their refusal to conform, their independence, their moral courage, was their own; what was weak, their instability, hopelessness and predatory friendships, was the result of a system: of the clumsy capitalist world [ens trobem a l'inici de la Gran Depressió del 29] that exalts money-making and poisons leisure, that suppresses talent, starves its artists, and persecutes its sexual dissenters, that denies opportunity, infects charity, and encourages only the vulgarity of competition, the triumphs, the suspition, the heart-break of the acquisitive life.” (The Rock Pool, p.128-9).
Biblioteca inacabada
The Rock Pool, Cyril Connolly, Oxford University Press 1981
Un detall només: quan pensava que la novel·la anava a tancar-se amb el protagonista adoptant el rol de Rascasse, que al començament li fa de cicerone davant de la comunitat, els dos turistes que han de fer el paper de pardal -que ell ha fet fins al final- el clissen, se'n desentenen, i en diuen que és “just another bum”. Jo, que -tot espavilat que sóc- ja n'havia endevinat una estructura circular, em vaig quedar amb un pam de nas tan gran com el del protagonista. Un últim cop d'enginy d'aquest Connolly, un paio més que enginyós.
Un detall només: quan pensava que la novel·la anava a tancar-se amb el protagonista adoptant el rol de Rascasse, que al començament li fa de cicerone davant de la comunitat, els dos turistes que han de fer el paper de pardal -que ell ha fet fins al final- el clissen, se'n desentenen, i en diuen que és “just another bum”. Jo, que -tot espavilat que sóc- ja n'havia endevinat una estructura circular, em vaig quedar amb un pam de nas tan gran com el del protagonista. Un últim cop d'enginy d'aquest Connolly, un paio més que enginyós.
El lema del turista
“J'ai longtemps parcouru le monde,
Et l'on m'a vu de toute part...” (Goriot, p.68).
Et l'on m'a vu de toute part...” (Goriot, p.68).
Diccionari ociós
Quinquet d'Argand (el nostre quinqué): “Lampe inventée par le physicien Argand en 1782, puis fabriquée par le pharmacien Quinquet (amb t), qui lui donna son nom” (Goriot, p.27, note 2).
Cites de Goriot
Fent un cop d'ull al diari, es diria que el missatge universal que França tenia per al món ha resultat en fer-ne una còpia del París de l'època: “Si terriblement agitée qu'il faut je ne sais quoi d'exorbitant pour y produire une sensation de quelque durée” (Goriot, p.22).
Una observació que voldria que sempre fos certa:
“Le bonheur est la poésie des femmes, comme la toilette en est le fard” (Goriot, p.35)
“Comme tous les esprits rétrécis, madame Vauquer avait l'habitude de ne pas sortir du cercle des événements, et de ne pas juger leurs causes” (Goriot, p.47).
L'enyorança de les fonts:
Quan Rastignac escriu a la seva mare per demanar-li diners (una quantitat important) li diu: “Ma chère, vois si tu n'as pas une troisième mamelle à t'ouvrir pour moi” (Goriot, p.121).
Ah! La facilitat!
“La certitude de réussir engendre mille félicités que les hommes n'avouent pas, et qui font tout le charme de certaines femmes” (Goriot, p.190).
Corba d'aprenentage
Bianchon, l'estudiant de medicina: “Les médecins qui ont exercé ne voient que la maladie; moi, je vois encore le malade” (Goriot, p.339). Aquí l'aprenentage pren la forma de camí vers l'abstracció. Però no hi ha potser també hi ha un aprenentatge que consisteix en anar al concret?
Una observació que voldria que sempre fos certa:
“Le bonheur est la poésie des femmes, comme la toilette en est le fard” (Goriot, p.35)
“Comme tous les esprits rétrécis, madame Vauquer avait l'habitude de ne pas sortir du cercle des événements, et de ne pas juger leurs causes” (Goriot, p.47).
L'enyorança de les fonts:
Quan Rastignac escriu a la seva mare per demanar-li diners (una quantitat important) li diu: “Ma chère, vois si tu n'as pas une troisième mamelle à t'ouvrir pour moi” (Goriot, p.121).
Ah! La facilitat!
“La certitude de réussir engendre mille félicités que les hommes n'avouent pas, et qui font tout le charme de certaines femmes” (Goriot, p.190).
