Biblioteca inacabada

HUGO Victor Notre-Dame de Paris, Ed. Gallimard, col. Folio-classique, 2009
Em vaig interessar pel Victor Hugo per dues persones: en Niall, el company de la Denise (alguns la coneixeu), un anglès professor de literatura hispanoamericana a no sé quina universitat de Madrid. Un dia, parlant de la novel·la llatinoamericana del XIX, un munt de la gasòfia més infame que puguin donar les lletres mundials, em va dir que en una de les seves assignatures feia llegir parts de La María, un dels cims del desori literari de tots els temps (literatura religiosa a banda), la gran novel·la de la malaguanyada construcció nacional colombiana després de la independència. Jo li vaig demanar si els estudiants realment es llegien allò (jo no ho he fet, i no ho faré mai, llevat d'un atac de masoquisme fulgurant: posem per cas, que el Barça guanyi deu Champions seguides i que no em quedi cap escletxa per vehicular-lo a través del futbol. Quant al llibre, parlo només per referències, però us asseguro que aquestes són sòlides). I ell, tot somrient, em va dir que evidentment no, que només els en feia llegir extractes, perquè no es podia fer llegir allò a gente que no ha leído a Stendhal, a Tolstoi, a Balzac, a Hugo. Podien agafar una aversió definitiva a la novel·la del dinou en general, i serien uns lectors desgraciats per la resta de la seva vida.
Primera empenteta que m'inclinava cap a Victor Hugo. Jo el tenia considerat bastant tristament: com una mena de progre atrotinat, cap a sentimental lacrimògen i sense massa gruix més enllà del manegament més o menys destre de les paraules que li donava la seva condició de poeta. Potser era un prejudici relacionat amb que no acabava de lligar les etiquetes de romàntic i de novel·lista, prejudici reforçat pel fet que les dues persones que abans me n'havien parlat extraordinàriament bé no m'inspiraven massa confiança literària (una d'elles, de l'altra tampoc no gaire).
A tall d'anècdota, aquest Niall, en una altra ocasió, m'havia explicat que cada dijous el Victor Hugo sortia a una hora determinada al balcó de casa seva per saludar el poble. I el poble, efectivament, s'aplegava cada dijous a aquella mateixa hora a la plaça a sota del balcó de casa seva. El poble aclamava el poeta, el poeta li ho agraïa, i després aquest tornava als seus afers, i l'altre als seus, fins a la setmana següent.
Doncs bé, aquí tenim el Niall, que em predisposa a favor de l'amic Víctor. Mesos després vaig llegir un article del Félix de Azúa on explicava l'experiència de relectura de la seva obra, que volia fer sistemàticament, i que -deia- va voler començar per la seva novel·la menor, la nostra NDP: un enlluernament total. L'article, si el trobeu a la web de El País, realment paga la pena, com gairebé tots els d'aquest paio, divergències polítiques a banda. Aquesta segona empenteta va ser gairebé definitiva, i el detall que va precipitar la seva tria a La Central-carrer Mallorca és que és un troç de patracol que sembla que no te l'hagis d'acabar, i jo anava buscant gruix per portar cap al Japó, perquè volia lectura per moltes hores, i un llibret de dues-centes pàgines te'l ventiles en un cap de setmana i després, què? Jo esperava llarges tardes de tardor acumulades davant del llibre, les pàgines del qual anaven passant amb morositat, en una gaudi que s'estenia fins a entrada d'hivern. Però ve't aquí que el càlcul ha estat una mica una patinada, perquè me l'he cruspit en una setmaneta, set-centes pàgines més notes més cerca de mots, no està pas malament, oi? Que era en francès!
Mi gozo en un pozo. Ja em veig a venir que d'aquí a uns mesos hauré de fer un viatget a Tokyo només per comprar llibres en francès (tinc el mono de francès: és la meva llengua en crisi del moment).
Doncs bé, me l'he llegit i m'ha encantat. És una manera no massa acadèmica de començar una ressenya si es vol fer amb certes pretensions (i no és pas que jo en tingui, de pretensions, però em penso que se'm veuen una mica, oi?): la portera del Núñez, quan un llibre li ha agradat, també comença el seu comentari per un m'ha encantat com el meu. Però és que realment és un llibre dels d'encantar. El mestratge narratiu de l'amic Hugo és extraodinari i, llevat de les primeres cinquanta o seixanta pàgines, que descoloquen una mica perquè no entens ben bé què hi passa, ni què diuen, ni perquè ho fan, ni qui és tota aquella gent (a la manera decimonònica, els personatges principals no hi apareixen fins passat un bon nombre de pàgines), la narració arrossega amb mil detalls de mestre. Hi ha algun capítol molt arquitectònic que n'és l'excepció, però la vividesa de la recreació de l'època està basada en els personatges i en la trama: tot és proteïna narrativa, no hi ha impressió de cartró-pedra, el fonament de l'entrellat de la novel·la és dramàtic, i això en fa un regal per al lector hedonista.
