diumenge, 19 de juliol del 2009
dimarts, 14 de juliol del 2009
dilluns, 13 de juliol del 2009
Cròniques marcianes
Un nano, estudiant meu de segon any (tretze o catorze privameves): fa servir ulleres però se les treu durant la classe. Una mica retardadet. Divendres passat, quan li vaig fer una pregunta per practicar l'estructura del dia, va mirar cap a la pissarra per llegir-la -senzilla com era- i, no guipant-hi bé, va fer una rodona amb l'índex i el polze de la mà esquerra, se la va posar davant de l'ull corresponent en substitució de les ulleres (perquè no amb les dues mans? em demano ara), i després d'un esforç per agusar la vista, va aconseguir llegir la frase.
Una estona després, també per mirar la pissarra, va agafar les ulleres, plegades a sobre del pupitre, i en comptes de posar-se-les normalment, les va sostenir davant dels ulls, amb les branques sense desplegar, i va llegir el text corresponent. La qüestió és que les va sostenir a l'inrevés, és a dir que la lent feia la funció oposada a la que li tocava. I tot i així, va aconseguir, amb aquesta ajuda, llegir-lo correctament.
Una estona després, també per mirar la pissarra, va agafar les ulleres, plegades a sobre del pupitre, i en comptes de posar-se-les normalment, les va sostenir davant dels ulls, amb les branques sense desplegar, i va llegir el text corresponent. La qüestió és que les va sostenir a l'inrevés, és a dir que la lent feia la funció oposada a la que li tocava. I tot i així, va aconseguir, amb aquesta ajuda, llegir-lo correctament.
Cita amb records per a en Claudi
Aquesta cita il·lustra el que Chesterton té de trampa i alhora el que té de seducció:
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.
“It is very hard for a man to defend anything of which he is entirely convinced. It is comparatively easy when he is only partially convinced. He is partially convinced because he has found this or that proof of the thing, and he can expound it. But a man is not really convinced of a philosophic theory when he finds that something proves it. He is only really convinced when he finds that everything proves it. And the more converging reasons he finds pointing to his conviction, the more bewildered he is if asked suddenly to sum them up. Thus, if one asked an ordinary intelligent man, on the spur of the moment, 'Why do you prefer civilization to savagery?' he would look wildly round at object after object, and would only be able to answer vaguely, 'Why, there is that bookcase... and the coals in the coal-scuttle... and pianos... and policemen.' The whole case for civilization is that the case for it is complex. It has done so many things. But that very multiplicity of proof which ought to make reply overwhelming makes reply impossible.” (p.76).
Trampa: perquè parla de filosofia i l'exemple que ens dóna no és el d'una teoria, sinó el d'una convicció. Resultarà que, al cap i a la fi, per a Chesterton no hi ha teories, sinó percepcions estrictament subjectives sobre la realitat? Perquè l'única cosa que realment discuteix al llarg del llibre és això. Serà realment un post-modern avant-la-lettre? Recordo una entrevista amb un paio que vivia a Mallorca i que havia col·laborat amb en Cela a Papeles de Son Armadans que deia que Chesterton era un gran escriptor, i que els seus assaigs eren el més interessant de la seva obra, que el mostraven com el que realment era: un avantguardista.
Un detall tendrament reaccionari, però, és esmentar la policia com un dels avantatges de la civilització: avantguardista sí, però dintre d'un ordre.
D'altra banda, la seva argumentació en aquest cas em sembla del tot encertada. La sento del tot encertada, perquè m'ha portat a la memòria una història de quan vivia a l'Índia, perquè m'explica un bocí d'experiència que fins ara havia estat pura anècdota: hi havia un treballador local molt divertit, en Sanjay. Parlar amb ell era realment pixar-se de riure. Tot era motiu de broma, gairebé impossible de prendre res (feina inclosa) seriosament. En Claudi, un català també divertidíssim, anava amb ell sempre, i com que es passava tot el dia imitant en Chiquito de la Calzada, en Sanjay -i de fet, la meïtat dels indis del projecte també- va acabar imitant-lo en una succecció de “no puedorrrr” que un anava sentint al llarg del dia. En Claudi no parlava ni castellà, ni català, ni anglès, ni hindi ni marathi, tot i estar increïblement dotat per a les llengües: ell parlava “clàssic”, una barreja de totes elles, amb tot d'expressions chiquitesques barrejades. En Sanjay era el seu deixeble avantatjat en aquesta nova llengua. Recordo la meva impressió quan li vaig sentir per primera vegada aquella mena de renill que feia el Chiquito, perfectament imitat, amb tot l'élan necessari per fer-ne una expressió estrictament personal. No m'ho podia creure, però em vaig posar a riure i no vaig poder parar, perquè el paio, orgullós de les seves capacitats còmiques, l'anava repetint quan el meu riure cedia. Volia ser còmic professional, i realment hi tenia algun tipus de talent. Una de les poques ocasions en què el vaig sentir parlar seriosament va ser quan em va explicar que volia ser-ho. Em va dir: “ja sé que en Chiquito és el més gran, però jo aspiro a poder acostar-me al seu nivell, tot i que sé que mai no hi arribaré. Ara us faig riure tot imitant-lo, però jo haig de trobar el meu propi estil, perquè l'única manera de triomfar és a través d'un estil propi.”
