Al Japó, quan t'en vas de viatge, l'etiqueta vol que en tornar portis un お土産
omiyage -petit regal, souvenir- normalment algun producte local (sentit literal dels dos kanjis que el composen) del lloc de destí. No ha de ser res d'extraordinari, simplement un detall com per mostrar que recordaves l'altra persona o per fer-la participar de la teva experiència. Ha de ser un mínim detall, però gairebé obligatori si has d'iniciar una conversa sobre el teu viatge, o fer una sessió de tortura fotogràfica de turista cofoi. Sense el regalet, la mera conversa esdevé difícil d'encetar i es fa una mica estranya: manca formalitat. Jo -els estrangers, ja se sap...- passo bastant d'aquest enuig. Els que coneixeu les meves tendències informals ja sabreu que el tema regalets, aniversaris, ocasions especials i convencions estúpides no són el meu fort. Sí, ja ho sé: Déu n'hi do el país on he anat a petar per ser d'aquesta manera. Res a fer: barra i somriures, i avall. Normalment sempre porto alguna cosa per a algú, però sempre per agraïment, mai per obligació. Aquesta vegada he portat paquetets de pernil i formatge per a tres o quatre persones.
En tenia un per a mi, però...
I si per una vegada...?
Doncs sí, per una vegada y sin que sirva de precedente he fet un
omiyage amb tots els ets i uts: pura formalitat, sense cap element de simpatia. He regalat un d'aquests paquets a la meva benvolguda companya de feina, la Tanoka.
A la Tanoka!!!!????
Donar-li un paquet de pernil de gla i formatge manxec de primera que podria disfrutar jo, compartint-lo amb la meva Rachael en un d'aquests eterns esmorzars mandrosos de cap de setmana? Donar com a compensació a totes les seves cares llargues de l'any una dosi d'un plaer que no es mereix?
Doncs sí. És el que vaig fer fa un parell de dies. Les raons són dues:
-la primera, estríctament política: si haig de veure-me-les amb aquesta mala puta durant un any més, mirem de fer-ho en els millors termes possibles.
-la segona, més íntima: venjar-me secretament de totes les amargors que em vaig haver d'empassar l'any passat i de les que han de venir enguany.
Estrany? No. La idea és molt japonesa, diria: donar-li un tastet de felicitat que no pugui oblidar, que contrasti amb cada troç de formatge i tall de pernil (i heu de conèixer el que per aquí passa per formatge i per pernil per saber com de gran és aquest contrast) que prengui durant el pròxim any. Que cada vegada que obri la boca per menjar formatge, abans de ficar-hi la peça, hagi de pensar: "Ah! Aquell formatge del Martinez-sensei sí que era bo"; que cada vegada que és al super i compri pernil ho hagi de fer amb la recança de no poder trobar res que s'assembli al pernil de veritat que li vaig permetre de tastar, repassant les lleixes una última vegada després d'haver ficat el seu pernil japonès al carret per si un miracle feia aparèixer un paquet del de gla espanyol. He, he.
La meva pretensió pot semblar exagerada, il·lusòria; no us equivoqueu: el lloc del menjar a la cultura japonesa és molt especial: és un dels pocs vehicles d'expressió hedonista que els són permesos. O més aviat, el menjar és el plaer que els és permès de compartir amb els altres, una forma d'expressió individual alhora social i molt íntima. Quan parlen de menjar és l'únic moment -diria- que pots trobar japonesos compartint experiències de manera emocional. Una altra desviació japonesa. El menjar és important perquè és l'única via d'expressió emocional ben vista en societat.
Per això, si vols fer mal has d'apuntar a la teca. Si d'aquí a uns mesos un petit comentari de la bèstia fa referència al meu regal, prova que se'n recorda, somriuré amb la satisfacció del triomf al camp de batalla.