La lleona que els agents forestals de la Generalitat buscaven a La Sénia des de fa uns dies ha resultat ser un gos molt gran, tot i que realment semblava una lleona i la confusió diuen que era del tot raonable.
Fi de la història?
Ara que vivim en l'efervescència de Gürtels i Palaus, una sospita em ve al cap. Semblava una lleona... però resulta que no ho era! I si la Gene estigués preparant el missatge: semblava una cosa, però n'era una altra? Els informes semblaven inútils, però al final són útils.
Si entre els informes suposadament inútils n'hi hagués un de titulat “Morfologia comparada de grans felins”, aquest hauria de ser immediatament reconegut com a útil, perquè la batuda de caça de la bèstia ens ha costat 100.000 euros, quantitat que ens haguéssim pogut estalviar amb un informet de dos o tres mil. Guany evidentíssim i utilitat assegurada, una possibilitat que ara, per culpa d'aquesta colla de malpensats habituals, ens neguem per al futur.
Perquè... qui ens diu que una pantera no pot ser vista en qualsevol moment al Palau de la Generalitat, i portar de corcoll tot l'equip de seguretat durant uns dies? Cal estar-hi preparats. Cal un informe.
dijous, 8 d’octubre del 2009
Reflexions des de la perifèria
Havent llegit Notre-Dame de París: cada vegada que em trobo amb aquestes edicions de clàssics francesos, ben fetes i barates, a l'abast de tothom, en una col·lecció que es troba a totes les llibreries de França i bona part de l'estranger -també a Tokyo- penso en la distància que encara ens queda per recórrer a Catalunya abans de ser un país normal. Perquè espero que la normalitat com a país sigui això -una edició modèlica i ben anotada d'un clàssic a l'abast de tothom- i no pas cap altra cosa.
(Ep! Des de la perifèria, però mai des de la banlieue! Que quedi clar.)
(Ep! Des de la perifèria, però mai des de la banlieue! Que quedi clar.)
El patiment de Josafat
Il remua au fond de son coeur toute sa haine, toute sa méchanceté et il reconnut, avec le froid coup d'oeil d'un médecin qui examine un malade, que cette haine, que cette méchanceté, n'étaient que l'amour vicié, que l'amour, cette source de toute vertu chez l'homme, tournait en choses horribles dans un coeur de prêtre, et qu'un homme constitué comme lui, en se faisant prêtre, se faisait démon.
NDP, p.508
NDP, p.508
Els orígens innocents del carinyós gentilici de quartel
Tres senyoretes que parlen d'un grup de gitanos (a la novel·la anomenats égyptiens):
-On dit qu'ils viennent d'Espagne et de Catalogne.
-Catalogne? C'est possible, répondit Oudarde. Pologne, Catalogne, Valogne, je confonds toujours ces trois provinces-là.
NDP, p.331
-On dit qu'ils viennent d'Espagne et de Catalogne.
-Catalogne? C'est possible, répondit Oudarde. Pologne, Catalogne, Valogne, je confonds toujours ces trois provinces-là.
NDP, p.331
Notre-Dame de París i l'alquímia
Com a exemple: notes 1 i 3 de la pàgina 260. A la primera fa esment de la llista de grans pares de l'alquímia: hi ha Zoroastre, Salomó (història del seu segell), Pitàgores, Averroes i Guillaume d'Auvergne, un canonge de Notre-Dame); a la segona fa esment de des dues escoles en què estava dividida aquesta ciència, la dels hermètics, que cercaven saviesa i comprensió de les lleis de la matèria a través de la pedra filosofal; i la dels bufadors (“souffleurs”; apel·latiu derogatori que suposo que ve de l'instrument del ferrer) que treballaven empíricament per fabricar or.
Les notes són una mena de mini-introducció deliciosa al món de l'alquímia. N'hi ha una (n'he perdut la referència) on explica que gairebé tots els metges de l'època hi tenien com a mínim un cert interès. Recordo que al currículum de Paracels també s'hi incloia, cosa que en el seu moment em va sorprendre. Ara queda clar que formava part del bagatge científic gairebé obligat. I ben mirat, els metges actuals sí que tenen bona part de continuadors d'aquesta tradició, si més no pel que fa al percentatge d'encerts.
Les notes són una mena de mini-introducció deliciosa al món de l'alquímia. N'hi ha una (n'he perdut la referència) on explica que gairebé tots els metges de l'època hi tenien com a mínim un cert interès. Recordo que al currículum de Paracels també s'hi incloia, cosa que en el seu moment em va sorprendre. Ara queda clar que formava part del bagatge científic gairebé obligat. I ben mirat, els metges actuals sí que tenen bona part de continuadors d'aquesta tradició, si més no pel que fa al percentatge d'encerts.
