dimarts, 20 d’abril del 2010

Cent per cent anglès

Entrevista amb Felipe Fernández-Armesto:

Starting with when and where you were born, what are the key events in your life thus far?

"I suppose I must have been born. I didn't particularly remember it. I wasn't dropped on my head as a baby. I'm not the victim of any terrible traumas. I'm told that I was born in St. Mary's Abbots hospital. But I wasn't really registering accurate memories at the time."

Finally, what is the difference between you internal make-up and your external appearance?

"What," he says half-jokingly, "you mean, although I am gross, fat and ugly on the outside is there someone slim and beautiful within?


I de passada, un apunt bibliogràfic: Joseph Needham's Science and Civilization in China

Hanamis i estètiques

Els cirerers acaben de florir aquí a Nagano, i el costum del hanami (anar a fer un picnic a sota dels cirerers en flor) és una obligació anual per a tothom. Jo, malalt des de que vaig anar a Barcelona, aquesta vegada no hi aniré, però és un moment de trobada obligat. En un altre text, cap al final, ja vaig fer una reflexió sobre la importància del sakura (cirerer) i la seva floració: els japonesos perden el cul per l'estètica.
I aquí ve el detall que motiva aquest post: en Ben, un australià molt simpàtic, en saber que estava malalt, em demanava si era un refredat agafat durant un hanami. Dissabte al matí ens vam llevar amb un pam de neu, cosa que va espatllar part de la floració d'enguany. Que nevi tan tard és, pel que es veu, un fenòmen bastant rar, però l'absència habitual de neu no treu que sovint encara faci fresqueta. Si no enganxes un bon dia, amb un molt bon sol, et pots pelar de fred sota els sakura dels collons. En Ben em deia que ell mateix moqueja una mica des del hanami d'ahir, i aquí li vaig enviar aquest comentari que ara comparteixo amb els que podeu llegir l'anglès, que sou majoria:

It's funny that you mention hanami colds; I'm sure that there is a good number of them in Japan. Sakura blossoms when it's often still cold and nobody in a normal country would go sit for hours under them in that temperature, having cold drinks while shivering and pretending to be having a great time. I particularly like the relief expressions on people's faces when someone proposes to put an end to... well, the party... and how quickly everything is packed and people return home. Aesthetics and the Japanese... he, he.

Podria traduir-ho, és curtet, però és per tal que us aneu acostumant, perquè em penso que vindran bastants posts en anglès.

Sorry!

dijous, 15 d’abril del 2010

Sushidarwinisme

Article sobre l'especialització de la flora intestinal dels japonesos per digerir l'alga amb què es fan els maki-sushi:

Why the Japanese Can Easily Digest Sushi

ScienceDaily (Apr. 13, 2010) — Porphyran, a polysaccharide present in the cell walls of a red algae that is used notably in the preparation of sushi, is broken down specifically by an enzyme called porphyranase. This new enzymatic activity has been identified in marine bacteria and, surprisingly, in the bacteria that populate the gut of the Japanese. Scientists from CNRS and UPMC have explained this discovery by a transfer of genes between the bacteria, that allows the gut microbiota of the Japanese to acquire all the "machinery" it needs to consume the algae that surround sushi.

Their results are published in Nature on April 8, 2010.

Without intestinal flora, humans cannot break down the polysaccharides in their diet, which are one of the principal sources of energy for the brain. Indeed, intestinal bacteria contain enzymes that are known to "break down" polysaccharides (1), which are polymers made up of carbohydrates. They are essential because the human genome is not endowed with such enzymes.

Two research teams working at the Station Biologique in Roscoff (CNRS / UPMC) have been working on porphyranase, an enzyme that breaks down polysaccharides but whose true activity was previously unsuspected. These teams have thus discovered that porphyranase breaks down a highly specific molecule: porphyran, and not another substrate, as had previously been thought (2). Porphyran is a polysaccharide, one of the components in the walls of a red-colored marine algae called Porphyra. These algae are used to prepare Japanese sushi. According to historical documents, this alga has been consumed for many generations by the Japanese (3). Of considerable cultural importance in Japan, it has sometimes served as a gift or to pay certain taxes.

The researchers then demonstrated the process of recognition between the enzyme (porphyranase) and its substrate (porphyran). They were thus able to identify the "signature" of the sequence involved in this recognition (the specific site on the enzyme to which the reagent binds). As expected, this novel enzymatic activity was detected in marine bacteria. Further investigations led the scientists to compare genomic data regarding the gut microbiota of 13 Japanese individuals and 18 North Americans. They thus discovered that porphyranase was also present in the gut microbiota of the Japanese (but not in that of the North Americans).

