Eclecticisme japonès o homenatge a Berlanga?

From Yōshō jidai 幼少時代 (‘Childhood Years,’ 1956), Tanizaki’s memoirs of his early childhood, we learn that his grandfather had converted himself late in his life to the Russian Orthodox Church, and had kept an icon of the Virgin Mary in the house. This eventually led up to the awkward situation at his deathbed when both a Buddhist Nichiren priest – the sect of which his family had been adherents for many generations – and an Orthodox priest arrived, upon which a heated discussion flared up as to how the old man should be buried.

Un Japó inesperat

Anècdotes sobre el supermercat d'al costat de casa meva (Takadaya):
-una vegada vaig arribar a caixa amb una pila de coses i quan anava a pagar em vaig adonar que em faltaven uns pocs iens. Com que -viciós del suc de naronges- n'havia agafat em penso que sis, en vaig deixar una o dues a banda i amb això vaig poder pagar. Un cop el compte saldat la caixera, una dona que sempre em comentava -suposo que li feia gràcia- el nombre de naronges que comprava, amb la complicitat de l'hora i la buidesa del super, va agafar les peces descartades, me les va ficar a la bossa, i em va dir motte kudasai, que me les emportés, amb un gest que no era ni tan sols de complicitat sinó un simple està bé.
-avui a l'hora de pagar el compte eren 957 iens. Jo que miro sempre de desfer-me de xavalla faig un cop d'ull a la cartera i en monedes soltes tinc només sis iens, o sigui que li dóno el bitllet de mil i prou. I la dona -una altra- que se n'adona em diu una cosa així com esperi que el puc ajudar, i treu el que de totes totes m'ha semblat el seu propi moneder i em dóna un ien, que feia el setè, i així m'estalviava de carregar monedes a la butxaca.

Precocitats

Ahir, fent la penúltima amb uns amics vam anar a Piano, un bar -l'única cosa assimilable a bar que hi ha per aquí- on anem sovint: hi havia una nova cambrera, de 36 anyets, va dir. D'aquí a pocs mesos serà àvia. La seva filla en té 16. M'imagino la Rachael de iaieta i tinc una sensació d'irrealitat total.

Lingüística

Sobre la impossibilitat de l'existència d'un llenguatge estrictament personal: Consider the Lobster, p.87-88, nota 32.

Diccionari ociós

FEBRE CONILLERA: SN, malaltia fingida o imaginària que serveix de pretext per a no treballar.
(Ve't aquí una expressió molt útil que desconeixia)

Formalitats

A un article sobre una nena que accidentalment va ser intoxicada per traces de cacahuets en unes ametlles dóna aquest comentari:
The lawyer also told the Lucentes [la família] that under Japanese law, a company that admits wrongdoing is liable only up until the time of the admission. It can be held responsible for medical bills or other damages until then, but not afterwards.
La rellevància del valor nominal de tot al Japó és una cosa fora mesura. Una mera formalitat com aquesta cancel·la responsabilitats que poden arribar a ser molt i molt greus.

