dimarts, 1 de setembre del 2009
Fonamentalismes
A les cases dels musulmans extremament pietosos el wàter també està orientat a la Meca.
Biblioteca inacabada
Todos los nombres, d'en José Saramago, ed. Alfaguara
p.31. [La noche] es la condición del día, la noche sería eterna si no hubiera noche.
p.31. [La noche] es la condición del día, la noche sería eterna si no hubiera noche.
Diccionari ociós
SURTIDA (cast.)
1-Salida oculta que hacen los sitiados contra los sitiadores.
2-Puerta falsa o parte por donde se sale secretamente.
(entre d'altres definicions).
1-Salida oculta que hacen los sitiados contra los sitiadores.
2-Puerta falsa o parte por donde se sale secretamente.
(entre d'altres definicions).
Diccionari ociós
QUIJOTE:
1- Pieza del arnés destinada a cubrir el muslo.
2- En el cuarto trasero de las caballerías, parte comprendida entre el cuadril y el corvejón.
La gràcia és que la paraula, segons el diccionari de la RAE, ve del català cuixot.
1- Pieza del arnés destinada a cubrir el muslo.
2- En el cuarto trasero de las caballerías, parte comprendida entre el cuadril y el corvejón.
La gràcia és que la paraula, segons el diccionari de la RAE, ve del català cuixot.
Estrangeria
La condició d'estranger.
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).
Fa un temps vaig llegir un article sobre l'especialització del delinqüents estrangers en delictes segons la nacionalitat. No recordo exactament la classificació, però era una cosa com: els russos controlen el carrer i les extorsions, els romanesos els robatoris sense violència a cases, els albanesos amb violència... suposo que la foto real és més complexa, però el patró semblava ser-hi reconeixible. Els espanyols es dedicaven a una mica tot plegat. No hi havia patró de comportament general.
Un temps abans, en una classe de Nova (la meva primera empresa a Osaka), vaig preguntar a un estudiant que era policia si hi havia algun tipus d'especialització d'aquesta mena al Japó. El paio, amb una molt políticament correcta renuència a contestar, va acabar amollant que els que entraven a les cases quan eren buides eren majoritàriament xinesos. Jo vaig pensar (i em penso que vaig fer el comentari, també) que és clar, els russos això no ho podien fer perquè cantaven com una almeja, mentre que els xinesos podien passar desaparcebuts més fàcilment (pensava en el temps de vigilància previ a l'acció, en les hores que s'han de dedicar a determinar els horaris dels residents per tal de no trobar-te'ls sopant quan hi entres... temps en què suposo que hi ha el risc més elevat de ser clissat i enxampat).
I tot plegat em fa pensar que un tret essencial de la condició d'estranger és aquesta limitació: el nacional pot ser qualsevol cosa, però el ventall de possibilitats (d'acció, de pensament, de canvi, de renúncia...) d'un estranger és només una part (sovint reduïda) de les del primer.
(Ganes de llegir la Ugresic).
Memòria
Memòria
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)
En aquesta lliçó sobre la Comuna, el professor, que va una mica fardant d'experiències parisines i va ostentosament esquitxant d'expressions en francès el seu discurs, explica que en una ocasió va anar a Montmartre, on hi ha enterrades una bona part de les víctimes de la repressió dels comunards, tot acompanyat d'una dona que va trobar per casualitat al carrer i que coneixia molt bé el lloc perquè hi anava cada dia a passejar acompanyada de la seva obsessió per aquests morts. I aquí em va venir al cap la idea que, tot parlant de morts, i de la seva petja, els únics fantasmes que en aquell moment hi havia en aquell lloc eren ells mateixos, amb el seu record d'uns individus que ja no existeixen, que ja no poden recordar. La pervivència -la persistència, caldria dir- dels morts, que per convenció atribuïm a una projecció exterior -la imatge del seu fantasma- en realitat només és certa en la memòria de qui el recorda obsessivament, com volent-ne recuperar l'esperit. Aquesta tasca de mantenir la memòria d'algú que ja no és aquí fa de nosaltres els veritables fantasmes. Quan fem aquest exercici de memòria nosaltres esdevenim aquesta gent, i si aquesta experiència és mínimament autèntica, no podem deixar de ser-la tan alegrement.
(Els polítics que tant parlen de memòria i que després del discurs passen a fer una altra cosa tan deseixidament són els traïdors més grans als morts que volen honorar.)