The scientists suppose that the presence of this enzyme in the gut microbiota of the Japanese is directly linked to their dietary habits. As major consumers of Porphyra for several centuries, the Japanese have thus been in contact with the marine bacteria that contain porphyranases via their diet. Mirjam Czjzek and her team presume that a transfer of genes from marine bacteria to intestinal bacteria must have allowed the microbiota of the Japanese to accept the "machinery" required to break down the polysaccharides in Porphyra algae. These findings suggest that food associated with marine bacteria may constitute a means for the human gut microbiota to acquire new enzymes, which may, among other factors, explain their diversity.

Notes

(1) For example, cellulose and starch.

(2) It was previously thought that agarose, a carbohydrate polymer that is also extracted from red algae, was the substrate for this enzyme.

(3) Writings testify that the algae served as a form of payment in the 8th century.

divendres, 9 d’abril del 2010

Dolça venjança japonesa

Al Japó, quan t'en vas de viatge, l'etiqueta vol que en tornar portis un お土産 omiyage -petit regal, souvenir- normalment algun producte local (sentit literal dels dos kanjis que el composen) del lloc de destí. No ha de ser res d'extraordinari, simplement un detall com per mostrar que recordaves l'altra persona o per fer-la participar de la teva experiència. Ha de ser un mínim detall, però gairebé obligatori si has d'iniciar una conversa sobre el teu viatge, o fer una sessió de tortura fotogràfica de turista cofoi. Sense el regalet, la mera conversa esdevé difícil d'encetar i es fa una mica estranya: manca formalitat. Jo -els estrangers, ja se sap...- passo bastant d'aquest enuig. Els que coneixeu les meves tendències informals ja sabreu que el tema regalets, aniversaris, ocasions especials i convencions estúpides no són el meu fort. Sí, ja ho sé: Déu n'hi do el país on he anat a petar per ser d'aquesta manera. Res a fer: barra i somriures, i avall. Normalment sempre porto alguna cosa per a algú, però sempre per agraïment, mai per obligació. Aquesta vegada he portat paquetets de pernil i formatge per a tres o quatre persones.
En tenia un per a mi, però...
I si per una vegada...?
Doncs sí, per una vegada y sin que sirva de precedente he fet un omiyage amb tots els ets i uts: pura formalitat, sense cap element de simpatia. He regalat un d'aquests paquets a la meva benvolguda companya de feina, la Tanoka.
A la Tanoka!!!!????
Donar-li un paquet de pernil de gla i formatge manxec de primera que podria disfrutar jo, compartint-lo amb la meva Rachael en un d'aquests eterns esmorzars mandrosos de cap de setmana? Donar com a compensació a totes les seves cares llargues de l'any una dosi d'un plaer que no es mereix?
Doncs sí. És el que vaig fer fa un parell de dies. Les raons són dues:
-la primera, estríctament política: si haig de veure-me-les amb aquesta mala puta durant un any més, mirem de fer-ho en els millors termes possibles.
-la segona, més íntima: venjar-me secretament de totes les amargors que em vaig haver d'empassar l'any passat i de les que han de venir enguany.
Estrany? No. La idea és molt japonesa, diria: donar-li un tastet de felicitat que no pugui oblidar, que contrasti amb cada troç de formatge i tall de pernil (i heu de conèixer el que per aquí passa per formatge i per pernil per saber com de gran és aquest contrast) que prengui durant el pròxim any. Que cada vegada que obri la boca per menjar formatge, abans de ficar-hi la peça, hagi de pensar: "Ah! Aquell formatge del Martinez-sensei sí que era bo"; que cada vegada que és al super i compri pernil ho hagi de fer amb la recança de no poder trobar res que s'assembli al pernil de veritat que li vaig permetre de tastar, repassant les lleixes una última vegada després d'haver ficat el seu pernil japonès al carret per si un miracle feia aparèixer un paquet del de gla espanyol. He, he.
La meva pretensió pot semblar exagerada, il·lusòria; no us equivoqueu: el lloc del menjar a la cultura japonesa és molt especial: és un dels pocs vehicles d'expressió hedonista que els són permesos. O més aviat, el menjar és el plaer que els és permès de compartir amb els altres, una forma d'expressió individual alhora social i molt íntima. Quan parlen de menjar és l'únic moment -diria- que pots trobar japonesos compartint experiències de manera emocional. Una altra desviació japonesa. El menjar és important perquè és l'única via d'expressió emocional ben vista en societat.
Per això, si vols fer mal has d'apuntar a la teca. Si d'aquí a uns mesos un petit comentari de la bèstia fa referència al meu regal, prova que se'n recorda, somriuré amb la satisfacció del triomf al camp de batalla.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Homofonies curioses

節操 (fidelitat, castedat), es llegeix: sesso (del guarro)

Saviesa popular

"Per ser puta de cassoleta, més val tenir la figa quieta."