Corba d'aprenentage
Bianchon, l'estudiant de medicina: “Les médecins qui ont exercé ne voient que la maladie; moi, je vois encore le malade” (Goriot, p.339). Aquí l'aprenentage pren la forma de camí vers l'abstracció. Però no hi ha potser també hi ha un aprenentatge que consisteix en anar al concret?
Turistes
Avui he anat a Kiso 木曽, molt bonic i tot això, però hi he anat amb gent que no té massa esperit excursionista. Resultat: he passat el dia assegut al seient de darrera del cotxe, arribant a un lloc, fent-hi un petit passeig apte per a jubilats, i tornant al cotxe, i de nou carretera, petit passeig, i més carretera. De deu hores n'he passades com a mínim cinc assegut. Si me n'arriben fotos ja les penjaré.
Biblioteca inacabada
Le Père Goriot, Balzac. Ed. Gallimard 1971, col. Folio-classique. Reimpressió 2007 als tallers Novoprint, a Barcelona (la Unió ha arribat al món editorial francès)
El llibre em va enganxar d'entrada i em vaig trobar havent-ne llegit les primeres cent pàgines el primer dia. Tot i així, cal dir que no va ser pas per l'acció trepidant que el vaig devorar. Recordo que cap a la pàgina cinquanta em vaig aturar per recapitular i tot plegat em vaig dir que no hi havia passat gran cosa. La presentació dels personatges -i de la ciutat de París, de fet- era morosa i amb un aire com de desgana. Hi ha lectors que haguessin tancat el llibre. A mi, quatre adjectius del Balzac em semblen infinitament més entretinguts que totes les explosions de Hollywood. A tall d'exemple: hi ha un moment (n'he perdut la referència) en què descriu l'abric d'un dels clients de la pensió, un paio que s'havia anat empobrint. El color d'aquest abric, a còpia d'ús i rentades, s'havia anat esblaïmant; Balzac diu que el qualificatiu més adient per descriure'l seria “problemàtic”. L'ús d'aquest adjectiu seria normalment una gracieta enginyosa, però aquí va més enllà d'això: Balzac fa servir repetidament el recurs d'adreçar-se directament al lector, i crea així un doble discurs: el que parla de la realitat (els fets descrits), i el que parla del discurs sobre aquesta realitat (explicita l'autoconsciència de l'autor). I així, aquest adjectiu pot ser interpretat alhora com descrivint les dues dimensions: descriu l'abric del personatge com no tenint un color definit; però també la posició de l'autor davant de la impossibilitat de descriure acuradament aquest nou color: l'autor té literalment un problema per descriure'l. Hi ha d'altres exemples del mateix recurs, però no els recordo. Detalls d'aquest tipus són els que fan que un text sigui interessant: detalls que parlen de l'especificitat del text com a tal, del seu veritable caràcter, més enllà del contingut.
Un altre punt interessant és el del títol: per què “pare Goriot”? (Incidentalment: potser “El vell Goriot” seria una traducció més adient per transmetre el sentit literal de l'expressió; però alhora el tema de la paternitat és central en la definició del personatge). Durant una bona part del relat un té la impressió que el veritable protagonista n'és Rastagnac: el vell Goriot fa, dramàticament, el paper de comparsa. Si el tema principal fos el de la paternitat traïda, concedir-li l'honor del títol al vell tindria tot el sentit, però la meva impressió és que el tema principal és el del diner (hi tornarem) i el conjunt de mecanismes socials que s'articulen entorn d'ell: el tema d'una societat centrada en aquest valor únic. Sota aquesta perspectiva, l'agent principal hauria de ser el jove Rastignac, que articula la seva estratègia d'ascens social amb els diners com a punt de partida i alhora d'arribada. En fer-ho, defineix el gran tema del llibre, i a ell li hauria de correspondre la pole-position. Però la impressió final és que el personatge més rodó, més ben definit, és el d'en Goriot. En Rastagnac és massa pla, unidimensional: un impuls únic guia les seves accions, i la bondat que s'hi troba i que compensa i emmarca aquest desig d'ascens social té un caràcter una mica accessori. És cert que les dues característiques (l'ambició i l'ètica) són oposades, i que això hauria d'afegir profunditat al personatge. Però també és cert que sovint, més enllà de la novel·la, aquestes dues característiques es combinen per definir un tipus que en contenir-les, les