Diccionari ociós
CONTREROLLEUR:
per context, encarregat de dur a terme algun tipus d'investigació pública, i relacionada -suposo- amb controleur o comptroller (a Notre-Dame de Paris, p.308. No trobada al diccionari)
per context, encarregat de dur a terme algun tipus d'investigació pública, i relacionada -suposo- amb controleur o comptroller (a Notre-Dame de Paris, p.308. No trobada al diccionari)
Biblioteca inacabada
HUGO Victor Notre-Dame de Paris, Ed. Gallimard, col. Folio-classique, 2009
Em vaig interessar pel Victor Hugo per dues persones: en Niall, el company de la Denise (alguns la coneixeu), un anglès professor de literatura hispanoamericana a no sé quina universitat de Madrid. Un dia, parlant de la novel·la llatinoamericana del XIX, un munt de la gasòfia més infame que puguin donar les lletres mundials, em va dir que en una de les seves assignatures feia llegir parts de La María, un dels cims del desori literari de tots els temps (literatura religiosa a banda), la gran novel·la de la malaguanyada construcció nacional colombiana després de la independència. Jo li vaig demanar si els estudiants realment es llegien allò (jo no ho he fet, i no ho faré mai, llevat d'un atac de masoquisme fulgurant: posem per cas, que el Barça guanyi deu Champions seguides i que no em quedi cap escletxa per vehicular-lo a través del futbol. Quant al llibre, parlo només per referències, però us asseguro que aquestes són sòlides). I ell, tot somrient, em va dir que evidentment no, que només els en feia llegir extractes, perquè no es podia fer llegir allò a gente que no ha leído a Stendhal, a Tolstoi, a Balzac, a Hugo. Podien agafar una aversió definitiva a la novel·la del dinou en general, i serien uns lectors desgraciats per la resta de la seva vida.
Primera empenteta que m'inclinava cap a Victor Hugo. Jo el tenia considerat bastant tristament: com una mena de progre atrotinat, cap a sentimental lacrimògen i sense massa gruix més enllà del manegament més o menys destre de les paraules que li donava la seva condició de poeta. Potser era un prejudici relacionat amb que no acabava de lligar les etiquetes de romàntic i de novel·lista, prejudici reforçat pel fet que les dues persones que abans me n'havien parlat extraordinàriament bé no m'inspiraven massa confiança literària (una d'elles, de l'altra tampoc no gaire).
A tall d'anècdota, aquest Niall, en una altra ocasió, m'havia explicat que cada dijous el Victor Hugo sortia a una hora determinada al balcó de casa seva per saludar el poble. I el poble, efectivament, s'aplegava cada dijous a aquella mateixa hora a la plaça a sota del balcó de casa seva. El poble aclamava el poeta, el poeta li ho agraïa, i després aquest tornava als seus afers, i l'altre als seus, fins a la setmana següent.
Doncs bé, aquí tenim el Niall, que em predisposa a favor de l'amic Víctor. Mesos després vaig llegir un article del Félix de Azúa on explicava l'experiència de relectura de la seva obra, que volia fer sistemàticament, i que -deia- va voler començar per la seva novel·la menor, la nostra NDP: un enlluernament total. L'article, si el trobeu a la web de El País, realment paga la pena, com gairebé tots els d'aquest paio, divergències polítiques a banda. Aquesta segona empenteta va ser gairebé definitiva, i el detall que va precipitar la seva tria a La Central-carrer Mallorca és que és un troç de patracol que sembla que no te l'hagis d'acabar, i jo anava buscant gruix per portar cap al Japó, perquè volia lectura per moltes hores, i un llibret de dues-centes pàgines te'l ventiles en un cap de setmana i després, què? Jo esperava llarges tardes de tardor acumulades davant del llibre, les pàgines del qual anaven passant amb morositat, en una gaudi que s'estenia fins a entrada d'hivern. Però ve't aquí que el càlcul ha estat una mica una patinada, perquè me l'he cruspit en una setmaneta, set-centes pàgines més notes més cerca de mots, no està pas malament, oi? Que era en francès!
Mi gozo en un pozo. Ja em veig a venir que d'aquí a uns mesos hauré de fer un viatget a Tokyo només per comprar llibres en francès (tinc el mono de francès: és la meva llengua en crisi del moment).
Doncs bé, me l'he llegit i m'ha encantat. És una manera no massa acadèmica de començar una ressenya si es vol fer amb certes pretensions (i no és pas que jo en tingui, de pretensions, però em penso que se'm veuen una mica, oi?): la portera del Núñez, quan un llibre li ha agradat, també comença el seu comentari per un m'ha encantat com el meu. Però és que realment és un llibre dels d'encantar. El mestratge narratiu de l'amic Hugo és extraodinari i, llevat de les primeres cinquanta o seixanta pàgines, que descoloquen una mica perquè no entens ben bé què hi passa, ni què diuen, ni perquè ho fan, ni qui és tota aquella gent (a la manera decimonònica, els personatges principals no hi apareixen fins passat un bon nombre de pàgines), la narració arrossega amb mil detalls de mestre. Hi ha algun capítol molt arquitectònic que n'és l'excepció, però la vividesa de la recreació de l'època està basada en els personatges i en la trama: tot és proteïna narrativa, no hi ha impressió de cartró-pedra, el fonament de l'entrellat de la novel·la és dramàtic, i això en fa un regal per al lector hedonista.