Canvis

Hola a tothom, ja sóc aquí.
Sí, aquest sembla que serà el post definitiu on us explicaré què se n'ha fet, de la meva vida i -més important- què se'n farà a partir de la setmana vinent (espero).
Me'n vaig a Tasmània. Tindré un fill (és nen). Em casaré.
Per aquest ordre.
Pel mig, suposo (els plans són aquests, almenys) que aniré a Barcelona, trobaré feina, canviaré bolquers i -per invitació del meu futur sogre- aniré a pescar tonyina, jugar al golf, mirar partits d'aussie rules i de cricket, regaré l'hort i tindré cura de la worm farm que hi ha a l'eixida, ominosament anomenada the badlands. També tindré la responsabilitat de fer paella i truita de patates per a tota la família.
Tot això, però, no necessàriament per aquest ordre. De fet, quan hi arribaré aniré sense permís de treball i trigaré uns sis mesos en aconseguir-lo -espero que els terminis s'escurcin una mica-, amb la qual cosa no tindré excusa per escaquejar-me els dies laborables o justificar cansament els caps de setmana.
Sí, senyors, sí, heu entès correctament: me'n vaig (ens en anem) a viure a casa dels sogres. Uns mesos, en principi, fins que trobem feina i ens mudem a casa nostra, però sí, tindrem vida intensament familiar durant un bon temps. La raó ha estat la precipitació amb què tot se'ns ha imposat.
Rebobinem:
alguns de vosaltres ja sabíeu que sortia amb la Rachael (Raquel para mi madre) des del gener. Vam tornar de vacances de Nadal i -el feeling venia d'abans- després d'una classe de japonès vam trobar un moment a soles al parking i ella em va demanar com havien anat les vacances, i jo li vaig dir que havia partit peres amb la meva xicota, resposta davant de la qual va reaccionar de manera immediata i espontània amb un té, doncs jo m'he divorciat que em devia deixar amb un somriure si no a la cara segur que sí a l'esperit. A partir d'aquí, trobada casual per aquí, sopar casual per allà, i vés per on que l'acumulació de casualitats ens va portar a que -dues setmanes després i malgrat les seves reticències a entrar de seguida en una altra relació- jo trobés el moment de fer valer el meu encant i aquest em valgués la victòria que les circumstàncies només no m'haguéssin concedit. I vam començar a sortir.
Val a dir que divorciar-se, allò que se'n diu divorciar-se, no ho havia fet. Havien acordat de fer-ho, però el tema dels papers encara estava pendent. De fet, feia mesos que vivien separats, i el que jo sabia sobre la relació és que agonitzava de mala manera, a la japonesa (el paio és japonès): rollo negació de la realitat més evident. A mi, evidentment, un cop tot acabat, que ella encara estigués legalment casada se me'n fotia.
Tot anava com una seda fins que cap a començaments de maig, potser, em diu: noi, em penso que...
I jo que em quedo: -...
I ella que insisteix: -...
Muts i tot -o més aviat perquè ens vam quedar muts, precisament- no hi va haver discussió: ens estimàvem i el nen implicava només adelantar projectes, tindriem un Jesusito i hauriem de decidir què fariem, on aniriem a viure, on el tindriem, quin nom li donariem, quina escola li triariem, el club de karate, les classes de piano, la tria de la universitat, el discurs de graduació, els regals per al seu casament, les vacances amb els néts i el lloc de retir, que Tasmània està molt lluny de tot i Barcelona és un caos que no prova a partir de certa edat i hem de trobar un lloc que ens convingui a tots dos.
O sigui que ens vam casar en aquell instant (la resta són cerimònies enfarfegoses -prescindibles- i noses legals -imprescindibles pel tema visats) i vam unir les nostres vides per sempre.
Primer vam decidir que ella vingués al meu apartament (petit problema: tenia dos gats i els havíem de col·locar. Això va ser tot un tema fins a l'agost, quan vam trobar una dona que se'ls va quedar; després vam tenir problemes amb un altre gat que vam trobar, però tampoc no en donarem detalls, d'aquesta història, perquè això no s'acabaria mai. Els gats van ser pel mig durant un bon temps, perquè la Rachael és molt sentimental i s'hi sentia molt lligada).
Després vam decidir que el nen neixeria aquí, a l'hospital públic d'Okaya, la ciutat al costat de la meva. Havia de néixer al gener, i ens hi quedaríem fins a l'abril, quan jo acabés el meu contracte (ella va deixar la feina al setembre i tindria dret a atur a partir del desembre), la seva mare vindria per donar-nos un cop de mà a partir del Nadal, seriem feliços a interior amb el fred que pela a fora, i quan el nen tingués vint anys podria optar per la nacionalitat japonesa i qui sap si -en el cas que d'aquí a vint anys hagin canviat aquestes lleis retrògrades i en aquest país es permetés la ciutadania múltiple- fins i tot la pogués obtenir sense haver de renunciar al carnet del Barça.
I la vida va continuar durant uns mesos, plàcida, amb aqueferaments variats però plàcida perquè tot quedava lluuuuuuny, lluuuuuuuny.
I ve't aquí que...
... la placidesa de la vida...
...un dia, un amic filipí (amic d'ella, més aviat), durant un sopar, ens ve i ens diu: que ja sabeu que...?
I nosaltres que ens vam quedar muts per segona vegada: -... (x2)
I la placidesa de la vida a prendre vent.