unifica: l'individu que emmarca la seva pulsió egoïsta amb una altra d'ètica. Aquesta oposició, definida idealment, dóna una mena de model d'home burgès perfectament presentable: ens mostra l'individu que, tot i estar guiat pel profit econòmic, és capaç de donar un sentit ètic a la seva actuació. Una mena d'ideal de dretes. És aquest tipus rodó, sense arestes, el que és encarnat per en Rastagnac. El problema és que en incorporar les dues qualitats oposades les fa complementàries: aquesta nova complementarietat és el que resta profunditat al nou tipus. El personatge d'en Goriot, però, viu més en la contradicció, les seves accions són més difícils de definir, i per això se'ns acaba mostrant com a més profund: el seu silenci sobre el seu passat, el semenfotisme davant dels insults, l'adoració de les seves filles... tot ve contrastat i pot ser interpretat de manera diferent: el silenci no és tal, sinó que és incapacitat dels altres per acceptar les seves paraules (ell explica que havia estat fabricant de fideus, i que les dones que el visiten són les seves filles, però no el creuen); el seu semenfotisme no és tal, sinó que l'home té clares les seves prioritats (l'amor per les seves filles, davant del qual qualsevol comentari sobre ell és irrellevant); l'adoració patètica i aparentment cega de les filles queda matisada quan, cap al final, admet que no l'estimen, i que tot i ser conscient d'aquesta realitat, se l'havia negada des de feia anys. Malgrat una clara simplicitat folletinesca en el seu amor paternal durant la major part de la novel·la, és un personatge amb més matisos en la seva actuació. A més a més, hi ha un detall que el fa més interessant: és un personatge definit per les seves relacions amb altres personatges: les filles, els hostes, ell mateix (el seu passat); en Rastagnac, però, es defineix en relació amb coses: els diners, la posició social. La primera relació és dramàticament més rica.
M'estic enrollant més del compte, però.
La qüestió és que la novel·la va genial fins que arriba el que hauria de ser el més entretingut: l'acció. La part suposadament feixuga del llibre, la introducció, és de primera, però quan comencen a passar coses, la trama adquireix una consistència com de sèrie de televisió. Potser és que m'agrada la literatura en el pitjor sentit del terme (les descripcions i aquestes coses), però és la meva impressió. Hi ha un moment, en una de les soirées, on directament la qüestió central és la del destí de les excelses Langlais i Beauséant (si no m'erro), i on es marca un rollo que no té res a veure amb la resta de la novel·la. Potser serveix per lligar aquest títol amb d'altres de la Comèdia, però sota la perspectiva exclusiva de Pare Goriot fa l'efecte d'un nyap al mig de tot plegat. Se'n van, es retiren a monestirs, per marcar la realitat insuportable del món, la seva manca de valors per dir-ho à la Rosa Montero, però què voleu que us digui... La trama melodramàtica i un punt delirant en realitat emmarca el tema principal de la novel·la: la centralitat dels diners, i sobre això sí que tinc unes qüantes coses per dir:
-les agonies de dues pijes (a més a més per elecció) insofribles quan van dient que els seus marits les maltracten i que no tenen diners per a una toilette decent són de pena, i fan que em qüestioni si llegiré altres títols de la sèrie, tot i que la lectura ha estat en conjunt estimulant: però per un tema tan pla, no sé si paga la pena de fer gaires esforços. Potser n'encetaré d'altres i en llegiré només la meïtat, fins que comenci l'acció.
-Hi ha un moment, en ple deliri del vell Goriot, quan lamenta no tenir més diners per donar a les seves filles. Em va recordar aquella escena de la llista de Schindler on el protagonista es lamenta de no tenir més diners per salvar més jueus. Els diners com a mesura de tot.
-Tothom ho fa tot per diners: “Quand les deux fossoyeurs eurent jeté quelques pelletées de terre sur la bière pour la cacher, ils se relevèrent, et l'un d'eux, s'adressant à Rastignac, lui demanda leur pourboire” (p.367). Petit detall interessant: ho fan quan ja el taüt està cobert de terra, com per no demanar res davant del mort mateix. Potser fer-ho amb el mort davant seria una mica massa, hem de guardar les formes, quand-même.