Cosetes que hi he trobat:
1-el munt de referències contingudes al text: l'alquímia com a part de l'imaginari que informa l'entrellat de sentits de la novel·la: un munt de notes interessants. Hi ha també un munt de referències clàssiques, tant llatines com franceses (en Lafontaine i en Montaigne, sobretot) perfectament repertoriades en l'aparell crític de l'edició. Però el que més m'al·lucina de tot plegat és la capacitat de l'autor de manegar tot aquest material, el munt d'ecos literaris i històrics que afegeixen profunditat a la narració, de la manera més natural. A banda de la seva cultura clàssica, la impressió és que va treballar amb determinades fonts, les va absorbir amb prestesa, i va redactar una mica a raig, tot incorporant-les, i mostrant un domini impressionant de l'escriptura. No sé quant ni quantes vegades corregia, però crec recordar que la va escriure en uns quants mesos, i això no dóna temps per a recrear-s'hi massa. Imagino l'autor i no puc evitar imaginar una bèstia intel·lectual, algú d'una intel·ligència i una imaginació superiors.
2-Riquesa del llenguatge: la riquesa de vocabulari del Victor Hugo és impressionant. Més d'una vegada he buscat paraules que, no trobant-se a cap diccionari, cercades al Google donen com a única referència aquesta o altra obra del mateix autor. Em demano com es va fer la traducció catalana. Sento curiositat per llegir-la, curiositat estrictament lingüística. Sovint quan llegeixo un llibre tan ric semànticament em demano com m'ho faria si l'hagués de traduir al català. I els meus recursos serien absolutament insuficients. Més encara, els diccionaris al meu abast serien clarament insuficients. Hauria de llegir-me bona part de la literatura medieval, i part també de la producció no-literària medieval, i pel que fa, posem per cas, al vocabulari alquímic, potser hauria d'inventar directament (traduir, derivar, copiar, crear) un vocabulari nou. Hi ha àmbits de la realitat per als quals em demano si tenim un vocabulari català disponible, repertoriat, útil per a un lector raonablement curiós.
3-La qualitat de les notes, el detall, i el volum de l'aparell crític que incorpora l'edició (de butxaca, a més a més) em fa pensar en una mancança de la literatura catalana en particular, mancança no estrictament literària, però que té conseqüències importants en la valoració del producte cultural propi. A França, segles de tradició acadèmica han fet que hi hagi un gruix important de treball acumulat orientat a la comprensió de la cultura pròpia. Quan un vol llegir una obra francesa i entendre'n el context, aprofundir-hi, fer-ne lectures no immediates, té al seu abast un bon nombre d'obres, una varietat d'edicions crítiques, i -sovint- una cultura general sobre la pròpia tradició literària apresa a l'escola, que no tenen res a veure amb el que tenim a casa nostra. Tot això implica una valoritació -una mise en valeur- importantíssima i que condiciona la percepció que l'individu té de la pròpia cultura. Evidentment, a casa nostra la curta tradició de les institucions culturals del país, la manca de continuïtat per raons polítiques de les que existien abans de la guerra, la politització de les mateixes... han fet que no poguem bastir un corpus crític corresponent. NDP, sense aquest gruix de notes, continuaria sent una gran novel·la, però ens la mirariem de manera diferent. Fa temps, en una entevista a un paio el nom del qual no recordo, deia que hi havia una tasca crítica per fer en el cas de -deia- en Verdaguer, i que aquesta mancança ens feia menystenir obres molt dignes (la caricatura del Verdaguer estilísticament figaflor). En una cultura amb una tradició acadèmica llarga tindríem immediatament a l'abast materials per dissoldre aquest tòpic. A la nostra és més difícil. En Fradera, a La pàtria dels catalans (p.159) parla del mateix fenòmen en el camp de la recerca històrica: hi ha una manca d'estudis concrets per entendre la història cultural de Catalunya al S.XIX, i sense això la nostra percepció del passat propi és necessàriament més pobra.
La tasca d'acumulació de treball que doni lloc a aquesta valorització global de la cultura pròpia no es pot fer d'un dia per l'altre, ni tan sols en una generació, però és l'únic camí per sortir de la maledicció de la cultureta. Si aquesta tasca no es fa, continuarem sent culturalment pobres malgrat tenir el potencial per no ser-ho.