Versió nostrada d'un que ja havia sentit alguna vegada:
"Pa ser puta y no ganar ná, más vale ser mujer honrá."

No és pas que m'hi vegi retratat, però...

No importa cuánto sepas, no importa cuánto pienses, no importa cuánto maquines, simules y planees, no estás por encima del sexo. Es un juego muy peligroso. Uno no tendría ni la mitad de los problemas que tiene si no corriera el riesgo de follar. El sexo es lo que desordena nuestras vidas normalmente ordenadas.

Pierre Klossowski (autor insuportable, d'altra banda)

Autors espanyols joves

Autors espanyols joves que paguen la pena segons en Goytisolo:
Andrés Sánchez Robaina (aquest fa vint anys que el vaig veient classificat com a autor jove, però vaja...) y novelistas como José María Pérez Álvarez, Javier Pastor, José [sic.]Francisco Ferré, José María Ridao y jóvenes "rupturistas" como Manuel Vilas, José Vicente Mora y Juan Cantabella.

Geometria i tenebres

A veure si hi enteneu res:

Abel Rojas
dijo:

Sobre quién es el mejor, yo lo tengo muy claro y nunca lo he escondido. La razón también la tengo clara. Ronaldo es el rey de la creación del espacio, seguramente, el mejor de la historia en este sentido -entre otras cosas, porque esa necesidad es relativamente nueva y los grandes genios no se vieron necesitados de ello-. Messi no tiene que crearlo. No se sabe cómo, consigue aparecer y actuar como si lo tuviese. Es el rey del no espacio. Y eso, en el fútbol de 2010, no tiene precio.

Més futbol

Un article del Trueba guapo (per comparació) sobre en Messi, publicat abans de la carnisseria que va fer anit amb l'Àrsenal. El comentari sobre la revisió obligada de la geometria enllaça amb el post de més amunt:

Antofagia

DAVID TRUEBA 05/04/2010

Me encantan los tópicos deportivos. Son simples, a veces bobos, lo sé, pero a mí me gustan. El último, tras las portentosas actuaciones de Messi con el Barcelona, lo he escuchado repetido cientos de veces en estas últimas semanas: "Con él se nos acaban los adjetivos". Chistes se inventan a cientos cada día porque no falla la jornada en que alguien hace el ridículo o queda en evidencia, pero para inventar adjetivos tiene que llegar la excelencia.

Pero Messi es tan bueno que adjetivos no faltan. Por ejemplo, nadie ha dicho todavía que Messi es antófago o isótropo. Antófago es aquel que se alimenta de flores. Da la sensación de que Messi encuentra su energía en la floritura. Siempre intenta hacerlo bello, no se conforma con hacerlo práctico. Esto es lo que separa al artista del bracero. Cuando Messi se hace con la pelota suele entender la dificultad como el camino más sencillo porque es la senda oculta, la que nadie puede predecir. Lo que le hace imposible de marcar es que resulta insólito. No hay un defensa enfrente que pueda imaginar lo que él imagina. Enfrentarse a él es como encontrarse a oscuras en una casa desconocida.

Isótropo es aquel que tiene iguales propiedades en todas direcciones. Los locutores no suelen usar este adjetivo por si acaso se trabucan. Pero un día le pregunté a un jugador que se acababa de enfrentar a Messi en un partido y fue muy gráfico: "Mira, hay un momento en que te llega a confundir sobre cuál es la dirección en la que atacas y cuál en la que defiendes". Y es que a veces avanza retrocediendo o se abre cerrándose o se perfila de cara. El caso es que cuando redescubres tu portería tiene el balón adentro.

Ha calcado jugadas del repertorio clásico de los mitos con tal exactitud que algunos han dicho que jugaba con ouija. Esta especie de Houidini sin trampa ha mandado a muchos defensas a la revisión de la vista. Pero más bien deberían volver a clase de geometría porque la virtud de Messi está en pasar por donde no había espacio. Este es un asunto fundamental en el fútbol porque el juego consiste en crear un lugar donde desarrollar el juego fuera de las coordenadas del enemigo. Los grandes pasadores, hoy tan preciados, tienen esa virtud. Alargan el campo hasta hacerlo infinito. Messi lo hace con la pelota en los pies, entre patadas y empujones, ayudado por su escasa estatura y su resistencia.