L'altra conversa seriosa amb aquest personatge és la que m'ha vingut a la memòria amb la cita d'en Chesterton. Ell era budista, si no recordo malament. Una vegada vam parlar de religió, i em va dir que -òbviament- ell creia en Déu. Jo li vaig dir que jo -obviament- no. I aleshores em va demanar tot intrigat: però, aleshores, qui fa ploure, qui fa que les plantes creixin i els animals neixin? Jo -xoc cultural- no em podia creure que algú em presentés els arguments en favor de l'existència de Déu de manera tan naïve. I vaig pensar que tenia el debat guanyat. I aleshores em vaig posar a explicar-li -naïvement- com es feia la pluja, el sol, l'evaporació, la precipitació i tot plegat. I aleshores ell em deia: sí, però qui fa que tot això passi? I aleshores jo li tornava a explicar tota la història. I enmig de tot això, jo m'anava adonant que no estava donant ni una ínfima fracció dels meus arguments, però que alhora els que donava eren vacus pel fet de no incorporar els altres. Òbviament, ell es va quedar amb la impressió que jo no sabia molt bé què em deia, perquè un bon argument mal expressat no val més que un bon plat sense un gra de sal (i us asseguro que el tema dels condiments a l'Índia és capital). El que em va passar és exactament el que descriu en Chesterton quan parla de la dificultat de donar compte d'una convicció profunda, essencial per a la nostra percepció del món.
Respecte al Sanjai, el van acabar acomiadant: va demanar tres dies de vacances per al seu casament, i s'hi va estar dues setmanes. Em penso que ni tan sols va tornar per treure el cap per la oficina.
Orthodoxy; cites
“The new scientific society definitely discourages men from thinking about death; it is a fact, but it is considered a morbid fact.” (p.13).
“The whole secret of mysticism is this: that man can understand everything by the help of what he does not understand. The morbid logitian seeks to make everything lucid, and succeeds in making everything mysterious. The mystic allows one thing to be mysterious, and everything else becomes lucid.” (p.20).
“The things I believed most then [quan era petit], the things i believe most now, are the things called fairy tales. They seem to me to be the entirely reasonable things. They are not fantasies: compared with them other things are fantastic. Compared with them religion and rationalism are both abnormal, though religion is abnormally right and rationalism abnormally wrong. Fairyland is nothing but the sunny country of common sense.” (p.41).
“In fairyland we avoid the word 'law'; but in the land of science they are singularly fond of it.[...] All the terms used in the science books, 'law,' 'necessity,' 'order,' 'tendency,' and so on, are really unintellectual, because they assume an inner synthesis, which we do not possess. The only words that ever satisfied me as describing Nature are the terms used in the fairy books, 'charm,' 'spell,' 'enchantment.' They express the arbitrariness of the fact and its mystery. A tree grows fruit because it is a magic tree. Water runs downhill because it is bewitched. The sun shines because it is bewitched.” (p.44-45).
“The test of all happiness is gratitude.” (p.47).
“I know this feeling [de cansament existencial] fills our epoch, and I think it freezes our epoch. For our Titanic purposes of faith and revolution, what we need is not the cold acceptance of the world as a compromise, but some way in which we can heartily hate and heartily love it. We do not want joy and anger to neutralize each other and produce a surly contentment; we want a fiercer delight and a fiercer discontent. We have to feel the universe at once as an ogre's castle, to be stormed, and yet as our own cottage, to which we can return at evening.” (p.64). (Aquesta cita sembla feta per desciure l'adolescència).
“Birth is as solemn a parting as death.” (p.70).
“The whole secret of mysticism is this: that man can understand everything by the help of what he does not understand. The morbid logitian seeks to make everything lucid, and succeeds in making everything mysterious. The mystic allows one thing to be mysterious, and everything else becomes lucid.” (p.20).
“The things I believed most then [quan era petit], the things i believe most now, are the things called fairy tales. They seem to me to be the entirely reasonable things. They are not fantasies: compared with them other things are fantastic. Compared with them religion and rationalism are both abnormal, though religion is abnormally right and rationalism abnormally wrong. Fairyland is nothing but the sunny country of common sense.” (p.41).