Un bon rollo per tot plegat acabar parlant ben poc del llibre en si. Llegiu-lo. Paga la pena. És el millor que se'n pot dir.
Em vaig interessar pel Victor Hugo per dues persones: en Niall, el company de la Denise (alguns la coneixeu), un anglès professor de literatura hispanoamericana a no sé quina universitat de Madrid. Un dia, parlant de la novel·la llatinoamericana del XIX, un munt de la gasòfia més infame que puguin donar les lletres mundials, em va dir que en una de les seves assignatures feia llegir parts de La María, un dels cims del desori literari de tots els temps (literatura religiosa a banda), la gran novel·la de la malaguanyada construcció nacional colombiana després de la independència. Jo li vaig demanar si els estudiants realment es llegien allò (jo no ho he fet, i no ho faré mai, llevat d'un atac de masoquisme fulgurant: posem per cas, que el Barça guanyi deu Champions seguides i que no em quedi cap escletxa per vehicular-lo a través del futbol. Quant al llibre, parlo només per referències, però us asseguro que aquestes són sòlides). I ell, tot somrient, em va dir que evidentment no, que només els en feia llegir extractes, perquè no es podia fer llegir allò a gente que no ha leído a Stendhal, a Tolstoi, a Balzac, a Hugo. Podien agafar una aversió definitiva a la novel·la del dinou en general, i serien uns lectors desgraciats per la resta de la seva vida.
Primera empenteta que m'inclinava cap a Victor Hugo. Jo el tenia considerat bastant tristament: com una mena de progre atrotinat, cap a sentimental lacrimògen i sense massa gruix més enllà del manegament més o menys destre de les paraules que li donava la seva condició de poeta. Potser era un prejudici relacionat amb que no acabava de lligar les etiquetes de romàntic i de novel·lista, prejudici reforçat pel fet que les dues persones que abans me n'havien parlat extraordinàriament bé no m'inspiraven massa confiança literària (una d'elles, de l'altra tampoc no gaire).
A tall d'anècdota, aquest Niall, en una altra ocasió, m'havia explicat que cada dijous el Victor Hugo sortia a una hora determinada al balcó de casa seva per saludar el poble. I el poble, efectivament, s'aplegava cada dijous a aquella mateixa hora a la plaça a sota del balcó de casa seva. El poble aclamava el poeta, el poeta li ho agraïa, i després aquest tornava als seus afers, i l'altre als seus, fins a la setmana següent.
Doncs bé, aquí tenim el Niall, que em predisposa a favor de l'amic Víctor. Mesos després vaig llegir un article del Félix de Azúa on explicava l'experiència de relectura de la seva obra, que volia fer sistemàticament, i que -deia- va voler començar per la seva novel·la menor, la nostra NDP: un enlluernament total. L'article, si el trobeu a la web de El País, realment paga la pena, com gairebé tots els d'aquest paio, divergències polítiques a banda. Aquesta segona empenteta va ser gairebé definitiva, i el detall que va precipitar la seva tria a La Central-carrer Mallorca és que és un troç de patracol que sembla que no te l'hagis d'acabar, i jo anava buscant gruix per portar cap al Japó, perquè volia lectura per moltes hores, i un llibret de dues-centes pàgines te'l ventiles en un cap de setmana i després, què? Jo esperava llarges tardes de tardor acumulades davant del llibre, les pàgines del qual anaven passant amb morositat, en una gaudi que s'estenia fins a entrada d'hivern. Però ve't aquí que el càlcul ha estat una mica una patinada, perquè me l'he cruspit en una setmaneta, set-centes pàgines més notes més cerca de mots, no està pas malament, oi? Que era en francès!
Mi gozo en un pozo. Ja em veig a venir que d'aquí a uns mesos hauré de fer un viatget a Tokyo només per comprar llibres en francès (tinc el mono de francès: és la meva llengua en crisi del moment).
Doncs bé, me l'he llegit i m'ha encantat. És una manera no massa acadèmica de començar una ressenya si es vol fer amb certes pretensions (i no és pas que jo en tingui, de pretensions, però em penso que se'm veuen una mica, oi?): la portera del Núñez, quan un llibre li ha agradat, també comença el seu comentari per un m'ha encantat com el meu. Però és que realment és un llibre dels d'encantar. El mestratge narratiu de l'amic Hugo és extraodinari i, llevat de les primeres cinquanta o seixanta pàgines, que descoloquen una mica perquè no entens ben bé què hi passa, ni què diuen, ni perquè ho fan, ni qui és tota aquella gent (a la manera decimonònica, els personatges principals no hi apareixen fins passat un bon nombre de pàgines), la narració arrossega amb mil detalls de mestre. Hi ha algun capítol molt arquitectònic que n'és l'excepció, però la vividesa de la recreació de l'època està basada en els personatges i en la trama: tot és proteïna narrativa, no hi ha impressió de cartró-pedra, el fonament de l'entrellat de la novel·la és dramàtic, i això en fa un regal per al lector hedonista.
