Caos i ordre

つまり、羽仁男の考えは、すべてを無意味からはじめて、その上で意味づけの自由に生きるという考えだった。そのためには、決して決して、意味ある行動からはじめてはならなかった（命売ります, P.187）。

És a dir, la idea d'en Hanio partia de que tot era un no-sentit, i un cop acceptat això, la intenció era viure lliurement per tal d'atorgar sentit (personal) a les coses. Per tal de fer-ho calia de totes totes començar per actuar amb sentit.

En aquest punt de la novel·la se'm va acudir que potser la seva estructura serveix per expressar la transició del binomi món exterior ordenat-vida interior desordenada al binomi món exterior desordenat-vida interior ordenada. Un cop la novel·la acabada no és així, però la démarche descrita a la cita no deixa de recordar-me l'ordre final de les pel·lícules de Mizoguchi, on totes les ordalies dels protagonistes condueixen a l'assoliment d'un ordre interior (no estrictament personal, però dintre d'una esfera reduïda) més enllà del desordre còsmic (el macro-ordre social on l'acció ha tingut lloc). És l'acció dels personatges la que aporta la recuperació d'un ordre ideal que és sempre reduït.

L'ordre, el sentit, com a cosa aportada, creada per l'home, i ser-ne conscient. Potser és un tret d'una certa visió japonesa del món. Aquesta consciència d'artificiositat de l'ordre/sentit: la post-modernitat japonesa avant-la-lettre? La voluntat d'imposar un ordre a les coses que viuen en estat natural de caos. L'ordre estètic, només assolible de manera limitada, perquè l'ordre només és assolible de manera limitada dintre d'un univers caòtic; l'ordre estètic de les petites coses, mentre que les grans, inabastables, són abandonades al caos: la perfecció del bòl de te en contrast amb la lletjor absoluta de les seves ciutats.

La cárcel, último refugio de los ancianos japoneses

La Vanguardia, 29/01/2011

El último informe anual sobre delincuencia de la policía japonesa ha sembrado la inquietud. Las estadísticas muestran que uno de cada cuatro japoneses detenidos por robar en el 2010 era mayor de 65 años. En 1986, cuando se empezó a confecciona este tipo de estadísticas, sólo uno de cada veinte japoneses detenido por hurto era mayor de 65.

Para los responsables policiales, el envejecimiento de la población del país no lo explica todo. Atribuyen este fenómeno a los cambios registrados en la sociedad nipona, mucho más individualista y dura que antes. Se ha roto la tradición ancestral nipona de reunir bajo un mismo techo a tres generaciones de una misma familia. Una situación que garantizaba a los abuelos que en la etapa final de su vida estarían bajo el cuidado de sus familiares más próximos. Este panorama ha dejado prácticamente de existir.

En los tiempos actuales, los más jóvenes abandonan el hogar familiar antes y a menudo se trasladan a otra ciudad en busca de un trabajo. Una coyuntura que provoca que las personas de la tercera edad se encuentren solas, desorientadas, aisladas de la sociedad que las rodea.

La soledad y la falta de recursos económicos son las principales razones que empujan a delinquir a este colectivo, cada vez mayor en la sociedad japonesa. Así parece demostrarlo una encuesta realizada el pasado año por la policía de Tokio entre un colectivo de mil personas sospechosas de dejarse atrapar con las manos en la masa. La mayoría de ellos habían robado alimentos o cosméticos por un valor inferior a los cuarenta y cinco euros.

Más de la mitad dijeron que no tenían “nada para vivir” y otro 40 ciento aseguró no tener amigos ni familiares. “Las personas mayores posiblemente roban no sólo por razones económicas, sino también por un sentido de aislamiento”, dijo un policía al diario Mainichi.

Y para huir de su soledad y del abandono de sus familiares, muchos de ellos han llegado a la conclusión de que el mejor sitio donde pueden estar es en la cárcel. Allí tienen un techo, comida caliente y compañía. “En el plan afectivo, en la prisión los ancianos son prisioneros mimados, mientras que la sociedad exterior es muy dura con ellos”, ha declarado recientemente Saito, que ha salido hace poco de la cárcel, a la emisora France Inter.

Ante el aumento de la población carcelaria de la tercera edad, las autoridades japonesas han decidido adecuar las instalaciones. Así, por ejemplo, una planta entera de la prisión de Onomichi, cerca de Hiroshima, ha sido adaptada a las necesidades de estos reclusos. El gobierno ha decidido, asimismo, dedicar cien millones de dólares a la construcción de espacios similares en otros tres establecimientos penitenciarios. “Debemos facilitarles el mismo tipo de atenciones que en una residencia ordinaria”, declaró un funcionario de prisiones a Associated Press.

En la cárcel, no sólo encuentran cuidados y nuevas amistades, también tienen que cumplir obligaciones. En la prisión de Onomichi, por ejemplo, tienen que trabajar seis horas diarias, dos menos que los reclusos ordinarios. Un ambiente que prefieren a la indiferencia con que les trata la sociedad exterior.

Lectures pendents

Jean Dutourd, desconegut fins que el Beszonoff el descriu com un dels millors francesos del segle XX.