-Detall que potser il·lustra de manera curiosa la ideologia d'en Balzac: l'església, of course, també passa la safata: “Les deux prêtres, l'enfant de choeur et le bedeau vinrent et donnèrent tout ce qu'on peut avoir pour soixante-dix francs dans une époque où la réligion n'est pas assez riche pour prier gratis” (p.368). La frase sembla disculpar-la sota l'excusa de la necessitat.
Per matar el post: em sedueix l'escriptura de Balzac, però alhora el tema del diner m'és massa àrid, dóna una impressió d'unidimensionalitat a tot el que està en contacte amb ell (l'efecte Mides, n'hauriem de dir) que el fa poc atractiu literàriament.
El llibre em va enganxar d'entrada i em vaig trobar havent-ne llegit les primeres cent pàgines el primer dia. Tot i així, cal dir que no va ser pas per l'acció trepidant que el vaig devorar. Recordo que cap a la pàgina cinquanta em vaig aturar per recapitular i tot plegat em vaig dir que no hi havia passat gran cosa. La presentació dels personatges -i de la ciutat de París, de fet- era morosa i amb un aire com de desgana. Hi ha lectors que haguessin tancat el llibre. A mi, quatre adjectius del Balzac em semblen infinitament més entretinguts que totes les explosions de Hollywood. A tall d'exemple: hi ha un moment (n'he perdut la referència) en què descriu l'abric d'un dels clients de la pensió, un paio que s'havia anat empobrint. El color d'aquest abric, a còpia d'ús i rentades, s'havia anat esblaïmant; Balzac diu que el qualificatiu més adient per descriure'l seria “problemàtic”. L'ús d'aquest adjectiu seria normalment una gracieta enginyosa, però aquí va més enllà d'això: Balzac fa servir repetidament el recurs d'adreçar-se directament al lector, i crea així un doble discurs: el que parla de la realitat (els fets descrits), i el que parla del discurs sobre aquesta realitat (explicita l'autoconsciència de l'autor). I així, aquest adjectiu pot ser interpretat alhora com descrivint les dues dimensions: descriu l'abric del personatge com no tenint un color definit; però també la posició de l'autor davant de la impossibilitat de descriure acuradament aquest nou color: l'autor té literalment un problema per descriure'l. Hi ha d'altres exemples del mateix recurs, però no els recordo. Detalls d'aquest tipus són els que fan que un text sigui interessant: detalls que parlen de l'especificitat del text com a tal, del seu veritable caràcter, més enllà del contingut.
Un altre punt interessant és el del títol: per què “pare Goriot”? (Incidentalment: potser “El vell Goriot” seria una traducció més adient per transmetre el sentit literal de l'expressió; però alhora el tema de la paternitat és central en la definició del personatge). Durant una bona part del relat un té la impressió que el veritable protagonista n'és Rastagnac: el vell Goriot fa, dramàticament, el paper de comparsa. Si el tema principal fos el de la paternitat traïda, concedir-li l'honor del títol al vell tindria tot el sentit, però la meva impressió és que el tema principal és el del diner (hi tornarem) i el conjunt de mecanismes socials que s'articulen entorn d'ell: el tema d'una societat centrada en aquest valor únic. Sota aquesta perspectiva, l'agent principal hauria de ser el jove Rastignac, que articula la seva estratègia d'ascens social amb els diners com a punt de partida i alhora d'arribada. En fer-ho, defineix el gran tema del llibre, i a ell li hauria de correspondre la pole-position. Però la impressió final és que el personatge més rodó, més ben definit, és el d'en Goriot. En Rastagnac és massa pla, unidimensional: un impuls únic guia les seves accions, i la bondat que s'hi troba i que compensa i emmarca aquest desig d'ascens social té un caràcter una mica accessori. És cert que les dues característiques (l'ambició i l'ètica) són oposades, i que això hauria d'afegir profunditat al personatge. Però també és cert que sovint, més enllà de la novel·la, aquestes dues característiques es combinen per definir un tipus que en contenir-les, les unifica: l'individu que emmarca la seva pulsió egoïsta amb una altra d'ètica. Aquesta oposició, definida idealment, dóna una mena de model d'home burgès perfectament presentable: ens mostra l'individu que, tot i estar guiat pel profit econòmic, és capaç de donar un sentit ètic a la seva actuació. Una mena d'ideal de dretes. És aquest tipus rodó, sense arestes, el que és encarnat per en Rastagnac. El problema és que en incorporar les dues qualitats oposades les fa