Cosetes que hi he trobat:
1-el munt de referències contingudes al text: l'alquímia com a part de l'imaginari que informa l'entrellat de sentits de la novel·la: un munt de notes interessants. Hi ha també un munt de referències clàssiques, tant llatines com franceses (en Lafontaine i en Montaigne, sobretot) perfectament repertoriades en l'aparell crític de l'edició. Però el que més m'al·lucina de tot plegat és la capacitat de l'autor de manegar tot aquest material, el munt d'ecos literaris i històrics que afegeixen profunditat a la narració, de la manera més natural. A banda de la seva cultura clàssica, la impressió és que va treballar amb determinades fonts, les va absorbir amb prestesa, i va redactar una mica a raig, tot incorporant-les, i mostrant un domini impressionant de l'escriptura. No sé quant ni quantes vegades corregia, però crec recordar que la va escriure en uns quants mesos, i això no dóna temps per a recrear-s'hi massa. Imagino l'autor i no puc evitar imaginar una bèstia intel·lectual, algú d'una intel·ligència i una imaginació superiors.
2-Riquesa del llenguatge: la riquesa de vocabulari del Victor Hugo és impressionant. Més d'una vegada he buscat paraules que, no trobant-se a cap diccionari, cercades al Google donen com a única referència aquesta o altra obra del mateix autor. Em demano com es va fer la traducció catalana. Sento curiositat per llegir-la, curiositat estrictament lingüística. Sovint quan llegeixo un llibre tan ric semànticament em demano com m'ho faria si l'hagués de traduir al català. I els meus recursos serien absolutament insuficients. Més encara, els diccionaris al meu abast serien clarament insuficients. Hauria de llegir-me bona part de la literatura medieval, i part també de la producció no-literària medieval, i pel que fa, posem per cas, al vocabulari alquímic, potser hauria d'inventar directament (traduir, derivar, copiar, crear) un vocabulari nou. Hi ha àmbits de la realitat per als quals em demano si tenim un vocabulari català disponible, repertoriat, útil per a un lector raonablement curiós.
3-La qualitat de les notes, el detall, i el volum de l'aparell crític que incorpora l'edició (de butxaca, a més a més) em fa pensar en una mancança de la literatura catalana en particular, mancança no estrictament literària, però que té conseqüències importants en la valoració del producte cultural propi. A França, segles de tradició acadèmica han fet que hi hagi un gruix important de treball acumulat orientat a la comprensió de la cultura pròpia. Quan un vol llegir una obra francesa i entendre'n el context, aprofundir-hi, fer-ne lectures no immediates, té al seu abast un bon nombre d'obres, una varietat d'edicions crítiques, i -sovint- una cultura general sobre la pròpia tradició literària apresa a l'escola, que no tenen res a veure amb el que tenim a casa nostra. Tot això implica una valoritació -una mise en valeur- importantíssima i que condiciona la percepció que l'individu té de la pròpia cultura. Evidentment, a casa nostra la curta tradició de les institucions culturals del país, la manca de continuïtat per raons polítiques de les que existien abans de la guerra, la politització de les mateixes... han fet que no poguem bastir un corpus crític corresponent. NDP, sense aquest gruix de notes, continuaria sent una gran novel·la, però ens la mirariem de manera diferent. Fa temps, en una entevista a un paio el nom del qual no recordo, deia que hi havia una tasca crítica per fer en el cas de -deia- en Verdaguer, i que aquesta mancança ens feia menystenir obres molt dignes (la caricatura del Verdaguer estilísticament figaflor). En una cultura amb una tradició acadèmica llarga tindríem immediatament a l'abast materials per dissoldre aquest tòpic. A la nostra és més difícil. En Fradera, a La pàtria dels catalans (p.159) parla del mateix fenòmen en el camp de la recerca històrica: hi ha una manca d'estudis concrets per entendre la història cultural de Catalunya al S.XIX, i sense això la nostra percepció del passat propi és necessàriament més pobra.
La tasca d'acumulació de treball que doni lloc a aquesta valorització global de la cultura pròpia no es pot fer d'un dia per l'altre, ni tan sols en una generació, però és l'únic camí per sortir de la maledicció de la cultureta. Si aquesta tasca no es fa, continuarem sent culturalment pobres malgrat tenir el potencial per no ser-ho.
Un bon rollo per tot plegat acabar parlant ben poc del llibre en si. Llegiu-lo. Paga la pena. És el millor que se'n pot dir.
Diccionari ociós
SEPHIROT: a la càbala “nombres primordiaux qui renvoient à la fois à la génération du cosmos et aux dix perfections de la divinité (aux “dix noms de Dieu”).