El món cap per avall (primer post australià)

• Una cosa que m'ha sorprès molt és la quantitat de vegades que, veient algú pel carrer -gairebé sempre dones, tot s'ha de dir (biaix confessat només perquè la Rachael no pot llegir el blog)- em dic: “ostres, aquesta tia em recorda algú”; gairebé sempre és una vaga semblança amb algú que no arribo a identificar. Fins i tot alguna vegada he arribat a pensar per un segon que coneixia la persona mateixa abans que l'obvietat imposada per la distància es fes evident. La primera va ser una amiga d'una amiga de la Rachael, quan vam anar a veure una pel·li japonesa al cine. Em recordava algú, no sabia qui, però que situava més o menys en temps de la universitat, a Barcelona; vaig pensar en una Mercè que feia econòmiques, però el seu rostre recuperat de la memòria no tenia de fet gaire cosa a veure amb el de la nova coneixença, després en una presència menys vívida, amb la semblança limitada a les dents i els llavis, o potser el color de les galtes, però lligada a algú de la Catalunya interior; o potser... ho vaig deixar estar només al cap de dies, però el fantasma del referent original de vegades encara m'empaita i em trobo mirant de trobar el rostre no recordat tot i que sé que és probablement inútil; darrerament miro de localitzar-la més cap a Barcelona, però sense deixar mai els temps de la facultat d'econòmiques. La impressió es va repetir relativament sovint i en les situacions més diverses, la majoria de vegades dones que em creuava pel carrer. Al cap d'un temps em vaig dir que tanta campaneta que sonava (it rings a bell) no podia ser coincidència: acostumat al Japó, on les cares són tan diferents, tenia la funció identificadora de cares revolucionada, buscant cares conegudes per tot arreu sense trobar-ne cap; un cop a Austràlia, on la gent s'assembla molt més a nosaltres, aquesta sobreexcitació va tenir com a efecte de veure'n per tot arreu quan no tocava. Em penso que ja m'ha passat.
• Primera cosa que em va sorprendre en arribar a casa dels sogres: els poms de les portes estan altíssims, gairebé a l'alçada de les meves espatlles. Sembla que ho feien per seguretat, per evitar que els nens hi arribessin quan encara eren massa petits, però potser això només una d'aquestes explicacions que es fan ex post. (Ahir, emprenyat per alguna fotesa domèstica, vaig fer el gest per sortir de l'habitació amb un gir de 180º, la porta al meu darrera, i me'l vaig clavar a l'espatlla. Doble reacció, pel dolor i per la ràbia: blasfèmia assegurada).
• El shock més fort, però, va ser quan una nena, tres o quatre anyets, al supermercat, em va dir hello espontàniament. Jo ja havia percebut una tendència franca dels australians a adreçar-se a tu sense haver d'inventar-se excuses, intercanvis informals, sovint comentaris divertits, sense cap pretensió de continuïtat. A França també passa, i tot i que venint del Japó aquest és un canvi important, inclús la primera vegada vaig reconèixer l'hàbit com a familiar. El que no m'esperava és que una nena que no coneixia de res (i que de fet semblava anar tota sola, sense cap adult que l'acompanyés) encetés una conversa amb tota la naturalitat del món al passadís del centre comercial. Em vaig quedar tot parat i ella em va mirar amb cara com de dir i a aquest paio què li passa, i quan vaig reaccionar amb -suposo- un altre hello ella va fer alguna observació que se'm va escapar -aquest accent australià...- i aleshores em va demanar el meu nom. Jo, que immediatament vaig preveure problemes de caire fonètic, vaig dir el meu nom en castellà, molt a poc a poc i mirant de fer-me entendre, però òbviament ni amb allò la nena va comprendre una paraula que devia sentir pronunciada d'aquella manera per primera vegada en la seva vida. Ben trempada que era, però, aquesta personeta no es va deixar atemorir per aquell contratemps i després d'una pausa amb un punt reflexiu va decidir que la conversa podia continuar, que aquell obstacle no era definitiu, i em va parlar de no recordo què, jo li vaig contestar tampoc no recordo què, i vam mantenir una mínima conversa de perfectes desconeguts absolutament satisfactòria; i al cap de menys d'un minut, molt contenta per aquest intercanvi que l'acostava a l'adultesa, ella, que ja tenia vora quatre anys, se'n va anar a trobar la seva mare que devia fer compres taciturnament.
• Queixes culinàries a casa dels sogres: s'hi menja massa carn; el pa és de supermercat i quan excepcionalment es compra al forn és de motlle; el concepte amanida gairebé no existeix; quan existeix és generalment en forma de guarnició (la guarnició m'és un concepte una mica estrany, i quan se n'abusa em molesta; a vosaltres no?); omnipresència de la tristesa en forma d'aliments light (per no parlar de la meva oposició ideològica); concepte curiós de menjar sa: tot és light, però el pa és industrial, les verdures congelades, les postres abundants -de vegades tinc la impressió que fan més postres que no cuinen de veritat-, les sopes inexistents, els llegums una curiositat apreciada quan la practico jo però poc practicada per ells; el concepte de sobretaula no existeix, de fet sovint ni el de taula; la informalitat és alarmant, sobretot pel que fa al dinar, que cadascú pot fer pel seu compte sense manies; el sopar, el gran àpat del dia i que se suposa que fa família, es fa sovint al sofà, davant de la tele, és un únic plat -per tant no hi ha lloc per a l'amanida- que es despatxa en cinc minuts, i les postres ja es poden fer per separat... res no convida al gaudi de la taula. L'alimentació és... bé, pura alimentació (barrera més important que m'he trobat fins ara).