Resulta que (i us ho podeu ben creure perquè tenim el text de la llei: ja us el portaré per a que el llegiu, ja...) al Japó, segons disposició del codi civil, quan un nen neix en els tres-cents dies posteriors a la data d'un divorci és inscrit en el registre civil sota el nom de l'ex-marit.
Jesusito Kobayashi.
Ja us ho podeu creure. El tema dóna per a un altre post, i espero escriure'l d'aquí a no massa, entre aussie rules i wormfarm. Vam anar a parlar amb l'ajuntament, que són els encarregats de fer aquesta inscripció, i ens van dir que, com que la Rachael s'havia divorciat legalment només al mes d'abril queiem dintre del cas. Això no volia pas dir que el nen fos de l'altre, el pare seria jo, però seria inscrit a l'equivalent del seu llibre de família i la partida de naixement seria emesa amb el seu cognom.
Pum.
El nen podria sortir del país amb nosaltres (a l'ambaixada australiana coneixien casos d'aquests, i no hi havia problema per emetre un passaport per al nen, però havia de ser sempre amb el cognom que constés a la partida de naixement). Crec que als nostres països un jutge acceptaria el canvi de cognoms prèvia prova de paternitat, però la partida de naixement del nen seria per sempre més la japonesa i el nen hauria d'anar donant explicacions tota la seva vida.
A banda de que a nosaltres no ens feia gota de gràcia tot l'assumpte, evidentment. A mi perquè... cony! Per una vegada que faig un nen i li donen el gol a un altre. I a la Rachael perquè no tenia les més mínimes ganes de tornar a trobar-se amb el seu ex i haver ni tan sols d'explicar-li el cas.
O sigui, que cap a finals d'agost vam veure clar que el nen havia de nèixer fora del Japó. I com que nen sense mare era una mica difícil, la Rachael havia de marxar. I jo, evidentment, no em podia quedar enrera.
A l'empresa van ser molt comprensius (emocionalment; financerament no tant, però vaja, deixem aquest tema per a un altre dia), i van posar-se de seguida a trobar-me un substitut amb qui estic compartint l'apartament fins que marxi, que encara no sé quan serà però espero que aviat. Dic marxi, i és primera persona singular, perquè la Rachael va marxar el dia tres i ja fa dues setmanes que hi és, a Tasmània. A mi em va retenir la sol·licitud de visat de fiancée, o sigui, de promès (com de matrimoni, però casant-nos un cop a Austràlia). L'altre dia vaig rebre un mail que deia que tot bé pel que sembla (dic pel que sembla perquè no ho deien explícitament, però sembla que sí) i d'aquí a un parell de dies hauria de tenir el meu passaport de tornada. Llavors compraré el bitllet i cap a l'hemisferi sud, encalçant un altre estiu (gran notícia, perquè el pla inicial, tornar a l'abril, implicava passar aquí un hivern de collons -l'estiu ha estat molt calorós, per tant s'espera que l'hivern sigui de no pixar al bosc- i anar de dret cap a un altre un cop arribats a Tasmània.
Bé, espero ser-hi aviat. D'aquí a poc més d'una setmana, més o menys.
El canvi tan sobtat ha estat un trasbals, però aquests dies, quan parlo amb la Rachael la veig molt més relaxada, molt contenta de ser de nou al seu país, se la veu molt més còmoda amb tot el que té a veure amb l'hospital i la preparació del part (motiu d'un altre post), la família li regala cosetes per al nen (vestidets i foteses variades) i tot va perfectament. La veritat és que sembla que el canvi hagi estat per bé, i crec que podem estar contents.
Viurem un temps amb els sogres, fins que tinguem recursos per emancipar-nos, tal dos adolescents precoços. També hi ha un germà seu que viu al carrer del costat, a cinc minuts de casa, casat amb una francesa i amb dues nenes guapíssimes. La gran és un personatge, però la petita es veu que és l'espontaneïtat encarnada. Li agrada anar despullada per la casa, i com que encara diu només paraules soltes, quan la roba li fa nosa diu: clothes! ... off! i l'hi han de treure. A casa parlen francès, o sigui que serà genial recuperar aquesta llengua una mica, l'única que aquí no parlo mai, mai, mai (el català no us penseu que gaire més, i darrerament el castellà tampoc).
Bé, el sogre és veterà de Vietnam (Austràlia hi va enviar un contingent, i ell, vinga, a primera línia, a carregar-se xinos falta gent) i té una pensió militar. Sembla un paio molt relaxat, que és la traducció literal de relaxed i que hauria de traduir per tranquil, bon jan i amb tot d'activitats per omplir el dia (ja n'he esmentades unes quantes). La sogra xerra molt (per tot plegat acabar no dient massa cosa, tot s'ha de dir) al telèfon, i la família en conjunt sembla viure molt unida i amb molt bon rollo. De seguida es van mostrar molt interessats en mi i em penso que hi estarem bé. A més a més, seran una ajuda inestimable quan el nen neixi.
Nom decidit, per cert: Gabriel Oriol, si no teniu propostes alternatives, que seran considerades seriosament i descartades amb tota delicadesa. Un àngel i un ocell; ja té motiu: en Quatreales. Gabriel funciona en les tres llengües, i Oriol existeix en anglès (oriole) com a nom del mateix ocell. De cognoms, Martínez Fitzpatrick. També acceptem propostes per als cognoms.
Bé, tinc mil detalls més per explicar-vos, però estic cansadet, tinc un mal de caparronet, la gola fotudeta i bastant de soneta, o sigui que ho deixo aquí.
Premi per als que hi heu arribat:


Qui m'havia de dir que acabaria amb una rossa!

Shock autocrític

Ara bé -i enllaçant amb el silenciament del post anterior: com hauríem de descriure el silenci de l'usuari d'internet? Qui és l'usurpador del seu silenci?

Shock cultural

Cada vegada que baixava de Toulouse a Barcelona experimentava un shock cultural amb la televisió. Reverse culture shock, és l'expressió encunyada en anglès. Una il·lustració: article del mestre Ramoneda. La imatge del poble silenciat és la millor descripció de certa realitat que fa temps que volia descriure i que no sabia com fer-ho.

La construcción cultural del fascismo
JOSEP RAMONEDA 17/11/2010
El biopic de Belén Esteban que presentó Telecinco empezaba intercalando planos de momentos estelares de la vida de la protagonista y de episodios de agitación de masas de Eva Perón. En el contexto de exaltación hiperbólica de la figura de la homenajeada, la primera reacción era pensar en una exageración más, en otra pasada de frenada en la mitificación de la llamada princesa del pueblo. Sin embargo, intencionadamente o no, la comparación daba mucho de sí.

Por un lado, insinuaba que el plató de televisión ha venido a sustituir a las grandes explanadas para la concentración de masas, como lugar propio de la demagogia populista. Y en este sentido podría parecer tranquilizador: mejor que las masas deslumbradas por la estrella estén apaciblemente sentadas en el sofá de su casa y no codo a codo en la calle, dispuestas a lo que manden. Sin embargo, la comparación nos llevaba inevitablemente a pensar que el realizador veía en Belén Esteban un potencial fenómeno político de masas. Lo cual venía corroborado por el hecho insólito de que Telecinco difundiera una encuesta de opinión en la que Belén Esteban aparecía como contrincante de los distintos partidos políticos del arco parlamentario español.

Conocida la naturaleza del peronismo, sabiendo lo muy roída que está la democracia argentina por no haberse liberado nunca de este fenómeno populista, me pregunté si el director del documental quería curarse en salud y nos advertía de que lo que venía a continuación era un fenómeno típico de la construcción cultural del populismo fascista.

Ciertamente, Fermín Bouza explicaba muy bien el éxito de Belén Esteban como eco de las conversaciones de pueblo, o de escalera de vecinos, que en la cultura urbana actual tienden a perderse. Vivimos tiempos de individualización creciente y de desocialización avanzada: que los "famosos" publiciten, o aparenten publicitar, su vida privada, satisface las pulsiones voyeuristas de parte de la población.

Pero el caso de Belén Esteban parte de aquí y va algo más allá: por la continuidad del relato y por el papel de heroína que le han hecho asumir. El argumento de la construcción de la princesa del pueblo es tan simple como las expresiones que le han hecho famosa: mujer pobre que alcanza, por amor, un sitio en las élites de este mundo a través de un torero de renombre, y que es maltratada y expulsada por un poder de clase y masculino, que no soporta a una chica del pueblo que sigue fiel a los suyos hasta el último momento, y en especial a su hija, para la que está dispuesta incluso a matar.