Diccionari ociós
ARGOT (francès):
Autrefois. L'ensemble des gueux, bohémiens, mendiants professionnels, voleurs. Synon. Le Milieu, la pègre :
1. Puis c'était le royaume d'argot : c'est-à-dire tous les voleurs de France, échelonnés par ordre de dignité; ...Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 81.
2. Pour être reçu dans l'argot, il faut que tu prouves que tu es bon à quelque chose et pour cela que tu fouilles le mannequin.Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 107.
Autrefois. L'ensemble des gueux, bohémiens, mendiants professionnels, voleurs. Synon. Le Milieu, la pègre :
1. Puis c'était le royaume d'argot : c'est-à-dire tous les voleurs de France, échelonnés par ordre de dignité; ...Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 81.
2. Pour être reçu dans l'argot, il faut que tu prouves que tu es bon à quelque chose et pour cela que tu fouilles le mannequin.Hugo, Notre-Dame de Paris, 1832, p. 107.
Diccionari ociós
Llista d'oficis de mal nom:
“Ainsi défilaient quatre par quatre, avec les divers insignes de leurs grades dans cette étrange faculté, la plupart éclopés, ceux-ci boiteux, ceux-là manchots, les courtauds de boutanche, les coquillarts, les franc-mitoux, les polissons, les piètres, les capons, les malingreux, les rifodés, les marcandiers, les narquois, les orphelins, les archisuppôts, les cagoux; dénombrement à fatiguer Homère.”
Notre-Dame de Paris, p.144
“Ainsi défilaient quatre par quatre, avec les divers insignes de leurs grades dans cette étrange faculté, la plupart éclopés, ceux-ci boiteux, ceux-là manchots, les courtauds de boutanche, les coquillarts, les franc-mitoux, les polissons, les piètres, les capons, les malingreux, les rifodés, les marcandiers, les narquois, les orphelins, les archisuppôts, les cagoux; dénombrement à fatiguer Homère.”
Notre-Dame de Paris, p.144
La covardia com a virtut darwiniana
A Notre-Dame de Paris (p.131), el dramaturg Pierre Gringoire, desesperat pel fracàs de la seva obra:
“Puis il regarda la Seine à ses pieds, et une horrible tentation le prit:
-Oh! Dit-il, que volontiers je me noierais, si l'eau n'était pas si froide!”
“Puis il regarda la Seine à ses pieds, et une horrible tentation le prit:
-Oh! Dit-il, que volontiers je me noierais, si l'eau n'était pas si froide!”
Orientalisme a l'Espanya del XIX
El millor coneixedor del món asiàtic a l'Espanya del S.XIX va ser en Sinibald de Mas. Publicà tant en castellà com en francès sobre l'Índia, la Xina i les Filipines (La pàtria dels catalans, J.M. FRADERA, Ed. La Magrana, 2009, p.153)
Per compensar el post de fa uns dies
Sobre l'esport: “No tiene nada que ver con el juego limpio; está repleto de odio, celos, arrogancia, desprecio hacia las reglas y un placer sádico en la contemplación de la violencia. En otras palabras, es la guerra sin disparos.”
George Orwell
George Orwell
Primer dispara i després pregunta (versió futbolera)
“Si estás en el área de penal y no sabes qué hacer con la pelota, métela en la red y ya discutiremos las alternativas más tarde.”
Bill Shankly
Bill Shankly
dilluns, 5 d’octubre del 2009
Anti-antifutboleros
Hi ha un discurs que afirma que el futbol és una afició de descerebrats, xarnegos (en el sentit original de la paraula que -ara que la correcció política tripartita ha superat la convergent- ja va sent hora que es recuperi, perquè això de dir garrulus no em convenç) i ociosos panxarruts i apàtics. Sembla que el futbol consisteixi en quedar-se en calçotets amb una colla d'amics i clavar puntades a una pilota amb un objectiu únic: substituir l'activitat sexual per una altra de més pobra i més previsible, apta per a les ments planes dels practicants. Si algú (jo, poso per cas) argumenta que la cosa no va per aquí i mira de raonar el seu punt de vista, immediatament hi ha el contraatac fulminant: el futbol és una cosa de salvatges, i si no mira què passa als camps, on la gent es mata, s'escridassa, i fins i tot arriba a mostrar un cert interès pel futbol mateix.
Jo, enganxat al futbol, segueixo uns quants blogs, uns més foroferos i d'altres menys. L'exemple més simpàtic (per a mi, que sóc culé) de blog forofero és el yoya. Quan miro un partit del Barça normalment obro una finestra amb les imatges, i una altra amb el yoya, i vaig seguint els comentaris del personal. Sovint el rollo del blog és més interessant que el partit mateix. És cert que a molts d'aquests blogs hi ha molts impresentables que no saben ni escriure, però també hi ha molta gent absolutament civilitzada, que argmenta i raona de manera ordenada i que és enormement respectuosa. El millor que he descobert, ara per ara, es diu Ecos del balón. S'hi troben discussions (heu d'anar a comentaris, i no quedar-vos en l'article corresponent) molt enraonades sobre tots els aspectes del futbol, inclosos sociològics o d'estructura professional dels clubs o de les competicions, i, sobretot, comentaris sucosos, de veritat, sobre futbol que fan que la premsa escrita nostra de cada dia quedi en evidència.