• Rentat de plats. Els renten segons el procediment següent: la pica està dividida en dos, la primera per ensabonar amb aigua calenta, la segona per esbandir. Els plats, un cop ensabonats, passen a la segona pica, amb aigua en principi neta, on són submergits i esbandits. Problema: la primera peça de vaixella és esbandida i això fa que en aquesta aigua hi quedi una mica de sabó; la operació es repeteix n vegades, i l'aigua queda prou contaminada de detergent, de manera que a partir de la peça n+1 aquesta és posada per assecar amb traces de sabó que hi quedaran enganxades fins que es dissolguin en la teca que hi posaràs l'endemà per menjar; el procés continua fins a l'últim plat amb la concentració de detergent incrementant-se inexorablement. Val a dir que: a) normalment passen un drap pels plats per assecar-los, operació que ha d'emportar-se part del sabó acumulat al plat (fins que el drap, per la mateixa lògica de la dissolució del sabó a la pica dos, a partir de m+1 acumula una quantitat crítica de sabó pres dels plats i passa a no absorbir gaire producte, però estimo que m>n i que l'efecte global del wiping és de disminució de les traces de sabó als plats); b) aquesta tècnica, ben portada a terme, pot donar resultats satisfactoris, segons vaig poder observar quan una persona de fora va venir un dia a casa i vam rentar els plats junts. Ara bé, a casa dels sogres he vist coses com: treure un plat de la pica u, la d'ensabonar, i posar-lo a assecar sense passar per la pica dos, la d'esbandir; posar per assecar plats o tasses amb regalims (regalims perfectament visibles, regalims pornogràfics! indecents!) d'escuma que eren perfectament ignorats; posar a la pila dels nets plats que tenien traces d'aliments, greixos (les de mantega són molt habituals als plats del dinar: al dinar es menja típicament alguna forma de torrada o sandwich, és un àpat informal i es veu que per tant el rentat dels plats s'hi ha d'adir amb conseqüències llefiscoses); he vist, a contrallum, una capa de greix sobre el te perquè la tassa no estava neta. Aquestes coses, que tothom fa com si no veiés, em fan bullir la sang. Al sogre també li bull la sang, però només quan em veu esbandir sota un raig d'aigua neta; llavors insisteix que el sistema de les dues piques és per estalviar aigua, i que aquí tenen un problema de recursos hídrics important. Jo, evidentment, m'he guardat molt i molt de fer-li el comentari obvi de que si aquest problema és tan gran per què collons totes les cases tenen com a mínim cent metres quadrats de gespa perfectament regada?
• Aquest matí els sogres han anat a un enterrament. El mort s'havia fet el seu propi taüt, a sobre hi havien posat el barret que portava sempre, i hi havia enganxat stickers (el primer taüt tunejat de què tinc notícia): per una banda un que deia Austràlia-no-sé-què-Good'ay-mate!, amb imatges del país; quan l'han girat per emportar-se'l una altra enganxina que deia “Bugger!” i una tercera “I'm not dead, I'm just ignoring you”. La sogra ha insistit, sense ombra d'ironia (la sogra té el sentit de la ironia una mica sota control: les coses serioses no poden ser objecte d'ironia), que era un home molt respectat a la seva comunitat.
• A casa tenim gallines. Vuit. Fan més ous dels que podem menjar. El sogre s'hi comunica millor que no pas amb mi. És molt divertit de veure'l entrar, dir gudmornin i immediatament “four eggs, today!”, amb gravetat, una mica com si la nostra alimentació depengués totalment de les gallines, com si la seriositat de l'assumpte no permetés ni tan sols d'estar content per la troballa. Cada nit, enmig de qualsevol conversa, programa de televisió, tassa de te... hi ha un moment que del no-res li ve la necessitat: “I'll bring in the chooks!”, que durant el dia han voltat per l'eixida i al vespre han de ser ficades a la gàbia. Les gallines són per a ell una presència més viva que qualsevol altra cosa a la casa, amb l'excepció -potser- de la seva muller. Quan hi ha una conversa, en qualsevol moment pot girar la cara com mirant cap al corral, però en realitat només per aïllar-se del que l'envolta, per situar-se en l'espai que el situa sol amb les bèsties, i aleshores fa algun comentari sobre la seva salut, productivitat o -sovint- personalitat. El dia de Nadal, amb tota la família al jardí, va tenir un d'aquests moments i per un moment vaig tenir la sensació que l'home trobava que era injust que les gallines no poguessin participar del nostre àpat. Els ous, això sí, són de primera.