diumenge, 24 d’abril del 2011

Neurones mirall

Avui la Rachael i jo jugàvem amb el petit, que s'ho estava passant teta, rient i responent a les nostres veus, quan tot d'una la Céleste, la seva cosineta de dos anys, es posa a plorar a pulmonada plena. En Gabi, en sentir-la, primer va mirar d'ignorar-la, però després, davant el fet ineludible del seu plor, va haver de reaccionar-hi, i va començar a fer petarrells, els ulls se li van humitejar, i va fer un arrenc de llagrimetes, l'única raó per tot plegat la imitació de l'estat d'ànim d'algú que l'envoltava. Nosaltres miràvem de fer-lo riure, de treure'l d'aquell estat, però malgrat uns esforços per continuar rient, no es va asserenar de nou fins que la cosina no va deixar de plorar.

Aprenentatge en estat pur.


1 comentari:

  1. Ara ja es agost i suposo que ja sabra jugar a pilota, pero no he pogut evitar de deixar un comentari al veure aquesta barcelonista tant guapa de les antipodes...
    Salut company

    Jordi Ros

    ResponElimina