Diccionari ociós
SORTIR EN GLOBUS
Avui he sentit una lliçó sobre la Comuna de París, una mica rollo història anecdòtica (la cultura de l'entertainment també ha arribat a les universitats d'èlit, pel que es veu. Aviat arribarà a les d'estar per casa), on hi ha hagut un detall que me n'ha recordat un altre. Començaré pel segon:
quan en Núñez va fer fora en Cruyff es va saber que aquest ja havia predit, molt abans, quan encara tot eren flors i violes, que un dia ell sortiria del Barça en globus. No sé si realment és una expressió que es fa servir habitualment, però en tot cas, per a mi, en aquell moment, era nova. Després l'he sentida més d'una vegada, però tot plegat sempre he sospitat que havia esdevingut una d'aquestes extravagàncies expressives del nostre estimat holandès que van passar a formar part del lèxic popular en un momento dado... Vaig pensar, de fet, en una d'aquestes traduccions literals de la llengua materna que de vegades els parlants estrangers operem naturalment i que sorprenen tothom pel seu encert i per una gràcia que atribuïm al parlant en comptes de a l'expressió en ella mateixa, ja encunyada per una tradició que ens és desconeguda. Val a dir que a mi em comença a passar a l'inrevés. A tall d'exemple: hi ha una expressió francesa, que es fa servir per dir que algú fa servir mitjans exagerats per a aconseguir un objectiu, o que diu coses normaletes amb expressions grandiloqüents: enfoncer des portes ouvertes, literalment esbotzar portes obertes; alguna vegada l'he feta servir en una conversa (“l'Aznar, amb el seu estil d'anar esbotzant portes obertes...”) i ha fet gràcia. Però centrem-nos: el Cruyff va dir allò de sortir en globus de can Barça. I ve't aquí que a la lliçoneta sobre la Comuna el professor explica el segon dels detalls anunciats: que el primer ministre de l'època, Gambetta, quan va veure's tancat a París per les tropes prussianes, en va sortir en globus. Suposo que aquesta anècdota és l'orígen de l'expressió que va fer servir el Cruyffet, i em sembla clar que no és de collita pròpia, perquè -hi estareu d'acord, suposo- aquest paio no deu saber qui era el Gambetta, ni que va sortir en globus de París, ni -evidentment- deu tenir la més mínima idea del que va ser la Comuna de París.
Avui he sentit una lliçó sobre la Comuna de París, una mica rollo història anecdòtica (la cultura de l'entertainment també ha arribat a les universitats d'èlit, pel que es veu. Aviat arribarà a les d'estar per casa), on hi ha hagut un detall que me n'ha recordat un altre. Començaré pel segon:
quan en Núñez va fer fora en Cruyff es va saber que aquest ja havia predit, molt abans, quan encara tot eren flors i violes, que un dia ell sortiria del Barça en globus. No sé si realment és una expressió que es fa servir habitualment, però en tot cas, per a mi, en aquell moment, era nova. Després l'he sentida més d'una vegada, però tot plegat sempre he sospitat que havia esdevingut una d'aquestes extravagàncies expressives del nostre estimat holandès que van passar a formar part del lèxic popular en un momento dado... Vaig pensar, de fet, en una d'aquestes traduccions literals de la llengua materna que de vegades els parlants estrangers operem naturalment i que sorprenen tothom pel seu encert i per una gràcia que atribuïm al parlant en comptes de a l'expressió en ella mateixa, ja encunyada per una tradició que ens és desconeguda. Val a dir que a mi em comença a passar a l'inrevés. A tall d'exemple: hi ha una expressió francesa, que es fa servir per dir que algú fa servir mitjans exagerats per a aconseguir un objectiu, o que diu coses normaletes amb expressions grandiloqüents: enfoncer des portes ouvertes, literalment esbotzar portes obertes; alguna vegada l'he feta servir en una conversa (“l'Aznar, amb el seu estil d'anar esbotzant portes obertes...”) i ha fet gràcia. Però centrem-nos: el Cruyff va dir allò de sortir en globus de can Barça. I ve't aquí que a la lliçoneta sobre la Comuna el professor explica el segon dels detalls anunciats: que el primer ministre de l'època, Gambetta, quan va veure's tancat a París per les tropes prussianes, en va sortir en globus. Suposo que aquesta anècdota és l'orígen de l'expressió que va fer servir el Cruyffet, i em sembla clar que no és de collita pròpia, perquè -hi estareu d'acord, suposo- aquest paio no deu saber qui era el Gambetta, ni que va sortir en globus de París, ni -evidentment- deu tenir la més mínima idea del que va ser la Comuna de París.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)