Messi, además, no tiene cara de anuncio cosmético, por lo que la cámara no busca el primer plano como con otros futbolistas. Cuando la pelota le llega, el realizador abre el plano para mirarlo de cuerpo entero. Como hacían los buenos directores de musicales cuando bailaba Fred Astaire: lo enseñaban sin cortes ni detalles, se limitaban a perseguir su cadencia perfecta. Lo malo para los futbolistas rivales es que lo tienen encima y sólo lo disfrutan al llegar a casa y verlo por la tele.

Ningún futbolista es una isla. Y Messi se apoya en sus compañeros. Es un solista para concierto de orquesta. Explota las posibilidades de un juego colectivo, a veces para coronarlo individualmente. Pero no es alguien enredado en su propio partido como muchos regateadores míticos que se parecen a los actores que hacen tal despliegue de facultades de manera autónoma a la historia y al resto del reparto que se les llama envenenadores de pozos porque, tras beber ellos, el agua ya no es potable. Messi permite que la jugada aún crezca tras pasar por él. Precisamente, el gran enigma sobre el futuro de Messi pende de la selección argentina en el próximo Mundial. La irritante incapacidad de ese equipo para tocar una partitura coherente convierte a un superdotado concertino en un ser triste y cabizbajo que arrastra además la sospecha injusta de todo un país.

Al que trajo a Messi a La Masía con 12 años habría que agradecérselo tanto como al que trajo el Guernica a Madrid. Ese aprendizaje en la soledad y el desarraigo formó un jugador que a veces funde a negro, se ofusca y pierde la sonrisa y en sus malos momentos aparenta estar hasta el carajo de fútbol. Rasgo, de ser cierto, que revelaría una inteligencia cristalina. El fútbol es una cosa de la que se puede estar harto cuando se juega tan bien. Por eso este Barcelona es el equipo adecuado para él. Porque se motiva con el juego mismo, no sólo con el resultado. Por eso este año Mes-si se fue llorando tras ser eliminado en Sevilla, con sus seis copas aún resplandecientes, y pide jugar los partidos hasta el final ya sea arrastrando dolores o frente a rivales sin gloria que ofrecer. Es ahí donde se declara futbolista y no estrella. Donde se reconoce en nuestro planeta y no en galaxias lejanas. Es ahí donde la vuelta con el Arsenal es un partido más que hay que ganar, sin ponerle marco de oro.

De entre todas las anécdotas sobre Messi me gusta mucho una que no le tiene como protagonista principal. En un partido de Copa contra el Benidorm, el Barça se cobró un penalti. El portero, al ver que Messi iba a lanzarlo, se acercó a su defensa central y le preguntó si tenía idea de por qué lado solía tirarlos el argentino. El defensa ladeó la cabeza y le dijo al portero: "Chico, la verdad es que los suele tirar adentro". No se puede contar mejor la impotencia que produce al que lo tiene enfrente. Parecida a la de los periodistas deportivos cuando le quieren inventar un adjetivo.

Històries del futbol

Una història curiosa sobre en Busquets, del meu blog de futbol favorit; el detall dels gitanos em penso que explica moltes coses:

Carvalho dijo:

@Busquets, curiosidad:
Tuve la suerte de verle jugar cuando aún no era profesional, y me impresionó. Él debía tener 13 o 14 años, ni idea (ya era bastante más alto que sus compañeros). Era cuando Busquets padre (Busisolutions) jugaba en el Lleida, y su hijo, como es normal, se trasladó con su padre … Iba al instituto de un amigo mio -su hermano iba a su clase, y por lo que dice el chaval no era precisamente brillante-. Se ve que muchas tardes iba a jugar en un campo cerca de un centro comercial bastante conocido en la ciudad, donde por otro lado también iban a jugar toda la clase de personajes (des de gitanos que vivían en un barrio conocido cerca de ahí, hasta jugadores de las categorías inferiores del Lleida). Busquets parecía Messi, pero a lo bestia. En ese campo de futbol sala muchas veces se organizaban partidos de 12 vs 12 o cosas así … y Busi jugando de portero iba de una portería a la otra aguantando de todo, sin perder la pelota, era una bestialidad ver como un tío tan alto y tan lento se meaba a unos 8 u 9 tíos cada vez que quería … más de un día se picaba con gitanos que pensaban que les vacilaba -yo también lo creo-.

Nunca me paraba a ver este tipo de partidos … pero cuando le veía me quedaba 5 o 10 minutos a ver que hacía ‘este chaval’ que luego resultó ser hijo de Busquets -aún recuerdo cuando me lo dijeron jaja-. Después ya era bastante conocido por lo bueno que era, pero cuando Busquets padre se fue él también se fue, y hasta que no leí que jugaba en el Barça B -no me extraño nada, excepto por la posición- no supe nada más de ‘ese chaval’.