En un debat sobre què era el futbol, quines eren les característiques que feien que un jugador fos excepcional, en un intent de comprendre què fem quan juguem a futbol o quan el mirem hi vaig trobar aquest diàleg:
Jo, enganxat al futbol, segueixo uns quants blogs, uns més foroferos i d'altres menys. L'exemple més simpàtic (per a mi, que sóc culé) de blog forofero és el yoya. Quan miro un partit del Barça normalment obro una finestra amb les imatges, i una altra amb el yoya, i vaig seguint els comentaris del personal. Sovint el rollo del blog és més interessant que el partit mateix. És cert que a molts d'aquests blogs hi ha molts impresentables que no saben ni escriure, però també hi ha molta gent absolutament civilitzada, que argmenta i raona de manera ordenada i que és enormement respectuosa. El millor que he descobert, ara per ara, es diu Ecos del balón. S'hi troben discussions (heu d'anar a comentaris, i no quedar-vos en l'article corresponent) molt enraonades sobre tots els aspectes del futbol, inclosos sociològics o d'estructura professional dels clubs o de les competicions, i, sobretot, comentaris sucosos, de veritat, sobre futbol que fan que la premsa escrita nostra de cada dia quedi en evidència.
En un debat sobre què era el futbol, quines eren les característiques que feien que un jugador fos excepcional, en un intent de comprendre què fem quan juguem a futbol o quan el mirem hi vaig trobar aquest diàleg:
Jordi dijo:
Septiembre 14th, 2009 a las 16:29 pm
Sobre el debate de fútbol ciencia-filosofía puede ser de interés tener en cuenta la siguiente reflexión de Kant, que toca de manera muy directa este tema al intentar definir qué es un genio. Sé que citarle puede sonar pedante, pero lo hago desde la humildad y la convicción de que es pertinente.Para Kant se es un genio en una determinada actividad si se cumplen las siguientes condiciones:1) Posee una capacidad natural para desarrollar esa actividad tal y como viene siendo desarrollada antes de su aparición.2) Asimila y es influenciado por los conocimientos y la cultura preexistente acerca de esta actividad.3) El talento natural citado en 1) se aplica a transformar lo asimilado en 2) para superarlo, transformando la actividad en cuestión que ya nunca más podrá ser practicada de la misma manera porque cambian todos los referentes. Por poner un ejemplo (es importante que el ejemplo se refiera a algo que todos estemos de acuerdo en calificar como arte, por lo que excluyo el fútbol): Cervantes es un genio porque es el primero en, gracias a su don natural, utilizar la cultura literaria preexistente para crear el género novelesco (se puede discutir que esto sea cierto pero sigue sirviendo el ejemplo).Además Kant añadía una cuarta condición que es la más discutida:4) La manera en que el talento natural de 1) se utiliza para transformar la realidad siriviéndose de 2) es incomprensible. En efecto, si fuera comprensible cualquiera podría ser un genio a condición de comprender aquello que es necesario comprender para ser un genio, lo que es absurdo. Es absurdo pensar que Maradona comprendió algo que de haber sido comprendido previamente por algún otro jugador con 1) y 2) hubiera desembocado en 3) (es decir en el fútbol de Maradona). Según 4), las reacciones químicas y las ciencias duras podrían servir en los sueños más locos de cualquier científico para explicar 1) y 2), pero nunca para explicar 3). La inclusión de 4) en la definición de genio descarta que cualquier persona que ha revolucionado la ciencia pueda ser calificada de genio, ya que la manera en que se produce esa revolución es y ha de ser totalmente diáfana y comprensible. Es decir Einstein no es un genio porque su aportación a la ciencia se puede entender, mientras que Maradona si lo es porque su aportación al fútbol es incomprensible.Creo que esto sirve para saber el origen del punto de desacuerdo entre Kj y Abel. En efecto, siguiendo con la analogía:- Las condiciones físicas y psicólgicas óptimas para cierto tipo de fútbol sería 1)- la educación física, táctica y el visionamiento e imitación de partidos de los genios anteriores sería 2)- Tener fútbol sería tener la capacidad de hacer 3).- Afirmar que el fútbol es más próximo a la filosofía (importante: en mi opinión la palabra usada en lugar de “filosofía” tendría que ser “arte”, ya que la filosofía SI es comprensible como lo son las ciencias) que a la ciencia es afirmar que se debe incluir 4) en la definición de genio (postura de Abel).- Afirmar lo contrario es excluir 4) de la definición de genio (postura de Kj).El origen del desacuerdo proviene de la inclusión/exclusión de 4) en la percepción de lo que es un genio futbolístico.Lo más increíble de todo, encuentro, es que tanto Abel como Kant adquieren la comprensión de los partidos (en el caso de Kant de las obras de arte) mediante la identificación del papel del genio, entendiendo que es la persona capaz de modificar el partido (la realidad en el caso de Kant) sin causa preexsitente ni comprensible, únicamente identificable (sólo se puede saber lo que hace el genio, pero no como es posible que lo haga).Pues eso Abel, eres un kantiano empedernido a menos que no haya entendido nada de lo que te he leído desde que lo hago.Y vuelvo a “disculparme” y decir que si he metido un rollo sobre Kant no es por pedantería, es porque lo que a mi me entusiasma del fútbol es las analogías a las que conduce (aparte de lo bonito que es, pero que sea bonito no es lo que me hace participar en un blog como este).