“In fairyland we avoid the word 'law'; but in the land of science they are singularly fond of it.[...] All the terms used in the science books, 'law,' 'necessity,' 'order,' 'tendency,' and so on, are really unintellectual, because they assume an inner synthesis, which we do not possess. The only words that ever satisfied me as describing Nature are the terms used in the fairy books, 'charm,' 'spell,' 'enchantment.' They express the arbitrariness of the fact and its mystery. A tree grows fruit because it is a magic tree. Water runs downhill because it is bewitched. The sun shines because it is bewitched.” (p.44-45).
“The test of all happiness is gratitude.” (p.47).
“I know this feeling [de cansament existencial] fills our epoch, and I think it freezes our epoch. For our Titanic purposes of faith and revolution, what we need is not the cold acceptance of the world as a compromise, but some way in which we can heartily hate and heartily love it. We do not want joy and anger to neutralize each other and produce a surly contentment; we want a fiercer delight and a fiercer discontent. We have to feel the universe at once as an ogre's castle, to be stormed, and yet as our own cottage, to which we can return at evening.” (p.64). (Aquesta cita sembla feta per desciure l'adolescència).
“Birth is as solemn a parting as death.” (p.70).
Diccionari ociós
BLOODY MARY:
Mary I (18 February 1516 – 17 November 1558), was Queen of England and Queen of Ireland from 19 July 1553 until her death. The fourth crowned monarch of the Tudor dynasty, she is remembered for restoring England to Roman Catholicism after succeeding her short-lived half brother, Edward VI, to the English throne. In the process, she had almost 300 religious dissenters burned at the stake in the Marian Persecutions, earning her the sobriquet of "Bloody Mary".
“Their attitude is as intolerant as Bloody Mary.” (Orthodoxy, p.14)
La qüestió és: quan ens bevem un bloody mary, és la sang de la reina, o la dels executats, la que ens empassem?
Mary I (18 February 1516 – 17 November 1558), was Queen of England and Queen of Ireland from 19 July 1553 until her death. The fourth crowned monarch of the Tudor dynasty, she is remembered for restoring England to Roman Catholicism after succeeding her short-lived half brother, Edward VI, to the English throne. In the process, she had almost 300 religious dissenters burned at the stake in the Marian Persecutions, earning her the sobriquet of "Bloody Mary".
“Their attitude is as intolerant as Bloody Mary.” (Orthodoxy, p.14)
La qüestió és: quan ens bevem un bloody mary, és la sang de la reina, o la dels executats, la que ens empassem?
Biblioteca inacabada
Orthodoxy, G.K. Chesterton (1908), Dover publications, 2004
Encara no l'he acabat, però ja me'n faig una idea.
Llibre curiós. Quan vol argumentar, quan vol ser positiu, fa figa. La seva manera de refutar les filosofies que no li semblem satisfactòries (materialisme, racionalisme...) és prou divertida: es dedica a trobar-hi contradiccions en relació al tema del cristianisme, i d'aquestes contradiccions dedueix que aquest és una filosofia vàlida. Fa una afirmació factual en base a raonaments teorètics: confon els resultats de la ciència amb les conclusions del manual de metodologia de la ciència. En darrer terme, el seu discurs l'única cosa que fa és mostrar que la idea de què ens parla és prèvia a tots els arguments sobre la seva validesa -i per tant condiciona tota la seva argumentació .
Per contra, quan el llibre deixa de ser positiu, i és explícitament normatiu, personal, és un escriptor molt seductor: quan argumenta sobre la condició de la realitat com a misteri només comprensible a través del llenguatge dels contes de fades, de la seva percepció d'una realitat encantada. O quan parla de la religió com a relat satisfactori d'aquesta realitat gràcies als misteris, és d'una finesa literària encantadora.
Encara no l'he acabat, però ja me'n faig una idea.
Llibre curiós. Quan vol argumentar, quan vol ser positiu, fa figa. La seva manera de refutar les filosofies que no li semblem satisfactòries (materialisme, racionalisme...) és prou divertida: es dedica a trobar-hi contradiccions en relació al tema del cristianisme, i d'aquestes contradiccions dedueix que aquest és una filosofia vàlida. Fa una afirmació factual en base a raonaments teorètics: confon els resultats de la ciència amb les conclusions del manual de metodologia de la ciència. En darrer terme, el seu discurs l'única cosa que fa és mostrar que la idea de què ens parla és prèvia a tots els arguments sobre la seva validesa -i per tant condiciona tota la seva argumentació .
Per contra, quan el llibre deixa de ser positiu, i és explícitament normatiu, personal, és un escriptor molt seductor: quan argumenta sobre la condició de la realitat com a misteri només comprensible a través del llenguatge dels contes de fades, de la seva percepció d'una realitat encantada. O quan parla de la religió com a relat satisfactori d'aquesta realitat gràcies als misteris, és d'una finesa literària encantadora.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)