Como toda construcción de un mito mediático, tiene evidentemente sus secretos. Y en este caso hay uno principal, que no puede pasar desapercibido, pero que en un ejercicio de amnesia voluntaria, compartido por el público y por el coro de figurantes que vive de esta historia, se convierte en tabú. Lo podemos formular en forma de pregunta: ¿por qué la imagen física de Belén Esteban se deteriora tanto a pesar de la cirugía estética aplicada? Responder a esta pregunta probablemente acabaría con el mito y, por tanto, con todo el dinero que circula a su alrededor. Se trata, por tanto, de convertir los hechos -las operaciones- en acontecimientos, sin ahondar nunca en las causas. Todo personaje hiperexpuesto al público corre riesgos: el día que la gente se pregunte por qué la operaron será el principio del fin de Belén Esteban. Querrá decir que el público se habrá quitado la venda de los ojos, que la pose de gritona mujer indignada habrá acabado su recorrido. Todo cansa en el mundo de la televisión.

La estructura narrativa de la historia del personaje es, por tanto, simple y responde a un patrón perfectamente conocido: la humilde víctima de una familia poderosa convertida en heroína popular. El personaje es de una transparencia meridiana: vista una vez, vista siempre. Sus recursos: gritar, llorar, gesticular, indignarse, hacer de la ordinariez hortera un estilo, se repiten en una espiral inacabable. Cuantos más chillidos, más entusiasmo. Se conoce el poder de la simplicidad y de la repetición. La eterna repetición de lo mismo es una vieja técnica de seducción colectiva. Y sobre ella se funda tanto el personaje Belén Esteban como el cuento construido sobre su biografía.

Mi interés iba decayendo por momentos cuando una idea que pronunció Cristian Salmon me sacó de la modorra: esta mujer no suple el silencio de las clases populares, al contrario, lo alimenta. He aquí una definición del populismo fascistoide en la época de la televisión. No se trata de dar la voz a las clases populares, se trata de enardecerlas para que sigan calladas. Para que cedan su palabra al agitador que promete representarlas. Un medio frío, como la televisión, parece garantizar que la abducción de las mentes no tenga consecuencias mayores en la calle: fascismo de sala de estar más cultural que político.

El repertorio básico de la cultura fascista está condensado en la frase estrella de Belén Esteban: "Yo, por mi hija, ma-to", mil y una veces repetida por ella y coreada por sus admiradores, los de verdad, y los que viven del cuento. No hay complejidad. Todo es simple. Un problema, una respuesta. Me tocan a mi hija, mató. La muerte y la sangre: la muerte legitimada por la sangre. Por mi hija mato, por mi patria mato. Pura sonoridad fascistoide.

El esquema de esta frase es el que utiliza Belén Esteban cada vez que descalifica a los políticos y que asegura que ella tendría solución para todo. No conocen al pueblo, solo piensan en ellos, en vez de soluciones nos crean problemas, yo tengo respuesta para todo... Y por mi hija mato. Da grima. La proximidad de la cámara subraya la furia a través de un rostro desencajado. La secuencia se repite una y otra vez, venga o no a cuento. Cuanto más la repita más aplausos arrancará, más subirá la temperatura. Los distintos estratos del coro la repiten con ella: en el plató, en la prensa, en la calle. La estructura del "Por mi hija mato" es del mismo tipo de "por los míos hago lo que haga falta", "los inmigrantes fuera", o "eso se acaba metiéndoles en la cárcel".

Desprecio a las élites, desprecio a las leyes, desprecio a las instituciones: la solución es el pueblo en estado puro que ella pretende representar. Apoteosis de la ignorancia convertida en virtud.

Belén Esteban ha encontrado el medio y el momento adecuado para alcanzar cuotas de reconocimiento con las que, probablemente, nunca había soñado. Hoy, probablemente, ya no es ni siquiera dueña de un destino que le sobrepasa y que cambiará bruscamente el día en que deje de funcionar como máquina de hacer dinero. Es la lógica de la mercancía mediática. Los mismos que la han encumbrado, la tirarán cuando no dé dinero. Hoy, ya es solo una mercancía, que su pueblo consume. Y consumir es el modo de instalarse en el silencio.