Cosetes que hi he trobat:
1-el munt de referències contingudes al text: l'alquímia com a part de l'imaginari que informa l'entrellat de sentits de la novel·la: un munt de notes interessants. Hi ha també un munt de referències clàssiques, tant llatines com franceses (en Lafontaine i en Montaigne, sobretot) perfectament repertoriades en l'aparell crític de l'edició. Però el que més m'al·lucina de tot plegat és la capacitat de l'autor de manegar tot aquest material, el munt d'ecos literaris i històrics que afegeixen profunditat a la narració, de la manera més natural. A banda de la seva cultura clàssica, la impressió és que va treballar amb determinades fonts, les va absorbir amb prestesa, i va redactar una mica a raig, tot incorporant-les, i mostrant un domini impressionant de l'escriptura. No sé quant ni quantes vegades corregia, però crec recordar que la va escriure en uns quants mesos, i això no dóna temps per a recrear-s'hi massa. Imagino l'autor i no puc evitar imaginar una bèstia intel·lectual, algú d'una intel·ligència i una imaginació superiors.
2-Riquesa del llenguatge: la riquesa de vocabulari del Victor Hugo és impressionant. Més d'una vegada he buscat paraules que, no trobant-se a cap diccionari, cercades al Google donen com a única referència aquesta o altra obra del mateix autor. Em demano com es va fer la traducció catalana. Sento curiositat per llegir-la, curiositat estrictament lingüística. Sovint quan llegeixo un llibre tan ric semànticament em demano com m'ho faria si l'hagués de traduir al català. I els meus recursos serien absolutament insuficients. Més encara, els diccionaris al meu abast serien clarament insuficients. Hauria de llegir-me bona part de la literatura medieval, i part també de la producció no-literària medieval, i pel que fa, posem per cas, al vocabulari alquímic, potser hauria d'inventar directament (traduir, derivar, copiar, crear) un vocabulari nou. Hi ha àmbits de la realitat per als quals em demano si tenim un vocabulari català disponible, repertoriat, útil per a un lector raonablement curiós.
3-La qualitat de les notes, el detall, i el volum de l'aparell crític que incorpora l'edició (de butxaca, a més a més) em fa pensar en una mancança de la literatura catalana en particular, mancança no estrictament literària, però que té conseqüències importants en la valoració del producte cultural propi. A França, segles de tradició acadèmica han fet que hi hagi un gruix important de treball acumulat orientat a la comprensió de la cultura pròpia. Quan un vol llegir una obra francesa i entendre'n el context, aprofundir-hi, fer-ne lectures no immediates, té al seu abast un bon nombre d'obres, una varietat d'edicions crítiques, i -sovint- una cultura general sobre la pròpia tradició literària apresa a l'escola, que no tenen res a veure amb el que tenim a casa nostra. Tot això implica una valoritació -una mise en valeur- importantíssima i que condiciona la percepció que l'individu té de la pròpia cultura. Evidentment, a casa nostra la curta tradició de les institucions culturals del país, la manca de continuïtat per raons polítiques de les que existien abans de la guerra, la politització de les mateixes... han fet que no poguem bastir un corpus crític corresponent. NDP, sense aquest gruix de notes, continuaria sent una gran novel·la, però ens la mirariem de manera diferent. Fa temps, en una entevista a un paio el nom del qual no recordo, deia que hi havia una tasca crítica per fer en el cas de -deia- en Verdaguer, i que aquesta mancança ens feia menystenir obres molt dignes (la caricatura del Verdaguer estilísticament figaflor). En una cultura amb una tradició acadèmica llarga tindríem immediatament a l'abast materials per dissoldre aquest tòpic. A la nostra és més difícil. En Fradera, a La pàtria dels catalans (p.159) parla del mateix fenòmen en el camp de la recerca històrica: hi ha una manca d'estudis concrets per entendre la història cultural de Catalunya al S.XIX, i sense això la nostra percepció del passat propi és necessàriament més pobra.
La tasca d'acumulació de treball que doni lloc a aquesta valorització global de la cultura pròpia no es pot fer d'un dia per l'altre, ni tan sols en una generació, però és l'únic camí per sortir de la maledicció de la cultureta. Si aquesta tasca no es fa, continuarem sent culturalment pobres malgrat tenir el potencial per no ser-ho.
Un bon rollo per tot plegat acabar parlant ben poc del llibre en si. Llegiu-lo. Paga la pena. És el millor que se'n pot dir.