Abel Rojas dijo:
Septiembre 14th, 2009 a las 17:07 pm
@ Jordi
Joder, brillantísimo.Pero varios matices:
1. El fútbol es comprensible, lo que pasa es que es difícil. Lo que es incomprensible es por qué un jugador tiene fútbol y el otro, con condiciones similares, no. También desde cuándo se tiene. Es algo que se da y punto. Dos hermanos que reciben la misma educación y son casi idénticos genéticamente no se van a comportar igual, no van a tener los mismos sentimientos a lo largo de su vida.
Pero el fútbol lo podemos explicar. Sabemos por qué el fútbol de Maradona fue tan brillante, y podemos describir la influencia del mismo en cada jugada. Lo que no sabemos es por qué Maradona, de dónde lo sacó y por qué razón. Eso es lo que yo digo que se debe a la sensibilidad del futbolista.
2. Filosofía y arte son diferentes y no los he mezclado. Digo que el fútbol como deporte y en lo que concierne a un entrenador está cercano a la filosofía, porque el entrenador tiene una idea y quiere que el colectivo la reproduzca. Los sistema, la táctica, sencillamente son un traje, y se probarán varios para ver con cuál estamos más guapos y parecemos más aquello original que es la idea, lo vital, lo importante.
El fútbol como cualidad de un jugador seguramente sí deba ser considerado como arte. Los jugadores que tienen fútbol hacen cosas distintas en cada partido, porque cada situación y cada contexto es distinto a cualquiera que haya existido anteriormente. El jugador que tiene fútbol siente, de la sensibilidad que tiene hacia lo que ocurre sobre el césped, y actúa en consecuencia para naturalizarlo, para suavizarlo, para que no sea brusco. Tanto en transición ofensiva como en defensiva.
E insisto, fútbol no es estética, son conceptos diferentes. El fútbol puede ser bello o no serlo, la estética es subjetiva, el fútbol, no. Diarra es fútbol. A Papito le parece feo y a Dirk Nowitzky le parece precioso. Pero ambos deben decir que Diarra es fútbol, o se equivocan.
http://www.youtube.com/watch?v=RscWBU9HzvM qué es eso que hace Diarra ahí? Fútbol. Se puede explicar? Sí. Cualquiera de nosotros puede explicarlo ahora, una vez visto. Dile a Mascherano que lo haga. O a Lass. O a Touré. O a… El fútbol se funde con el fútbol y todo es suave, desequilibrante desde la sencillez. Y eso se siente. Eso que hace ahí Diarra no se puede enseñar. Tú puedes potenciar la idea desde el discurso (”chavales, tocamos, ocupamos espacios, buscamos la línea entre centrales y mediocentros para apoyar fácil y tocar de cara, etc, etc, etc”), pero cada situación de partido particularísima es distinta y hay que sentirla.
Por hacer un símil, Alex, cuando mira una televisión, ve una televisión. Cuando la mira Piqué, ve una serie de materiales electrónicos y de plástico unidos por cables que por H y por B acaban reproduciendo una imagen en una pantalla. Eso les pasa sobre el césped. Hay jugadores mucho más sensibles a lo que ocurre a su alrededor, y actúan en consecuencia.
Mascherano ve que el lateral izquierdo la ha cruzado al extremo derecho y que debe ir corriendo a hacer la ayuda al su defensor zurdo. Mira a Kuyt y determina a qué altura debe hacerla.
Diarra ahí sabe cuáles son las cualidades de todos los que están relacionados con la jugada, el espacio de influencia, el espacio libre y cuáles son los caminos que la jugada puede tomar en virtud de toda esa información que el tipo siente sin esfuerzo, porque tiene sensibilidad para ello. Tiene el fútbol. Tiene ese don independiente de todas los parámetros mesurables de este deporte como la técnica, la táctica o el físico. Incluso el carácter competitivo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)