Pero el éxito de Belén Esteban hay que mirarlo en doble dirección: los peligros de un discurso que extiende todos los tópicos antipolíticos y antidemocráticos; el estado de unos sectores de la sociedad que se sienten completamente desatendidos por la política, que buscan contacto, roce, espacio compartido: es decir, los espacios comunitarios perdidos. Para muchos de ellos el encuentro en la tele con Belén Esteban es, para así decirlo, el momento del reconocimiento: al identificarse con ella se sienten alguien en este mundo. Sin otra exigencia que aplaudir y sentirse solidaria coreando el perverso mensaje: "Yo, por mi hija, ma-to". El éxito de Belén Esteban es una crítica a los que dirigen las instituciones democráticas, que cada vez dejan más espacios fuera de la representación y del reconocimiento. Belén Esteban es la mercancía con la que algunos avispados han intentado ocupar un espacio que además puede ser negocio. Hipotecándose en esta mercancía, estos ciudadanos, que ella llama pueblo, se convierten en turba virtual. Carne de aplauso, ¿quién les devolverá la palabra?

Recomanacions

Autor recomanat per l'Houellbecq: Jean de la Ville de Mirmont.

No hay nadie en casa

"Si decimos que nuestra época está obsesionada por la juventud, eso significa simplemente que está obsesionada por la vejez. La vejez en la escala social de valores ha sido relegada de manera grosera al último puesto. La vejez ya no significa saduría, experiencia, conocimiento y nobleza. La vejez es fea, inválida, la vejez es mala, es un mal social necesario. la antigua costumbre de Serbia oriental, el lapot -un ritual para dar muerte a los ancianos a los que los jóvenes del lugar ponían una hogaza de pan en la cabeza y los mataban a hachazos-, produce espanto. El espanto es una forma de hipocresía de la civilizada sociedad europeo-occidental en la que la gente hace cualquier cosa para escapar del lapot." (p.45-6)

"Va una gallina y se encuentra con un gusano.
-Hola, gran águila -la saluda el gusano.
-Hola, rey de las serpientes -le devuelve el saludo la gallina."
(p.51)
(Puc pensar en més d'un a qui l'acudit li encaixa tan bé que es diria que no és un acudit)

"En Manchester, en New Hampshire, conocí a Bego, un refugiado que antes de llegar a Estados Unidos había pasado tiempo en un campo de concentración serbio para musulmanes.
-No sabía que había volado a Estados Unidos. Creía que era el Manchester de Inglaterra -me dijo."
(p.149)

"Algunos de nosotros recordamos todavía a los chicos de provincias de los años sesenta y la moda de llevar larga la uña del dedo meñique, un sustituto visible del pene invisible."
(p.152)
(A l'Índia, a més a més, se la pinten! Aaaaaaargh!)

"No creo en el amor sin reciprocidad"
(p.161)

"Cuando me imagino a mi madre y a su nieta e intento comparar sus culturas, sus contenidos identificativos e iconos, enseguida vislumbro una gran diferencia. Mi madre se formó con las películas de Hollywood. Sus iconos eran Katharine Hepburn, Carol Lombard, Lauren Bacall, Barbara Stanwyck, Bette Davis, Joan Crawford, Ava Gardner, Marilyn Monroe y muchas otras. Cuando hoy veo esas películas me quedo estupefacta al advertir que los personajes masculinos y femeninos están en pie de igualdad, ante todo porque conversan como seres humanos iguales e inteligentes. Me basta con evocar los elocuentes e ingeniosos diálogos entre Katharine Hepburn y Spencer Tracy o Cary Grant para constatar asombrada el hecho descorazonador de que los personajes femeninos emancipados de hoy en general callan. Y callan porque no suelen tener nada que decir."
(p.296-7)

Llibre fragmentari però interessant de la Ugresic. Esperant amb candeletes el moment de rellegir El Ministerio del Dolor. Llegiu també l'article que trobareu al link del títol, Derecho a la infelicidad.

Diccionari ociós

空想に更ける: bufar núvols

Per a una definició de gourmet

"For those [...] who enjoy well-prepared and -presented meals involving beef, veal, lamb, pork, chicken, lobster, etc.: Do you think much about the (possible) moral status and (probable) suffering of the animals involved? [...] Isn't being extra aware and attentive and thoughtful about one's food and its overall context part of what distinguishes a real gourmet? Or is all the gourmet's extra attention and sensibility just supposed to be sensuous? Is it really just a matter of taste and presentation?"
David Foster Wallace, Consider the Lobster, p.253-4

Grande Aira

P. ¿Se ríe mucho?

R. Sí, quizás es una defensa. Soy risueño. Salvo en gente que sufrió mucho de verdad, me parece que ser trágico es un poco impostar.