complementàries: aquesta nova complementarietat és el que resta profunditat al nou tipus. El personatge d'en Goriot, però, viu més en la contradicció, les seves accions són més difícils de definir, i per això se'ns acaba mostrant com a més profund: el seu silenci sobre el seu passat, el semenfotisme davant dels insults, l'adoració de les seves filles... tot ve contrastat i pot ser interpretat de manera diferent: el silenci no és tal, sinó que és incapacitat dels altres per acceptar les seves paraules (ell explica que havia estat fabricant de fideus, i que les dones que el visiten són les seves filles, però no el creuen); el seu semenfotisme no és tal, sinó que l'home té clares les seves prioritats (l'amor per les seves filles, davant del qual qualsevol comentari sobre ell és irrellevant); l'adoració patètica i aparentment cega de les filles queda matisada quan, cap al final, admet que no l'estimen, i que tot i ser conscient d'aquesta realitat, se l'havia negada des de feia anys. Malgrat una clara simplicitat folletinesca en el seu amor paternal durant la major part de la novel·la, és un personatge amb més matisos en la seva actuació. A més a més, hi ha un detall que el fa més interessant: és un personatge definit per les seves relacions amb altres personatges: les filles, els hostes, ell mateix (el seu passat); en Rastagnac, però, es defineix en relació amb coses: els diners, la posició social. La primera relació és dramàticament més rica.
M'estic enrollant més del compte, però.
La qüestió és que la novel·la va genial fins que arriba el que hauria de ser el més entretingut: l'acció. La part suposadament feixuga del llibre, la introducció, és de primera, però quan comencen a passar coses, la trama adquireix una consistència com de sèrie de televisió. Potser és que m'agrada la literatura en el pitjor sentit del terme (les descripcions i aquestes coses), però és la meva impressió. Hi ha un moment, en una de les soirées, on directament la qüestió central és la del destí de les excelses Langlais i Beauséant (si no m'erro), i on es marca un rollo que no té res a veure amb la resta de la novel·la. Potser serveix per lligar aquest títol amb d'altres de la Comèdia, però sota la perspectiva exclusiva de Pare Goriot fa l'efecte d'un nyap al mig de tot plegat. Se'n van, es retiren a monestirs, per marcar la realitat insuportable del món, la seva manca de valors per dir-ho à la Rosa Montero, però què voleu que us digui... La trama melodramàtica i un punt delirant en realitat emmarca el tema principal de la novel·la: la centralitat dels diners, i sobre això sí que tinc unes qüantes coses per dir:
-les agonies de dues pijes (a més a més per elecció) insofribles quan van dient que els seus marits les maltracten i que no tenen diners per a una toilette decent són de pena, i fan que em qüestioni si llegiré altres títols de la sèrie, tot i que la lectura ha estat en conjunt estimulant: però per un tema tan pla, no sé si paga la pena de fer gaires esforços. Potser n'encetaré d'altres i en llegiré només la meïtat, fins que comenci l'acció.
-Hi ha un moment, en ple deliri del vell Goriot, quan lamenta no tenir més diners per donar a les seves filles. Em va recordar aquella escena de la llista de Schindler on el protagonista es lamenta de no tenir més diners per salvar més jueus. Els diners com a mesura de tot.
-Tothom ho fa tot per diners: “Quand les deux fossoyeurs eurent jeté quelques pelletées de terre sur la bière pour la cacher, ils se relevèrent, et l'un d'eux, s'adressant à Rastignac, lui demanda leur pourboire” (p.367). Petit detall interessant: ho fan quan ja el taüt està cobert de terra, com per no demanar res davant del mort mateix. Potser fer-ho amb el mort davant seria una mica massa, hem de guardar les formes, quand-même.
-Detall que potser il·lustra de manera curiosa la ideologia d'en Balzac: l'església, of course, també passa la safata: “Les deux prêtres, l'enfant de choeur et le bedeau vinrent et donnèrent tout ce qu'on peut avoir pour soixante-dix francs dans une époque où la réligion n'est pas assez riche pour prier gratis” (p.368). La frase sembla disculpar-la sota l'excusa de la necessitat.
Per matar el post: em sedueix l'escriptura de Balzac, però alhora el tema del diner m'és massa àrid, dóna una impressió d'unidimensionalitat a tot el que està en contacte amb ell (l'efecte Mides, n'hauriem de dir) que el fa poc atractiu literàriament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)